Pep el carnisser

Avuí ens ha deixat Pep el Carnisser. La primera víctima mortal veïna de Sella que s’endú per davant el temut COVID-19.

Pep era una persona molt estimada per mi. Se me fa difícil parlar d’ell ja en passat, perquè fins uns quants dies encara el saludava pel carrer.

De Pep guarde molts bons records, sobretot de quan era xicoteta, que anava amb ma mare a comprar a la seua carnisseria. Era una carnisseria de poble, deixes que formen part inseparable de la casa familiar. La porta ocupava ( i ocupa encara) la major part de la minúscula façana. Una porta amb dos fulles de vidre transparent i barres d’alumini que donava pas a una estància d’uns dos metres quadrats on es disposaven unes cadires per esperar les clientes. A ma dreta, una porteta conduïa escales avall al mal anomenat corral, ja que en eixa estància no hi havia cap animal viu, sino que albergava totes les eines per a fer el sabrós embotit. Encara recorde l’intens olor a ceba i orenga que pujava escales amunt quan feia les botifarres.

Davant de les cadires que tenia a l’entrada de casa-carnisseria hi havia una barra de metall on penjaven els cuixots. Un corredor estret cap a l’interior de la casa albergava un llarg mostrador on darrere, Pep i la seua difunta dona Teresa, despatxaven sempre contents, tota classe de carn i embotit.

Altre record que tinc es el de Pep fent la matança dels porcs al mataor. Els queixits dels pobres porcs “ uiiiicc, uiiiicc, uuiiiicc,…” es sentíen des de l’escola i quan acabàvem les classes acudiem corrent a vore com Pep, enfundat amb les seues botes altes de goma i el seu davantal sanguinolent feia la seua faena.
Ara mateixa em venent al cap les imatges que, per dantesques i desagradables no m’atrevix a reproduir. Nosaltres erem tan menuts i ignorants que no n’érem conscients del patiment dels pobres animals.

Records d’un temps passat, d’un Pep que se me fa encara molt difícil acceptar que ja no està entre nosaltres.

El diumenge passat per la nit des de les finestretes de les portes traseres d’una ambulància vaig poder vore per última vegada a Pep el Carnisser estés en una camilla camí de l’hospital.

L’únic consol que ens queda es que Pep no ho haja patit.

Descansa en pau i quan arribes allà on vages, dóna records a tots els nostres éssers volguts

6 pensaments sobre “Pep el carnisser”

  1. Quina pena Amparo… llegint-te m’he recordat de menuda corrent per dins de sa casa amb la meua tia Fina, germana de Teresa. M’encantava baixar al corral perque dins de la meua imaginació de xiqueta era com adentrar-me en un altre món. Gràcies per fer-me tornar a recordar.

  2. M’alegra que este escrit t’haja fet recordar retalls de la teua infantesa, Àngels.
    Amb Pep hem perdut un veí mes al poble

  3. A mi, aquest escrit m’ha fet recordar un altre valencià, Andreu Alfaro. Quan el vaig visitar, amb tres o quatre persones més, en el seu estudi/taller –devia ser el 1995– ens va parlar de moltes coses i una d’elles va ser dels seus orígens familiars i de la carnisseria dels seus pares. Deia que treballaven amb plaer. Tenien la carnisseria amb els marbres sembre ben blancs, impol·luts i cuidaven els ganivets amb la màxima cura. I recordava que la seva mare, per despatxar, duia sempre uns davantals molt bonics, amb brodats i es posava les joies que tenia.

  4. En la carnisseria de Pep també lluïen uns marbres blancs impol.luts i Teresa, la seua dona que despatxava amb ell, sempre vestia uns davantals blancs de cotó amb puntilles pels costats que engrandien mes, si cap, la categoria de l’establiment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s