Arxiu d'etiquetes: cinema

original o còpia?

El passat pont de la Constitució- Puríssima una llarga cua de cotxes circulava per la carretera en direcció contraria a la meva. Retencions de varis kilòmetres els conduien cap al centre comercial; simultàneament i sense cap problema de tràfic em dirigia cap al cinema Roma.Un Cinema de poble, de l’Alfàs concretament; un cinema amb una antiguitat de més de 30 anys, un dels més antics de l’Estat Espanyol, que acull anualment i des de fa 22, el Festival de Cinema de l’Alfàs, i que projectava, durant els dies del pont la pel.lícula titulada Còpia Certificada.

Cinema situat en el centre del poble, on el seu propietari es qui et ven les entrades, es posa un café o qualsevol altra beguda, obri les portes de l’ùnica sala del cinema, et projecta la cinta de la pel.lícula i t’obri les portes de nou per a pugues marxar-hi una vegada finalitzada la pel.lícula. Tot molt personal, artesanal, únic i autèntic. Un cinema sense aglomeracions on pots vore pel.lícules de qualitat, en moltes ocasions de cinema independent, i per tant no comercials; éste és el seny d’este cinema i del seu propietari encara que acò siga a costa de no obtindre grans beneficis econòmics. Un cinema on el seu propietari, apassionat del bon cinema, preval la qualitat a la quantitat.

La pel.lícula, minimalista sobre la realitat i la seva representació, sobre l’amor veritable i sobre el pretès, sobre el pas del temps i sobre l’espectador que ho veu encarnat en una parella. Una joia per veure diverses vegades perquè la realitat que mostra no s’acaba amb la primera, per gaudir de cada plànol, de cada gest i de cada frase.

L’actriuJuliette Binoche, protagonista de pel.lícules com “París je t’aime!” “El paciente inglés”, “Tres colores. Azul” “Tres colores.Blanco”,”Tres colores.Rojo” fa un excel·lent treball interpretatiu pel qual li han atorgat el Premi a la Millor Actriu en “Còpia Certificada”, en el Festival de Cannes d’enguany.

El director, Abbas Kiarostami, cineasta iranià independent, autodidàcte, autor de documentals i drames neorrealistes, freqüentment protagonitzats per xiquets, que finalment no va poder assitir a l’entrega de premis en el Festival de Cannes per impedir-li l’eixida del seu pais, Iran.

Una pel.lícula que no et deixarà indiferent, perquè tot és original, o almenys una còpia perfecta.

 

de pel.lícula

bambolles de sabó que els xiquets bufen i l’aire les eleva.

fitxes de dominó que cauen arrastrant-se les unes a les altres.

còdics informàtics que viatgen virtualment a velocitat de la llum

milers de diamants engarçats a les orelles de les gran senyores

xifres que augmenten de zeros a la dreta a  velocitat de vertigen.

una fotografia impresionant de siluetes de gratacels que serveixen com de calc per a dibuixar la gràfica de l’evolució de l’economia: La del crack.

Imàtges metafòriques que representen l’actual crisi provocada per l’esclafit de la bambolla inmobiliària.

I, una sugestiva banda sonora amb temes musicals de David Byrne, el escocés, ex-vocalista dels Talking Heads, que lliga la interessant trama de la pel-lícula que fa poc he vist, l’ùltima d’Oliver Stone: Wall Street 2. Els diners mai dormen.

Una pel·lícula sobre la codícia, l’ avarícia, el poder i els diners i, que al meu parèixer, reflexa molt be, la gènisi de la preocupant situació de crisi que hi patim
La crítica, no és massa bona en esta pel-lícula, però a mi m’encantat, pel tema que tracta, per la fotografia i també per la banda sonora, que m’ha fet recordar als Talking Heads, una banda que m’agradava molt, allà pels anys 90.

Jo, la recomane.

Vos deixe en un dels temes musicals, l’últim de la pel.lícula.