Arxiu d'etiquetes: canvis

11 de desembre

Consulte el temps en el meu mòbil i em diu que la previsió de pluja és del 0%, però mire a través dels vidres del meu balcó i una fina pluja està caent des de fa uns cinc minuts. Es mig dia.

Moltes vegades no et pots fiar de les previsions, per fiables que siguen.

En la vida passa algo semblant, es preveuen unes coses i en passen altres, a vegades són millor que les previstes, altres pijor. De totes se n’aprén. De les dolentes pot ser, tardem més en recompondre’ns. Diuen que no hi ha recomposició ni resurgiment sense paciència.

Paciència per absorbir tot el que ens passa i poder superar-nos a nosaltres mateixa, amb les nostres imperfeccions, sense tindre per què dissimular les línies de trencament del nostre cos i de la nostra ànima.

Temps per a que “la resina” reòmpliga els espais surgits d’eixes línies de trencament.

I, Calma, molta calma en el procés d’enduriment de la resina.  La resistència de la resina radica en la seua fòrmula magistral,  a base de partícules màgiques d’or que no són més que eixos xicotets GRANS moments que et dona la vida. Un d’ells, me’l va donar el dissabte passat.

I és que, hem d’estar preparats per si un dia ens alcem amb el peu canviat, ensopeguem  i caiguem de nou a terra perquè,  és tan fàcil caure i  amb el bac, trencar-nos en mil trocets… per això, i per tal recompondre’ns,  hem de ser capaços d’arreplegar tots i cadascún d’ells i encaixar-los de la millor forma possible i, amb l’ajuda de la resina i la seua fòrmula màgica d’espurnes d’or la nova peça surgirà més bella si cap.

El  kintsugi assoleix un resultat excepcional pegant minuciosament els fragments d’una porcellana fina trencada.

La previsió del temps del meu mòbil per avuí no ha estat encertada, però el dia ha està més interessant del que es preveia, per de pronte he estat capaç d’escriure este post. Ja es de nit.

Anuncis

3 de desembre

No és resignació però sí aceptació del desenvolupament d’alguns aspectes de la vida. És observar el comportament com per exemple, de les vares de bambú al incidir una força extranya sobre elles, ja siga per un fort vent o fins i tot un sacseig de terratrèmol i prendre nota del seu comportament.

Les vares de bambú no s’agarroten, ni es resisteixen; tampoc es resignen, sucumbeixen i cauen. Les vares de bambú accepten eixes forces externes i estranyes i la seua lluita contra elles es la maleabilitat i elasticitat per tal de superar-les. I les superen!!!

Des de l’aceptació dels aconteciments de la vida, que no des de la resignació, avance com les vares de bambú sensera, íntegra, contenta.

 

29 de novembre

Hui no em gite a fer la migdiada, tot i que seria el dia perfecte per a fer-la ja que estic refredada i una estona al llit em vindria d’allò més be. Però no, hui decideix quedar-me estirada al sofà i contemplar l’ambient d’hivern després de la fina pluja.

Boires blanques i gaseoses s’arrastren pel som de les muntanyes d’enfront, i es desplacen lentament cap a la costa. La pluja ha estat molt escassa, només uns 4 o 5 litres, però la temperatura ha baixat considerablement i ja tenim un ambient més acorde a la tardor.

Ara el silenci és absolut, i més després de llevar-li la pila al rellotge de la cuina que estava  talandrant-me el cervell amb el seu tic-tac-tic-tac.

Adore el silenci, el goje, el necessite. Es com una medicina regeneradora, estar a soles i en silenci em transmeteix molta pau i serenitat, em permet encontrar-me a mi mateixa. I el que encontre, m’agrada, no m’engoixa, ni m’estresa. Un silenci que em permet recrear-me en els meus pensaments i buscar les paraules adequades a cada idea. Una alenada forta i profunda em carrega de oxigen el cervell. Uuum! Que delicícia també.

Però, no pare d’esternudar i els ulls se m’omplin de llàgrimes, que no de pena, sinó del refredat, i note com el meu cos poc a poc va sucumbint i deixant-se dur per l’abatiment que em provoca el constipat. Comence a tindré mal de cap i mal de gola, serà qüestió de pendre’m un analgèsic i clavar-me dins del llit i que el meu cos lluite amb força contra el inoportú refredat.

 

lógica i caos

Llegia ahir, en una entrevista a un dels escriptors més populars actualment en Islàndia, Jón Kalman Stefánsson, que el temps en la seua illa, és com la vida, que no es pot calcular mai com hi aniran les coses, i que la vida és impredictible, encara que ens agrade comportar-nos com si fora tot lògic, com si fórem essers lògics, quan som caòtics i sentimentals.

Quanta veracidad tanquen les paraules d’este escriptor en referència a la vida de les persones. Ho reconec ara.

Ho reconec ara, dic, perquè crec que la meva vida ha estat sempre marcada  per la lógica i l’ordre, assolits a base d’organitzar-me per poder estudiar, treballar, cuidar dels meus fills, omplir el temps d’oci tal com fer esport, aprendre idiomes, viajar, cantar, eixir de festa, pertanyer a alguna associació o colectiu del poble, … No obstant, l’esforç personal per a mantindre’m en eixe ordre vital durant tant temps, ara ha resultat en va. La simple presència d’una diminuta però perversa entitat en el meu cos, de moment ha sigut capaç de desbaratar la meva vida, i en certa manera la de les persones del meu voltant, i obrir badalls per on el caos i el desordre s’han infiltrat alegrement.

Quant esforç per mantindre un ordre i una lógica i amb quina facilitat apareix el caos per a derribar-los.  Sóm essers caòtics.

I encara que intente pensar que tot és un malson, i que a vegades em sorpren a mi mateixa tancant els ulls en un intent de que les coses canvien quan les torne a obrir, reconec que només és una obstinació que no condueix a cap lloc, un acte que em fa recordar al protagonista de Kafka a la Platja: “Tancar els ulls no va a canviar res. Res va a desaparèixer simplement per no veure el que està passant. De fet, les coses seran encara pitjor la pròxima vegada que els òbrigues. Només un covard tanca els ulls. Tancar els ulls i tapar-se els oidos no va a fer que el temps es detinga.” Déia en uns dels capítols del llibre.

I és que, la vida, com els incendis forestals o els temporals de Llevant, en ocasions ens assoten i devasten, però també ens modelen i transformen una vegada passat l’incident.

I de nou torne a Murakami recordant un fragment de Kafka a la platja, un llibre que vaig llegir fa uns anys i que no imaginaria mai les vegades que el recordaria:  “I quan la tempesta haja passat, tu no comprendràs com has aconseguit creuar-la amb vida. No! Ni tan sols estaràs segur que la tempesta haja cessat de debò. Però una cosa sí quedarà clara. I és que la persona que sorgisca de la tempesta no serà la mateixa persona que va penetrar en ella”

De moment, enmig del temporal, en ple incendi, la situació és impredictible, però segura estic de que tot passarà i em transformaré, com la Granadella florida de gladiolos, després de l’incendi del setembre passat o l’Amadori replet d’aigua després dels últims temporals de Llevant d’enguany.

Tot passarà.

joc de paraules

Dolència, patiment, sofriment, facultatiu, especialista, desarmar, desajustar, desfer, hàbit, pràctica, costum, benestar, alegria, satisfacció, por, pànic, horror, desassossec. tristesa, amargor. desorientació, confusió, atordiment. fugacitat, versatilitat,  transformació, metamorfosi, modificació, adaptació, aclimatació, transformació, força, resistència, ànim, i…………… RESILIÈNCIA.

1_foto-resiliencia