El franctirador

Com un soldat d’infanteria expert en tasques de camuflatge i tirador d’èlit, roman sempre ocult; hàbilment s’acosta al seu objetiu seleccionat, que sempre desconeix la seua presència i acte seguit: DISPARA!!!

La seua letalitat es colpidora, sobre tot en les persones mes vulnerables, per això no hem de baixar la guàrdia i exposar-nos el mínim possible.

L’expert i hàbil franctirador anomenat COVID 19 s’ha endut de nou per davant a una altra veïna de Sella.

Descansa en pau, Maria.



Pep el carnisser

Avuí ens ha deixat Pep el Carnisser. La primera víctima mortal veïna de Sella que s’endú per davant el temut COVID-19.

Pep era una persona molt estimada per mi. Se me fa difícil parlar d’ell ja en passat, perquè fins uns quants dies encara el saludava pel carrer.

De Pep guarde molts bons records, sobretot de quan era xicoteta, que anava amb ma mare a comprar a la seua carnisseria. Era una carnisseria de poble, deixes que formen part inseparable de la casa familiar. La porta ocupava ( i ocupa encara) la major part de la minúscula façana. Una porta amb dos fulles de vidre transparent i barres d’alumini que donava pas a una estància d’uns dos metres quadrats on es disposaven unes cadires per esperar les clientes. A ma dreta, una porteta conduïa escales avall al mal anomenat corral, ja que en eixa estància no hi havia cap animal viu, sino que albergava totes les eines per a fer el sabrós embotit. Encara recorde l’intens olor a ceba i orenga que pujava escales amunt quan feia les botifarres.

Davant de les cadires que tenia a l’entrada de casa-carnisseria hi havia una barra de metall on penjaven els cuixots. Un corredor estret cap a l’interior de la casa albergava un llarg mostrador on darrere, Pep i la seua difunta dona Teresa, despatxaven sempre contents, tota classe de carn i embotit.

Altre record que tinc es el de Pep fent la matança dels porcs al mataor. Els queixits dels pobres porcs “ uiiiicc, uiiiicc, uuiiiicc,…” es sentíen des de l’escola i quan acabàvem les classes acudiem corrent a vore com Pep, enfundat amb les seues botes altes de goma i el seu davantal sanguinolent feia la seua faena.
Ara mateixa em venent al cap les imatges que, per dantesques i desagradables no m’atrevix a reproduir. Nosaltres erem tan menuts i ignorants que no n’érem conscients del patiment dels pobres animals.

Records d’un temps passat, d’un Pep que se me fa encara molt difícil acceptar que ja no està entre nosaltres.

El diumenge passat per la nit des de les finestretes de les portes traseres d’una ambulància vaig poder vore per última vegada a Pep el Carnisser estés en una camilla camí de l’hospital.

L’únic consol que ens queda es que Pep no ho haja patit.

Descansa en pau i quan arribes allà on vages, dóna records a tots els nostres éssers volguts

12 de gener 2018

(El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020)

Es dissabte i són les 8:30 del matí. Estic soles a casa i encara al llit. L’aplicació del temps del meu mòbil marca només 5ºC de temperatura.  Ara mateixa acabe de sentir passar el camionet del operaris de l’Ajuntament, arreplegant el poal de la brossa de la porta de ma casa. No tinc més son, però tampoc ganes d’alçar-me encara.

Escric al mòbil, i comence a desfer-me la vista , els dits se m’estan arrampant teclejant el minúscul teclat I com necessite escriure, m’alce per a canviar de gadget.

Ara ja amb l’IPad continue la meva escritura. Necessite escriure, i ara ho faig des del sofà de ma casa. Des dels meus balcons comence a vore a les primeres dones eixir a estendre i arreplegar roba dels seus terrats.

Escriure m’ajuda a alliberar-me de les angoixes instal·lades en la meva ment. Angoixes i preocupacions també tristor i patiment. Que vida més triste la meua… és el que pense en estos moments. Però no! No vull instal·lar-me en el lament i en la queixa contínua, per això escric al bloc. t’escric  a tu. Cante al Cor. Aprenc anglés. Faig pilates. Llix. I a mesura que el meu cos m’ho permeta, aniré incorporant més activitats a la meva vida diària. Nadaré, caminaré, em divertiré i riuré amb ganes…

Però ara, de moment, la meva vida està anclada com les boies a la mar. Les ones les mouen amunt i avall però estan estancades al mateix lloc. Eixa es la sensació que tinc ara mateixa de la meva vida. Una sensació que em relantitza, i em paralitza…

Em mire a l’espill i encara em costa reconèixer que la imatge reflexada siga jo. Pareix una supervivent de l’holocaust. Però al fi i al cap una supervivent. Una supervivent que últimament està tant sensible a tot. Tot m’afecta enormement, encara que a vista de la gent aparente ser forta, però en silenci i a soles moltes vegades em derrumbe i plore. Es bo plorar de tant en tant. Bo i necessari. Plorar regenera i també allibera la ment de mals pensaments.

Escriure estes paraules també em fa sentir molt be, encara que no sé si seràs capaç d’arribar fins al final. La meua escriptura no és massa brillant i pot ser canse de llegir. Però clar, no escric per a guanyar cap premi literari sinó com a teràpia personal.

Son dies durs, massa dies, massa mesos, i els que vindran… però vull ser capaç d’afrontar-los amb fortalesa, conscient de tot el que rodeja estos moments. També es esta una experiència a viure. No vull empanyar-los amb cap filtre que amortigue el dolor.

12 de novembre 2017

(El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020)

En la revista de El País Semanal apareix en primera plana un reportatge sobre el cáncer, titulat “El cáncer, en primera persona” escrit per Anatxu Zabalbeascoa. En el que una periodista de El País relata la convivència amb una enfermetat que ha passat de ser innombrable a, en alguns casos, crónica. Pacientes, metges i l’autora conten, des d’un hospital pioner en Espanya, que significa tindre càncer hui.

Be, que puc dir després de llegir este reportatge … res i tot. Res em ve de nou i tot em recorda pel que he passat i estic encara superant. D’acord estic amb l’autora del reportatge, quan diu que quan se te detecta un càncer el pacient no deuria de preguntar-se si l’hospital que t’ha de tratar és gran o menut, sino més be, com funciona el seu comité de valoració de tumors. Un grup d’especialistes, en el que l’oncòleg és un element més del grup que ha de funcionar amb precisió d’orquestra simfònica, però sense jerarquies, en el que el primer violí pot ser vital. La clau està en la col.laborció.

15 dies que he acabat amb el tractament de la ràdio i cinc que estic tractant-me la pell per cremats de la ràdio. Tota una artilleria pesada que ha passat pel meu cos en meyns d’un any, que inclou dos operacions al pit per a extraure el tumor i 14 ganglios linfàtics, 6 mesos de químio amb els seus durs efectes secundaris i, 19 sesions de radioteràpia de la que encara estic superant el efectes més inmediats.

I ací estic, amb el monyo creixent-me, amb el cutis més fi que mai, replantejant-me molt la forma de vorer la vida, la meua, la de ma mare, tan delicada com està, i disfrutant dels xicotets i a la vegada gran plaers de la vida, com menjar un bon plat d’arrós caldós fet per mi, disfrutar del silenci, de vore amanèixer des del terrat. De tornar a escriure, després de tant temps. De relativitzar molts assumptes, de no amargar-me per tonteries, de disfrutar ajudant a ma mare, de passejar amb ella, de fer-li el menjar, de posar-li les enemes quan cal. Pot ser siga el que més be em fa sentir, a pesar de tot.

El dimarts tornaré a l’hospital a posar-me els anticosos dels 21 dies. Espere tinguen preparat el tractament injectable i no per via.

30 d’octubre 2017

(El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020)

Demà acabe la ràdio. 19 sessions, quatre d’elles localitzades que m’han tingut anant a diari, de dilluns a divendres, durant tot el mes d’octubre.
Res a veure amb els efectes de la químio, però l’esgotament físic i la cremor de la pell del pit, sobre la que recauen els raigs a diari, persisteixen en mi.
Cert es que els nivells de hemoglobina han augmentat de forma considerable des de fa un mes i mig i això es nota en l’estat d’ànim i aguant físic, però a dia d’avui, impossible aguantar una jornada laboral.
Poc a poc aniré recuperant-me.

7 d’octubre 2017

(El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020)

Avuí és l’aniversari de ma tia Teresa, 91 anys, tota una campiona. Ahir ma mare va tindre visita, el seu germà major, mon tio Ramon, que va pujar de La Vila amb la seua filla Teresa i el seu gendre, Kiko, a ca ma mare. Ma tia Teresa, acompanyada per la seua filla, va acudir també per a vore’l i estar un ratet amb ells.

Per a l’ocasió, la meua cosina Tere, la filla de ma tia Teresa, va fer una coca dolça, i jo vaig comprar dos botelles d’orxata per a berenar tots. Vàrem passar una rato molt entranyable i divertit alhora. Les meues cosines els van retratar, tan vellets el tres ja…

Ma mare, tot i ser la més menuda dels cinc germans, (es lleva 18 anys amb mon tio Ramon i 14 amb ma tia Teresa), està la més delicada de tots. Ells dos han tret la genètica de son pare, el meu benvolgut i longeu avi Ramon que va morir als 94 anys; i ma mare la de la seua, la meva avia Teresa, que va morir als 77 anys. I ella ho sap, i per això està sempre trista i malhumorada, també perquè està delicada, una forma de dir que està malalta, prou malalta, i la paga amb mon pare. Pobre mon pare, com si ell tinguera la culpa. Quanta paciència té!!!.

A tot açò dir que, el dimarts 3 d’octubre, vaig començar amb la ràdio, i de nou el destí volgué que ma mare ingresara de nou a l’hospital eixe mateix dia. Una acumulació de líquid en les cames molt dolorosa que li impedia caminar, van obligar a la seua metja especialista programar un ingrés per ventanilla. Després de dos dies ingresada el líquid de les cames se li va reduir notablement i li va donar l’alta hospitalària. Esta a casa i la veig deprimida i desanimada. Jo no puc fer més del que faig, l’administració diaria de ràdio també em deixa debilitada i necessite que m’animen i en mimen, ja que aparente estar be davant de tots, però necesite ànims, que ma mare no estiga tan deprimida i queferosa i pose un poquet de la seua part.

18 de setembre 2017

(El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020)

Avui he tingut cita en l’hospital de Sant Joan, amb la d’avuí comence el període del tractament de la ràdio.

He anat a la finestreta de secretaria tal i com em varen indicar per telèfon i l’administrativa que m’atés, al preguntar-me les meues dades personals i vore que vivia a Sella i el meu cognom era Alemany, m’ha dit que son pare també era de Sella, però com s’en va anar del poble quan encara era molt menut (nou anys tenia) no hi tenia enyorança, i no els va parlar molt d’ell. José Cantó Asensi, diu que li deien.  Molt xarradora, m’ha dit també que tenia unes conegudes a l’hospital que les deien Alemany, una tal Maria “la guapa” i dos amb el nom de Pilar. Ha cridat a una de les Pilars i li ha dit que hi havia una persona (o siga, jo) li ha dit el meu nom senser, per si em coneixia, però la tal Pilar no ha sabut qui era jo, ni tampoc jo qui ella, i meyns sense vore-la. M’ha dit que tenia una cosina anomenada Amalia, en casa a Sella, i amb eixa referència li he fet saber que creia qui era, doncs a Amalia la coneix i a la cosina pot ser que també. Estant allí, en la finestreta, un home en bata blanca ha dit el meu nom, li he dit que era jo. Ell era l’oncòleg meu de referència que en pocs minuts m’ha atendria.

Després d’uns minuts en la sala d’espera, el metge ens ha fet passar a la seva consulta, abans ens havia donat uns fulls informatius sobre la radioterapia, per a que els llegira.

M’ha obert una història mèdica, m’ha informat sobre els efectes secundaris a curt i llarg termini que em pot provocar la ràdio, així com el planing de les sessions de ràdio a administrar i el que anavem a fer-me hui.

Hui, a més de la consulta amb l’oncòleg, n’he tingut amb el radiòleg que m’ha “tatuat” per a fer-me el “molde” per a la ràdio, i també m’han fet un TAC.

En uns dies em cridaran per començar la primera de les aproximadament 19 sesions diaries de ràdio.

12 de setembre 2017

(El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020)

Hui he tornat de nou a la piscina coberta. Feia aproximadament un mes que no nadava, inesperadament, l’última sessió de químio va ser fotudeta. I dic inesperadament perquè pareixia que tenia controlat ja l’estrenyiment i la diarrea, però malauradament se me va “cremar” la vena per on m’administraren la químio, la transfusió de sang i els antibiòtics. Una cremà que persisteix fins avuí, encara que va molt millor i pels tractaments subministrats, antibiòtics i ara una pomada per a cremats, Silvederma.

L’anèmia també m’ha afectat considerablement, han estat a un no res de fer-me una segona transfusió de sang, perquè els nivells d’hematocrito estaven al llímit, 7,7. A base de menjar durant molt de temps filetes de ternera, solomillo, carrillada, berberechos, espinacs, atmetles, almejes, carn de potro, rabo de toro, osobuco i el suplement de ferro fisiogen m’he estalviat dos borses de B(-).

Avuí fa just una setmana que m’he rapat el monyo i ja comença a créixer els primers mi.límetres. El perruquer em va dir que al voltant d’un centímetre i mig en un mes. Espere que per a festes de Sella puga prescindir dels gorrets i mocadors al cap, encara que tot el món em diu que em senten molt be i que estic d’allò més afavorida. M’ho hauré de creure ja que no són poques persones que ho diuen.

I, ací estic, de nou al terrat, a la fresqueta, després d’un dia molt pesat pel sol tan fort que encara fa. Fotuda però contenta, tal i com dic a qui em pregunta com m’encontre. Fotuda perquè encara no estic al 100% ( i crec que no hi estaré mai), i contenta perquè he acabat amb la químio i els seus devastadors efectes secundàris. Ací estic com un nàufrag que ha sobreviscut a una forta tormenta en alta mar, amb la roba a tirons i espentolada, amb la pell cremada per l’efecte del sol i l’aigua salada, deshidratada, famolenca i desorientada, però contenta perquè ja estic gaire fora d’ella, de la tormenta.

L’objectiu ara és recuperar-me i començar de nou, amb equipatge lleuger i amb calma i serenitat.

Esperant encara que em criden de Sant Joan per a la ràdio, la setmana passada vaig començar amb el tractament hormonal diari, via oral que romandrà durant cinc anys, i l’administració dels anticossos intravenos al llarg d’un any.

un lloc on escriure

%d bloggers like this: