Tocaven les 8h.30m quan travessava el carrer de l’Om, un ventent que tallava m’acompanyava cap al desvio. Il.lusionada com una xiqueta, amb la motxilla al coll, anava preparada per a passar un matí per la montanya amb la companyia de tres amigues molt especials, (i finalment dos amics d’una d’elles que es van apuntar també).
Pujaren als cotxes i ens dirigirem a la Font de l’Arc. Allí aparcarem i ens encaminarem cap amunt, pel camí de la dreta. Tot i que parega mentida, esta seria la primera vegada que caminaria amb elles i per estos indrets.
Feia un dia fresc d’hivern. Boires espeses, com si de enormes troços de cotó blanc supesos en l’aire es tractaren, es barrejaven entre elles, ocultant el vergonyós i nítid sol de la matinada.
Pins grisos i també tristos sense força ni verdor, ens miraven com demanant-nos auxili. Qué els passa als pins? per qué estan tan mustios? Estructures secalloses repletes de pinyes seques s’escampen per considerables extensions de la montanya…
Entre bancals treballats i d’altres abandonats travessavem els camins de Sirventa, el Goleró, Santxet, el Morer fins arribar al Collao Papatxí. Testimonis muds pareixen observar-nos: Les primeres flors d’ametlers, les casetes abandonades a la seva sort, també d’altres molt arregladetes; els margallons i la xara, les angilagues, el romer, la mata i el timonet…
Un caminet ens condueix fins a la font del Morer. Una sequia canalitza l’aigua que emana de forma natural des de dins d’una roca, fins a una font artificial feta de pedra i ciment. Omplim ampolles i cantimplores, ens fem fotos pel voltant i continuem el camí.
Un veí del poble en la seva furgoneta plena de esclatasangs, ens saluda tot content amb la seva càrrega al creuar-se amb nosaltres.
Un grup de ciclistes ens passen a l’altura de la Font del Morer. Per les lletres de les seues samarretes adivinem que venen de Polop. Pedaletjant sense parar, les amples rodes de les bicicletes de montanya els conduiexen montanya amunt, quí sap fins on arribaran.
Des del som de la penya El Mulero i sense pedre el pas per a no despenyar-se, les cabres ens miren de reüll. El soroll dels seus picots es perden per les montanyes.
El fum de les ximeneies de la comunitat budista ens confirma l’ocupació de les vivendes. Vivendes de planta baixa, humilds i sense pretensions allotgen a aquells que desitgen romandre una temporada retirats del mundà soroll. I sense adonar-nos, entre converses, fotos i rises arribem a la meta proposada. El Collao Papatxí. Una enorme casa de dos plantes amb un estil eclesiàstic, per calificar-la d’alguna forma, corona la nostra caminata.
Passat el mig dia, desfeien el camí fet, esta vegada per les terres del Secretari, el Cireret i Moelen.
Poc per a les 2 de las vesprada, les veus dels alpinistes ens avisem de que la Font de l’Arc està a prop.
Cansandes però satisfetes agafem de nou els cotxes de tornada a casa. Una caminata molt especial entre amigues que de segur repetirem per altres indrets del terme de Sella.
Fins a la pròxima, amigues.
de gènere 