Arxiu d'etiquetes: esports

caminata entre amigues

Tocaven les 8h.30m quan travessava el carrer de l’Om, un ventent que tallava m’acompanyava cap al desvio. Il.lusionada com una xiqueta, amb la motxilla al coll, anava preparada per a passar un matí per la montanya amb la companyia de tres amigues molt especials, (i finalment dos amics d’una d’elles que es van apuntar també).

Pujaren als cotxes i ens dirigirem a la Font de l’Arc. Allí aparcarem i ens encaminarem cap amunt, pel camí de la dreta. Tot i que parega mentida, esta seria la primera vegada que caminaria amb elles i per estos indrets.

Feia un dia fresc d’hivern. Boires espeses, com si de enormes troços de cotó blanc supesos en l’aire es tractaren, es barrejaven entre elles, ocultant el vergonyós i nítid sol de la matinada.

IMG_2211

Pins grisos i també tristos sense força ni verdor, ens miraven com demanant-nos auxili. Qué els passa als pins? per qué estan tan mustios? Estructures secalloses repletes de pinyes seques s’escampen per considerables extensions de la montanya…

Entre bancals treballats i d’altres abandonats travessavem els camins de Sirventa, el Goleró, Santxet, el Morer fins arribar al  Collao Papatxí. Testimonis muds pareixen observar-nos: Les primeres flors d’ametlers, les casetes abandonades a la seva sort, també d’altres molt arregladetes; els margallons i la xara, les angilagues, el romer, la mata i el timonet…

Un caminet ens condueix fins a la font del Morer. Una sequia canalitza l’aigua que emana de forma natural des de dins d’una roca, fins a una font artificial  feta de pedra i ciment. Omplim ampolles i cantimplores, ens fem fotos pel voltant i continuem el camí.

Un veí del poble en la seva furgoneta plena de esclatasangs, ens saluda tot content amb la seva càrrega al creuar-se amb nosaltres.

Un grup de ciclistes ens passen a l’altura de la Font del Morer. Per les lletres de les seues samarretes adivinem que venen de Polop. Pedaletjant sense parar, les amples rodes de les bicicletes de montanya els conduiexen montanya amunt, quí sap fins on arribaran.

Des del som de la penya El Mulero i sense pedre el pas per a no despenyar-se, les cabres ens miren de reüll. El soroll dels seus picots es perden per les montanyes.

El fum de les ximeneies de la comunitat budista ens confirma l’ocupació de les vivendes. Vivendes de planta baixa, humilds i sense pretensions allotgen  a aquells que desitgen romandre una temporada retirats del mundà soroll. I sense adonar-nos, entre converses, fotos i rises arribem a la meta proposada. El Collao Papatxí. Una enorme casa de dos plantes amb un estil eclesiàstic, per calificar-la d’alguna forma, corona la nostra caminata.

Passat el mig dia, desfeien el camí fet, esta vegada per les terres del Secretari, el Cireret i Moelen.

Poc per a les 2 de las vesprada, les veus dels alpinistes ens avisem de que la Font de l’Arc està a prop.

Cansandes però satisfetes agafem de nou els cotxes de tornada a casa. Una caminata molt especial entre amigues que de segur repetirem per altres indrets del terme de Sella.

Fins a la pròxima, amigues.

foto de Jaume Soriano
foto de Jaume Soriano
Anuncis

Un matí pel som de la penya de Sella

Tots el dies la veig. Des de baix, de camí a casa, ahí, en front, darrere del poble, tan gran, com si d’una gegant es tractara. Tranquila, panxuda, quebrada, servint de suport al poble, com si fos el d’un gran porta retrat; amb eixe color gris tan genuí de les muntanyes mediterrànies, però a la vegada tan exclusiu com és el de la penya de Sella.

El passat 6 de desembre però, vaig voler sentir-la baix dels meus peus. Encara no eren les 10 quan ens vam dirigir des del poble cap al som de la penya. En només uns quinze minuts estàvem en el pouet d’Alemany, després de travessar en cotxe la Vall de Tagarina.

Dos camins cap amunt eixen de la font, un cap a la dreta i l’altre cap a l’esquerra. Triarem el camí de l’esquerra.

Serien les 10 i 20 aproximadament però el sol encara no pegava per eixe camí i, l’ombra i la gelor mantenien en estat sòlid els tolls d’aigua formats en les últimes plujes de les passades setmanes. Cinc minuts caminant cap amunt, un ventet gelat em tallava la cara. Arribàrem a una planícia on hi havia una casa ruinosa des de la qual es podien contemplar unes impressionants vistes del Puig Campana i de la Mar Mediterrànea.

Quieta i absorta, contemplant aquella meravollosa estampa, vaig inspirar profundament per a que, aquell aire tan pur del som de la penya oxigenara totes i cada una de les cèlules del meu cos i alhora sosegara també l’ànima.

Després d’uns minuts…, continuàrem la marxa.

Un camí bastant pedregós però de fàcil accés anava conduint-nos per paratges on arbres, com les carrasques i els pins, i matolls com els timonets, les camamirles, engilagues, espart, salvia, ens acompanyaven al llarg del camí invadint bancals de ametlers mig abandonats.

I entre costera i costera, anavem pujant per la muntanya. Unes impresionants vistes panoràmiques ens permitien vorer els Castellets, el Puig Campana, terres d’Orxeta, i de Finestrat, el pantà Amadori, La Vila, El Campello, Sant Joan…i al fons la mar, amb calma, amb un potent color blau que banyaven els brillants i dorats raigs del sol.

De camí de tornada, una parada de nou a la font del pouet d’Alemany per a omplir unes ampolles d’aigua, i un propòsit: el de tornar a caminar per estos paratges tan extraordinaris.

Espere no tornar a encontrar cap moto de trial per estos paragtes, que amb el seu insoportable soroll trenquen la seva harmonia i tranquilitat.

falsa alarma!

foto cedida per Àngels
foto cedida per Àngels

Les altes temperatures dels últims dies, i el soroll atronador de l’helicòpter presagiaven el pitjor dels auguris: Incendi.

Falsa alarma!.

Afortunadament tot va quedar en res. En realitat es tractava d’una inusual visita d’un famós i veterà corredor de rallies que va aterrar el seu helicòpter en un bancal d’enfront del poble de Sella.

 Carlos Sainz va estar en el dia d’ahir provant el seu nou vehicle de competició per les sinuoses carreteres que van des de Sella al Port de Tudons.

24 de juny

Alguns quilets de més en la part abdominal guanyats durant l’hivern, no van impedir que es vestira de nou amb el traje de bany de l’estiu anterior.Tampoc li quedava tan mal. Estava prou emboirat, però tenia moltes ganes de tornar, així que va agafar les ulleres de bussejar, la tovallola, i… es va encaminar per a prendre el primer bany de la temporada estiuenca. Les dotze, va eixir de casa, va mirar cap al cel, i després de donar tres passos es va parar. Va mirar de nou el cel, i de sobte se’n va tornar a casa. On vas en el temps que fa? es va preguntar a ella mateixa… no veus que està a punt de ploure? Pensa per uns instants a soles dins del patiet de sa casa. De sobte es contesta: Qué més dòna!!!. Li apeteia i no l’importava si ploia o no així és que, va tornar a obrir la porta i  decidida se’n enfilà a pendre el primer bany de l’estiu.

Tanca la boca, endinsa el cap, estira el cos, allarga el braç dret, el flexiona, l’endinsa en l’aigua i aparta l’aigua amb força. Avança uns metres. Allarga el braç esquerro, el flexiona, l’endisa en l’aigua i l’aparta amb força, Avança uns metres, gira el cap a la dreta, el trau de l’aigua i respira.

Tanca la boca, endinsa el cap, allarga el braç dret, el flexiona, l’endinsa en l’aigua i aparta l’aigua amb força. Avança uns metres. Allarga el braç esquerro, el flexiona, l’endisa en l’aigua i l’aparta amb força. Avança uns metres, gira el cap a l’esquerra, el trau de l’aigua i respira.

Repeteix la seqüència fins que arriba a l’altre extrem de la piscina. Torna a començar.Repeteix la seqüència fins que arriba a l’altre extrem de la piscina.Torna a començar.

Mentres té el cap dins l’aigua, obri el ulls i mira a través del vidre de les ulleres de bussejar. Un gran volumen d’aigua fresca i cristalina només per a ella, fan del seu primer dia de bany un goig incomparable.

24 de juny de 2011.

una vesprada qualsevol

un, dos, tres, quatre,… sense còrrer però a amb pas lleuguer. Són les set i mitja i el sol no calfa molt. Eix al carrer, molt en compte de no caure en cap alcavó. El carrer no té res que envejar als de Beirut en època de guerra. L’atravese i arribe a la carretera. Una vesprada assolejada que convida a tothom a passetjar i gaudir del sol. Salude a uns a altres mentres m’endinse en la marxa cap a dalt. Un, dos, tres, quatre,… arribe a Les Saleres, entrada o eixida del poble, segons per on vingues. Una rotonda plena d’enderrocs i “malea” i uns contenidors a rebosar de brossa i deixalles donen la benvinguda (o l’acomiadament) al poble.

Em destape el nas, ja no fa olor, estic a uns set o huit metres dels contenidors i m’enfile cap amunt. El sol apreta, fa més calor que la setmana passada, l’estiu comença a assomar-se pels Racons. Continue encontran-me gent que passeja per la carretera. Bueno, dic gent però el més correcte seria dir dones; dones majors, la majoria d’elles vídues. La pujada no és molt pronunciada però suficient per a esforçar-te en la teua marxa i fer-te suar. La carretera està molt tranquila és entre setmana i no hi ha gaire tràfic. Tranquilitat i silenci permeten percebre el soroll de l’aigua al seu pas pel riu, el xorro de la Font Major que eix imponent i cabalós. El so de l’aigua i, sobretot el piular dels pardalets, m’acompanyen en tot el trajecte.

Avui camine soles, altres dies acompanyada. Quan ho faig acompanyada sempre ho faig parlant, a soles em concentre més en tot el que m’envolta. M’he n’adone de la gran varietat de pardalets. No les veig, però sí les escolte i comprove que piulen de forma diferent: Xiulits curts, repetitius, altres llargs,… M’agradaria conèixer els noms d’eixos pardalets.

Continue cap amun, un, dos, tres, quatre. Arribe a l’entrador del Racó, passa un cotxe i els seus ocupants em saluden, el sol m’enlluarna i no acabe de reconeixe-los, de tota manera, salude també. Al cap d’una estona acerte en saber qui eren. Sombreja, i la marxa és més lleuguera, sense adonar-me’n arribe a l’entrador de l’Aguilar, ja n’hi ha prou i m’en torne. Ahir vàrem arribar a l’entrador de Tagarina, però per avui ja n’hi ha prou.

Cap avall la marxa és més fácil el sol no em dòna a la cara i el venet ajuda. Baixe la vista i veig com els formiguers s’obrin pas. Infinitat de formigues eixen precipitades en busca de gra per emmagatzemar per a l’hivern. L’herba encara pinta verda, floretes liles, blaques, grogues,… N’agafe unes groguetes, són diminutes però em recorden molt a les orquídees. Al trencar la seua tija desprenen un suquet blanquet amb una forta olor bastant desagradable. Me les enduc a casa. La pendent avall fa que els passos siguen cada vegada més amples i de sobte m’encontre en la curva de la Font Major. Un grup d’oronetes revolotegen agresivament, crec que estan sopant, el capvespre és el moment que l’oronetes es dediquen a caçar insectes.

Em tape de nou el nas, els contenidors de l’entrada del poble (o l’eixida) i la rotonda plena d’endorrocs i malea em donen la benvinguda al poble.

Salude a la gent que continua asseguda a les banquetes, m’endinse pel Carrer de Fora, camions, tubs, alcavons, pedrots, i passadisos grocs de ferro em condueixen de nou a casa.

Demà, més.

Qué penses?

Hi han coses que no s’entenen.

No sé exactament quantes vegades hauré publicat post’s relacionats en este tema, tres, quatre,… ja dic no sé, hauria de fer un repàs als dos blogs que tinc i fer un recompte.

La questió és que per tots es sabut que La Banda, La Pilota, El Cor, La Rondalla, CAS, SeJazz , etc…són agrupacions que donen vida al poble. Banda, Rondalla i Cor deleiten al poble en Concerts al llarg de tot l’any: Per  Stª Cecília, per Nadal, per Primavera, en la Setmana Cultural, la processó de Festes… altres agrupacions com CAS en determinats moments de l’any ens fan gaudir d’interessants actuacions d’una magnífica qualitat. I qué dir de la Pilota¿??  doncs que és l’entreteniment de cap de setmana de molta gent del poble.

Música, en totes les seues vessants i Pilota, són hui per hui els únics recursos educatius, esportius i lúdics amb els que conten els poquets xiquets i xiquetes que queden al poble.

L’escola de Pilota i l’Escola de Música fan un llavor importantíssima, fonamental, ja dic són l’ùnica alternativa extraescolar a l’abast dels xiquets/tes del poble entre setmana, no obstant aixó el recolzament que reben de l’equip de govern del meu poble no està a l’altura de les circumstàncies. Jo crec que no saben, o no volen saber, la importància que tenen totsdos per al poble.

Gràcies a estes dos agrupacions hi ha VIDA entre setmana per als joves i xiquets del poble. Hui per hui el futur del poble no passa exclussivament pel número de cases projectades, el futur de Sella passa per cubrir les necessitats reals de la poca gent que hi vivim en ell,( en el cens aparèixem uns 640 persones però només ens serem unes 450 les que hi vivim tot l’any en Sella, de les quals, una cinquantena són menors de 18 anys).
Per acabar m’agradaria fer una comparació i unes preguntes?
La comparació: – Jo compararia la música i la pilota  a Sella com la llum o l’aigua en la vida de les persones que hi vivim en les societats del benestar, m’explique, ambdos són realitats que les donem per sentades i que, no ens imaginem sense elles, però…
(i ara les preguntes) -qué passaria si un dia per falta de suminstre ens faltara la llum, o l’aigua¿?¿, inconcebible, impenssable no¿?¿
-i,… si per falta de xiquets o/i pressupost ens quedarem sense música o sense pilota ¿?¿ Impensable també no¿?¿
En les últimes eleccions el partit socialista incluia en el seu programa electoral propostes educatives i esportives relacionades en la Música i la Pilota, per tal de revitalitzar i donar VIDA al poble, i a la gent que hi viu en ell, però desgraciadament no ha obtés el recolzament majoritari per part de la ciudatania de Sella
¿?Per què¿?¿
Qué ha fallat¿?
O és que, en realitat el que ens importa realment és un futur personal més enllà del futur colectiu del poble¿?