12 de setembre 2017

(El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020)

Hui he tornat de nou a la piscina coberta. Feia aproximadament un mes que no nadava, inesperadament, l’última sessió de químio va ser fotudeta. I dic inesperadament perquè pareixia que tenia controlat ja l’estrenyiment i la diarrea, però malauradament se me va “cremar” la vena per on m’administraren la químio, la transfusió de sang i els antibiòtics. Una cremà que persisteix fins avuí, encara que va molt millor i pels tractaments subministrats, antibiòtics i ara una pomada per a cremats, Silvederma.

L’anèmia també m’ha afectat considerablement, han estat a un no res de fer-me una segona transfusió de sang, perquè els nivells d’hematocrito estaven al llímit, 7,7. A base de menjar durant molt de temps filetes de ternera, solomillo, carrillada, berberechos, espinacs, atmetles, almejes, carn de potro, rabo de toro, osobuco i el suplement de ferro fisiogen m’he estalviat dos borses de B(-).

Avuí fa just una setmana que m’he rapat el monyo i ja comença a créixer els primers mi.límetres. El perruquer em va dir que al voltant d’un centímetre i mig en un mes. Espere que per a festes de Sella puga prescindir dels gorrets i mocadors al cap, encara que tot el món em diu que em senten molt be i que estic d’allò més afavorida. M’ho hauré de creure ja que no són poques persones que ho diuen.

I, ací estic, de nou al terrat, a la fresqueta, després d’un dia molt pesat pel sol tan fort que encara fa. Fotuda però contenta, tal i com dic a qui em pregunta com m’encontre. Fotuda perquè encara no estic al 100% ( i crec que no hi estaré mai), i contenta perquè he acabat amb la químio i els seus devastadors efectes secundàris. Ací estic com un nàufrag que ha sobreviscut a una forta tormenta en alta mar, amb la roba a tirons i espentolada, amb la pell cremada per l’efecte del sol i l’aigua salada, deshidratada, famolenca i desorientada, però contenta perquè ja estic gaire fora d’ella, de la tormenta.

L’objectiu ara és recuperar-me i començar de nou, amb equipatge lleuger i amb calma i serenitat.

Esperant encara que em criden de Sant Joan per a la ràdio, la setmana passada vaig començar amb el tractament hormonal diari, via oral que romandrà durant cinc anys, i l’administració dels anticossos intravenos al llarg d’un any.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s