Les altes temperatures dels últims dies, i el soroll atronador de l’helicòpter presagiaven el pitjor dels auguris: Incendi.
Falsa alarma!.
Afortunadament tot va quedar en res. En realitat es tractava d’una inusual visita d’un famós i veterà corredor de rallies que va aterrar el seu helicòpter en un bancal d’enfront del poble de Sella.
Carlos Sainz va estar en el dia d’ahir provant el seu nou vehicle de competició per les sinuoses carreteres que van des de Sella al Port de Tudons.
Els rajos del sol travessen les gotes de pluja que contenen les abundants boires situades damunt del poble. La llum dels rajos penetra les gotes d’aigua i separa els seus colors que la componen. Per un instant cada gota de pluja destella els seus colors davant de mi, abans que una altra gota de pluja prenga el seu lloc.
És l’arc de Sant Martí.
Color vermell en la vora exterior i blava dins de sí mateix, i amb els colors en ordre invers sempre apareix un segon arc de Sant Martí menys brillant, resultat de la reflexió addicional dels rajos del sol a través de les gotes de pluja, que és més visible quan hi ha núvols foscos darrere d’ell, com fou el cas d’ahir.
Busca el teu arc de Sant Martí en estos dies plujosos d’abril.
Una flor de girasol, un càctus, una espècie de bròcoli, una closca de caragol, quina relació poden tindre amb els números i les matemàtiques¿?¿ Aparentment per a mi, cap, però la sequència de Fibonacci ens demostra el contrari.
La desconeguda fins ara per mi, seqüència de Fibonacci és una sucesió de números que comença pel 0 i l’1, i a partir d’ahí cada element és la suma dels dos anteriors.
0,1,1,2,3,5,8,13,21,34,55,89,144,… (és a dir 0,1, 0+1=1, 1+1=2, 1+2=3, 3+2=5, 5+3=8, 8+5=13, 13+8=21, 21+13=34, 34+21=55, 55+34=89, 89+55=144,…)
Esta sèrie de té nombroses aplicacions entre les quals destaquen les matemàtiques i les configuracions biològiques, com per exemple la flor del girasol, el càctus, la closca del caragol, així com la disposició de les fulles en una tija, com per exemple les fotos que he pres jo a estes plantes en ma casa
La pauta de distribució de les fulles en les branques i de les branques en el tronc de molts arbres segueixen la denominada Successió de Fibonacci,
Però d’on el meu interés ara per totes estes curiositats¿?¡. Doncs llegint un article publicat fa uns dies en els diaris en el que es feien resó del descobriment d’Aidan Dwye, un estudiant nord-americà de només 13 anys que mentre passejava este estiu per un bosc al nord de Nova York, va observar la distribució de les fulles i branques dels arbres (que segueixen la seqüència de Fibonacci) i va tenir la genial idea de relacionar aquest fet amb la “dependència” de l’energia solar que tenen els arbres.
Aidan Dwye, va construir dos xicotets captadors solars compostos per un grapat de cèl·lules fotovoltaiques per veure si la forma en què les branques creixien en els arbres tenia realment alguna influència en la quantitat de llum que cada fulla rebia.
Un dels models agrupava els xicotets panells seguint una distribució plana, igual a la qual normalment utilitzem per acomodar les cèl·lules sobre qualsevol sostre.
El segon reproduïa el patró que havia observat en les branques dels arbres.
El resultat va ser sorprenent. Amb aquesta redistribució, el segon panell -el que copia a la naturalesa- permetia generar com a mínim un 20% més d’energia. Es més, en determinades èpoques de l’any, com l’hivern, este rendiment pot incrementar-se fins a aconseguir el 50% per sobre la distribució plana de tota la vida.
Això ha convertit a este xiquet en tota una celebritat, i ha estimulat als seus pares a patentar el descobriment.
A la publicació del descobriment d’Aidan Dwye, li dec jo el meu interés per saber en qué consistia la Seqüència de Fibonacci i des d’aleshores ja no veig amb els mateixos ulls als arbres, les fulles de les plantes, les margarides, les pinyes, els enciams, els carogols,… tots ells són per a mi objecte d’admiració.
Proveu a vore estos elements des del punt de vista de la seqüència de Fibonacci. és INCREIBLE, FANTÀSTIC.
I és que, els números no serveixen només per contar sino per a crear elements meravellos.
El bloc de la lectora corrent publica avui un post molt curiós, que després de demanar-li permís, m’he pres la llibertat de copiar per tal de compartir-lo amb tots el que em seguiu.
Al principi no sabia massa be de qué anava açó, no entenia res, però de sobte he pogut desxifrar este conjunt de lletres i números “F4N74571C4” i a partir d’ahí no sé com ni de quina manera he pogut llegir-ho tot.
I voslatres, P0D3U LL3G1R 41X0?
4QU357 M15547G3 53RV31X P3R PR0V4R QU3 L4 N057R4 M3N7 35 F4N74571C4 1 P07 F3R C0535 M3R4V3LL0535! 1MPR35510N4N75! 4L C0M4NÇ4M3N7 P0753R 37 C0574, P3R0 4R4 L4 73V4 M3NT LL3G31X 4U70M471C4M3NT, 53N53 N1 74N 50L5 P3N54R-H1! NOM35 UN5 QU4NT5 P0D3N LL3G1R 41X0. 3NG4NX4-H0 4L 73U MUR 51 H0 P075 LL3G1R.
NO VO5 S3MBL4 F4N74571C !!?? 4 M1 MOLT!!!
Per a saber més, vos aconselle vos passeu pel bloc de la lectora corrent. Vos agradarà, és molt interessant.
Tots els caps de setmana, sobre tot els dissabtes i si fa bon temps, acostume a passar bons rates en el terrat de ma casa; amb l’excusa de cuidar les plantetes, regar-les, agranar les fulles seques, estendre,… en fi, fer qualsevol cosa, de tot i no res, amb eixa excusa, dic, aprofite per a gaudir de la llum directa del sol i “carregar piles” per a la setmana vinent.
En eixes estava este dissabte passat quan de sobte, l’esvalot dels veïns al carrer em van traure de la meva placidesa.
– Una ardilla! una ardilla! cridaven alterats i emocionats.
– Una ardilla? He sentit be? qué cosa més rara, vaig pensar.
-Una ardilla heu dit? vaig preguntar incrèdula des del meu terrat.
– Sí, una ardilla que s’arrimat a la porta de ma casa, la gosseta li ha lladrat i, espantadada, ha exit corrent carrer avant amagant-se Cantonet de Reis cap amunt.
– A qui se li haurà fugit? Vaig preguntar.
– No se li ha fugit a ningú, em va costestar la veïna, és una de tantes ardilles que hi han per la penya i que ara estan baixant al poble.
– Ardilles per Sella? Vaig tornar a preguntar en un intent d’entendre.
Sí, des de que en van soltar, n’hi han un fum per la penya i, pel que es veu, ara baixen al poble. El que més li’ls agraden són les ametles (m’explicaren els vëins) .
Qué curiós, no sabia res d’aixó!
Des del dissabte, tot és mirar atenta al meu voltant esperant encontrar-me a tan singular visitant.
És increïble.
Tot i que les condicions són realment adverses, la vida brolla des de l’interior d’un enderroc.
Sense test, sense terra abonada, sense cap mena de cura la falguera ens dona una bona lliçó.
No creeu?
observa i pensa
Fent zapping l’altra nit, unes imatges d’unes escultures em van fer parar (ara no recorde massa be quin canal de televisió) en un programa que difonia l’obra d’un escultor desconegut per a mi: Jaume Plensa.
Escultures amb forma de cara humana, de tamany impressionant, colocades en mig d’un camp; figures humanes colosals, formades per lletres de metall, ubicades en mig de grans parcs. Pantalles enormes, revestides de llum leds, transmitint imatges pregravades de cares de distintes persones amb somriures i, manant xorros d’aigua sobre una plaça pública, on la gent espera excitada ser banyada pel xorro d’aigua.
Dibuix, obra gràfica, escultura, videoinstalació, tècniques totes que ens van mostrar a un creador d’obres molt personal, amb les que busca el contacte amb l’espectador, convidant-lo a interactuar amb elles. Un creador amb al·lusions constants a les lletres, doncs és la literatura una de les seves principals font d’inspiració.
Però qui és Jaume Plensa? Jaume Plensa és un escultor català nascut a Barcelona en 1955. Va estudiar art a l’Escola de la Llotja de Barcelona i a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi.
Ha esta guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques concedit per la Generalitat de Catalunya en l’any 1997. El Nasher Sculpture Center de Dallas li va dedicar a principis de 2010 la primera exposició realitzada amb obres un artista viu, i el Museu Picasso d’Antíbol va oferir, este mateix any, una altra gran retrospectiva amb els seus millors dibuixos.
És autor, entre altres famoses instal·lacions, de la Crown Fountain’ del Parc del Mil·lenni de Chicago; la gegantesca escultura de formigó i marbre construïda sobre una mina de carbó escocesa; el Alma del Ebro, escultura exhibida en la Exposición Internacional de Zaragoza de 2008; nombroses obres exposades en els més importants museus del món, i fins i tot, en l’edifici més alt del món: la Torre Dubai, inaugurada durant 2010 en els Emirats Àrabs.
Però a més dels seus mèrits professionals, que no són pocs, el que més em va impactar d’este home va ser la seva faceta personal. Un home cult, bondadós, sensible, tranquil i assossegat, característiques personals molt inusuals en estos temps que corren, i que jo valore sobre cap altres.
Algunes obres en mèdia de Jaume Plensa
Vos imagineu per un moment que el cablejat que condueix l’energia elèctrica, des de les centrals o les estacions elèctriques fins les nostres cases, fora transportat per gegants?
Gegants, amb diferents poses, com els de L’Illa de Pasqua, o com els que eixen en els passacarrers de les nostres festes (per posar un exemple) repartits per la nostra geografia: Amb els braços en alt i les mans plenes de cables sostenint i alhora conduint l’energia elèctrica, o, amb els genolls flexionats per a donar-se impuls per pujar el cablejat per una muntanya, o , amb les extremitats inferiors completament separades per tal de creuar un riu, o , amb parelles, caminant en la mateixa direcció o direccions oposades, mirant-se l’un a l’altre, o, amb el cap inclinat,…
Vos ho imagineu?
Doncs aixó precissament és el que ha fet una empresa d’arquitectura i disseny anomenada Choi +Shine , que ha presentat un disseny per a la Icelandic High-Voltage Electrical Pylon International Design Competition en el que proposa un gegant en forma de castell per a portar els cables d’electricitat a través del paisatge d’Islàndia. Segons esta empresa, només calen xicotetes alteracions en la l’estructura de les torres d’acer ja existents, per a obtindre una rica varietat d’expressions, convertir-les en algo més que un disseny funcional de la necessitat i, convertir-les en monuments.
Realment increïble i ingeniós.
A mi m’ha captivat enormement esta idea. No vos pareix?
de gènere 
