Arxiu d'etiquetes: canvis

2020, un any ple de llibres

Els darrers dies de desembre em pillen acabant de llegir el que serà, amb tota seguretat l’últim llibre del 2020. Un any excepcionalment tràgic degut a la pandèmia que està fent estralls en tot el mon.

Confinament, atur, desnonaments, soletat, ruïna econòmica, contagis massius, enfermetats, pèrdues personals, mort,…. una llarga llista de desgràcies que d’una forma o altra ens ha afectat a tots

Poques coses bones ens deixa este any i a mi m’agradaria centrar-me en una de les que enguany m’ha salvat la vida de l’avorriment, de l’apatia, de l’angoixa, del confinament, de no poder estar mes temps amb la meua filla i amb el meu fill. Eixa cosa bona de la que parle es LA LECTURA.

La lectura ha sigut, un vegada mes, la meva taula de salvació, per què m’ha permès viatjar en el temps i en l’espai sense menjar-me de casa.

Així doncs…

He pogut recórrer la breu història de la Humanitat fins als nostres dies i des d’ací, cap al futur de la mà de l’extraordinari escriptor Yuhal Noah Harari, gràcies a la trilogia Sapiens, HomoDeus i 21 reflexiones para el SXXI

He descobert el fascinant món de l’escriptura des del seu inici amb el sumeris, a traves de les civilitzacions fins a la època actual, gràcies al llibre, El Infinito en un Junco de l’excepcional escriptora Irene Vallejo.

He pogut descobrir el món, les injustícies, els entrebancs, la lluita i els assoliments de les feministes occidentals al llarg dels últims 300 anys amb la lectura dels dos volums de Núria Valero: Feminismo para principiantes i Feminismo 4.0

També he fet un tast del món feminista africà, explorant l’empoderament, el racisme, la descolonització, el patriarcat, el classisme a més de l’art, la filosofia, la sexualitat, la mitologia africana o la cultura guiada per dos interessants escriptores: Minna Salami amb el seu l’assaig L’altra Banda de la Muntanya i Kopano Maltwa amb la seua novela Cocounut.

Amb Nadie Duerme novela de ficció de Barbijaputa he viscut la impactant història d’unes dones que s’enfrenten al poder il.limitat de l’Estat baix el mandat de Totum, el nou partit ultradretà que assota aquell pais.

Margaret Atwood m’ha fet témer la instauració d’un Gilead en les nostres societats amb les seues novel.les distòpiques més factibles d’hui en dia, El conte de la Criada i Els Testaments

M’he amagat per les coves de Port Bou i demés amagatalls fugint dels nazis des de França fins a l’hotel Ritz de la Barcelona convulsa de 1942 junt a un jueu i els seus músics amb l’ apassionant novel.la de Pilar Rahola, L’espia del Ritz.

Flavia Company m’ha mostrat la millor manera de tirar a l’arc per a obtindre una vida plena: “Mai no tires contra ningú; mai no tires per seduir ningú; mai no tires per ser més que ningú; mai no tires per demostrar-te res a tu mateixa; el tir amb arc és un estat que es pot compartir” Una meravellosa paràbola de creixement personal en la que HARU, protagonista de la història, aprèn amb molta paciència i mancances, que cada dia es una vida sencera.

Amb Anatomia de les Distàncies Curtes de Marta Oriols disfrute d’un interessant recull de contes que m’apropen als sentiments i a la infinitat de relacions a què condueixen a l’amor, l’estima, el dolor, les renúncies implícites, els oblits o les pèrdues.

Maria Climent em sorpren en les primeres fulles amb l’ebrenc de Gina, i ens ensenya que amb humor, però sense caure amb banalitat, es poden afrontar moments tràgics de la nostra vida. Qui no ha tret burla de les tragèdies pròpies personals en algun moment de la seua vida per tal de alleugerar dolor?.

He volat pel cel de Camprodon traspassant la fina línia de la realitat a la ficció, escoltant parlar a un cabirol, als núvols, als bolets i divissant des de l’altura a les dones d’aigua i a les muntanyes ballar gràcies a Canto jo i la Muntanya balla de Irene Solà. Una novela fantàstica i excepcionalment imaginativa que ens mostra la memòria una terra de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància, el fanatisme i de guerres fratricides.

M’he posat en la pell d’un xiquet acompanyant al seu avi en la darrera etapa de la seua vida amb La memòria de l’arbre, una novel·la bellament escrita per Tina Vallés i construïda que parla de la transmissió dels records, de com es fabriquen i com es conserven, d’on es guarden i com es poden perdre.

He viatjat amb Pep al Regne Unit on vol desenvolupar la seua carrera com a traductor, i he compartit històries amb el misteriós i enigmàtics companys de pis en la novela Violeta i el LLop de Mònica Richart.

També he patit, ho reconec, per encontrar el fil a la novela Serem Atlàntida de Joan Benesiu, un llibre amb una narrativa d’ALÇADA que requereix de la màxima concentració. Un llibre amb una narrativa fragmentada en la que se injecten temes filosòfics a partir de les atzaroses trobades entre els dos protagonistes que es mouen per l’anciana Europa buscant alguna cosa perduda i que no saben massa be que és.

També he patit també Olga Tokarczuk, la Premi Nobel de Litertua 2018 amb la monumental reflexió que sobre el cos humà fa en la seua novela COS. Viatges arreu del món, per on vas trobant personatges històrics i fets insòlits. Has de mantenir-te molt atent, pàgina rere pàgina, perquè és molt fàcil pedre el fil de la història.

He gaudit amb Mujeres de los Fiordos dels relats d’once escritores noruegues contemporánies d’entre 35 i 85 años, de generacions i estils literaris molt diversos contant històries d’homes i dones reals, els seus anhels, traumes, il.lusions i decepcions en busca d’algo que les done sentit a la seua anònima vida.

Amb el llibre dels moments feliços d’Elsa Punset, he conegut eines que et permeten arribar a la felicitat a través de la sabiduria que ha anat acumulant la humanitat al llarg dels segles en tot el món. 

Finalment, però no per això menys important, la pintora Joana Santamans em deleita amb les seues extraordinaries il.lustracions en els  dos exemplars de Vida: Herbari Il.lustrat i Botànic Il.lustrat. En paraules de la pintora: “Ens rodeja. Formen part d’ella. Però no sempre sóm conscients, perquè si ho fórem no deixaríem d’observar-la: LA VIDA”.

I amb ella, LA VIDA desitje que comencem un any 2021 ple d’esperança, optimisme i il.lusió.

FELIÇ 2021!!!

 

 

 

 

després d’un any

I després d’un any,  pareix que ja haja passat tot. No obstant em mire a l’espill i encara no em reconeix. La imatge d’una cara amb un semblant un tant trist em recorda tot el procés dels ùltims 365 dies.  És l’aspecte que tenim la inmensa majoria de dones que ens hem sotmés a l’agressiu, però eficaç tractament contra el càncer.

Eixa tristor de la meua cara no és de pena sinó més be de resignació, d’humiltat, de paciència i d’esperar a que el meu cos i la meva vida tornen a un equilibri.

No vull caure en lamentacions, no tinc motius, doncs a pesar d’haver engreixat les estadístiques del càncer de pit, l’he superat. Sóc una supervivent, disposada a continuar a endavant, positiva i amb força.

Ara de moment, la meua careta encara pareix la d’una supervivent de l’holocaust. Una careta de mirada tristona i ullerosa que sap que noves experiències estan per arribar. Extraure lo millor d’elles i, continuar avançant és el meu objetiu en esta aventura que és la vida.

11 de desembre

Consulte el temps en el meu mòbil i em diu que la previsió de pluja és del 0%, però mire a través dels vidres del meu balcó i una fina pluja està caent des de fa uns cinc minuts. Es mig dia.

Moltes vegades no et pots fiar de les previsions, per fiables que siguen.

En la vida passa algo semblant, es preveuen unes coses i en passen altres, a vegades són millor que les previstes, altres pijor. De totes se n’aprén. De les dolentes pot ser, tardem més en recompondre’ns. Diuen que no hi ha recomposició ni resurgiment sense paciència.

Paciència per absorbir tot el que ens passa i poder superar-nos a nosaltres mateixa, amb les nostres imperfeccions, sense tindre per què dissimular les línies de trencament del nostre cos i de la nostra ànima.

Temps per a que “la resina” reòmpliga els espais surgits d’eixes línies de trencament.

I, Calma, molta calma en el procés d’enduriment de la resina.  La resistència de la resina radica en la seua fòrmula magistral,  a base de partícules màgiques d’or que no són més que eixos xicotets GRANS moments que et dona la vida. Un d’ells, me’l va donar el dissabte passat.

I és que, hem d’estar preparats per si un dia ens alcem amb el peu canviat, ensopeguem  i caiguem de nou a terra perquè,  és tan fàcil caure i  amb el bac, trencar-nos en mil trocets… per això, i per tal recompondre’ns,  hem de ser capaços d’arreplegar tots i cadascún d’ells i encaixar-los de la millor forma possible i, amb l’ajuda de la resina i la seua fòrmula màgica d’espurnes d’or la nova peça surgirà més bella si cap.

El  kintsugi assoleix un resultat excepcional pegant minuciosament els fragments d’una porcellana fina trencada.

La previsió del temps del meu mòbil per avuí no ha estat encertada, però el dia ha està més interessant del que es preveia, per de pronte he estat capaç d’escriure este post. Ja es de nit.

3 de desembre

No és resignació però sí aceptació del desenvolupament d’alguns aspectes de la vida. És observar el comportament com per exemple, de les vares de bambú al incidir una força extranya sobre elles, ja siga per un fort vent o fins i tot un sacseig de terratrèmol i prendre nota del seu comportament.

Les vares de bambú no s’agarroten, ni es resisteixen; tampoc es resignen, sucumbeixen i cauen. Les vares de bambú accepten eixes forces externes i estranyes i la seua lluita contra elles es la maleabilitat i elasticitat per tal de superar-les. I les superen!!!

Des de l’aceptació dels aconteciments de la vida, que no des de la resignació, avance com les vares de bambú sensera, íntegra, contenta.

 

29 de novembre

Hui no em gite a fer la migdiada, tot i que seria el dia perfecte per a fer-la ja que estic refredada i una estona al llit em vindria d’allò més be. Però no, hui decideix quedar-me estirada al sofà i contemplar l’ambient d’hivern després de la fina pluja.

Boires blanques i gaseoses s’arrastren pel som de les muntanyes d’enfront, i es desplacen lentament cap a la costa. La pluja ha estat molt escassa, només uns 4 o 5 litres, però la temperatura ha baixat considerablement i ja tenim un ambient més acorde a la tardor.

Ara el silenci és absolut, i més després de llevar-li la pila al rellotge de la cuina que estava  talandrant-me el cervell amb el seu tic-tac-tic-tac.

Adore el silenci, el goje, el necessite. Es com una medicina regeneradora, estar a soles i en silenci em transmeteix molta pau i serenitat, em permet encontrar-me a mi mateixa. I el que encontre, m’agrada, no m’engoixa, ni m’estresa. Un silenci que em permet recrear-me en els meus pensaments i buscar les paraules adequades a cada idea. Una alenada forta i profunda em carrega de oxigen el cervell. Uuum! Que delicícia també.

Però, no pare d’esternudar i els ulls se m’omplin de llàgrimes, que no de pena, sinó del refredat, i note com el meu cos poc a poc va sucumbint i deixant-se dur per l’abatiment que em provoca el constipat. Comence a tindré mal de cap i mal de gola, serà qüestió de pendre’m un analgèsic i clavar-me dins del llit i que el meu cos lluite amb força contra el inoportú refredat.

 

lógica i caos

Llegia ahir, en una entrevista a un dels escriptors més populars actualment en Islàndia, Jón Kalman Stefánsson, que el temps en la seua illa, és com la vida, que no es pot calcular mai com hi aniran les coses, i que la vida és impredictible, encara que ens agrade comportar-nos com si fora tot lògic, com si fórem essers lògics, quan som caòtics i sentimentals.

Quanta veracidad tanquen les paraules d’este escriptor en referència a la vida de les persones. Ho reconec ara.

Ho reconec ara, dic, perquè crec que la meva vida ha estat sempre marcada  per la lógica i l’ordre, assolits a base d’organitzar-me per poder estudiar, treballar, cuidar dels meus fills, omplir el temps d’oci tal com fer esport, aprendre idiomes, viajar, cantar, eixir de festa, pertanyer a alguna associació o colectiu del poble, … No obstant, l’esforç personal per a mantindre’m en eixe ordre vital durant tant temps, ara ha resultat en va. La simple presència d’una diminuta però perversa entitat en el meu cos, de moment ha sigut capaç de desbaratar la meva vida, i en certa manera la de les persones del meu voltant, i obrir badalls per on el caos i el desordre s’han infiltrat alegrement.

Quant esforç per mantindre un ordre i una lógica i amb quina facilitat apareix el caos per a derribar-los.  Sóm essers caòtics.

I encara que intente pensar que tot és un malson, i que a vegades em sorpren a mi mateixa tancant els ulls en un intent de que les coses canvien quan les torne a obrir, reconec que només és una obstinació que no condueix a cap lloc, un acte que em fa recordar al protagonista de Kafka a la Platja: “Tancar els ulls no va a canviar res. Res va a desaparèixer simplement per no veure el que està passant. De fet, les coses seran encara pitjor la pròxima vegada que els òbrigues. Només un covard tanca els ulls. Tancar els ulls i tapar-se els oidos no va a fer que el temps es detinga.” Déia en uns dels capítols del llibre.

I és que, la vida, com els incendis forestals o els temporals de Llevant, en ocasions ens assoten i devasten, però també ens modelen i transformen una vegada passat l’incident.

I de nou torne a Murakami recordant un fragment de Kafka a la platja, un llibre que vaig llegir fa uns anys i que no imaginaria mai les vegades que el recordaria:  “I quan la tempesta haja passat, tu no comprendràs com has aconseguit creuar-la amb vida. No! Ni tan sols estaràs segur que la tempesta haja cessat de debò. Però una cosa sí quedarà clara. I és que la persona que sorgisca de la tempesta no serà la mateixa persona que va penetrar en ella”

De moment, enmig del temporal, en ple incendi, la situació és impredictible, però segura estic de que tot passarà i em transformaré, com la Granadella florida de gladiolos, després de l’incendi del setembre passat o l’Amadori replet d’aigua després dels últims temporals de Llevant d’enguany.

Tot passarà.