12 de gener 2018

(El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020)

Es dissabte i són les 8:30 del matí. Estic soles a casa i encara al llit. L’aplicació del temps del meu mòbil marca només 5ºC de temperatura.  Ara mateixa acabe de sentir passar el camionet del operaris de l’Ajuntament, arreplegant el poal de la brossa de la porta de ma casa. No tinc més son, però tampoc ganes d’alçar-me encara.

Escric al mòbil, i comence a desfer-me la vista , els dits se m’estan arrampant teclejant el minúscul teclat I com necessite escriure, m’alce per a canviar de gadget.

Ara ja amb l’IPad continue la meva escritura. Necessite escriure, i ara ho faig des del sofà de ma casa. Des dels meus balcons comence a vore a les primeres dones eixir a estendre i arreplegar roba dels seus terrats.

Escriure m’ajuda a alliberar-me de les angoixes instal·lades en la meva ment. Angoixes i preocupacions també tristor i patiment. Que vida més triste la meua… és el que pense en estos moments. Però no! No vull instal·lar-me en el lament i en la queixa contínua, per això escric al bloc. t’escric  a tu. Cante al Cor. Aprenc anglés. Faig pilates. Llix. I a mesura que el meu cos m’ho permeta, aniré incorporant més activitats a la meva vida diària. Nadaré, caminaré, em divertiré i riuré amb ganes…

Però ara, de moment, la meva vida està anclada com les boies a la mar. Les ones les mouen amunt i avall però estan estancades al mateix lloc. Eixa es la sensació que tinc ara mateixa de la meva vida. Una sensació que em relantitza, i em paralitza…

Em mire a l’espill i encara em costa reconèixer que la imatge reflexada siga jo. Pareix una supervivent de l’holocaust. Però al fi i al cap una supervivent. Una supervivent que últimament està tant sensible a tot. Tot m’afecta enormement, encara que a vista de la gent aparente ser forta, però en silenci i a soles moltes vegades em derrumbe i plore. Es bo plorar de tant en tant. Bo i necessari. Plorar regenera i també allibera la ment de mals pensaments.

Escriure estes paraules també em fa sentir molt be, encara que no sé si seràs capaç d’arribar fins al final. La meua escriptura no és massa brillant i pot ser canse de llegir. Però clar, no escric per a guanyar cap premi literari sinó com a teràpia personal.

Son dies durs, massa dies, massa mesos, i els que vindran… però vull ser capaç d’afrontar-los amb fortalesa, conscient de tot el que rodeja estos moments. També es esta una experiència a viure. No vull empanyar-los amb cap filtre que amortigue el dolor.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s