Totes les entrades de amparo

gener 2017

Havia passat les festes de Nadal de 2016 sense recordar-me’n gaire de l’operació. No havia dit res pràcticament a ningú, només a unes poques persones entre les que no estaven els meus pares, no volia fer-los patir.

El dia 9 de gener em telefonaren per a donar-me les cites per a les proves pre-operatories i  la de l’operació, que seria el dia 2 de febrer.

Les proves pre-operatòries eren una analítica, un electro, una RX i una cita amb l’anestesista. L’analítica i l’ectectro me’ls van fer al consultori del poble. La RX i la cita amb l’anestesista a l’hospital.

La cita amb l’anestesista va ser el 17 de gener, un dia de temporal de neu, com feia anys que no nevava a Sella. Un dia atropellat per l’emoció de conduir pel meravellós paisatge tintat de blanc i també, per la incertesa de no poder arribar a temps a la cita mèdica a l’hospital.

Entre l’emoció i el nerviosisme (de tota l’enfangà de l’operació) em vaig deixar la meitat de documentación a casa. Quin desastre, Senyor meu! Meyns mal que el metge va ser considerat i no em va an.nular la cita. Em va explicar com aniria la intervenció i em va entregar uns fulls informatius i de consentiment que vaig llegir i signar i abans d’anar-me’n me’ls vaig posar al bolso.

Al cap d’unes hores em varen cridar de la consulta de l’anestesista, preguntant si m’havia endut els papers signats. Duien un bon rato buscant-los i no els encontraven. Els necessitaven per a completar el meu expedient per a poder-me intenvindre i com en van vorer un tant atolondrà van pensar en que podria haver-me’ls endut sense adonar-me’n. I així va ser, al bolso els tenia tots. Maremeua la que hi havia armat. No oblidaria mai eixe dia.

El 24 de gener vaig acudir a la consulta de pre-operatori. En la sala d’espera hi havien unes set o huit dones, algunes acompanyades pels seus marits, altres pels seus fills, altres per amigues. A cadascuna d’elles les operarien de diverses coses. A una de l’ùter, a l’altra dels ovaris. A mi del pit. Recorde que una d’elles, la que estava en companyia dels seus fills, estava bastant nerviosa i preocupada i jo, li vaig donar ànims.

Ja, en la consulta, el metge em va explicar breument en qué consistiria l’intervenció. L’hora, el lloc i les condicions en les que acudir.

Començava el compte enrere.

novembre 2016 Comença el malson

( Quatre anys esperant a ser publicades, i hui 19 d’octubre de 2020, dia mundial del cáncer de mama, arriba el seu moment. Una una sèrie d’entrades escrites com a catarsi personal, que conten com vaig viure la meua experiència com a malalta de càncer de mama. Quatre anys han calgut per a vore la llum estos relats i ho faig ara, per si poden ajudar a alguna dona que estiga passant per la mateixa situació. De moment, he de dir que el càncer està superat)

novembre de 2016
Dies abans va rebre la carta de la Conselleria de Sanitat indican-li el dia, l’hora i el lloc per a fer-se la mamografia: 22 de novembre a les 11h30m a l’ambulatori de Benidorm. Corria l’any 2016.  Una prova mèdica emmarcada en el Programa de Prevenció del Càncer de Mama.

No era la primera vegada que es feia una mamografia, i encara que no tenia por, un súbtil nerviosisme aflorava en forma de acudit que, només entrar en la sala d’espera va soltar a les amigues i conegudes del poble que també esperaven la seva cita.: “Ale xiques, a ensenyar les mamelles als de Benidorm” Les rises no es van fer esperar.

Va esperar un ratet fins al seu torn i, a les once i mitja passades la infermera la va cridar per a fer-se la mamografia. No va tardar gens i amb premura se’n va anar, encara tenia que conduir fins a Alacant per a assistir a un Congrés sobre Violència contra la dona.
Només eixir de l’edifici, es va creuar amb una xica amb un mocador al cap i no era musulmana, un regust amarg li va pujar per la gola.

Al dia seguent, conduint cap a Benidorm per acompanyar a sa mare al metge especialista, va sonar el mòbil. Un número molt llarg, començat per tres, apareixia en la pantalla del telèfon i un nus en la gola quasi li impedeix contestar. Sabia  que eixe telèfon corresponia a algun departament de salut. Efectivament:

– “Buenos días, es usted fulanita de tal?

– Bon dia, sí sóc jo.

– Podría venir usted el próximo viernes a las 8:30 a la consulta de Prenvención del cáncer de mama?

– Sí, clar, però que passa?

– Ah! No se preocupe, el radiólogo quiere realizarle una ecografia mamaria.

Es va quedar feta de pedra.

El divendres 25 de novembre a les 8:00  ja estava en la sala de espera. Va esperar mitja hora fins que el metge la va cridar.

– Buenos días, he de realizarle una ecografia,  la mamografia no està muy clara. No se preocupe es algo rutinario.

La inquietut incial anava convertiste-se en preocupació i en contra de la seva voluntad, les llàgrimes espentaven amb força per ixir a la llum.

El metge va estar una bona estona realitzant-li la ecografia:

– Dese la vuelta hacia la derecha y permanezca quieta.

Untava el pit esquerro amb un gel gelatinós i li hi passava el comandament en totes direccions. Mentres tant, ella mirava cap a dalt a una làmpara amb quatre tubs fluorescents blancs incrustada en el sostre de l’estància. En un moment donat el metge deté el comandament en un punt determinat del pit, i comença a acotar un nòdul que acaba d’apareixer en la pantalla. Acte seguit li diu que es torque i que es vista. Li explica que ha detectat un nódul d’aproximadament 2cm, que pel seu aspecte tot indica que puga ser un fibroadenoma i que no hi ha de que preocupar-se, no obstante això i per a tema protocolari, en breu, la cridarien de l’hospital per a biopsiar el nòdul detectat.

Abrumada, amb la ment en blanc i de nou, amb un nus a la gola, va ser incapaç d’articular paraula alguna i van ser inútils els esforços per impedir les llàgrimes.  No recorda encara com va eixir de la consulta, ni com va poder arribar a la faena amb tantes llàgrimes als ulls.

Dimarts 29 enmig de la reunió setmanal d’equip, li sonà el telèfon mòbil, de nou un número llarg encapçalat pel tres, l’avisava de la cita en l’hospital per a efectuar biopsia al dia següent.

Que de presa anava tot, va pensar. El seus companys i la seva regidora presents en la reunió van ser testics del seu nerviosisme a l’hora d’atendre la cridà telefònica.

Seguint les instruccions telefòniques del dia anterior, l’`últim dia de novembre va acudir a l’hospital per a practicar la biòpsia.

De nou es veia gitada a la camilla panxa mirant cap a una làmpara amb quatre tubs fluorescents de llum blanca incrustada en el sostre i pensant:

– ” Qué faig jo ací?”.

La infermera la va untar amb el gel, i la va tranquilitzar. El metge radiòleg va apareixer al moment i en l’impàs d’espera, es va quedar a soles en la sala una vegada més va fixar la mirada a la lampara de forma cuadrada amb quatre tubos fluorescent de llum blanca que la il.luminava.

Comandament en mà, el metge radiòleg començà a moure’l per damunt el pit esquerro buscant el nòdul per tal de biopsiar-lo. Amunt, avall, a dreta a esquerro, i no hi havia manera de poder-lo encontrar. Extranyat, li pregunta si era Fulanita de Tal.

– Sí, clar, sóc Fulanita de tal, perquè ho pregunta?

– Porqué no encuentro el nódulo. Dese la vuelta.

Es va girar i després de varis intents, li va dir que s’alçara, que anava a fer-li una mamografia. Allí sí que apareixa el nòdul.

– Túmbase de nuevo a la camilla, le repetiré la ecografia.

Ho va intentar en varies ocasions, però no va ser possible, ni en eixe, ni en un altre ecógrafo més precís. Com no va ser possible biopsiar, la van emplaçar a una nova cita en quiròfan per a extracció de nòdul amb arpó quirúrgic.

No podia ser, es tractava d’un malson, No entenia que estava passant. Va eixir d’allí que no veía el camí. El metge, al vore-la tan afectada, la va tranquilitzar, perquè tot indicava que no es tractava de res maligne, un 90% de probabilitats de que era un fibroadenoma.

Va eixir de la sala sense poder ser fer la biòpsia, sense saber que fer pels pasillos de l’hospital de sobte es va creuar amb el seu ginecòleg particular, tan afectada la va vore que de seguida es va interessar pel seu cas, i va parlar amb el metge radiòleg que acabava d’atendre-la.  Les seues paraules la van tranquilitzar en gran manera, Perquè les probabilitats de la benignitat del nòdul eren molt altes, a més a més perquè es va oferir per a practicar-li la intervenció quirúrgica, per a després de les festes de Nadal.

Abandoná l’hospital aturdida i un tant descolocada

De persones i gossos

Cada vegada es senten mes lladrits de gossos pel poble, segurament ara, n’hi hauran mes que persones.


He de confessar que en època de confinament m’haguera agradat tenir-ne un per poder ixir amb l’excusa de passejar-lo. Des del balcó de ma casa veia com n’hi havien molts que els seus amos els treien a passejar fins a quatre vegades al dia. Els pobres gossos arribava la nit, i no tenien forces ni per a lladrar, estaven exhausts. En eixos moments els gossos i els seus amos tenien mes llibertat i vivien millor que les persones sense gos.

Ara que ja no estem confinats alguns gossos (prou!!!) continuen vivint millor que moltes persones.
Per una part tenim a persones majors que, amb el pas dels anys han quedat a soles a casa i es passen els dies amb l’única companyia que la del televisor. Les visites dels familiars son tan esporàdiques com els acompanyaments a donar un passeig pel poble.
Per altra part, cada vegada mes, les cases s’omplin de gossos que reben l’atenció i la cura que els falta als nostres grans.


Que ens està passant? Per què arraconen i fins i tot abandonem als nostres majors en l’etapa de la seua vida que mes ens necessitem i adoptem gossos per a colmar-los d’atenció i cures que no oferim a la gent gran?

Complicat d’entendre i molt preocupant

El falciot i l’oroneta

El confinament m’ha dut implícit el silenci i l’observació de la natura. Del silenci ha eixit la reflexió sobre alguns dels meus comportaments i la intenció de revisar i de canviar-los; i de l’observació de la natura, el descobriment d’uns ocellets. Els falciots, objecte d’esta entrada.

 A simple vista, que és com els veig jo, els falciots són negres. Volen a gran velocitat i quan més en veig és pel matí de 7:30 a 8:30, quan comence a teletreballar darrere la finestra; i per la vesprada a la mateixa hora, quan ix al terrat a arreplegar la roba, llegir o pendre l’aire un ratet.

Els falciots són negres, tenen les ales articulades i molt llargues en proporció del seu cos, anatomia que li permet mantenir-se a l’aire gaire la major part del dia. Pràcticament es passa la vida volant, on per lo vist no sols caça sinó que fins i tot hi dorm i s’aparella, Vola en grups, caçant i deixant anar crits aguts i sorollosos, com estos:  “xriiii, xriiii, xriiii, xriiii”

Fins el confinament, els confonia amb les orenetes, perquè tenen una forma molt pareguda i volen junts a gran velocitat mentres cacen. Cal prestar un poc d’atenció per a encontrar facilment les seus diferències en quant a la forma i color. Les orenetes són més xicotets, tenen les ales proporcionalment més curtes i amples i una manera més “despenjada” de volar. A més, les orenetes, solen volar més a la vora de terra i, si les observes be, tenen més àrees blanques en el seu cos i els colors són menys foscos.

Els falciots solen niar en cavitats naturals de parets rocoses o en buits de les cases. Les orenetes fan nius de fang, visibles baix els alerons de les façanes de les cases. Any rere any, sempre les mateixes façanes.

Al falciot, a Menorca li diuen ginjola. D’ahí la dita de: “Mes feliç que un gínjol”, i és que només cal observar el vol del falciot (ginjol) per a comprendre, i envejar la felicitat en la que viu este simpàtic ocellet.

Dicotomia entre passat i futur

“Serem Atlàntida”

El primer contacte amb el llibre va ser molt difícil. Acostumada, últimament, a llegir històries amb un plantejament, nuc i desenllaç, esta requeria d’una alta dosi de concentració i silenci. Frases interminables amb moltes ramificacions i continguts, alguns d’ells filosòfics, demanaven com a mínim un parell de relectures.

Per a ser sincera, el primer capítol em va descolocar. Quina història tenia entre mans? A pures i a empentes vaig poder arribar al capítol segon. Com si per una costera escarpada, d’una abrupta penya vaig poder assolir exhausta el final del segon capítol. El camí va ser llarg i pesat però, amb la il.lusió de trobar el fil de la novela. No el vaig encontrar.

Nombrosos noms de ciutats que canvien d’idioma al mateix temps que ho fan les seues fràgils fronteres geogràfiques; escriptors, artistes, cançons, pensadors, pel.licules,…. i un sinfí de conceptes que de manera explícita e implícita l’autor cita en les interminables frases del llibre, van fer que em desanimara i deixara de costat la lectura del llibre.

Com que la lectura d’este llibre ens va pillar en ple confinament, els meus companys del grup de lectura Tastaolletes aportaven els seus comentaris pel grup de Whatssap. Jo, per la meva part, m’escudava amb que “dels primers capítols no hi havia passat degut a la seua complexita”, amb “la mancança de temps que tenia”… en fi, una sèrie d’excuses per tal de no “calfar-me” el cap i seguir amb el llibre.

Finalment, he de reconèixer que els comentaris d’alguns companys del grup de lectura van ser la clau per a reprendre la lectura i enfilar-me de nou a trepitjar l’escarpada muntanya en busca del fil de la novela.

No va ser tarea fàcil, ho reconec, però pas a pas i capítol a capítol vaig encontrar el fil. I arribar al final va pagar la pena. Un llibre amb una narrativa d’ALÇADA. Un llibre que requereix de la màxima concentració, amb una narració fragmentada en la que se injecten temes filosòfics a partir de les atzaroses trobades entre els dos protagonistes que es mouen per l’anciana Europa buscant alguna cosa perduda i que no sabem massa be que és.

Una metèfora del que és hui Europa, una institució miope, amb una estructura anquilosada que no pensa lo suficient en els seus ciudatans i que tal vegada, demà no existeixca.

Serem Atlàntida, de Joan Benesiu, una dicotomia entre el futur de “ Serem” i el passat de “Atlàntida”

Recomane altament la seua lectura en estos dies tranquils i silenciosos de confinament.

Diumenge de Pasqua de confinament

A mesura que passen els dies augmenten les propostes on line que intenten entredindre’ns i fer-nos més tolerable el confinament a casa. D’entre elles, en ressalte una que sí be, no té massa trellat, sí ha estat capaç de transportar-me a la meua infància. (Bàsicament, la proposta animava a penjar una foto de la teua infància a l’estat del Whatssap i proposar fer el mateix al que visualitzara la foto).

Repeteix, una proposta sense trellat.

Però d’eixe sense trellat, només s’ha salvat la xiqueta de la foto. Una xiqueta de 20 mesos acabats de cumplir, fotografiada al jardí del Carrer de fora, just davant de sa casa, pel fotógrat Fernández en el dia de Sant Joan de 1968 (tot atenent a la data impresa en el revés de la foto).

La foto en blanc i negre, només deixa distinguir les distintes tonalitats de negres a grisos. Una llàstima, perque la frondositat de les plantes i el seu colorit hauría ressaltat més, si cap, a la xiqueta.

La xiqueta està de peu encarada davant les plantes del carrer, el seu cosset però girat cap a la càmera, que està a la seua esquerra. Els braçets marquen una postura intencionada com de dir: “aixina estic be, senyor retratista?”. Una pose supose indicada pel fotògraf Fernández.

En primer pla de la foto hi ha un enorme baló de plàstic tot ple de dibuixos de animalets, com ara un dofí que juga amb una pilota, un ànec o un cocodril amb la boca oberta. Un baló que a ella li va servir per fer-se la foto, i que al seu propietari (el seu germà) i a la resta de veinets majors que ella, per a jugar i divertir-se en els llargs dies d’estiu. Durant molt de temps va ser l’únic baló al carrer, segons em va dir una veïna meua l’altre dia quan va vore la foto al meu estat del Whatssap.

Continuant en la foto, diré que, darrere de la xiqueta , es veuen unes cases amb la pedra de les façanes encara a l’aire. Només  una d’elles la conserva avuí en dia. El carrer, de terra i pedretes.

Una minúscula faldeta plisaeta a quadrets, un jerseiet de cotó, tots dos fets a mà per sa mare, i unes sabatetes blanques amb uns calcetinets del mateix color per baix dels genolls, componen la vestimenta d’eixa xiqueta que mira fixament a la càmera.

On està eixa xiqueta? Qué ha sigut d’ella?

Mirant-la fixament i simulant per uns instants la seua pose en la foto, sóc capaç de connectar amb ella. La seua mirada, la seua sonrisa, els seus gestos minúsculs em trauen el seu batec infantil compassat amb el meu adult. Un batec de felicitat infinita davant l’objetiu de la càmera del retratista el dia de Sant Joan de 1968.

I hui, diumenge de Pasqua de confinament, amb 28.122.937 minuts de vida escric este post amb el desig irrebatible de no defraudar mai a eixa xiqueta que duc dins, la de la foto.

 B24635C2-5C50-4BA2-8D92-DE18A632FA91

Efímers inquilins

La migdiada m’és necessària, obligatòria diria jo. Diàriament, només acabe de dinar em gite al llit tal i com si fora per la nit, i allí roman al voltant d’unes dues hores. Siiií, dues hores. Mòbil en mà, primer conteste els missatges pendents, després consulte la premsa per Twitter, i finalment la son m’encontra perdent el temps un rato per Instagram.
Un somni reparador em permet encarar la resta del dia amb el 100% d’energia carregada.
Hui, com que és dissabte i fa bon dia, he pensat llegir un rato al terrat. Llibre en mà i buscant la pàgina on m’havia quedat,  sent, unes cases més enllà, la repetició d’un passatge musical d’algú amb el seu instrument. La insistència del músic fa que finalment, la melodia prenga cos.
Deixe el llibre, no puc concentrar-me en la lectura. No sé, si perquè no connecte amb la història, o tal vegada, perquè realment el que m’apeteix és escriure.
Agafe paper i boli i escric un rato.
Són les sis i mitja, fa sol a ratets, quan les nombroses boires ho permiteixen. El ventet és molt suau i gelat. El solet m’ acarona la cara; el ventet em talla les mans. Un batí de tela polar damunt del xandall em permet romandre a l’exterior. Maremeua quines pintes duem en el confinament.
El silenci de la vesprada és trencat pel so de l’instrument; per les rises i cants d’unes xiquetes confinades en sa casa; pels nombrosos cants dels ocellets i pel cant de dos o tres pollastres amb el rellotge biològic trastornat.
La vida ací fora segueix sense nosaltres. Mire al meu voltant i les muntanyes d’enfront, el riu, L’ermita de dalt, els margens, … em fan pensar que sóm tan insignificants… , tan efímers…, tan prescindibles… Centenar d’anys, milers, milions d’anys abans d’aparèixer l’ésser humà, la Terra rodava sense nosaltres.
Poca cosa sóm, només uns inquilins efímers d’este Gran Planeta Terra

Temps de confinament

Segona setmana de confinament. Diumenge 29 de març de 2020. Són les 13:24. Després d’una setmana hivernal, tenim un dia radiant de primavera, però no per massa temps. Uns nuvolots asomen el cap per darrere les muntanyes de l’Aguilar.
Estic al terrat de ma casa. Les vistes, com sempre, són excepcionals. Un lleuger ventet s’acaba d’alçar, espere ens deixe dinar hui ací dalt al terrat. Seria una bona manera de trencar la rutina d’estos dies.

Esta setmana passada ha sigut la primera de teletreball. Desviaments de cridaes, Administració Elctrònica en el ordinador personal, accés a E-mail del treball, missatges per telegram; reunions virtuals per Whatssap. Tot un desplegament telemàtic per a continuar treballant pels qui mes pateixen les conseqüències del Coronavirus. Reinventant-nos cada dia en la manera de treballar, de relacionar-nos entre els companys; també adquirint hàbits a marxes forçades per tal de no sucumbir a l’angoixa i desesperació. No és moment d’això. Ara més que mai hem d’estar a l’altura de les circumstàncies. Donar la talla, com se sòl dir.

Treballar, cuidar-nos i cuidar als més vulnerables. Preocupar-nos pels qui mes volem, preguntant com estan i com s’encontren. L’interès que mostrem cap als demés i el mostrat cap a nosaltres reforça el sistema immunològic tant o més, que un eficaç medicament. Estar confinats és sinònim d’estar aïllats, però no de romandre allunyats.

El confinament també és un bon moment d’introspecció. Un viatge cap a l’interior de nosaltres, segur que ens descobreix racons personals que amb tota probabilitat ens ajudarà a conèixer-nos i comprendre’ns millor.

Salut i resistència !!!