Totes les entrades de amparo

Per a què serveixen les recomanacions?

Tot i les repetides recomanacions fetes per distintes entitats des de la vesprada d’ahir de no pujar a les muntanyes a vore la neu, pel perill de embussos i accidents, són les 18:15 i encara no han parat de pujar i baixar cotxes.
No m’arriscaria a donar xifres, però han sigut milers de cotxes amunt i avall els que hui han atravessat el meu poble i altres de muntanya, ocasionant embussos monumentals i obligant a les forces de seguretat a rescatar a mes de 14 cotxes atrapats en la carretera.
Però, què ens passa? Es clar que a tots ens agrada anar a vore la neu, a mi la primera; ara be, si veig que la carretera està de bot en bot de cotxes i a mes a mes, les recomanacions son de no anar-hi, també soc la primera de quedar-me a casa.

Els incidents d’avuí han sigut nombrosos, les grues han fet l’agost, remolcant cotxes de la carretera; la carrega de treball dels agents de seguretat asombrosa, desconeix si hi hagut algun accident però si així ha sigut, s’ha col.laborat a augmentar mes si cap, el col·lapse hospitalari.

Repeteix, què ens passa? Per què ens costa tant seguir recomanacions?. Ens ho han de prohibir tot i encara aixina fer el que ens dona la gana, sense pensar que la nostra actitud irresponsable afecta als demés? Haguera estat mes efectiu recomanar que hui anàrem tots a la neu, estic segura que la gent s’hagués quedat a casa. Som aixina!!!

Situacions d’alarma com les que estem vivint, Pandèmia, Temporals metereològics son oportunitats úniques per a demostrar que podem, sabem i devem actuar col·lectivament en benefici de la comunitat, per la nostra supervivència.
Però a la vista dels nostres comportaments crec, sincerament, que la nostra espècie no es mereixedora del seu calificatiu, Sapiens.

UN DIA DE NEU

La neu ha arribat a les muntanyes de Sella i hui, apurant els darrers dies de vancances, hem decidit anar al seu encontre.

Feia temps que no hi pujàvem cap a Tudons a vore la neu, pot ser l’última vegada fou en 2009 amb els meus fills. De menuts, sempre que nevava ens arrimàvem cap a Seguró a trepitjar-la, tirar-nos-la en forma de boles i agafar-ne un poc per a posar-la damunt del capó del cotxe i baixar-la a casa; Els fèiem creure que la volíem per a menjar-nos-la fregida.

Avuí, la idea era anar a caminar un rato, però hem pensat que com que era pronte, no hi hauria molt de tràfic per la muntanya; així doncs he agafat el cotxe i he conduït cap amunt a vore la neu.

La carretera estava molt tranquila i segura, diria que hi anavem a soles. A l’altura del Pont del Pas ja podíem vore la neu per les muntanyes de Tagarina. Hem continuat cap amunt, hem passat Porxí, l’ encreuament de Seguró i ens hem dirigit cap a Tudons. La neu la veiem cada vegada mes a prop fins arribar a un punt on la neu anava ja amuntonant-se per les voreres. La carretera continuava tranquila però ara ja gens segura. Amb unes cuscanelles a la panxa, d’il.lusió per tornar a tocar la neu, però també de por per si ens quedàvem atrapats en ella, he anat aminorant la velocitat. L’altura a la que estàvem, més de 900m per damunt del mar, les curves cada vegada mes tancades i empindades, i la sobtada aparició de gel en la carretera ha fet que parara el cotxe i posara fi a la cursa abans d’alcançar el Port de Tudons.

Hem donat la volta i de tornada hem aparcat el cotxe en un lloc segur. Abans de tornar-nos-en, volíem pasetjar un rato per la muntanya, tota coberta de neu i fer algunes fotos per a immortalitzar el moment.

Que goig i quina felicitat més gran, i amb qué poc em conforme. Amb Poc o amb Molt? Ho tenim tot a la vora de casa! El mar, la platja / les muntanyes, el pinar!!!

T’ha passat alguna vegada que estàs buscant un llàpis i el tens en la mà? Doncs algo similar passa amb la felicitat.

2020, un any ple de llibres

Els darrers dies de desembre em pillen acabant de llegir el que serà, amb tota seguretat l’últim llibre del 2020. Un any excepcionalment tràgic degut a la pandèmia que està fent estralls en tot el mon.

Confinament, atur, desnonaments, soletat, ruïna econòmica, contagis massius, enfermetats, pèrdues personals, mort,…. una llarga llista de desgràcies que d’una forma o altra ens ha afectat a tots

Poques coses bones ens deixa este any i a mi m’agradaria centrar-me en una de les que enguany m’ha salvat la vida de l’avorriment, de l’apatia, de l’angoixa, del confinament, de no poder estar mes temps amb la meua filla i amb el meu fill. Eixa cosa bona de la que parle es LA LECTURA.

La lectura ha sigut, un vegada mes, la meva taula de salvació, per què m’ha permès viatjar en el temps i en l’espai sense menjar-me de casa.

Així doncs…

He pogut recórrer la breu història de la Humanitat fins als nostres dies i des d’ací, cap al futur de la mà de l’extraordinari escriptor Yuhal Noah Harari, gràcies a la trilogia Sapiens, HomoDeus i 21 reflexiones para el SXXI

He descobert el fascinant món de l’escriptura des del seu inici amb el sumeris, a traves de les civilitzacions fins a la època actual, gràcies al llibre, El Infinito en un Junco de l’excepcional escriptora Irene Vallejo.

He pogut descobrir el món, les injustícies, els entrebancs, la lluita i els assoliments de les feministes occidentals al llarg dels últims 300 anys amb la lectura dels dos volums de Núria Valero: Feminismo para principiantes i Feminismo 4.0

També he fet un tast del món feminista africà, explorant l’empoderament, el racisme, la descolonització, el patriarcat, el classisme a més de l’art, la filosofia, la sexualitat, la mitologia africana o la cultura guiada per dos interessants escriptores: Minna Salami amb el seu l’assaig L’altra Banda de la Muntanya i Kopano Maltwa amb la seua novela Cocounut.

Amb Nadie Duerme novela de ficció de Barbijaputa he viscut la impactant història d’unes dones que s’enfrenten al poder il.limitat de l’Estat baix el mandat de Totum, el nou partit ultradretà que assota aquell pais.

Margaret Atwood m’ha fet témer la instauració d’un Gilead en les nostres societats amb les seues novel.les distòpiques més factibles d’hui en dia, El conte de la Criada i Els Testaments

M’he amagat per les coves de Port Bou i demés amagatalls fugint dels nazis des de França fins a l’hotel Ritz de la Barcelona convulsa de 1942 junt a un jueu i els seus músics amb l’ apassionant novel.la de Pilar Rahola, L’espia del Ritz.

Flavia Company m’ha mostrat la millor manera de tirar a l’arc per a obtindre una vida plena: “Mai no tires contra ningú; mai no tires per seduir ningú; mai no tires per ser més que ningú; mai no tires per demostrar-te res a tu mateixa; el tir amb arc és un estat que es pot compartir” Una meravellosa paràbola de creixement personal en la que HARU, protagonista de la història, aprèn amb molta paciència i mancances, que cada dia es una vida sencera.

Amb Anatomia de les Distàncies Curtes de Marta Oriols disfrute d’un interessant recull de contes que m’apropen als sentiments i a la infinitat de relacions a què condueixen a l’amor, l’estima, el dolor, les renúncies implícites, els oblits o les pèrdues.

Maria Climent em sorpren en les primeres fulles amb l’ebrenc de Gina, i ens ensenya que amb humor, però sense caure amb banalitat, es poden afrontar moments tràgics de la nostra vida. Qui no ha tret burla de les tragèdies pròpies personals en algun moment de la seua vida per tal de alleugerar dolor?.

He volat pel cel de Camprodon traspassant la fina línia de la realitat a la ficció, escoltant parlar a un cabirol, als núvols, als bolets i divissant des de l’altura a les dones d’aigua i a les muntanyes ballar gràcies a Canto jo i la Muntanya balla de Irene Solà. Una novela fantàstica i excepcionalment imaginativa que ens mostra la memòria una terra de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància, el fanatisme i de guerres fratricides.

M’he posat en la pell d’un xiquet acompanyant al seu avi en la darrera etapa de la seua vida amb La memòria de l’arbre, una novel·la bellament escrita per Tina Vallés i construïda que parla de la transmissió dels records, de com es fabriquen i com es conserven, d’on es guarden i com es poden perdre.

He viatjat amb Pep al Regne Unit on vol desenvolupar la seua carrera com a traductor, i he compartit històries amb el misteriós i enigmàtics companys de pis en la novela Violeta i el LLop de Mònica Richart.

També he patit, ho reconec, per encontrar el fil a la novela Serem Atlàntida de Joan Benesiu, un llibre amb una narrativa d’ALÇADA que requereix de la màxima concentració. Un llibre amb una narrativa fragmentada en la que se injecten temes filosòfics a partir de les atzaroses trobades entre els dos protagonistes que es mouen per l’anciana Europa buscant alguna cosa perduda i que no saben massa be que és.

També he patit també Olga Tokarczuk, la Premi Nobel de Litertua 2018 amb la monumental reflexió que sobre el cos humà fa en la seua novela COS. Viatges arreu del món, per on vas trobant personatges històrics i fets insòlits. Has de mantenir-te molt atent, pàgina rere pàgina, perquè és molt fàcil pedre el fil de la història.

He gaudit amb Mujeres de los Fiordos dels relats d’once escritores noruegues contemporánies d’entre 35 i 85 años, de generacions i estils literaris molt diversos contant històries d’homes i dones reals, els seus anhels, traumes, il.lusions i decepcions en busca d’algo que les done sentit a la seua anònima vida.

Amb el llibre dels moments feliços d’Elsa Punset, he conegut eines que et permeten arribar a la felicitat a través de la sabiduria que ha anat acumulant la humanitat al llarg dels segles en tot el món. 

Finalment, però no per això menys important, la pintora Joana Santamans em deleita amb les seues extraordinaries il.lustracions en els  dos exemplars de Vida: Herbari Il.lustrat i Botànic Il.lustrat. En paraules de la pintora: “Ens rodeja. Formen part d’ella. Però no sempre sóm conscients, perquè si ho fórem no deixaríem d’observar-la: LA VIDA”.

I amb ella, LA VIDA desitje que comencem un any 2021 ple d’esperança, optimisme i il.lusió.

FELIÇ 2021!!!

 

 

 

 

LES APP TAMBÉ GASTEN INNOCENTADES

El qui be em coneix, sap de la meua total confiança en la app del temps que duc al mòbil, sempre la consulte quan tinc algun event pendent a l’aire lliure i mai em defrauda.

Tot i que ahir l’aplicació senyalava per avuí un 60% de probabilitat de pluja sobre les 10, huí, quan ens hem alçat de matí, només marcava núvols i hem pogut mantindre el plan previst des de feia uns dies: Fer la ruta per la carretera vella Sella-Relleu, una de les que mes m’agraden per la frondositat del bosc, la tranquilitat (sobre tot entre setmana) i per les vistes tan extraodinàries que amaga.

Només ixir el sol ens hem posat de camí. Les boires tan fotografiades en el capvespre d’ahir per molts Instagramers, hui cobrien densament la pràctica totalitat del cel i només han deixat lluir al sol quan assomava el cap per l’horitzó, engolint-lo poc a poc a mesura que anava guanyant altura.

En un tres i no res, l’hivern ha caigut sobre nosaltres i conforme anàvem fent camí les capes de goratec i polar de les jaquetes, treballaven de calent per a impedir que un ventet cada vegada mes gelat penetrara en els nostres cosos.

Caminant absorta en els meus pensaments, pensava que estava trepitjant la mateixa carretera que Jesús, protagonista del conte “ Viatge de Nadal” d’Enric Valor que, al llom del seu cavall, pretenia fer el dur trajecte de La Vila a Alcoi en la Nit de Nadal per a transportar la valuosa càrrega de xocolata, fent oïdos sords a Jordi, el seu acompanyant experimentat que va preferir pernoctar a Sella, ajornant el viatge per al s’endemà i així sortejar el mal oratge.

En estes estava, quan de sobte, a l’encreuament de Relleu a l’altura de La Foia, una forta bufada de vent m’ha fet dubtar si en realitat estava dins del conte d’Enric Valor. Fiiiiuuuuuu..,,,,, fiiiiuuuuu……,fiiiiuuu…… xiulaven els pins del som de la muntanya. Afortunadament només han sigut unes quantes bufades. Hem seguit caminant despreocupats perquè tot i fer alguna bufada mes, estava segura que no plouria, l’aplicació del temps mai m’havia defraudat. 

Camí avant contemplant i retratant la bellessa de l’indret, hem arribat a un punt on, al fons, es divisava perfectament la costa de Benidorm i la seua illeta, així com un gran ullal de sol que es reflexava dins la mar.
Envoltada pel meravellós paissatge, de sobte una gota freda d’aigua m’ha banyat la cara i m’ha obligat a alçar i capgirar cap a la dreta: boires de pluja!!!! Nooo, no pot ser. Immediatament he consultat l’app del mòbil i de nou la probabilitat de pluja del 60% apareixia al mòbil. Per què no m’has mostrat la probabilitat d’aigua este matí??? Me n’adone que la meua app m’acaba de fer la innocentada del dia!!

De presa i correns hem canviant de rumb la caminata esperant no ens alcançara la pluja. Quedava una hora llarga per arribar a casa i podríem arribar fets un xop. 

Tot i anar a pas llarg i lleuger, les fortes bufaes de vent ens ha apropat una fina pluja en qüestió de segons.

“No passa res, es un ventpluig i anem ben equipats” deia jo, mentrestant El Goratec i el polar treballaven a marxes forçades expulsant el fred del cos. 
La pluja apreta… 

“No passa res, es com si estaguerem en Els Pirineus”deia jo. Mentres les bufaes el vent anaven tallant-me les llavis…,,

“No passa res, tota una aventura d’hivern” deia jo. Mentrestant, Carretera avall l’aigua corria fent tollets que jo xapava banyant-me els peus…. 

“No passa res, gràcies, preferim caminar”li dic al del cotxe que ens ha oferit pujar-nos. Com anàvem a pujar tots apretats en el cotxe amb el perill del COVID19? A caminar, a caminar que ja arribarem. 

Només hem arribat a casa el vent s’endut la pluja i un cel blau i ras ens ha deixat vore un esplèndid sol. 

Bona innocentada ens ha pegat l’aplicació del temps, ara que estem a casa, ja pot lluir el sol. 

El franctirador

Com un soldat d’infanteria expert en tasques de camuflatge i tirador d’èlit, roman sempre ocult; hàbilment s’acosta al seu objetiu seleccionat, que sempre desconeix la seua presència i acte seguit: DISPARA!!!

La seua letalitat es colpidora, sobre tot en les persones mes vulnerables, per això no hem de baixar la guàrdia i exposar-nos el mínim possible.

L’expert i hàbil franctirador anomenat COVID 19 s’ha endut de nou per davant a una altra veïna de Sella.

Descansa en pau, Maria.



Pep el carnisser

Avuí ens ha deixat Pep el Carnisser. La primera víctima mortal veïna de Sella que s’endú per davant el temut COVID-19.

Pep era una persona molt estimada per mi. Se me fa difícil parlar d’ell ja en passat, perquè fins uns quants dies encara el saludava pel carrer.

De Pep guarde molts bons records, sobretot de quan era xicoteta, que anava amb ma mare a comprar a la seua carnisseria. Era una carnisseria de poble, deixes que formen part inseparable de la casa familiar. La porta ocupava ( i ocupa encara) la major part de la minúscula façana. Una porta amb dos fulles de vidre transparent i barres d’alumini que donava pas a una estància d’uns dos metres quadrats on es disposaven unes cadires per esperar les clientes. A ma dreta, una porteta conduïa escales avall al mal anomenat corral, ja que en eixa estància no hi havia cap animal viu, sino que albergava totes les eines per a fer el sabrós embotit. Encara recorde l’intens olor a ceba i orenga que pujava escales amunt quan feia les botifarres.

Davant de les cadires que tenia a l’entrada de casa-carnisseria hi havia una barra de metall on penjaven els cuixots. Un corredor estret cap a l’interior de la casa albergava un llarg mostrador on darrere, Pep i la seua difunta dona Teresa, despatxaven sempre contents, tota classe de carn i embotit.

Altre record que tinc es el de Pep fent la matança dels porcs al mataor. Els queixits dels pobres porcs “ uiiiicc, uiiiicc, uuiiiicc,…” es sentíen des de l’escola i quan acabàvem les classes acudiem corrent a vore com Pep, enfundat amb les seues botes altes de goma i el seu davantal sanguinolent feia la seua faena.
Ara mateixa em venent al cap les imatges que, per dantesques i desagradables no m’atrevix a reproduir. Nosaltres erem tan menuts i ignorants que no n’érem conscients del patiment dels pobres animals.

Records d’un temps passat, d’un Pep que se me fa encara molt difícil acceptar que ja no està entre nosaltres.

El diumenge passat per la nit des de les finestretes de les portes traseres d’una ambulància vaig poder vore per última vegada a Pep el Carnisser estés en una camilla camí de l’hospital.

L’únic consol que ens queda es que Pep no ho haja patit.

Descansa en pau i quan arribes allà on vages, dóna records a tots els nostres éssers volguts

12 de gener 2018

(El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020)

Es dissabte i són les 8:30 del matí. Estic soles a casa i encara al llit. L’aplicació del temps del meu mòbil marca només 5ºC de temperatura.  Ara mateixa acabe de sentir passar el camionet del operaris de l’Ajuntament, arreplegant el poal de la brossa de la porta de ma casa. No tinc més son, però tampoc ganes d’alçar-me encara.

Escric al mòbil, i comence a desfer-me la vista , els dits se m’estan arrampant teclejant el minúscul teclat I com necessite escriure, m’alce per a canviar de gadget.

Ara ja amb l’IPad continue la meva escritura. Necessite escriure, i ara ho faig des del sofà de ma casa. Des dels meus balcons comence a vore a les primeres dones eixir a estendre i arreplegar roba dels seus terrats.

Escriure m’ajuda a alliberar-me de les angoixes instal·lades en la meva ment. Angoixes i preocupacions també tristor i patiment. Que vida més triste la meua… és el que pense en estos moments. Però no! No vull instal·lar-me en el lament i en la queixa contínua, per això escric al bloc. t’escric  a tu. Cante al Cor. Aprenc anglés. Faig pilates. Llix. I a mesura que el meu cos m’ho permeta, aniré incorporant més activitats a la meva vida diària. Nadaré, caminaré, em divertiré i riuré amb ganes…

Però ara, de moment, la meva vida està anclada com les boies a la mar. Les ones les mouen amunt i avall però estan estancades al mateix lloc. Eixa es la sensació que tinc ara mateixa de la meva vida. Una sensació que em relantitza, i em paralitza…

Em mire a l’espill i encara em costa reconèixer que la imatge reflexada siga jo. Pareix una supervivent de l’holocaust. Però al fi i al cap una supervivent. Una supervivent que últimament està tant sensible a tot. Tot m’afecta enormement, encara que a vista de la gent aparente ser forta, però en silenci i a soles moltes vegades em derrumbe i plore. Es bo plorar de tant en tant. Bo i necessari. Plorar regenera i també allibera la ment de mals pensaments.

Escriure estes paraules també em fa sentir molt be, encara que no sé si seràs capaç d’arribar fins al final. La meua escriptura no és massa brillant i pot ser canse de llegir. Però clar, no escric per a guanyar cap premi literari sinó com a teràpia personal.

Son dies durs, massa dies, massa mesos, i els que vindran… però vull ser capaç d’afrontar-los amb fortalesa, conscient de tot el que rodeja estos moments. També es esta una experiència a viure. No vull empanyar-los amb cap filtre que amortigue el dolor.

12 de novembre 2017

(El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020)

En la revista de El País Semanal apareix en primera plana un reportatge sobre el cáncer, titulat “El cáncer, en primera persona” escrit per Anatxu Zabalbeascoa. En el que una periodista de El País relata la convivència amb una enfermetat que ha passat de ser innombrable a, en alguns casos, crónica. Pacientes, metges i l’autora conten, des d’un hospital pioner en Espanya, que significa tindre càncer hui.

Be, que puc dir després de llegir este reportatge … res i tot. Res em ve de nou i tot em recorda pel que he passat i estic encara superant. D’acord estic amb l’autora del reportatge, quan diu que quan se te detecta un càncer el pacient no deuria de preguntar-se si l’hospital que t’ha de tratar és gran o menut, sino més be, com funciona el seu comité de valoració de tumors. Un grup d’especialistes, en el que l’oncòleg és un element més del grup que ha de funcionar amb precisió d’orquestra simfònica, però sense jerarquies, en el que el primer violí pot ser vital. La clau està en la col.laborció.

15 dies que he acabat amb el tractament de la ràdio i cinc que estic tractant-me la pell per cremats de la ràdio. Tota una artilleria pesada que ha passat pel meu cos en meyns d’un any, que inclou dos operacions al pit per a extraure el tumor i 14 ganglios linfàtics, 6 mesos de químio amb els seus durs efectes secundaris i, 19 sesions de radioteràpia de la que encara estic superant el efectes més inmediats.

I ací estic, amb el monyo creixent-me, amb el cutis més fi que mai, replantejant-me molt la forma de vorer la vida, la meua, la de ma mare, tan delicada com està, i disfrutant dels xicotets i a la vegada gran plaers de la vida, com menjar un bon plat d’arrós caldós fet per mi, disfrutar del silenci, de vore amanèixer des del terrat. De tornar a escriure, després de tant temps. De relativitzar molts assumptes, de no amargar-me per tonteries, de disfrutar ajudant a ma mare, de passejar amb ella, de fer-li el menjar, de posar-li les enemes quan cal. Pot ser siga el que més be em fa sentir, a pesar de tot.

El dimarts tornaré a l’hospital a posar-me els anticosos dels 21 dies. Espere tinguen preparat el tractament injectable i no per via.