Per aquell xicotet badall es va filtrar sense adonar-se’n ningú.
S’endinsà poc a poc descobrint nous entorns fins arribar al cervell d’aquell delicat i desvalit èsser viu.
I, allí, va encontrar el seu hàbitat perfecte per a creixer i reproduir-se.
Va començar com un simple entreteniment, però acabà paralitzant a aquell òrgan, despullant-ho de tot enteniment, judici, capacitat i talent
Es tractava del paràsit més perillós mai vist, que finalment va rematar aquell meravellós èsser.
Alguns anys enrere la van dur al poble.
Va fer la primera aparició en “petit comité”, només davant unes quantes persones, era molt tímida i, li feia molta vergonya acudir als aconteciments públics. D’eixe primer encontre parlaren molt be d’ella i per eixe motiu, l’interés per Caterín va anar creixent entre la població.
Superada en gran mesura la seva vergonya, Caterín va anar despullant-se d’eixa timidesa inicial que la paralitzava, i poc a poc, va anar fent acte de presència en més actes lúdic-festius del poble, tants! que, se la va considerar gaire indispensable en la majoria d’ells.
Ara, ja duu un parell d’anys que puja per l’estiu. La seva timidesa ja és aigua passada.
L’any passat, per estes festes, també va pujar i se la va considerar com la convidada de cap d’any. Anava casa per casa felicitant les festes i com que feia molt de fred la duien dins d’una capsa. Enguany ha tornat a pujar però aquesta vegada a la plaça, com en estiu. Enguany volia estar entre tots en cap d’any. Ara be, una condició va proposar per a acudir: Que li proporcionaren un abric. Un abric per a resguardar-se del fred, la pluja o el vent, inclemències totes que, sense ser convidades, probablement acudirien també en cap d’any a la plaça.
Un abric? es van preguntar els encarregats d’organitzar la festa. Mai s’havia regalat un abric a ningú per participar en un aconteciment d’estos, com a molt algún paraigües per a la pluja i prou però, un abric?… I per qué no?es van quedar pensant. Era una proposta molt novedosa que calia estudiar amb deteniment.
Consultaren al poble, preguntaren preus a les millors tendes de confecció, demanaren presupostos a diferents sastres i finalment després de moltes cavilacions, acceptaren la sol.licitud de Caterín. Per majoria absoluta decidiren que Caterín enguany lluiria un abric. Però no qualsevol abric, seria un magnífic abric blanc!.
Presa la decisió, els habitants del poble van començar a oferir donacions per a que l’abric de Caterín fora realitat, i acte seguit els encarrergats de la festa es van posar ràpidament mans a l’obra; van avisar al sastre i van començar per prende mida a Caterín. Mes ample de baix per a tindre més capacitat de moviment, més estret de dalt per a que el cos anara més resguardat i calentet. “Molt en compte en la sisa de les mànigues”, li deien al sastre, “que no li aprete massa”…Una vegada fet el patró en les mides exactes el sastre se’n va anar al seu taller i, es va posar mans a l’obra.
L’expectació per part del poble era máxima. L’interés que despertava l’abric va desplaçar al de la propia Caterín. Conforme s’arrimaven els dies de la gran festa, la curiositat augmentava de la mateixa forma que les preguntes. Tots volien saber com seria eixe abric; de quina tela estaria confeccionat. Protegiria a Caterín del fred, de la pluja i del vent en cas necesari?? Podria Caterín anar en tirants o en màniga curta baix d’eixe abric? Tindria un bon coll per a no dur bufanda? Caldria dur guants o duria manoples cosides a les màniges? Seria impermeable a la pluja i resistent al vent? Estes i altres preguntes acaparaven la curiositat dels habitants els dies previs de la festa.
L’abric va arribar dos dies abans de cap d’any. Calia fer-li algun retoc previ: Desambastar-lo, llevar-li flecos, colocar-li algun adornet nadalenc…, posar-lo a punt per a quant pujara Caterín.
Mentrestant, tots volien vore-lo, qualsevol excusa era bona per a assomar-se a la plaça i vore l’abric. La gent impresionada davant aquella meravella, no parava de parlar d’ell, en les tendes, en les forns, en els bars i pels carrers. Mai havien vist res igual.
I per fi arribà el gran dia, la gran nit. La nit de cap d’any.
Els encarregats de la festa convocaren al poble a les 9 de la nit per a rebre a Caterín i vore com li quedadva el fabulós abric. Tota la pobalció enfundada en els millors trajes, pentinada per l’ocasió, exposaren sobre el seus cosos les millors joies i avaloris que disposaven. Grans, menuts, del poble, vinguts de fora i fins i tot de l’extranger, tots estaven expectants per vore com li quedaria l’abric a Caterín.
I quan per fi, li colocaren l’abric, tots quedaren meravellats. Mànigues, cos, punys, coll, tot li quedava a la perfecció, i aleshores és quan Caterín va brillar més que mai. Mai en la vida Caterín va agradar tan a la població. La gent tota contenta, feliç li aplaudia, amb les palmes de les mans, també donant cops sobre les taules. Tots estaven tan complaguts i satisfets, que van omplir de felicitat i goig als encarregats de la festa.
Va ser una nit molt divertida, l’entusiasme de la gent es podia palpar, es contagiava a uns i a altres. Amb música, confetis, serpentines, cava i demés licors van acompanyar a Caterín i al seu abric fins a altes hores de la matinada.
Quedarà esta, com una (si no la millor) de les millors nit de cap d’any viscudes al poble.
I conte contat, conte acabat.
Qualsevol semblança amb la realitat, és pura coincidència… O no?
Siga com siga, serà el lector qui ho determinarà. Jo per la meva part, només em queda que donar le meva sincera ENHORABONA a la Comissió de Festes de Sella del 2011, pel gran esforç efectuat, i com no? per l’excel.lent resultat aconseguit.
FELIÇ ANY 2011 per a t@ts.
A soles, davant la inmensitat del mar, la brissa mou lleugerament els seus cabells i les fulles dels arbrers que l’envolten.
El vehicle disposva d’un potent motor que, només presionant el peu dret sobre el pedal de l’accelerador et permitia passar de 0 a 100km/h. en pocs segons. Era el vehicle ideal, amb unes prestacions inigualables, assequible a qualsevol butxaca, de fàcil maneig, velocitat de vertigen, lluentor de xassís i soroll atronador del seu motor. No es podia demanar res més, per eixe motiu els mes atrevits hi sucumbiren només provar-lo.
Va ser amb ell amb el qual van poder acudir i gaudir de la gran festa.Una festa que per moments va adquirir proporcions colossals. Els convidats, encantats, consumiren tot el que van voler i, més. L’eufòria es va incrementar per moments. Tots feliços, satisfets i radiants brindaven entre bombolles dels més suculents i exclusius sucs. La gran festa no pareixia tenir fi. Els billets plovien sobre els convidats, com si de kilos de confetis de colors es tractara, els de color lila eren les més abundants. Tot es fundia a l’instant. Això era el progrés, qué punyetes!!! per fi podrien eixir de la mísera reserva india en la que estaven enclaustrats durant segles, al cap i a la fi, només calia atreviment, velocitat i imprudència, la resta vendria a soles. Sobre tot molta imprudència.
Conforme pasava el temps, la confiança i la velocitat augmentaven a parts igual. Només havia una direcció i era cap amunt, com les bombolles del cava. Ja no havia volta enrere, de sobte, un imprevist en el camí i, tot i que els cinturons de segurat prometien ser infalibles, van ser incapaços de protegir als ocupants del vehicle. A tota velocitat creien fugir de la mediocritat i a tota velocitat es van estampar de morros amb ella. I és que, els fabricants del flamant vehicle de velocitat de vertigen, lluentor de xassís i soroll atronador, es van oblidar d’instalar-li un detall molt important i vital: Els frenos.
I amb este revés, la gran festa s’acabà, els confetis esgotar, el vi es va fer agre; la música emmudí, i amb ella, la gran festa.
Ara només quedava arreplagar les deixalles; Els convidats, lesionats com estaven, van ser incapaços d’arreplegar res, així que com sempre, van haver de ser els habitants de la reserva india els encarregats de arreplegar tots els enderrocs.
Tot resultà ser un miratge (espejismo) de fatídiques conseqüències.
de gènere 