lógica i caos

Llegia ahir, en una entrevista a un dels escriptors més populars actualment en Islàndia, Jón Kalman Stefánsson, que el temps en la seua illa, és com la vida, que no es pot calcular mai com hi aniran les coses, i que la vida és impredictible, encara que ens agrade comportar-nos com si fora tot lògic, com si fórem essers lògics, quan som caòtics i sentimentals.

Quanta veracidad tanquen les paraules d’este escriptor en referència a la vida de les persones. Ho reconec ara.

Ho reconec ara, dic, perquè crec que la meva vida ha estat sempre marcada  per la lógica i l’ordre, assolits a base d’organitzar-me per poder estudiar, treballar, cuidar dels meus fills, omplir el temps d’oci tal com fer esport, aprendre idiomes, viajar, cantar, eixir de festa, pertanyer a alguna associació o colectiu del poble, … No obstant, l’esforç personal per a mantindre’m en eixe ordre vital durant tant temps, ara ha resultat en va. La simple presència d’una diminuta però perversa entitat en el meu cos, de moment ha sigut capaç de desbaratar la meva vida, i en certa manera la de les persones del meu voltant, i obrir badalls per on el caos i el desordre s’han infiltrat alegrement.

Quant esforç per mantindre un ordre i una lógica i amb quina facilitat apareix el caos per a derribar-los.  Sóm essers caòtics.

I encara que intente pensar que tot és un malson, i que a vegades em sorpren a mi mateixa tancant els ulls en un intent de que les coses canvien quan les torne a obrir, reconec que només és una obstinació que no condueix a cap lloc, un acte que em fa recordar al protagonista de Kafka a la Platja: “Tancar els ulls no va a canviar res. Res va a desaparèixer simplement per no veure el que està passant. De fet, les coses seran encara pitjor la pròxima vegada que els òbrigues. Només un covard tanca els ulls. Tancar els ulls i tapar-se els oidos no va a fer que el temps es detinga.” Déia en uns dels capítols del llibre.

I és que, la vida, com els incendis forestals o els temporals de Llevant, en ocasions ens assoten i devasten, però també ens modelen i transformen una vegada passat l’incident.

I de nou torne a Murakami recordant un fragment de Kafka a la platja, un llibre que vaig llegir fa uns anys i que no imaginaria mai les vegades que el recordaria:  “I quan la tempesta haja passat, tu no comprendràs com has aconseguit creuar-la amb vida. No! Ni tan sols estaràs segur que la tempesta haja cessat de debò. Però una cosa sí quedarà clara. I és que la persona que sorgisca de la tempesta no serà la mateixa persona que va penetrar en ella”

De moment, enmig del temporal, en ple incendi, la situació és impredictible, però segura estic de que tot passarà i em transformaré, com la Granadella florida de gladiolos, després de l’incendi del setembre passat o l’Amadori replet d’aigua després dels últims temporals de Llevant d’enguany.

Tot passarà.

obrir i tancar els ulls

Estesa al llit, tanque els ulls i puc vore perfectament les gerres de l’oli arrimades a la paret, els pots de tomaca en conserva damunt les prestatgeries, i els manolls de camamilla, orenga i llorer penjant del sostre.  Em percate també, dels rastres de pebreres rotges i tomaquetes seques, i del garbell en terra cap per avall amb caragols i guissonetes menjant fulles tendres d’enciam.

Amb els ulls tancats sóc càpaç de percebre també l’olor de les herbes aromàtiques i l’olor a vell, perquè l’estància es molt vella. El sostre és de canyís i les bigues de fusta pot ser que, fins i tot estiguen corcades. Les parets són de pedra, sense lluïr, i el  sòl, de terra, sense enrejolar.

 Gire el cap cap a l’esquerra i distingueix la porta de fusta marró per on s’accedeix a la part nova de la casa, i a la dreta, la porta blava per on s’ix al patiet que custòdia un dipòsit d’aigua per a èpoques de sequera, i una porta amb accés al carrer Bolillo.

Obric el ulls i no para de ploure. Estesa al llit i amb els ulls oberts, gire el cap a l’esquerra i ja no hi ha porta de fusta marró d’accés a la part nova de la casa, ara, tres prestageries, dos d’elles plenes de llibres, pengen de la paret pintada en color siena.

Les gotes d’aigua colpegen amb força els vidres de la finestra de la part dreta de l’estància, des d’on, amb els ulls oberts, puc contemplar el patiet ple de plantes florides que alegren l’entrada, on abans estava el diposit d’aigua i la porta d’accés al Bolillo, desplaçada ara a un costat per a guanyar espai.

No escric este post des de la malenconia, no tire en falta res del passat, per delicat que siga el present. Escric perquè m’agrada escriure (no tant publicar tot el que escric).

També m’agrada la puja i encara més, escoltar-la en silenci.

(Este post li’l dedique al meu fill en el dia del seu 21 aniversari. Per molts anys, Bernat).

Moments de desconcert

Usem l’adjetiu “desconcertat/desconcertada” per a qualificar una situació que ens deixa sorpresos, esbalaïts perquè no imaginàvem mai que succeiria.

Una situació que ens descol.loca.

Una situació que ens descol.loca perquè ens provoca molta alegria, com quan ens toca la loteria, o perquè ens causa torbació, com quan ens donen males notícies.

Una situació que ens fa perdre la serenitat.

Mantindré la serenitat i l’autocontrol en moments de desconcert ens pot ajudar molt a assolir una solució o almenys, a acceptar la realitat, per dura que siga.

És tan difícil mantindre la calma …

Indolència

“Per què hem perdut l’habilitat de la indolència?. Quantes vegades ens sentem serenamente, sense fer absolutament res, sense propòsits ni destí, ben plantats en el present, lliures? Henry D. Thoreau.”

Una de les neures més típiques que tinc avuí en dia és la por a no fer res, (més enllà de la faena diaria remunerada) sent angoixa de malgastar el temps inútilment dilapidant les hores del capvespre de forma estèril.

Sempre he sigut una persona amb el temps acotat d’obligacions professionals, personals i familiars, i per eixe motiu, des de fa un mes escàs, vaig decidir voluntàriament substituir l’activitat frenètica per la indolència. Cal dir que, si bé, el goig dels primers dies al seu costat van lograr relaxar-me, a mesura que passen els dies un sentiment de culpabilitat s’apodera de la meua pau

Per què és tan difícil mantindre’m en la indolència ?

25N, un any mes

Any rere any, i en qualsevol part del món, un goteig incesant de dones moren a mans de les seues parelles o ex-parelles. Una violència extrema, que suposa el màxim exponent de la desigualtat de gènere.

A l’estat español són ja 77 dones assassinades a mans dels seus homes, companys, nuvis, excompans des del novembre de 2015. Minuts de silenci i manifestacions als carrers es succeixen en els dies posteriors a estos actes terroristes per a hi expresar rebuig.

És una pandèmia global, que a dia d’avui encara no hem estat capaços de frenar, i que a pesar de les mesures adoptades, passaran molts anys per a la seua erradicació.

Avuí, en el dia internacional de l’eliminació de la violència contra les dones, caldria posar l’accent en la importància de la prevenció d’aquelles situacions que donen lloc a la violència contra nosaltres. Prendre consciència de la necessitat d’adoptar-hi tolerància zero, i mirar amb “lupa” els micromasclismes que diàriament impregnen les nostres conversacions i que, no són si no, els embrions dels distints tipus de violència contra les dones.

Presagi?

Es sorprenent la semblança entre la història fictícia redactada conjuntament per cinc amigues en l’agost de 2009 i la història real d’una d’elles en l’actualitat.

Abans, la casa de poble on fins fa poc era el seu lloc. Eixa perxa a l’entrada de la que sempre penjava algun jersei oblidat, la taula amb el fruiter, les cadires de boga on la iaia li contava aquelles històries meravelloses a les llargues nits d’hivern.

Ara, el gratacel on resideix en l’actualitat. Eixa habitació des d’on veu com apareixen les primeres ombres i figures de la ciutat, mentres sosté a les mans un llibre i un recull d’articles periodístics.

I és que,  Lúltim post de la meva amiga m’ha fet recordar tant,  El meu del 24 d’agost de 2009 

Presagi?

img_0020

un lloc on escriure

%d bloggers like this: