12 de novembre 2017

(El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020)

En la revista de El País Semanal apareix en primera plana un reportatge sobre el cáncer, titulat “El cáncer, en primera persona” escrit per Anatxu Zabalbeascoa. En el que una periodista de El País relata la convivència amb una enfermetat que ha passat de ser innombrable a, en alguns casos, crónica. Pacientes, metges i l’autora conten, des d’un hospital pioner en Espanya, que significa tindre càncer hui.

Be, que puc dir després de llegir este reportatge … res i tot. Res em ve de nou i tot em recorda pel que he passat i estic encara superant. D’acord estic amb l’autora del reportatge, quan diu que quan se te detecta un càncer el pacient no deuria de preguntar-se si l’hospital que t’ha de tratar és gran o menut, sino més be, com funciona el seu comité de valoració de tumors. Un grup d’especialistes, en el que l’oncòleg és un element més del grup que ha de funcionar amb precisió d’orquestra simfònica, però sense jerarquies, en el que el primer violí pot ser vital. La clau està en la col.laborció.

15 dies que he acabat amb el tractament de la ràdio i cinc que estic tractant-me la pell per cremats de la ràdio. Tota una artilleria pesada que ha passat pel meu cos en meyns d’un any, que inclou dos operacions al pit per a extraure el tumor i 14 ganglios linfàtics, 6 mesos de químio amb els seus durs efectes secundaris i, 19 sesions de radioteràpia de la que encara estic superant el efectes més inmediats.

I ací estic, amb el monyo creixent-me, amb el cutis més fi que mai, replantejant-me molt la forma de vorer la vida, la meua, la de ma mare, tan delicada com està, i disfrutant dels xicotets i a la vegada gran plaers de la vida, com menjar un bon plat d’arrós caldós fet per mi, disfrutar del silenci, de vore amanèixer des del terrat. De tornar a escriure, després de tant temps. De relativitzar molts assumptes, de no amargar-me per tonteries, de disfrutar ajudant a ma mare, de passejar amb ella, de fer-li el menjar, de posar-li les enemes quan cal. Pot ser siga el que més be em fa sentir, a pesar de tot.

El dimarts tornaré a l’hospital a posar-me els anticosos dels 21 dies. Espere tinguen preparat el tractament injectable i no per via.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s