Totes les entrades de amparo

La memòria de l’arbre

Cada vegada que viatge a Reus per a visitar a la meva filla em passe per la llibreria Galatea. Capbussar-me en este espai replet de llibres, suposa una distracció molt grata i amena per a mi i sempre m’isc amb algun llibre, agenda o souvenir baix del braç.

L’última adquisició va ser un llibre titulat “La memòria de l’arbre”. D’este llibre em va atraure el seu títol, per tot allò que m’evoquen els arbres.

“La memòria de l’arbre” és una novel.la íntima i personal, molt bé escrita i estructurada que aconsegueix col.locar-te en la pell de Jan, un xiquet d’uns nou anys i la relació que manté amb el seu avi, que li ensenya a escoltar els arbres a través del tacte i l’observació.

Els avis de Jan, Joan i Caterina s’han vist obligats a deixar el poble de Vilaverd, com a conseqüència de la incipient malaltia que pateix l’avi Joan, per a instal·lar-se a Barcelona, al pis dels pares del Jan, al barri de Sant Antoni. Un canvi que sense dubte alterarà el dia a dia de tots els components de la nova família.

El llibre està estructurat amb 11 capítols on es descriuen les diferents personatges i etapes de la història. Es parla del canvi que suposa ampliar, de sobte, una família jove amb amb un xiquet d’uns nou anys amb dues persones majors. Dels carrers del barri de Sant Antoni a Barcelona, que diàriament recorren l’avi i el net de camí a l’escola, dels arbres que es troben al seu pas, del món que s’inventen al seu voltant. També de Vilaverd, el poblet natal dels avis, del que s’han vist obligat a abandonar;  de la casa del poble, que finalment tanquen i venen; de l’avia, sempre contenta i atrafegada, i de la mare; de com es fabriquen els records i la memòria, de com es conserva i finalment de com es poden perdre.

Una delícia d’història que podria acompanyar-te durant estes caluroses vesprades d’estiu.

La meva qualificació un 8 sobre 10.

Tina Vallès López (Barcelona, 15 de juny de 1976) és una escriptora, correctora, traductora i bloguera catalana que ha estat guardonada amb este llibre amb el 2n Premi Llibres Anagrama de Novel.la.

 

 

 

més llibres, però no tants com voldria

Esta es la lectura que m’ha acompanyat durant els mesos de maig i juny, els que han omplit els llargs matins de administració de quimio i també, alguns capvespres assossegats entre cicles.

Començaré per comentar el llibre que més m’agradat dels cinc que m’he lleguit, titulat “La vida que aprenc” de Carles Capdevilla, i ho faré transcrivint el post sense publicar del passat 3 de juny:

“Tinc un llibre d’ell entre mans i passant una situació similar a la seua, ahir de sobte, va, i ens deixa: Carles Capdevila. Tant el llibre com la seua pèrduda han arribat a mi de la mà de La Lectora Corrent (Mercé Piqueras) investigadora que segueix des de fa varis anys des del seu bloc i ara també, des del seu Twitter. Ahir, només alçar-me el Twitter de la Lectora Corrent, m’avisa que Carles Capdevila ens ha deixat. Com si fora un amic, un conegut meu de tota la vida, la seua pèrduda em provoca una inmensa tristor que em sacseja tot el cos i m’enfonsa en una enorme tristor”.

Vaig comprar el llibre sense saber massa be de que anava, però amb la recomanació de Mercé Piqueras em va sobrar.  En la llibreria no el tenien i per la cara que em van posar, tampoc n’hi tenien referències, no obstant aixó se’l van anotar per demanar-me’l. Als 10 dies vaig rebre un avís de la llibreria per anar a retirar-lo, però com no estava en condicions van ser altres els que van haver d’anar-hi a per ell. El llibrer li va donar l’enhorabona per l’elecció. Jo crec que deguera indagar sobre l’autor i el llibre perquè quan jo vaig preguntar per ell em van fer cara de pòquer. Fóra com fóra jo ja tenia el meu llibre.

Vaig començar a llegir-me’l a principis de maig. El Pròleg em va parèixer magnífic. Havien pàrrafs que m’arribaven molt endís encara que no sabia massa bé per què. He de confessar que jo, com el llibrer, poc sabia de l’autor, tot i ser molt conegut, re conegut i estimat en el món literari i periodístc. Desconeixia per tant, l’enfermetat que patia, però no vaig  trigar gens en descobrir-ho. Va ser pronte, molt pronte quan l’enigma es destapà.  En el primer capítol titulat “La mirada íntima” i dedicat obviament a la seva vida íntima, concretament a la pàgina 30  la sorpresa  i el desconcert em van aturar de sobte al llegir  el text titulat “fa mal de dir que tens càncer”.  Puc entendre ara el motiu pel qual el pròleg m’ arribava tan endís. Tinc la seua edat i també pateix càncer.

Només una ullada als primers pàrrafs del pròleg que titula “La vida que escric”, son suficients per capbussar-te de ple en la seva lectura. A “La vida que aprenc” es troben, ordenats en cinc capítols, temes que li són essencials, com la memòria íntima, la vida en bona companyia, l’educació, la salut i la condició humana en totes les seves contradiccions. Son mes d’un centenar de temes, apunts diaris de fàcil lectura que pren l’autor sobre el que li passa i com hi reacciona.

No sóc de repetir lectura d’un mateix llibre, per molt que m’haja agradat, però en “La vida que aprenc” he fet una excepció, i a més de tornar a llegir-me’l he agafat un rotulador fluorescent groc per subratllar passatges que m’han impactat i com a resultat la major part del llibre ha quedat de color del sol.

Alguns passatges a continuació.

“Que la por no ens paralitze. La por ens apareix disfressada d’element extern, però és ben interna. La por neix a dins nostre, som nosaltres, per això ens costa fugir-né…. La por ens fa prudents i responsables i ens salva de bogeries…. La vida es tragicòmica, en el millors dels casos. Si sabem ruire de les nostres pors, dels nostres fantasmes, si recuperem la comèdia, vol dir que ja ho comencem a superar”. Quanta raó tenia el Capdevila!!!.

“El gos és un com gos. El meu cos, sotmés  a la disciplina de la químio, una setmana bona i una dolenta, ara et castigue i ara et deixe recuperar per tornar-te a debilitar, és agraïdíssim. Té dies de gos apallissat, però a la mínima que es recupera ja nou la cua i em diu que el traga a paseig com si no hagués passat res…. Quan reps una patacada vital és normal que et poses histèric i t’envaeixin els malsons. Però dura poc “. Quanta raó tenia el Capdevila!!!.

“Meyns bla-bla-bla i més bones pràctiques. D’aquí la meva admiración absoluta pels que fan bona feina cada dia en silenci, i la certeza que convé que ens arribe el testimoni. Hem de posar més altaveus als qui fan molt i no escoltem prou…. Tot ho trobem o genial o nefast. Adorem o odiem. L’emotivitat extrema ens domina.” Quanta raó tenia el Capdevila!!!.

“Millor ser sincer que espontani. Trobe millor ser sincer que espontani…. Quan diem el primer que ens passa pel cap, no diem exactament la veritat, ni tan sol la nostra veritat. Diem, literalment això: el primer que ens passa pel cap…. És el clássic sigues tu mateixa però no en la versió salvatge, sinó l’educada. Pensament no impuls”. Quanta raó tenia el Capdevila!!!.

I ja per acabar,

“Amics que s’impliquen…. Una implicació emocional i també de la real…. Ser un bon amic a vegades suposa assumir riscos, dir veritats de les que potser fan mal d’entrada però que a la llarga s’agraeixen. Perquè ens posen un – M’agrada fàcil ja tenim els amics del Facebook”. Que llàstima que ens deixara tan prompte Carles Capdevila.

Esta xicoteta entrada en record al Carles Capdevila, que qui no el conega, que consulte la seva biografia.

Un 10 sobre 10 a este meravellós recull d’apunts del Capdevila.

 

Ramona

Es 29 de maig i fa calor. Tot i que estem en primavera l’estiu va donant senyals de vida.

Son les huit i quart de la vesprada i estic escrivint una sèrie de post’s al blog, en la taula del menjador de ma casa. Les finestres del balcó les tinc obertes per a permetre que entre la frescoreta de la vesprada i escoltar el cant dels nombrosos ocellets que estan per dins dels arbres d’enfront.

Amb els balcons oberts m’arriben també les conversacions de les poques persones que passen pel carrer.

Un nebot parla amb sa tia de com li ha anat el dia. La tia te deficiència auditiva, i el nebot li ha de repetir tot varies vegades. No és que jo estiga en la conversació però, a base de repetir-li-ho tant, acabe per assabentar-me jo primer que sa tia que, Ramona ha faltat.

Ramona, eixa dona per a mi tan enigmàtica, autèntica i interessant ens ha deixat als 98 anys. L’admirava i em consta que l’admiració era mútua, perquè així ens ho demostravem cada vegada que teniem oportunitat. Compartia amb ella l’afició per les plantes. Nombrosos tests de plantes adornaven (i adornen) la porta de sa casa del carrer Jesús. Era molt freqüent vore a Ramona, sobretot en estiu, regant les plantes i llevant fulletes seques. Quan jo passava pel carrer i estava ella ens saludaven amb complicitat, ens miravem als ulls i tot i que no parlavem massa, amb la mirada i el somriure ens ho deiem tot. De vegades, no cal parlar molt per transmetre els teus sentiments als demés.

També era molt freqüent vore-la al carrer de fora sentada amb les veïnes a la fresca, en les vesprades d’estiu. Quan la veia, jo sempre la saludava: Com estàs Ramona? i ella em tornava un ample somriue i els ulls se li encenien com dos llumetes. Jo gojava contemplant-la. Sempre tan contenta!

De Ramona em captivava la seua discreció, m’agrada la discreció i a ella se li veia molt discreta, calmada i amb molt de trellat. També intuia en ella molta llibertat d’anar a la seua, i m’atreviria a dir que es tractava d’una dona molt inteligent.

Em sap greu la seua pèrduda, per velleta que fora. Visibilitzar a dones com Ramona, des d’este discret blog, em fa sentir be en estos dies tan difícils per a mi.

Sempre en el meu record. Va per tu, Ramona. Descansa en pau.

23 d’abril de 2017

Sant Jordi em sorpren acabant de llegir “El coche de Intisar”, una novel·la gràfica on Pedro Riera a la ploma i Nacho Casanova al pinzell retraten la vida de una dona moderna en Iemen a partir de nombroses entrevistes a dones iemenites durant aproximadament un any. Intisar, protagonista del llibre, comparteix reflexions i anècdotes de la seva vida. Històries sorprenents, divertides i algunes dramàtiques a traves de les quals es pot descobrir el hermètic món d’estes dones i la complexa realitat de la ciutat.

Un llibre de fàcil lectura i molt recomanat, que punturaria en un 8’5 sobre 10.

Moltes gràcies Virtu, per haver-me deixat este llibre i amb ell, haver-me iniciat en el món de les novells gràfiques.

I és que, la lectura s’ha convertit en companya habitual en els últims mesos, omplint les hores de la majoria de les meues vesprades.

Amb el “Coche de Intisar”, 10 han estat els llibres que m’han acompanyat durant els últims cinc mesos. De tots he extret algun coneixement, paraula o idea que han despertant certs canvis en el meu interior i algun que altre hàbit en l’exterior.

Este és un post prou extens perquè el que pretenc es fer un breu resum dels 10 llibres que m’he llegit i expresar el que he aprés de cadascun d’ells. Ho faré per ordre cronològic de lectura, pots llegir-ho tot d’una sentada o poc a poc com et vinga en gana. També, pots  no llegir-ho.

“Ser feliz en Alaska” de Rafael Santandreu. Este va ser el primer llibre que em vaig llegir en desembre de 2106, després de que em confirmaren que havia de passar per quiròfan. Em va atraure el títol per alló de la dificultat que pot comportar viure en una zona amb climatologia tan hostil i no obstant això, arribar a ser feliç. Un poc la situació que em venia damunt.

En este llibre l’autor pretén convertir-nos en individus altament forts, sans i centrats en el present. Diu que, Orientar-se cap a l’interior, Aprendre a caminar lleugers i Apreciar el que ens envolta, són els tres grans passos que hem recòrrer cada dia i  amb intensitat per a assolir-ho.

Apreciar el que ens envolta i Valorar el present per damunt de tot és el que estic aprenent d’este llibre. També he descobert el Haikú, (俳句) un tipus de poesia japonesa a la que fa menció l’autor per ajudar-nos a apreciar el que ens envolta. I és que, un haiku descriu generalment els fenòmens naturals, el canvi de les estacions i la vida quotidiana de la gent.

L’estil del Haikú es caracteritza per la naturalitat, la senzillesa (no el simplisme), la subtilesa, l’austeritat, l’aparent asimetria que suggereix la llibertat. És un poema breu, format per tres versos de cinc, set i cinc síl.labes on la métrica prima sobre la rima. Estos haikus són, des de l’1 de desembre, el fil conductor de les fotos del meu instagram. Amb este primer Haikú (1HM) m’he iniciat amb està nova aficció.

“Espurnes de foc

gelen l’aire del voltant

respira a fons.”

Júlia Navarro autora de “Història d’un canalla” esmicola l’ambició, la cobdícia i l’egoïsme de l’ésser humà, aquell que sap el que fa i el que hauria d’haver fet, el que mai es penedeix. Aquell que enganya, manipula sense importar-li les conseqüències. El que destrueix somnis i reputacions i causa dolor a aquells han volgut ajudar-lo. Aquell que ha jugat amb les esperances dels qui van pensar que podrien canviar-lo.

Este llibre m’ha ajudat a esbrinar el motiu que encarrila a algunes persona a comportar-se conscientment de forma ruin i miserable.

Un llibre molt extens però de fàcil lectura. Sorprenent perqué es succeeixen comportaments alternatius als comportaments mesquins i com a conseqüència el que hagués pogut ser.

El puntuaria amb un 6 sobre 10.

“A la caça de L’ovella” de Haruki Murakami. Bé, que puc dir de les històries de Murakami!, sempre tan originals, màgiques i captivadores.

Amb està faula detectivesca Murakami va guanyar el prestigiós premi Noma per a escriptor novells en 1982 i amb este premi, l’inici de la seva extraordinària carrera d’èxits.

Una història un tant surrealista on el protagonista s’enfronta amb una ovella mitològica que no són sinó els seus propis dimonis interns. Una història plena de frases que et condueixen a la reflexió, com totes les històries de Murakami, d’ahí el meu enamorament amb este fantàstic escriptor. Seleccione alguns dels pàrrafs del llibre que m’han fascinat pel que duen implícit:

“… les frases i la gramàtica que feia servir eren correctes, però a les seves paraules els faltava expressivitat.- Ara bé, parlar amb sinceritat no és el mateix que dir la veritat. La relació entre sinceritat i veritat és similar a la relació entre la proa i la popa d’un vaixell. Primer apareix la sinceritat i després apareix la veritat. El temps entre l’una i l’altra és directament proporcional a la mida del vaixell. La veritat de les coses grans costa més d’ aparèixer. A vegades no apareix fins que ja som morts…”

“… Tothom té una o dos coses que no vol perdre de cap manera. Vosté també – va dir l’home -. Nosaltres som experts a trobar-les. Tothom te un punt intermedi entre els desitjos o l’orgull, de la mateixa manera que tots els objectes tenen un centre de gravetat. Nosaltres sabem trobar aquest punt. Vosté ja ho sap. No és fins que el perdem que ens adonem que existia. – Un silenci breu.- …”

Capbussar-me en pàrrafs com estos em donen peu per a passar-me hores i hores pensant en el seu significat i aixó és algo que em fa sentir molt bé. Em complau molt!.

Un 8 sobre 10 per a este llibre de Murakami.

Unes resenyes de llibres escrites per dones en un suplement setmanal, publicat amb motiu de la celebració del dia Internacional de la Dona, em van animar a decidir-me pel llibre “A propósito de las Mujeres” de Natalia Ginzburg

Són uns relats que conviden a la reflexió i conversa sobre qui sóm i que volem les dones. Són breus relats de poques pàgines cadascun d’ells en les que s’intueix més del que es mostra. Són les dones les que creen el fil conductor dels relats. Dones amb fills i sense fills, tranquil·les o desassossegades, treballadores o depenents dels homes. Dones com aquelles que més tard, en la ficció, viuen com volen o poden.

Amb estos breus relats tan absorbentes, realistes i en ocasions imprevisibles he descobert Natàlia Ginzburg, una escritora que recomane a tot aquell que vulga endinsar-se a entendre el món de les dones.

Un 8’5 sobre 10 és la meua qualificació.

El passat 4 de març, vaig tindre el gust d’assitir a la presentació del llibre de Carme Morera i Tona Català titulat “A mi, què em passa?”. Un acte organizat per l’associació cultural Tastaolletes que em va permetre gojar de la presència i de les paraules de les autores del llibre i d’adquirir un dels exemplars.

És una selecció dels textos publicats en el blog «Me das un beso bonita?», que des de març de 2014 arreplega els vivències de Carme Morera escrites per la seua mare, Tona Català. Un llibre on descobrirem com és la vida de Carme comptada amb grans dosi d’humor, però també de tendresa. Divertides anècdotes, però també autèntiques lliçons de superació sense perdre el somriure.

Després d’uns dies de recuperació de la primera operació i esperant ser intervinguda per segona vegada, la lectura d’estos relats em van vindre com agua caiguda del cel després d’una època de sequera, ja que em van suposar tota una lliçó de superació personal digna d’apendre.

Este xixotet tresor en forma de llibret es mereix un 8 sobre 10.

S’arrimava el 13 de març, aniversari del meu fill, i anava buscant l’últim llibre de Paco Roca per a regalar-li. En l’aparador de la libreria un títol d’entre un centenar, em va fer detindre’m i acaparar la meva atenció “Lo que queda de nuestras vidas”. A només 3 dies de la segona intervenció quirúrgica i en el cor en un puny pels resultats que es podien desprendre de la mateixa, vaig pensar que tal vegada el que quedava de la meva vida, (molt o poc, qui sap!) tenia que valdre la pena viure

Amb “Lo que queda de nuestras vidas” he descobert a Zeruya Shalev, d’ella diuen que és la véu femenina més important de la literatura israelí contemporània, i ho he pogut comprovar després de llegir este llibre. Excel.lent escriptora que narra la historia de fins quatre generacions d’una mateixa família israelí. Una impactant novela que retrata la relació de pares i fills, els sentiments que els uneix però també els ressentiments que els separa.

M’agradat molt la forma que té de descriure als personatges en diferents moments i temps. Empra un llenguatge carregat de minuciosos detalls descriptius i de profundes i punxants reflexions.

Magistral i totalment recomanable este llibre que puntúe amb un 10.

I arriba el 16 de març, dia de l’ingrés en l’hospital, i amb ell, la meva filla des de Reus carregada de llibres per a que no em pille desprovista el meu post-operatori. Com coneix les meues preferències, la seva elecció em complau enormement. De nou Haruki Murakami amb “Després del terratrèmol” i Tothom hauria de ser feminista” de Chimamanda Ngozi Adichie.

Tal i com apunta en la contraportada del llibre de Murakami, en 1995 dos fets van transformar Japó: Al gener, el terratrèmol de la zona de Kobe que va destrossar milers de vides i al març amb gás enverinat al metro de Tòquio en hora punta. El terratrèmol va motivar a Murakami el recull de relats d’este llibre. Sis històries que narren les vides trasbalsades d’uns personatges que s’enfronten a uns esdeveniments tan surrealistes com creïbles i que lluiten per tirar endavant en una situació extrema, com a vegades la nostra vida, la meva vida.

He descobert el terme liqüefacció en un dels relats del llibre, i he estat capaç de relacionar-lo amb la meva vida actual.

“… És una cosa ben curiosa, aixó dels terratrèmols. Ens pensem que el terra que trepitgem és dur i inamovible. Fins i tot ha l’expressió . Però un dia, de sobte, ens adonem que no és així. El terra i les roques, que ens pensavem que eren ben sòlids, és desfan com si foren líquids. Com en diuen, d’això? Liqüefacció?.

Interesant llibre que no vos deixarà indiferent. La meva puntuació 8 sobre 10.

“Tothom hauria de ser feminista” de Chimamanda Ngozi Adichie, és un llibret menut de només una cinquantena de pàgines que recull un brillant i transcendental discurs que va oferir Chimamanda Ngozi Adichie a TEDx-Talk en el 2012, sobre el significat de ser feminista en ple segle XXI.

Un discurs que comença així:

” Avuí m’agradaria demanar que comencem a somiar un pla per construir un món millor. Un món més Just. I apuesta és la manera de començar: hem d’educar les nostres filles d’una manera diferente. I també d’educar els nostres fills d’una manera diferent”.

Amb este llibre em reafirme més si cap en el moviment feminista.

Recomane a tothom la seva lectura d’esta inteligent dona. La meva puntuació un 10.

“Cap al cel obert” de Carme Riera ha estat un dels llibres que la meva amiga Virtu, tan discreta i considerada per no molestar, em va deixa en ca Maria Bota per qué em deleitara amb la seva lectura. I ho ha aconseguit!.

L’autora mallorquina Carme Riera, elabora una genial novel.la sobre la història de la sort dels descendents dels jueus de Mallorca. Una obra encisadora d’aventures que transcorre en la segona meitat del segle XIX, en la que recrea la vida dels jueus conversos, la dels esclaus i la de les dones que, d’entre tots, sempre ixen perdent. Una reflexió política sobre la qüestió nacional on es recrea l’ambient històric de Cuba.

Una extraordinaria novel·la on el final és la part més sorprendente del llibre perquè conclou “més enllà del final”. Una història sense fi dóna a Maria, el personatge principal, la capacitat de sobreviure i convertir-se en una llegenda en la memòria col·lectiva.

Magnífic llibre que recomane totalment i qualifique amb un 10.

Feliç lectura i dia de Sant Jordi!

el meu silenci

El silenci… trencat pel tic-tac de la maquinària del rellotge que tinc darrere meua penjat a la paret de la cuina i, pel xuilit de les carganeres que diàriament acudeixen a menjar les molletes de pa que li’ls tire als balcons que tinc al meu davant.

És un silenci que m’ abraça, en el que em capbusse, i en el que, amb els ulls tancats eleva la meva consciència, i m’abstrau per fer-me sentir surar per l’aire.

Un silenci que em relaxa, i amb el que em reencontre amb mi mateixa.

En silenci puc sentir els bàtecs d’un cor que bombeja i colpeja a un pit endolorit i contret. En silenci, escolte una remor buida dins de les meues oïdes, serà el mateix silenci de l’úter matern?

En silenci, i amb els ulls tancats, moc les pupiles amunt i avall, a un costat i a un altre, perseguint un punt negre que mai puc alcançar, se m’escapa, com l’aigua entre les mans, com lo que em queda de vida.

No vull obrir encara els ulls, em sent tan a gust així… no és obscuritat el que hi ha darrere de les parpelles tancades, és un fúcsia resultant de la llum que frenen el seu pas a la retina.

És el meu silenci.

Petició del President de NemSabadell en la Junta d’accionistes del Banc Sabadell del 30/03/2017 per evitar el tancament de l’oficina de Sella

Víctor Baeta Subias, president del NEM Sabadell i d’AIVCAM es fa ressò de l’última entrada al meu bloc sobre el tancament de l’oficina del Banc Sabadell a Sella i formula una petició en la Junta d’accionistes del Banc Sabadell d’ahir dia 30 de març, per a que no la tanquen.

Abans de transcriure el comentari al post que em va fer Víctor Baeta, President del NemSabadall al meu bloc, i la seva intervenció en la Junta d’accionistes del Banc del Banc Sabadell del 30 de març de 2017, m’agradaria mostrar-li el meu agraïment pel seu recolzament i expressar algunes reflexions sobre este tema.

I les reflexions estan relacionades amb el contingut de la primera proposta del President del NemSabadell en la que diu que si bé les Caixes han desaparegut, els clients de les Caixes hi som, no hem desaparegut, sóm funcionaris, treballadors amb nòmina, clients de microempreses, xicotets i mitjans empresaris, jubilats… molts d’ells vivim als pobles i necessitem d’un Bon Servei, un servei personal, tal i com hem rebut al llarg de tots aquestos anys que hem dispositat la nostra confiança amb eixa entitat bancària.

Sóm ara tots nosaltres els que demanem al Banc Sabadell de la seua confiança, perquè necessitem continuar rebent els serveis d’oficina als pobles menuts com Sella. No podeu deixar-nos desamparats, sense cap alternativa, això no és ni just ni correcte.

El Banc Sabadell no s’hauria de centrar només en captar més clients,  més nòmines, més préstecs o més segurs, sinó també en mantindre la confiança dels seus clients més fidels, com els del poble de Sella, prestant-los un Bon Servei personal. Això tindria que ser una obligació de l’entitat bancària.

I sense més, la transcripció del comentari del President del NemSabadell al meu bloc i de la seua intervenció a la junta d’accionistes d’ahir. Convide a la seua lectura:

“En veure el teu “post” vaig avisar i hem arribat a temps per a la junta.

En la seva intervenció a la Junta General d’Accionistes de Banc Sabadell en Victor Baeta en representació de Nemsabadell ha adreçat a la direcció general de l’entitat:

– Dues propostes:
1
– Tenir en compte en les ampliacions de capital els petits accionistes no especuladors, amb molts anys de fidelitat i vinculació al Banc creant un tram amb condicions especials per aquest grup d’accionistes.

2- Demanar a Banc Sabadell la seva incorporació al patrocini per a demanar la creació del donmini de primer nivell d’internet .VAL

i una petició:

1- Que es reconsideri i no es dugui a terme el tancament de l’oficina que Banc Sabadell té a la població de Sella a la Marina Baixa i continui donant servei, Bon Servei, als clients d’aquesta població.
———————————————————-
Nemsabadell
http://www.nemsabadell.eu/

NEM Sabadell (Núcleo Estable de accionistas Minoritarios del Banco de Sabadell) tiene su precedente en AIVCAM (Associació d’Impositors Valencians de la CAM), asociación que negoció con el Banco de Sabadell el canje de las participaciones preferentes y deuda subordinada de la CAM y continúa negociando una salida satisfactoria de la denominada ‘Campaña de Vinculación’, para los clientes conservadores que les endosaron de manera heterodoxa las cuotas participativas.”

JUNTA D’ACCIONISTES DEL BANC SABADELL, 30 MARÇ 2017. INTERVENCIÓ DE VÍCTOR BAETA, PRESIDENT DEL NEM SABADELL.

Bona vesprada.
Parle en nom dels accionistes valencians i murcians que m’han delegat, com a president del NEM Sabadell, els seus vots. Els accionistes catalans del NEM Sabadell també prendran la paraula.
En la meua intervenció faré dues preguntes-propostes i una petició.
Però de bestreta els avance el vot positiu per al senyor Josep Lluis Negro que amb el senyor Oliu, el senyor Guardiola, el senyor Montes, el senyor Badia, el senyor Aspachs, … han tingut sempre en consideració al NEM Sabadell i a l’antiga AIVCAM sobre tot quan en juliol del 2012 es va produir el millor bescanvi en tota la banca espanyola de participacions preferents i deuda subordinada.
Sobre les quotes participatives ha estat un continu degoteig que esperem algun dia finalitze amb tots els casos pendents. Encara la setmana passada em comunicaven que en Mutxamel una impositora de noranta anys, per fi, era compensada mitjançant la Campanya de Vinculació.
Però a partir d’aquest any entrem en una nova etapa.
En agost de l’any passat va finalitzar la remuneració del 6% sobre el nominal que durant quatre anys han rebut els impositors que varen bescanviar les preferents, a canvi de mantenir sense vendre les accions del Sabadell.
I no obstant, ara que ja no reben l’incentiu, molts es mantenen ferms i no venen les seues accions.
Són impositors valencians i murcians conservadors que mantenen sense cap interés especulatiu el seu vincle amb el Banc de Sabadell com abans el mantenien amb la CAM. La seua cultura no és especuladora, la seua cultura és d’arrel amb allò pròxim.
I amb aquests accionistes heterodoxos, per conservadors, que no venen les seues accions del Sabadell i no tenen cap altres en la seua cartera, fora de les quotes participatives, caldria tenir un gest que, a més, poguera servir d’al·licient per a la resta d’accionistes.
I plantege la primera proposta.
De la mateixa manera que quan fem una emissió d’accions es defineixen els trams per a diferents grups d’inversors amb unes condicions especials, -per exemple per al tram d’inversors qualificats i institucionals-, llavors de la mateixa manera caldria definir també un tram especial, com una mena de premi i reconeixement, per aquells accionistes fidels que sols tenen i només tenen en la seua cartera accions del Sabadell, accions que retenen, com retenien abans el seu plazo fijo.

Perquè, senyors del Consell, les caixes han desaparegut però els clients de les caixes hi són, aquests no han desaparegut.
Clients de microempreses, xicotets i mitjans empresaris, llauradors, autònoms, treballadors amb nòmina, funcionaris… empresaris jubilats, és a dir els pares que tenien les empreses i que ara els seus fills empresaris en aquesta època de crisi, han tornat al pagament i cobrament en efectiu a 30-60-90 dies i han desistit del finançament… ara tots aquests clients de les antigues caixes són foragitats dels bancs on, fins i tot han de demanar cita prèvia per poder ser atesos.
L’avarícia d’aquests bancs els hi pot passar factura.
Que quede clar que aplaudim la internacionalització del Banc Sabadell, de les seues oficines a Londres, a Paris…, de la clara incidència en els sectors industrials i exportadors que necessiten els serveis del Sabadell per a les seues operacions. Que quede clar que aplaudim que ha estat l’entitat pionera en informatitzar la banca i d’oferir el servei per internet. Això ha de ser així i s’ha de continuar en aquesta línia.
Però la dispersió i desorientació dels clients de les antigues caixes valencianes existeix i no acaben de ser absorbits per les Cooperatives de Crèdit, amb limitacions territorials, com

La Caixa Popular circumscrita a la província de València i només amb dos oficines a la província d’Alacant (en Alcoi i en Ibi), cooperativa que pot acabar amb un acord amb Crédit Mutuel;
ni amb Caixapetrer a Elda, ni CaixaAltea a la Vila-joiosa, ni CaixaCallosa a Benidorm, diluïdes totes elles dins l’andalusa Caja Mar;
ni pel banc madrileny Bankia que tanca les oficines valencianes i remet als clients a desplaçar-se a hiper-oficines;
ni per CaixaBank, que són percebuts pels valencians com uns beneficiats de luxe a l’haver aprofitat una operació acordió al Banc de València, a instàncies dels reguladors que van instrumentalitzar el FROB per fer desaparèixer els diners dels accionistes i poder vendre el Banc a La Caixa per un euro. D’aquest cas no s’ha dit l’última paraula doncs el tema està en els jutjats i cal dir que els grans capitals s’han refugiat en la Banca March.
Davant d’aquest panorama el Banc Sabadell té/tenim a la Comunitat Valenciana un espai important per guanyar. Per a ser percebuts, d’Oriola a Vinaròs, com una entitat vertebradora valenciana.
Però per fer-ho (si es vol fer) calen tenir en compte dos apunts:

El primer
Per guanyar els clients de les antigues caixes hauríem de dissenyar una operativa simple per a ells i si cal oficines, amb atenció i horaris, específics.
Caldria tornar a la imatge, dels temps d’Oliu pare, quan ja fa molts anys el Sabadell va aparèixer per València i on les sigles BS eren sinònim de Bon Servei i s’oferia als clients un segell de goma personalitzat amb el seu nom i el seu número de compte.
La relació personal, entre persones, no es pot eliminar.
Cal tornar a crear vincles personals entre el Banc i els seus clients
i el segon apunt
Entenem que caigués el terme CAM de la marca SabadellCAM, perquè calia oblidar l’estigma que va publicitar MAFO amb allò de “lo peor de lo peor”. Però de la mateixa manera que SabadellHerrero, se sap que és asturià i leones, que SabadellGallego és gallec i Sabadell Guipuzcoano és basc, navarrès i de La Rioja. Preguntem:
A la Comunitat Valenciana, Banc Sabadell què és?
És un banc català? És un banc espanyol?
Entenem que caldria que el Banc Sabadell fos percebut, si més no d’Oriola a Vinaròs, com a valencià.
O dit d’una altra manera, com el banc espanyol, el Sabadell, que és respectuós i sensible amb els distints territoris.
Vaja, com el Banc espanyol amb vocació federal.
(…)
Llavors, i entrem en la segona proposta, per atraure els valencians, per a ser percebut el Banc de Sabadell com un Banc valencià a la Comunitat Valenciana, ens cal fer gestos i fets.
Un podria ser aquest:
Proposem que Banc Sabadell col·labore, encara més, encapçale, amb la Fundació Constantí Llombart que té per finalitat el foment de l’economia productiva valenciana, la iniciativa per assolir en internet el domini de nivell superior genèric comercial:
[.val]
Iniciativa que caldria que comptés amb el suport i complicitats d’importants entitats valencianes com el Valencia CF, ANECOOP, Seguros La Divina Pastora, Air Nostrum, Cadena Barceló/Melià, Aguas de València, Porcelanosa, etc. etc. i dels sectors exportadors.

Per finalitzar una petició:
Fem costat als veïns i comerços de Sella i no tanquem l’oficina del Banc Sabadell d’aquesta bonica població de La Marina a Alacant.

(…)
Res més.
Molt agraïts per la seua atenció.

Víctor Baeta Subias, president del NEM Sabadell i d’AIVCAM

L’anunci imminent del tancament de l’oficina bancària del Banc Sabadell a Sella

Ahir el poble va amanèixir amb fulls per a arreplegar firmes per a evitar el tancament inminent de l’única oficina bancària que el Banc Sabadell disposa a Sella.

El xicotets comerços estan colaborant en l’arreplegada de firmes, deixant en els seus mostradors els fulls per a tot aquell que, mitjantçant la seva signatura, vullga expresar la seva oposició a la clausura de l’esmentada oficina bancària.

Una oficina que ha estat donant servei a Sella des dels anys cinquanta, primer com La Caja de Ahorros de Alicante y Murcia, després com La CAM y finalment com El Banc Sabadell, i on la gran mayoria de les persones del poble li han confiat els seus estalvis, fruit del seu treball al llarg dels anys.

Amb el tancament de l’oficina bancària a Sella, que es durà a terme amb tota probabilitat, a pesar de les signatures arreplegades, el poble es vorà greument afectat, a l’igual que els demés poblets de la nostra comarca, i comportarà un greu colp contra el seu complicat desenvolupament.

Però d’això no volen saber-se’n res els directrius que manen tancar estes oficines. Des de l’altura dels seus sillons presidencials, són incapaços de posar cara i cos als números que hi han darrere dels comptes bancaris de les oficines de poblets com Sella, cossos de persones majors que tindran enormes dificultats en poder fer qualsevol tramitació per cobrar les seues pensions o per gestionar els seus estalvis, perquè es voran obligats a desplaçar-se varis kilòmetres fins a l’oficina més pròxima. Cossos de joves que han apostat quedar-se a viure al poble passant per alt alguns incovenients i este pot ser siga un altre a afegir, o cossos d’autònomos que les entorpirà més si cap la seva activitat econòmica, entre altres.

La pèrduda d’este servei ofegarà un poquet més als pobles menuts com Sella.

I quina economia és eixa que no facilita la vida de les persones? Quin mèrit tenen eixos directrius i presidents d’entitats bancàries que per a fer quadrar els seus comptes no els tremola la ma en tancar oficines i deixar sense servei als més vulnerables? Eixa és tarea fàcil i molt simplista, no cal saber molt de números, lo difícil, però també més lloable i encomiable, seria no deixar als teus clients, molt d’ells de tota la vida, en l’ estancada, sense alternativa ni capacitat de reacció.

Actes com aquestos diuen molt del rerefons d’estes entitats.

I és que, l’economia, com els avanços tecnològics, si no  faciliten la vida a les persones no serveixen per a res, i entitats bancàries com ara, Banc Sabadell capaços de tancar oficines de pobles com Sella no són dignes de la confiança de les persones.