Arxiu d'etiquetes: Confinament

El falciot i l’oroneta

El confinament m’ha dut implícit el silenci i l’observació de la natura. Del silenci ha eixit la reflexió sobre alguns dels meus comportaments i la intenció de revisar i de canviar-los; i de l’observació de la natura, el descobriment d’uns ocellets. Els falciots, objecte d’esta entrada.

 A simple vista, que és com els veig jo, els falciots són negres. Volen a gran velocitat i quan més en veig és pel matí de 7:30 a 8:30, quan comence a teletreballar darrere la finestra; i per la vesprada a la mateixa hora, quan ix al terrat a arreplegar la roba, llegir o pendre l’aire un ratet.

Els falciots són negres, tenen les ales articulades i molt llargues en proporció del seu cos, anatomia que li permet mantenir-se a l’aire gaire la major part del dia. Pràcticament es passa la vida volant, on per lo vist no sols caça sinó que fins i tot hi dorm i s’aparella, Vola en grups, caçant i deixant anar crits aguts i sorollosos, com estos:  “xriiii, xriiii, xriiii, xriiii”

Fins el confinament, els confonia amb les orenetes, perquè tenen una forma molt pareguda i volen junts a gran velocitat mentres cacen. Cal prestar un poc d’atenció per a encontrar facilment les seus diferències en quant a la forma i color. Les orenetes són més xicotets, tenen les ales proporcionalment més curtes i amples i una manera més “despenjada” de volar. A més, les orenetes, solen volar més a la vora de terra i, si les observes be, tenen més àrees blanques en el seu cos i els colors són menys foscos.

Els falciots solen niar en cavitats naturals de parets rocoses o en buits de les cases. Les orenetes fan nius de fang, visibles baix els alerons de les façanes de les cases. Any rere any, sempre les mateixes façanes.

Al falciot, a Menorca li diuen ginjola. D’ahí la dita de: “Mes feliç que un gínjol”, i és que només cal observar el vol del falciot (ginjol) per a comprendre, i envejar la felicitat en la que viu este simpàtic ocellet.

Dicotomia entre passat i futur

“Serem Atlàntida”

El primer contacte amb el llibre va ser molt difícil. Acostumada, últimament, a llegir històries amb un plantejament, nuc i desenllaç, esta requeria d’una alta dosi de concentració i silenci. Frases interminables amb moltes ramificacions i continguts, alguns d’ells filosòfics, demanaven com a mínim un parell de relectures.

Per a ser sincera, el primer capítol em va descolocar. Quina història tenia entre mans? A pures i a empentes vaig poder arribar al capítol segon. Com si per una costera escarpada, d’una abrupta penya vaig poder assolir exhausta el final del segon capítol. El camí va ser llarg i pesat però, amb la il.lusió de trobar el fil de la novela. No el vaig encontrar.

Nombrosos noms de ciutats que canvien d’idioma al mateix temps que ho fan les seues fràgils fronteres geogràfiques; escriptors, artistes, cançons, pensadors, pel.licules,…. i un sinfí de conceptes que de manera explícita e implícita l’autor cita en les interminables frases del llibre, van fer que em desanimara i deixara de costat la lectura del llibre.

Com que la lectura d’este llibre ens va pillar en ple confinament, els meus companys del grup de lectura Tastaolletes aportaven els seus comentaris pel grup de Whatssap. Jo, per la meva part, m’escudava amb que “dels primers capítols no hi havia passat degut a la seua complexita”, amb “la mancança de temps que tenia”… en fi, una sèrie d’excuses per tal de no “calfar-me” el cap i seguir amb el llibre.

Finalment, he de reconèixer que els comentaris d’alguns companys del grup de lectura van ser la clau per a reprendre la lectura i enfilar-me de nou a trepitjar l’escarpada muntanya en busca del fil de la novela.

No va ser tarea fàcil, ho reconec, però pas a pas i capítol a capítol vaig encontrar el fil. I arribar al final va pagar la pena. Un llibre amb una narrativa d’ALÇADA. Un llibre que requereix de la màxima concentració, amb una narració fragmentada en la que se injecten temes filosòfics a partir de les atzaroses trobades entre els dos protagonistes que es mouen per l’anciana Europa buscant alguna cosa perduda i que no sabem massa be que és.

Una metèfora del que és hui Europa, una institució miope, amb una estructura anquilosada que no pensa lo suficient en els seus ciudatans i que tal vegada, demà no existeixca.

Serem Atlàntida, de Joan Benesiu, una dicotomia entre el futur de “ Serem” i el passat de “Atlàntida”

Recomane altament la seua lectura en estos dies tranquils i silenciosos de confinament.

Diumenge de Pasqua de confinament

A mesura que passen els dies augmenten les propostes on line que intenten entredindre’ns i fer-nos més tolerable el confinament a casa. D’entre elles, en ressalte una que sí be, no té massa trellat, sí ha estat capaç de transportar-me a la meua infància. (Bàsicament, la proposta animava a penjar una foto de la teua infància a l’estat del Whatssap i proposar fer el mateix al que visualitzara la foto).

Repeteix, una proposta sense trellat.

Però d’eixe sense trellat, només s’ha salvat la xiqueta de la foto. Una xiqueta de 20 mesos acabats de cumplir, fotografiada al jardí del Carrer de fora, just davant de sa casa, pel fotógrat Fernández en el dia de Sant Joan de 1968 (tot atenent a la data impresa en el revés de la foto).

La foto en blanc i negre, només deixa distinguir les distintes tonalitats de negres a grisos. Una llàstima, perque la frondositat de les plantes i el seu colorit hauría ressaltat més, si cap, a la xiqueta.

La xiqueta està de peu encarada davant les plantes del carrer, el seu cosset però girat cap a la càmera, que està a la seua esquerra. Els braçets marquen una postura intencionada com de dir: “aixina estic be, senyor retratista?”. Una pose supose indicada pel fotògraf Fernández.

En primer pla de la foto hi ha un enorme baló de plàstic tot ple de dibuixos de animalets, com ara un dofí que juga amb una pilota, un ànec o un cocodril amb la boca oberta. Un baló que a ella li va servir per fer-se la foto, i que al seu propietari (el seu germà) i a la resta de veinets majors que ella, per a jugar i divertir-se en els llargs dies d’estiu. Durant molt de temps va ser l’únic baló al carrer, segons em va dir una veïna meua l’altre dia quan va vore la foto al meu estat del Whatssap.

Continuant en la foto, diré que, darrere de la xiqueta , es veuen unes cases amb la pedra de les façanes encara a l’aire. Només  una d’elles la conserva avuí en dia. El carrer, de terra i pedretes.

Una minúscula faldeta plisaeta a quadrets, un jerseiet de cotó, tots dos fets a mà per sa mare, i unes sabatetes blanques amb uns calcetinets del mateix color per baix dels genolls, componen la vestimenta d’eixa xiqueta que mira fixament a la càmera.

On està eixa xiqueta? Qué ha sigut d’ella?

Mirant-la fixament i simulant per uns instants la seua pose en la foto, sóc capaç de connectar amb ella. La seua mirada, la seua sonrisa, els seus gestos minúsculs em trauen el seu batec infantil compassat amb el meu adult. Un batec de felicitat infinita davant l’objetiu de la càmera del retratista el dia de Sant Joan de 1968.

I hui, diumenge de Pasqua de confinament, amb 28.122.937 minuts de vida escric este post amb el desig irrebatible de no defraudar mai a eixa xiqueta que duc dins, la de la foto.

 B24635C2-5C50-4BA2-8D92-DE18A632FA91

Efímers inquilins

La migdiada m’és necessària, obligatòria diria jo. Diàriament, només acabe de dinar em gite al llit tal i com si fora per la nit, i allí roman al voltant d’unes dues hores. Siiií, dues hores. Mòbil en mà, primer conteste els missatges pendents, després consulte la premsa per Twitter, i finalment la son m’encontra perdent el temps un rato per Instagram.
Un somni reparador em permet encarar la resta del dia amb el 100% d’energia carregada.
Hui, com que és dissabte i fa bon dia, he pensat llegir un rato al terrat. Llibre en mà i buscant la pàgina on m’havia quedat,  sent, unes cases més enllà, la repetició d’un passatge musical d’algú amb el seu instrument. La insistència del músic fa que finalment, la melodia prenga cos.
Deixe el llibre, no puc concentrar-me en la lectura. No sé, si perquè no connecte amb la història, o tal vegada, perquè realment el que m’apeteix és escriure.
Agafe paper i boli i escric un rato.
Són les sis i mitja, fa sol a ratets, quan les nombroses boires ho permiteixen. El ventet és molt suau i gelat. El solet m’ acarona la cara; el ventet em talla les mans. Un batí de tela polar damunt del xandall em permet romandre a l’exterior. Maremeua quines pintes duem en el confinament.
El silenci de la vesprada és trencat pel so de l’instrument; per les rises i cants d’unes xiquetes confinades en sa casa; pels nombrosos cants dels ocellets i pel cant de dos o tres pollastres amb el rellotge biològic trastornat.
La vida ací fora segueix sense nosaltres. Mire al meu voltant i les muntanyes d’enfront, el riu, L’ermita de dalt, els margens, … em fan pensar que sóm tan insignificants… , tan efímers…, tan prescindibles… Centenar d’anys, milers, milions d’anys abans d’aparèixer l’ésser humà, la Terra rodava sense nosaltres.
Poca cosa sóm, només uns inquilins efímers d’este Gran Planeta Terra

Temps de confinament

Segona setmana de confinament. Diumenge 29 de març de 2020. Són les 13:24. Després d’una setmana hivernal, tenim un dia radiant de primavera, però no per massa temps. Uns nuvolots asomen el cap per darrere les muntanyes de l’Aguilar.
Estic al terrat de ma casa. Les vistes, com sempre, són excepcionals. Un lleuger ventet s’acaba d’alçar, espere ens deixe dinar hui ací dalt al terrat. Seria una bona manera de trencar la rutina d’estos dies.

Esta setmana passada ha sigut la primera de teletreball. Desviaments de cridaes, Administració Elctrònica en el ordinador personal, accés a E-mail del treball, missatges per telegram; reunions virtuals per Whatssap. Tot un desplegament telemàtic per a continuar treballant pels qui mes pateixen les conseqüències del Coronavirus. Reinventant-nos cada dia en la manera de treballar, de relacionar-nos entre els companys; també adquirint hàbits a marxes forçades per tal de no sucumbir a l’angoixa i desesperació. No és moment d’això. Ara més que mai hem d’estar a l’altura de les circumstàncies. Donar la talla, com se sòl dir.

Treballar, cuidar-nos i cuidar als més vulnerables. Preocupar-nos pels qui mes volem, preguntant com estan i com s’encontren. L’interès que mostrem cap als demés i el mostrat cap a nosaltres reforça el sistema immunològic tant o més, que un eficaç medicament. Estar confinats és sinònim d’estar aïllats, però no de romandre allunyats.

El confinament també és un bon moment d’introspecció. Un viatge cap a l’interior de nosaltres, segur que ens descobreix racons personals que amb tota probabilitat ens ajudarà a conèixer-nos i comprendre’ns millor.

Salut i resistència !!!