la història del ratolí que es va trobar un gat vegetarià

Esta és la història del ratolí que es va trobar un gat vegetarià, extreta del segon llibre de la trilogia de 1Q84, de Haruki Murakami, que he représ només començar l’estiu, i que diu així:

A un ratolí que era a un porxi se li va aparèixer de sobte un gat molt gros. El ratolí va quedar atrapat en un racó, sense escapatòria, i va dir tremolant: “Per favor gat, no em menges! He de tornar amb la meva família. Els meus fills m’estan esperant morts de fam. Deixa’m anar-me’n, per favor”. “No es preocupes” li va dir el gat. “No et pense menjar. La veritat, tot i que no ho puc  anar explicant a tothom, és que sóc vegetarià. No menge mai carn. O siga que has tingut molta sort, de trobar-me a mi”. El ratolí li va respondre. “Oh quin dia tan fantàstic! quina bona sort he tingut, de topar amb un gat vegetarià”. Però tot just acabava de dir això que el gat se li llançà damunt, i immobilitzà amb les seues ungles i l’agafà pel coll amb les dents esmolades. El ratolí, patint molt, li va preguntar al gat amb l’últim alé que li quedava. “Però, que no m’havies dit que eres vegetarià i no menjaves mai carn?”. I el gat li va respondre, llepant-se els bigots.”Sí, jo no en menge, de carn. No t’he dit cap mentida. El que faré serà endur-te’m i canviar-te per un encisam.”

Ensenya algo esta història? doncs, realment no ho sé, només m’ha vingut al cap contar-la pensant amb la bona i la mala sort. Però si teniu ganes de buscar-li alguna lliçó sou lliures de fer-ho.

 

el problema. un conte

EL PROBLEMA

Un gran mestre i un guardià compartien l’administració d’un monestir zen. Cert dia el guardià va morir, i calia substituir-ho. El gran mestre va reunir a tots els seus deixebles, per escollir a qui tindria  l’honor.

“Vaig a presentar-los un problema” va dir. “Aquell que el resolga primer serà el nou guardià del temple”.

Va portar al centre de la sala un banc, va posar sobre este un enorme i bell florer de porcellana amb una bella rosa roja i va assenyalar:

“Este és el problema”.

Els deixebles contemplaven perplexs el que veien: els dissenys sofisticats i rars de la porcellana, la frescor i elegància de la flor… Què representava allò? Què fer? Quin era l’enigma? Tots estaven paralitzats. Després d’alguns minuts, un alumne es va alçar, va mirar al mestre i als altres deixebles, va caminar cap al got amb determinació i el va tirar a terra.

“Vostè és el nou guardià” -li va dir el gran mestre,

i va explicar: Jo vaig ser molt clar, els vaig dir que estaven davant d’un problema. No importa què tan bells i fascinants siguen, els problemes han de ser resolts. Pot tractar-se d’un got de porcellana molt rar, un bell amor que ja no té sentit, un camí que hem d’abandonar però que insistim a recórrer perquè ens porta comoditats.

Només existeix una forma de bregar amb els problemes: atacar-los de front. En estos moments no podem tenir pietat, ni deixar-nos temptar pel costat fascinant que qualsevol conflicte porta amb si”.

llegendes, per acabar el dia

El 14 de febrer es solen intercanviar flors, xocolates, postals, i altres regals. Es fa tot açó en nom de S. Valentí. Però, sabem realment qui va ser?. Coneixem alguna història que explique l’orige d’este dia?

D’acord amb la llegenda, Valentí va ser un retor romà que va viure en  el segle III en Roma. El emperador Claudius II,  va decidir que els joves solters eren millors soldats. Es per això que va prohibir els matrimonis!. No obstant aixó, Valentí, secretament va continuar casant a parelles joves.  Quan el emperador va descubrir la veritat va decidir executar Valentí.

El retor Valentí va ser enviat a la presó. Allí es va enamorar locament d’una xica que anava a visitar-lo. Abans de l’execució, que va tindre lloc el 14 de febrer, ell va escriure una carta d’amor per a la seva núvia, que va signar dient : “Del teu Valentí”.

Un altre llegenda diu que havia un festival romà, Lupercalia, celebrat en febrer, que podria haver donat lloc a celebracions més contemporànies. Encara altres teories especulen que el 14 de febrer es va convertir en la festa dels enamorats perque es creia que els pardalets elegeixen les seves parelles en esta època.

conversant amb un xiquet de 7 anys

Din-don-din-don-din-don—!!! un timbre atropellat i nerviós sonava serien,  les 11 del matí.  Jo m’encontrava passant l’aspiradora per dins de ma casa, i m’ha sobrasaltat l’insistència del so en la caixa de resonància.

– Qui és?  (he preguntat mentres em disponia a obrir la porta).

– Amparo, sóc jo, el teu amiguet que vinc a vore’t.

(Al moment he reconegut la veueta del xiquet).

– Hola Voret (nom fictici del xiquet)! qué bo vore’t per ací!!!.

– Hola millor amiga de ma mare!! he vingut a fer-te la visita. Puc deixar la bici en el teu patiet? (Em diu Voret)

– Clar home, deixa-la i entra. (li conteste).

Voret entra, pregunta per tota la família i m’acompanya mentres jo continue amb la neteja de la casa.

– Uff! que olor més forta, em diu Voret, mentres netejava els sanitaris del cuarto de bany.

– Això és lleixiu, Voret, serveix per a eliminar els microorganismes que es generen si no es desinfecta l’aseo, (li conteste).

– Microorganismes? qué són micoorganismes, Amparo? (em pregunta Voret).

– Els microorganismes són uns animalets molt, molt xicotets que només es poden vorer amb un microscopi, per aixó es diuen microorganismes,  (li conteste jo).

– Aaah! contesta Voret, i continua… i per què els mates? per què no fas una granja de microorganismes?

(He de dir que, Voret és un apassionat dels animals, s’ha criat amb ells)

Sorpresa per la ingenuidad i naturalitat en la que em fa la pregunta, deixe el que estava fent, el mire i li conteste: Perqué no sabria on posar a tots els microorganismes. No tinc lloc per a ells.

– Doncs guarda-te’n un només, com una mascota, (em diu Voret).

– Ah! doncs tens raó, me’n guardaré un i el cuidaré. Em compraré un microscopi per a poder vore’l millor i un collar per a nugar-lo i que no s’escape. (Li dic jo).

– Podré passajer-lo, Amparo?

– Clar, Voret! sempre que vulgues, només ens falta pensar un nom per a posar-li. Com podriem cridar-lo? (li pregunte jo)

– Menudet, Amparo, li posarem Menudet, (em contesta Voret).

Qué bonica és la inocència, la ingenuïtat i la infància i la imaginació.

Per uns moments he viajat en el temps a l’època en la que els meus fills eren menudets com Voret.

Qué bonica és la infància, i qué ràpid passa el temps.

missatge ocult

Acabaré el 2013 amb el conte del missatge ocult.

Este missatge ocult m’ha ajudat molt a superar els moments durs d’este any que, per fi, avuí acaba i a entendre que, afortunadament o desgraciadament, res és per a sempre.

Va haver una vegada un rei que va dir als savis de la cort:
– M’estic fabricant un preciós anell amb un dels millors diamants i vull guardar ocult dins d’ell algun missatge que puga ajudar-me en moments de desesperació total, i que ajude als meus hereus, i als hereus dels meus hereus, per sempre. Ha de ser un missatge breu, de manera que càpiga baix el diamant de l’anell.
Tots els qui van escoltar eren savis, grans erudits; podrien haver escrit grans tractats, però donar-li un missatge de no més de dues o tres paraules que el pogueren ajudar en moments de desesperació total…era força difícil. Van pensar, van buscar en els seus llibres, però no podien trobar res.  El rei tenia un ancià servent que també havia estat servent del seu pare, i també li va preguntar. Este li va dir:

– No sóc un savi, ni un erudit, ni un acadèmic, però conec un missatge. Durant la meva llarga vida a palau, m’he trobat amb tot tipus de gent, i en una ocasió em vaig trobar amb un místic. Era convidat del teu pare i jo vaig estar al seu servei. Quan s’anava, com a gest d’agraïment, em va donar aquest missatge – l’ancià ho va escriure en un diminut paper, ho va doblegar i l’hi va donar al rei- Però no el llixques -li va dir- mantin-lo amagat en l’anell. Obri’l només quan tot la resta haja fracassat, quan no trobes eixida a la situació.
Este moment no va tardar a arribar. El pais va ser envaït i el rei va perdre el regne. Estava fugint en el seu cavall per salvar la vida i, els seus enemics el perseguien. Estava sol i els perseguidors eren nombrosos. Va arribar a un lloc on el camí s’acabava, no havia eixida: enfront hi havia un precipici i una profunda vall; caure per ell seria la fi. I no podia tornar perquè l’enemic li tancava el camí. Ja podia escoltar el trotar dels cavalls.
No podia seguir cap a davant i no hi havia cap altre camí… De sobte, se’n va recordar de l’anell. El va obrir, va traure el paper i allí va trobar un breu missatge tremendament valuós: Simplement deia: “TOT PASSARÀ”. Mentre el llegia va sentir sobre ell un gran silenci. Els enemics que el perseguien havien d’haver-se perdut en el bosc, o havien d’haver-se equivocat de camí, però la veritat és que a poc a poc va deixar d’escoltar el trot dels cavalls. El rei es sentia profundament agraït al servent i al místic desconegut.

Aquelles paraules havien resultat miraculoses. Va doblegar el paper, va tornar a posar-ho en l’anell, va reunir als seus exèrcits i va tornar a conquerir el regne. I el dia que entrava de nou victoriós a la capital va haver una gran celebració amb música, balls… i ell es sentia molt orgullós de sí mateix.
L’ancià estava al seu costat en el carro i li va dir: Este moment també és adequat: Torna a mirar el missatge.
– Què vols dir? -va preguntar el rei-. Ara estic victoriós, la gent celebra la meva volta, no estic desesperat, no em trobe en una situació sense eixida.
– Escolta -va dir l’ancià- este missatge no és només per a situacions desesperades; també és per a situacions plaenteres.
No és només per a quan estàs derrotat; també és per a quan et sentes victoriós. No és només para quan ets l’últim; també és para quan ets el primer.
El rei va obrir l’anell i va llegir el missatge: “Això també passarà”, i novament va sentir la mateixa pau, el mateix silenci, enmig de la multitut que celebrava i ballava, perquè l’orgull, l’ego, havia desaparegut. El rei va poder acabar de comprendre el missatge. S’havia il·luminat. Aleshores,  l’ancià li va dir:
– Recorda que tot passa. Cap cosa ni cap emoció són permanents. Com el dia i la nit, hi ha moments d’alegria i moments de tristesa. Accepta’ls com a part de la dualitat de la naturalesa perquè són la naturalesa mateixa de les coses. 

de llengües i orelles

Des de sempre m’han agradat els contes. M’agraden perquè són capaços de despertar en mi una emoció impactant quan intente aplicar la història relatada en algunes situacions quotidianes de la vida diaria,  doncs em permeten entendre i compendre estes situacions.

Ara que, constantment es critica als demés, m’agradaria contar un conte per a intentar centrar-nos en les coses bones de tots i cadascun de nosaltres.

És el conte de les llengües i les orelles

Va haver una vegada un bruixot malvat que una nit va robar mil llengües en un poble, i després d’aplicar-los un encantament perquè només parlaren coses dolentes de tot el món, les hi va retornar als seus amos sense que estos se n’adonaren.

D’esta manera, en molt poc temps, en aquell poble només es parlaven coses dolentes de tot el món: “que si este havia fet això, que si l altre havia deixat de fe-ho…”, i allò només va portar que tots estigueren enfrontats amb tots, per a major alegria del bruixot.

En veure la situació, el Gran Mag va decidir intervenir amb les seves mateixes armes, fent un encantament sobre les orelles de tots. Les orelles van cobrar vida, i cada vegada que alguna de les llengües començava les seves crítiques, elles es tancaven fortament, impedint que la gent sentira res. Així va començar la batalla terrible entre llengües i orelles, unes criticant sense parar, i les altres fent-se les sordes…
Qui va guanyar la batalla? Doncs amb el pas del temps, les llengües afilades van començar a sentir-se inútils: per a què parlar si ningú els escoltava?, i com eren llengües, i preferien que les escoltaren, van començar a canviar el que deien. I quan van comprovar que dient coses bones, tornaven a escoltar-los, es van omplir d’alegria i van oblidar per sempre el seu encantament.

I encara avui el bruixot malvat segueix afilant llengües pel món…

Tots, Algú, Qualsevol, Ningú

M’encanten les flors, com també m’agraden els contes.

Esta és una imatge d’una dels flors que tinc al meu balcó. Una flor formada per l’agrupació de moltes floretes, idèntiques, simètriques, equidistants i, degudament disposades de tal forma que, entre totes i cada una d’elles formen una flor més gran, més forta i més bella, si cap.

No sé per què, a l’observar detingudament esta meravella de flor, m’ha vingut al cap el conte que a continuació relate, el conte de…

Tots, Algú, Qualsevol i Ningú.

Hi havia una vegada quatre persones anomenades:
Tots, Algú, Qualsevol i Ningú
Hi havia una tasca important que era necessari realitzar i
Tots estaven segur que Algú la faria
Qualsevol podia haver-la fet, però Ningú la va fer,
Per això, Algú es va molestar, ja que Tots sabien l’important que era
Aleshores, Tots van pensar que Qualsevol podia fer-la,
però Ningú va pensar que Tots la farien.
Finalment,
Tots van culpar a Algú quan Ningú va fer el que Qualsevol
podia haver fet

(Fes click sobre la imatge per a augmentar-la; observa-la detingudament i,… pensa qué et transmet eixa flor- o eixe conjunt de floretes-)

el pescador, el banquer i els xicotets pobles

Un banquer americà estava caminant per una bella platja d’un xicotet poble mexicà, i va veure a un pescador en la seva barca amb uns quants peixos  dins d’ella.
“Gran peix”, va dir. “Quant temps li ha portat la seva captura?
“No molt temps”, va respondre el pescador.
“I, per què no t’has quedat en el mar pescant-ne un poc més? va preguntar el banquer.
“Hi han prou peixos ací per a alimentar a la meva família”.Va respondre el pescador
Després el banquer americà li preguntà. “però, què fas amb la resta del temps?”
“Dorm la siesta, pesque un poc més, jugue amb els meus fills. I per la nit, vaig a veure als meus amics del poble. Bevem vi i toque la guitarra.Estic més ocupat del que penses. La vida aquí no és com … “.

L’americà li va interrompre. “Jo tinc un màster per la Universitat d’Harvard i li puc ajudar. Vostè no pesca tant com vosté pot. Si vostè pesca per períodes més llargs de temps, aconseguirà més diners venent tot el peix i podrà comprar un vaixell més gran, i podrà pescar més i vendre’l. Aleshores amb els diners que obtindrà podrà comprar un segon vaixell i després un tercer i així succesivament. I, en lloc de vendre el peix a les tendes, el podria vendre directament a una fàbrica de peix, o fins i tot, obrir la seva pròpia fàbrica. Aleshores, vostè serà capaç d’eixir del seu xicotet poble i, finalment, traslladar-se a Nova York, on podria dirigir la seua empresa “.

“I, això, quant temps portarà?” -va preguntar el pescador.
“Al voltant de 15 a 20 anys”, va respondre el banquer.
I després? torna a preguntar el pescador
“Després ve el més interessant”.  va dir el banquer nord-americà, somrient i parlant amb major rapidesa. “Quan arribe el moment, vostè podrà posar la seva empresa al mercat de valors i farà que milions de persones…
“Milions de persones?” Però llavors, què?- Va tornar a preguntar el pescador
“Llavors vostè podrà retirar-se, viure en un xicotet poble al costat del mar, anar a la platja, dormir la siesta, jugar amb els seus fills, …”