A la part alta de Lancashire, un poble d’Anglaterra, es troba una monumental escultura musical dissenyada pels arquitectes Mike Tonkin i Anna Liu, denominada el “arbre”.
L’extrany arbre està compost per una sèrie de tubs, tallats i apilats en forma d’espiral, que quan el vent bufa un fascinant ressò de tons sona a través del vessant.
Dies de vent…
Me’n recorde que quan era xicoteta (d’aixó ja fa molts anys), el primer dia de novembre, dia de Tots Sants, solia fer molt fred, i les persones amb més possibilitats econòmiques aprofitaven esta festivitat per a estrenar abrics i demés roba d’hivern. (Tot siga dit de pas que, no recorde haver estrenat res en esta festivitat). Al igual que ara, les dones anaven al cementeri la vespra del dia de Tots Sants per arreglar les tombes i nixos del seus essers volguts amb ramells de flors .
El record que tinc d’esta festivitat és un record d’un dia trist i gelat, amb el cel ras i un sol lluent i una forta i pesada olor a crisantem.
D’un temps ençà, pot ser des de que els meus fills eren menudets, les distintes Comissions de Festes del meu poble han anat incorporant la festa de Halloween a la de Tots Sants per a recaptar diners per a les festes, organitzant alguns events com disfresses per als més menudets per la vesprada i festa del terror per als més majors per la nit.
Algún sector de la població, sobretot les cristians practicants,no estan d’acord amb esta celebració de Halloween perque diuen que és una festa importada dels Estats Units que res té a vore amb la tradició cristiana, però qué sabem de la festa de Halloween? Qué sabem dels seus origens?. Per a ser sincera, jo em vaig assabentar estos dies passats en l’última classe d’anglés.
L’origen de Halloween és celta i pagà. Els celtes vivien en les illes Britàniques i ells creien en els Deus de la natura. El seu calendari tenia dos festivitats molt importants: Beltane, que celebrava l’inici de l’estiu i Samhain que celebrava l’inici de l’hivern, el primer dia de novembre. La festa de Samhain començava el 31 d’octubre i acabava l’1 de novembre.
Els celtes tenien por a l’hivern, perquè els dies eren curts i gelats i les nits molt llargues, i associaven l’hivern amb la mort i els dimonis, per tant ells creien que el 31 d’octubre els esperits eixien de les seues tombes, per aixó encenien fogueres per assustar als fantasmes.
Després de la invasió Romana, els romans van combinar la festivitat de Samhain amb la seva festivitat, denominda Pompona, que era el Deu Romà dels jardins i els arbres fruitals. En esta festivitat es celebrava la collita.
Alguns anys després de la invasió romana, les pràctiques romanes van substituir les festes paganes i anys després les cristianes, així doncs, el primer dia de novembre, els cristians celebraven el dia de tots els Sants or “All Hallow’s Day” (terme en angés que significa la dia de Tots Sants). La vesprada del 31 d’octubre era “All Hallows’ Eve” que significa la vespra de Tots Sants. Terme que es va convertir en Halloween.
No obstant, la festivitat celta es va continuar celebrant en Irlanda i en Escòcia i en el Segle XIX els irlandesos es van endur les seues tradicions de Halloween quan van emigrar als Estats Units.
Avuí en dia, Halloween és una festivitat molt celebrada en els Estats Units, i en molts altres països. També a Sella, per molt que pese a molts.
Bona nit de Halloween!!!
Atenent a la sugerència feta per l’amic Pere des del seu bloc, m’agradaria parlar sobre la alta densitat de Alemany en el Carrer Valencia així com, i relacionat també amb el meu cognom Alemany, una situació que es repeteix cada vegada que he de donar el meu nom i cognoms per a qualsevol tràmit per tal que aparega escrit correctament.
Pel que fa a l’alta densitat de Alemany en el carrer València,
Obric parèntesi ací per aclarir que el Carrer València comença just baix del Forn Santamaria i acaba al magatzem de garrofes i ametles en desús, de Toni Pura; mentres que el Carrer de Fora és la part de carrer València que va des del cantonet de Reis fins el magatzem de Toni Pura. Tanque parèntesi
Doncs feta esta aclaració, comencem per Joaquin i la seva filla Eva, al començament del carrer València; seguint carrer avant, Toni, home de Delma; i just al costar Lolita La Palmera, que també és Alemany; enfront Adolfo el Trosset; Continuant el carrer, ja en la part del Carrer de Fora, mon pare Paco el Surdo, i jo i els meus fills; la meva veina, Pepica, i un poc més avant, just en la casa del boqueró, Benjamín i els seus germans, i, finalment Francisquet i son pare. Unes 20 persones aproximadament en un carrer d’uns 300 metres de llarg.
I és que el cognom Alemany és molt comú no només al meu carrer sino en tot el poble de Sella doncs, fent un ràpid repas mental encontre prou persones amb este cognom, però tot i que es tracta d’un cognom valencià prou extés pel nostre territori, és baixar uns quants quilòmetres cap a la costa ( i ara parlaré sobre allò anecdòtic que sempre em passa al donar el meu primer cognom) i tindre que allargar el meu cognom unes quantes paraules més enllà de l’última lletra “la y” per a que me l’escriguen correctament.
M’explique,
L’anècdota, (per dir-ho d’alguna manera i de forma suau) és que, com ja he dit abans, quan m’allunye uns quants kilòmetres cap a la costa, sobre tot Benidorm, Alacant, no hi ha manera que m’escriguen el cognom correctament. Des de Leman, Lemans, Alemani, Alemania, i jo qué sé quines barbaritats més m’han escrit, així que per a evitar estes aberracions, des de fa molts anys vaig optar per allargar el meu cognom de la següent manera: “Alemany terminadoennygriega”, aleshores diuen:
– Alemani?,
– (I jo dic) “Sí, però terminado en n y y griega”.
– (I diuen), “Pues eso, Alemani”
– I jo els dic: “Sí, pero terminado en n y griega”.
– En miren rara, però em dòna igual, només d’esta forma, i no d’altra, és com m’escriuen correctament el meu primer cognom, que junt al meu segon, Climent, conformen la meva identitat.
És només una gota d’aigua normal i corrent amb els colors de la refracció de l’aigua sobre la seva superfície, que fan d’ella una imatge espectacular, perfecta per a contemplar-la durant uns moments i gojar de la seva bellesa.
I és que no té ganes de ploure, debaes consultes l’oratge que no hi ha manera que aparega pluja per les nostres comarques. Sol, fred, vent, vent, vent, més vent, encara més vent, i així des de fa més de dos mesos, i pel que diuen les prediccions, encara tardarem en traure els paraigües i les botes d’aigua.
Avui en dia, conèixer la predicció temps en les pròximes hores i en les distintes parts del món és molt fàcil, els diferents mitjans de comunicació s’encarreguen de proporcionar-nos-la puntualment. Ràdio i televisió han estat durant molts anys, a més de la premsa, els encarregats de transmetre al públic la informació meteorològica. Actualment, ha vingut a sumar-se Internet, (Twitter, Facebok, entre altres) que avança a passos de gegant.
fotos preses en la tardor de 2013. Imatges que m’han fet sentir be
Les armes han causat moltes morts al nord de Mèxic, però ara estan fent música.
Martells mecànics repiquen contra carregadors de munició de fusells d’assalt. Canons d’armes retallats en diferents llargs ressonen com marimbes. Parts de pistoles colpegen platerets de metall, com si foren bateries, per crear sons rítmics i sincopats.
L’artista mexicà Pedro Reyes ha transformat canons d’armes retallats en diferents llargs que ressonen com marimbes i pistoles com bateries. L’escultor diu que el seu projecte no és només fer una protesta, sinó un proposta, diu que se li va ocórrer fer instruments musicals perquè la música és l’oposat a les armes.
És un projecte amb intenció pacifista que preten crear consciència global sobre el tràfic d’armes.
“És important considerar que moltes vides es van perdre amb estes armes, és com si una mena d’exorcisme estigués passant”, va dir l’escultor Pedro Reyes en descriure el seu projecte en un correu electrònic a The Associated Press
Vols vore com ho han fet? i el que és millor , vols escoltar que be sona la música? només t’ocuparà un poc més d’un minut, val la pena.
