29 de novembre

Hui no em gite a fer la migdiada, tot i que seria el dia perfecte per a fer-la ja que estic refredada i una estona al llit em vindria d’allò més be. Però no, hui decideix quedar-me estirada al sofà i contemplar l’ambient d’hivern després de la fina pluja.

Boires blanques i gaseoses s’arrastren pel som de les muntanyes d’enfront, i es desplacen lentament cap a la costa. La pluja ha estat molt escassa, només uns 4 o 5 litres, però la temperatura ha baixat considerablement i ja tenim un ambient més acorde a la tardor.

Ara el silenci és absolut, i més després de llevar-li la pila al rellotge de la cuina que estava  talandrant-me el cervell amb el seu tic-tac-tic-tac.

Adore el silenci, el goje, el necessite. Es com una medicina regeneradora, estar a soles i en silenci em transmeteix molta pau i serenitat, em permet encontrar-me a mi mateixa. I el que encontre, m’agrada, no m’engoixa, ni m’estresa. Un silenci que em permet recrear-me en els meus pensaments i buscar les paraules adequades a cada idea. Una alenada forta i profunda em carrega de oxigen el cervell. Uuum! Que delicícia també.

Però, no pare d’esternudar i els ulls se m’omplin de llàgrimes, que no de pena, sinó del refredat, i note com el meu cos poc a poc va sucumbint i deixant-se dur per l’abatiment que em provoca el constipat. Comence a tindré mal de cap i mal de gola, serà qüestió de pendre’m un analgèsic i clavar-me dins del llit i que el meu cos lluite amb força contra el inoportú refredat.

 

Anuncis

lectura d’agost (una de tantes)

El llibre es titula Opus Nigrum, que significa la vella fórmula alquimista que assenyala la fase de separació i dissolució de la matèria.

Es tracta d’una novel·la històrica escrita per la francesa Marguerite Yourcenar, autora també de “Memorias de Adriano”, que conta la vida de Zenón, protagonista de la història d’un metge alquimista del segle XVI a qui li toca viure un període convuls entre l’Edat Mitjana i el Renaixement. Marguerite Yourcenar retrata el tràgic destí de la saviesa i la tolerància durant este segle.

Zenón no arriba a conèixer el “opus nigrum”, el suprem alliberament de l’esperit de les cadenes de la matèria; però coneixerà sobretot l’experiència de la llibertat: llibertat per a pensar, per a viure i també per a morir.

En la primera etapa de la vida, Zenón viatja sense dificultat alguna des de Astorga a Innsbruck, estudiant a Montpeller, publicant a Lió, operant en Uppsala. Al principi, durant la seua vida errant, Zenón radicalitzarà la seua passió racionalista. Davant d’ell només es sosté en peu el món de la cirurgia, basat en dades objectives, en èxits i en fracassos tangibles i computables. Per a Zenón no tenen sentit l’amor a la pàtria ni el fervor religiós ni la veritat filosòfica. Però com ell diu, al final del primer capítol, la seua és una cerca interior, la mera acceptació de la trobada definitiva amb la pròpia soledat . Zenón és conscient des de molt de temps que eixe món de fe assassina, d’hipocresia institucionalitzada, de passions deslligades en el qual viu no és el seu.

Novela apassionant de Marguerite Yourcenar, una de les majors figures de la literatura francesa, que amb el seu un llenguatge precís, cult i rigurós ha estat capaç d’endinsar-me per complet en la vida i el mon de Zenón, i fer-me entendre que malgrat el pas dels anys ben poc ha canviat el destí de la saviesa i la tolerància.

Excel.lent història que qualifique amb un 10.

La memòria de l’arbre

Cada vegada que viatge a Reus per a visitar a la meva filla em passe per la llibreria Galatea. Capbussar-me en este espai replet de llibres, suposa una distracció molt grata i amena per a mi i sempre m’isc amb algun llibre, agenda o souvenir baix del braç.

L’última adquisició va ser un llibre titulat “La memòria de l’arbre”. D’este llibre em va atraure el seu títol, per tot allò que m’evoquen els arbres.

“La memòria de l’arbre” és una novel.la íntima i personal, molt bé escrita i estructurada que aconsegueix col.locar-te en la pell de Jan, un xiquet d’uns nou anys i la relació que manté amb el seu avi, que li ensenya a escoltar els arbres a través del tacte i l’observació.

Els avis de Jan, Joan i Caterina s’han vist obligats a deixar el poble de Vilaverd, com a conseqüència de la incipient malaltia que pateix l’avi Joan, per a instal·lar-se a Barcelona, al pis dels pares del Jan, al barri de Sant Antoni. Un canvi que sense dubte alterarà el dia a dia de tots els components de la nova família.

El llibre està estructurat amb 11 capítols on es descriuen les diferents personatges i etapes de la història. Es parla del canvi que suposa ampliar, de sobte, una família jove amb amb un xiquet d’uns nou anys amb dues persones majors. Dels carrers del barri de Sant Antoni a Barcelona, que diàriament recorren l’avi i el net de camí a l’escola, dels arbres que es troben al seu pas, del món que s’inventen al seu voltant. També de Vilaverd, el poblet natal dels avis, del que s’han vist obligat a abandonar;  de la casa del poble, que finalment tanquen i venen; de l’avia, sempre contenta i atrafegada, i de la mare; de com es fabriquen els records i la memòria, de com es conserva i finalment de com es poden perdre.

Una delícia d’història que podria acompanyar-te durant estes caluroses vesprades d’estiu.

La meva qualificació un 8 sobre 10.

Tina Vallès López (Barcelona, 15 de juny de 1976) és una escriptora, correctora, traductora i bloguera catalana que ha estat guardonada amb este llibre amb el 2n Premi Llibres Anagrama de Novel.la.

 

 

 

més llibres, però no tants com voldria

Esta es la lectura que m’ha acompanyat durant els mesos de maig i juny, els que han omplit els llargs matins de administració de quimio i també, alguns capvespres assossegats entre cicles.

Començaré per comentar el llibre que més m’agradat dels cinc que m’he lleguit, titulat “La vida que aprenc” de Carles Capdevilla, i ho faré transcrivint el post sense publicar del passat 3 de juny:

“Tinc un llibre d’ell entre mans i passant una situació similar a la seua, ahir de sobte, va, i ens deixa: Carles Capdevila. Tant el llibre com la seua pèrduda han arribat a mi de la mà de La Lectora Corrent (Mercé Piqueras) investigadora que segueix des de fa varis anys des del seu bloc i ara també, des del seu Twitter. Ahir, només alçar-me el Twitter de la Lectora Corrent, m’avisa que Carles Capdevila ens ha deixat. Com si fora un amic, un conegut meu de tota la vida, la seua pèrduda em provoca una inmensa tristor que em sacseja tot el cos i m’enfonsa en una enorme tristor”.

Vaig comprar el llibre sense saber massa be de que anava, però amb la recomanació de Mercé Piqueras em va sobrar.  En la llibreria no el tenien i per la cara que em van posar, tampoc n’hi tenien referències, no obstant aixó se’l van anotar per demanar-me’l. Als 10 dies vaig rebre un avís de la llibreria per anar a retirar-lo, però com no estava en condicions van ser altres els que van haver d’anar-hi a per ell. El llibrer li va donar l’enhorabona per l’elecció. Jo crec que deguera indagar sobre l’autor i el llibre perquè quan jo vaig preguntar per ell em van fer cara de pòquer. Fóra com fóra jo ja tenia el meu llibre.

Vaig començar a llegir-me’l a principis de maig. El Pròleg em va parèixer magnífic. Havien pàrrafs que m’arribaven molt endís encara que no sabia massa bé per què. He de confessar que jo, com el llibrer, poc sabia de l’autor, tot i ser molt conegut, re conegut i estimat en el món literari i periodístc. Desconeixia per tant, l’enfermetat que patia, però no vaig  trigar gens en descobrir-ho. Va ser pronte, molt pronte quan l’enigma es destapà.  En el primer capítol titulat “La mirada íntima” i dedicat obviament a la seva vida íntima, concretament a la pàgina 30  la sorpresa  i el desconcert em van aturar de sobte al llegir  el text titulat “fa mal de dir que tens càncer”.  Puc entendre ara el motiu pel qual el pròleg m’ arribava tan endís. Tinc la seua edat i també pateix càncer.

Només una ullada als primers pàrrafs del pròleg que titula “La vida que escric”, son suficients per capbussar-te de ple en la seva lectura. A “La vida que aprenc” es troben, ordenats en cinc capítols, temes que li són essencials, com la memòria íntima, la vida en bona companyia, l’educació, la salut i la condició humana en totes les seves contradiccions. Son mes d’un centenar de temes, apunts diaris de fàcil lectura que pren l’autor sobre el que li passa i com hi reacciona.

No sóc de repetir lectura d’un mateix llibre, per molt que m’haja agradat, però en “La vida que aprenc” he fet una excepció, i a més de tornar a llegir-me’l he agafat un rotulador fluorescent groc per subratllar passatges que m’han impactat i com a resultat la major part del llibre ha quedat de color del sol.

Alguns passatges a continuació.

“Que la por no ens paralitze. La por ens apareix disfressada d’element extern, però és ben interna. La por neix a dins nostre, som nosaltres, per això ens costa fugir-né…. La por ens fa prudents i responsables i ens salva de bogeries…. La vida es tragicòmica, en el millors dels casos. Si sabem ruire de les nostres pors, dels nostres fantasmes, si recuperem la comèdia, vol dir que ja ho comencem a superar”. Quanta raó tenia el Capdevila!!!.

“El gos és un com gos. El meu cos, sotmés  a la disciplina de la químio, una setmana bona i una dolenta, ara et castigue i ara et deixe recuperar per tornar-te a debilitar, és agraïdíssim. Té dies de gos apallissat, però a la mínima que es recupera ja nou la cua i em diu que el traga a paseig com si no hagués passat res…. Quan reps una patacada vital és normal que et poses histèric i t’envaeixin els malsons. Però dura poc “. Quanta raó tenia el Capdevila!!!.

“Meyns bla-bla-bla i més bones pràctiques. D’aquí la meva admiración absoluta pels que fan bona feina cada dia en silenci, i la certeza que convé que ens arribe el testimoni. Hem de posar més altaveus als qui fan molt i no escoltem prou…. Tot ho trobem o genial o nefast. Adorem o odiem. L’emotivitat extrema ens domina.” Quanta raó tenia el Capdevila!!!.

“Millor ser sincer que espontani. Trobe millor ser sincer que espontani…. Quan diem el primer que ens passa pel cap, no diem exactament la veritat, ni tan sol la nostra veritat. Diem, literalment això: el primer que ens passa pel cap…. És el clássic sigues tu mateixa però no en la versió salvatge, sinó l’educada. Pensament no impuls”. Quanta raó tenia el Capdevila!!!.

I ja per acabar,

“Amics que s’impliquen…. Una implicació emocional i també de la real…. Ser un bon amic a vegades suposa assumir riscos, dir veritats de les que potser fan mal d’entrada però que a la llarga s’agraeixen. Perquè ens posen un – M’agrada fàcil ja tenim els amics del Facebook”. Que llàstima que ens deixara tan prompte Carles Capdevila.

Esta xicoteta entrada en record al Carles Capdevila, que qui no el conega, que consulte la seva biografia.

Un 10 sobre 10 a este meravellós recull d’apunts del Capdevila.

 

Ramona

Es 29 de maig i fa calor. Tot i que estem en primavera l’estiu va donant senyals de vida.

Son les huit i quart de la vesprada i estic escrivint una sèrie de post’s al blog, en la taula del menjador de ma casa. Les finestres del balcó les tinc obertes per a permetre que entre la frescoreta de la vesprada i escoltar el cant dels nombrosos ocellets que estan per dins dels arbres d’enfront.

Amb els balcons oberts m’arriben també les conversacions de les poques persones que passen pel carrer.

Un nebot parla amb sa tia de com li ha anat el dia. La tia te deficiència auditiva, i el nebot li ha de repetir tot varies vegades. No és que jo estiga en la conversació però, a base de repetir-li-ho tant, acabe per assabentar-me jo primer que sa tia que, Ramona ha faltat.

Ramona, eixa dona per a mi tan enigmàtica, autèntica i interessant ens ha deixat als 98 anys. L’admirava i em consta que l’admiració era mútua, perquè així ens ho demostravem cada vegada que teniem oportunitat. Compartia amb ella l’afició per les plantes. Nombrosos tests de plantes adornaven (i adornen) la porta de sa casa del carrer Jesús. Era molt freqüent vore a Ramona, sobretot en estiu, regant les plantes i llevant fulletes seques. Quan jo passava pel carrer i estava ella ens saludaven amb complicitat, ens miravem als ulls i tot i que no parlavem massa, amb la mirada i el somriure ens ho deiem tot. De vegades, no cal parlar molt per transmetre els teus sentiments als demés.

També era molt freqüent vore-la al carrer de fora sentada amb les veïnes a la fresca, en les vesprades d’estiu. Quan la veia, jo sempre la saludava: Com estàs Ramona? i ella em tornava un ample somriue i els ulls se li encenien com dos llumetes. Jo gojava contemplant-la. Sempre tan contenta!

De Ramona em captivava la seua discreció, m’agrada la discreció i a ella se li veia molt discreta, calmada i amb molt de trellat. També intuia en ella molta llibertat d’anar a la seua, i m’atreviria a dir que es tractava d’una dona molt inteligent.

Em sap greu la seua pèrduda, per velleta que fora. Visibilitzar a dones com Ramona, des d’este discret blog, em fa sentir be en estos dies tan difícils per a mi.

Sempre en el meu record. Va per tu, Ramona. Descansa en pau.

23 d’abril de 2017

Sant Jordi em sorpren acabant de llegir “El coche de Intisar”, una novel·la gràfica on Pedro Riera a la ploma i Nacho Casanova al pinzell retraten la vida de una dona moderna en Iemen a partir de nombroses entrevistes a dones iemenites durant aproximadament un any. Intisar, protagonista del llibre, comparteix reflexions i anècdotes de la seva vida. Històries sorprenents, divertides i algunes dramàtiques a traves de les quals es pot descobrir el hermètic món d’estes dones i la complexa realitat de la ciutat.

Un llibre de fàcil lectura i molt recomanat, que punturaria en un 8’5 sobre 10.

Moltes gràcies Virtu, per haver-me deixat este llibre i amb ell, haver-me iniciat en el món de les novells gràfiques.

I és que, la lectura s’ha convertit en companya habitual en els últims mesos, omplint les hores de la majoria de les meues vesprades.

Amb el “Coche de Intisar”, 10 han estat els llibres que m’han acompanyat durant els últims cinc mesos. De tots he extret algun coneixement, paraula o idea que han despertant certs canvis en el meu interior i algun que altre hàbit en l’exterior.

Este és un post prou extens perquè el que pretenc es fer un breu resum dels 10 llibres que m’he llegit i expresar el que he aprés de cadascun d’ells. Ho faré per ordre cronològic de lectura, pots llegir-ho tot d’una sentada o poc a poc com et vinga en gana. També, pots  no llegir-ho.

“Ser feliz en Alaska” de Rafael Santandreu. Este va ser el primer llibre que em vaig llegir en desembre de 2106, després de que em confirmaren que havia de passar per quiròfan. Em va atraure el títol per alló de la dificultat que pot comportar viure en una zona amb climatologia tan hostil i no obstant això, arribar a ser feliç. Un poc la situació que em venia damunt.

En este llibre l’autor pretén convertir-nos en individus altament forts, sans i centrats en el present. Diu que, Orientar-se cap a l’interior, Aprendre a caminar lleugers i Apreciar el que ens envolta, són els tres grans passos que hem recòrrer cada dia i  amb intensitat per a assolir-ho.

Apreciar el que ens envolta i Valorar el present per damunt de tot és el que estic aprenent d’este llibre. També he descobert el Haikú, (俳句) un tipus de poesia japonesa a la que fa menció l’autor per ajudar-nos a apreciar el que ens envolta. I és que, un haiku descriu generalment els fenòmens naturals, el canvi de les estacions i la vida quotidiana de la gent.

L’estil del Haikú es caracteritza per la naturalitat, la senzillesa (no el simplisme), la subtilesa, l’austeritat, l’aparent asimetria que suggereix la llibertat. És un poema breu, format per tres versos de cinc, set i cinc síl.labes on la métrica prima sobre la rima. Estos haikus són, des de l’1 de desembre, el fil conductor de les fotos del meu instagram. Amb este primer Haikú (1HM) m’he iniciat amb està nova aficció.

“Espurnes de foc

gelen l’aire del voltant

respira a fons.”

Júlia Navarro autora de “Història d’un canalla” esmicola l’ambició, la cobdícia i l’egoïsme de l’ésser humà, aquell que sap el que fa i el que hauria d’haver fet, el que mai es penedeix. Aquell que enganya, manipula sense importar-li les conseqüències. El que destrueix somnis i reputacions i causa dolor a aquells han volgut ajudar-lo. Aquell que ha jugat amb les esperances dels qui van pensar que podrien canviar-lo.

Este llibre m’ha ajudat a esbrinar el motiu que encarrila a algunes persona a comportar-se conscientment de forma ruin i miserable.

Un llibre molt extens però de fàcil lectura. Sorprenent perqué es succeeixen comportaments alternatius als comportaments mesquins i com a conseqüència el que hagués pogut ser.

El puntuaria amb un 6 sobre 10.

“A la caça de L’ovella” de Haruki Murakami. Bé, que puc dir de les històries de Murakami!, sempre tan originals, màgiques i captivadores.

Amb està faula detectivesca Murakami va guanyar el prestigiós premi Noma per a escriptor novells en 1982 i amb este premi, l’inici de la seva extraordinària carrera d’èxits.

Una història un tant surrealista on el protagonista s’enfronta amb una ovella mitològica que no són sinó els seus propis dimonis interns. Una història plena de frases que et condueixen a la reflexió, com totes les històries de Murakami, d’ahí el meu enamorament amb este fantàstic escriptor. Seleccione alguns dels pàrrafs del llibre que m’han fascinat pel que duen implícit:

“… les frases i la gramàtica que feia servir eren correctes, però a les seves paraules els faltava expressivitat.- Ara bé, parlar amb sinceritat no és el mateix que dir la veritat. La relació entre sinceritat i veritat és similar a la relació entre la proa i la popa d’un vaixell. Primer apareix la sinceritat i després apareix la veritat. El temps entre l’una i l’altra és directament proporcional a la mida del vaixell. La veritat de les coses grans costa més d’ aparèixer. A vegades no apareix fins que ja som morts…”

“… Tothom té una o dos coses que no vol perdre de cap manera. Vosté també – va dir l’home -. Nosaltres som experts a trobar-les. Tothom te un punt intermedi entre els desitjos o l’orgull, de la mateixa manera que tots els objectes tenen un centre de gravetat. Nosaltres sabem trobar aquest punt. Vosté ja ho sap. No és fins que el perdem que ens adonem que existia. – Un silenci breu.- …”

Capbussar-me en pàrrafs com estos em donen peu per a passar-me hores i hores pensant en el seu significat i aixó és algo que em fa sentir molt bé. Em complau molt!.

Un 8 sobre 10 per a este llibre de Murakami.

Unes resenyes de llibres escrites per dones en un suplement setmanal, publicat amb motiu de la celebració del dia Internacional de la Dona, em van animar a decidir-me pel llibre “A propósito de las Mujeres” de Natalia Ginzburg

Són uns relats que conviden a la reflexió i conversa sobre qui sóm i que volem les dones. Són breus relats de poques pàgines cadascun d’ells en les que s’intueix més del que es mostra. Són les dones les que creen el fil conductor dels relats. Dones amb fills i sense fills, tranquil·les o desassossegades, treballadores o depenents dels homes. Dones com aquelles que més tard, en la ficció, viuen com volen o poden.

Amb estos breus relats tan absorbentes, realistes i en ocasions imprevisibles he descobert Natàlia Ginzburg, una escritora que recomane a tot aquell que vulga endinsar-se a entendre el món de les dones.

Un 8’5 sobre 10 és la meua qualificació.

El passat 4 de març, vaig tindre el gust d’assitir a la presentació del llibre de Carme Morera i Tona Català titulat “A mi, què em passa?”. Un acte organizat per l’associació cultural Tastaolletes que em va permetre gojar de la presència i de les paraules de les autores del llibre i d’adquirir un dels exemplars.

És una selecció dels textos publicats en el blog «Me das un beso bonita?», que des de març de 2014 arreplega els vivències de Carme Morera escrites per la seua mare, Tona Català. Un llibre on descobrirem com és la vida de Carme comptada amb grans dosi d’humor, però també de tendresa. Divertides anècdotes, però també autèntiques lliçons de superació sense perdre el somriure.

Després d’uns dies de recuperació de la primera operació i esperant ser intervinguda per segona vegada, la lectura d’estos relats em van vindre com agua caiguda del cel després d’una època de sequera, ja que em van suposar tota una lliçó de superació personal digna d’apendre.

Este xixotet tresor en forma de llibret es mereix un 8 sobre 10.

S’arrimava el 13 de març, aniversari del meu fill, i anava buscant l’últim llibre de Paco Roca per a regalar-li. En l’aparador de la libreria un títol d’entre un centenar, em va fer detindre’m i acaparar la meva atenció “Lo que queda de nuestras vidas”. A només 3 dies de la segona intervenció quirúrgica i en el cor en un puny pels resultats que es podien desprendre de la mateixa, vaig pensar que tal vegada el que quedava de la meva vida, (molt o poc, qui sap!) tenia que valdre la pena viure

Amb “Lo que queda de nuestras vidas” he descobert a Zeruya Shalev, d’ella diuen que és la véu femenina més important de la literatura israelí contemporània, i ho he pogut comprovar després de llegir este llibre. Excel.lent escriptora que narra la historia de fins quatre generacions d’una mateixa família israelí. Una impactant novela que retrata la relació de pares i fills, els sentiments que els uneix però també els ressentiments que els separa.

M’agradat molt la forma que té de descriure als personatges en diferents moments i temps. Empra un llenguatge carregat de minuciosos detalls descriptius i de profundes i punxants reflexions.

Magistral i totalment recomanable este llibre que puntúe amb un 10.

I arriba el 16 de març, dia de l’ingrés en l’hospital, i amb ell, la meva filla des de Reus carregada de llibres per a que no em pille desprovista el meu post-operatori. Com coneix les meues preferències, la seva elecció em complau enormement. De nou Haruki Murakami amb “Després del terratrèmol” i Tothom hauria de ser feminista” de Chimamanda Ngozi Adichie.

Tal i com apunta en la contraportada del llibre de Murakami, en 1995 dos fets van transformar Japó: Al gener, el terratrèmol de la zona de Kobe que va destrossar milers de vides i al març amb gás enverinat al metro de Tòquio en hora punta. El terratrèmol va motivar a Murakami el recull de relats d’este llibre. Sis històries que narren les vides trasbalsades d’uns personatges que s’enfronten a uns esdeveniments tan surrealistes com creïbles i que lluiten per tirar endavant en una situació extrema, com a vegades la nostra vida, la meva vida.

He descobert el terme liqüefacció en un dels relats del llibre, i he estat capaç de relacionar-lo amb la meva vida actual.

“… És una cosa ben curiosa, aixó dels terratrèmols. Ens pensem que el terra que trepitgem és dur i inamovible. Fins i tot ha l’expressió . Però un dia, de sobte, ens adonem que no és així. El terra i les roques, que ens pensavem que eren ben sòlids, és desfan com si foren líquids. Com en diuen, d’això? Liqüefacció?.

Interesant llibre que no vos deixarà indiferent. La meva puntuació 8 sobre 10.

“Tothom hauria de ser feminista” de Chimamanda Ngozi Adichie, és un llibret menut de només una cinquantena de pàgines que recull un brillant i transcendental discurs que va oferir Chimamanda Ngozi Adichie a TEDx-Talk en el 2012, sobre el significat de ser feminista en ple segle XXI.

Un discurs que comença així:

” Avuí m’agradaria demanar que comencem a somiar un pla per construir un món millor. Un món més Just. I apuesta és la manera de començar: hem d’educar les nostres filles d’una manera diferente. I també d’educar els nostres fills d’una manera diferent”.

Amb este llibre em reafirme més si cap en el moviment feminista.

Recomane a tothom la seva lectura d’esta inteligent dona. La meva puntuació un 10.

“Cap al cel obert” de Carme Riera ha estat un dels llibres que la meva amiga Virtu, tan discreta i considerada per no molestar, em va deixa en ca Maria Bota per qué em deleitara amb la seva lectura. I ho ha aconseguit!.

L’autora mallorquina Carme Riera, elabora una genial novel.la sobre la història de la sort dels descendents dels jueus de Mallorca. Una obra encisadora d’aventures que transcorre en la segona meitat del segle XIX, en la que recrea la vida dels jueus conversos, la dels esclaus i la de les dones que, d’entre tots, sempre ixen perdent. Una reflexió política sobre la qüestió nacional on es recrea l’ambient històric de Cuba.

Una extraordinaria novel·la on el final és la part més sorprendente del llibre perquè conclou “més enllà del final”. Una història sense fi dóna a Maria, el personatge principal, la capacitat de sobreviure i convertir-se en una llegenda en la memòria col·lectiva.

Magnífic llibre que recomane totalment i qualifique amb un 10.

Feliç lectura i dia de Sant Jordi!

el meu silenci

El silenci… trencat pel tic-tac de la maquinària del rellotge que tinc darrere meua penjat a la paret de la cuina i, pel xuilit de les carganeres que diàriament acudeixen a menjar les molletes de pa que li’ls tire als balcons que tinc al meu davant.

És un silenci que m’ abraça, en el que em capbusse, i en el que, amb els ulls tancats eleva la meva consciència, i m’abstrau per fer-me sentir surar per l’aire.

Un silenci que em relaxa, i amb el que em reencontre amb mi mateixa.

En silenci puc sentir els bàtecs d’un cor que bombeja i colpeja a un pit endolorit i contret. En silenci, escolte una remor buida dins de les meues oïdes, serà el mateix silenci de l’úter matern?

En silenci, i amb els ulls tancats, moc les pupiles amunt i avall, a un costat i a un altre, perseguint un punt negre que mai puc alcançar, se m’escapa, com l’aigua entre les mans, com lo que em queda de vida.

No vull obrir encara els ulls, em sent tan a gust així… no és obscuritat el que hi ha darrere de les parpelles tancades, és un fúcsia resultant de la llum que frenen el seu pas a la retina.

És el meu silenci.

un lloc on escriure

%d bloggers like this: