Arxiu d'etiquetes: història

recordant els “comecocos” a Sella

Com passa el temps, i no m’entere…

La qüestió és qué, el passat 22 de maig, visitant el cercador de Google vaig saber que els comecocos havien cumplit 30 anys. L’arribada a la maduresa del popular videojoc hagués passat inadvertida per a mi si Google no hagués convertit el seu logotip en una rèplica del “comecocos”.

Pel que m’he pogut informar, el “comecocos” va aparèixer per primera vegada el 22 de juny de 1980 a Japó com un joc per a màquines recreatives. El va crear Toru Iwatani, un jove empleat de la firma japonesa Namco, estenent-se per tot el món amb enorme popularitat.

Fantasmes, boletes, passadisos secrets, el so repetitiu de la música i el “wakawaka”  al llarg de tota la partida, convertiren a  la màquina del “comecocos” en l’entreteniment preferit dels joves dels anys 80…

Era el preludi de l’entreteniment digital.

màquina "comecocos"25 pessetesNo recorde exactament quan deguera arribar la primera màquina a Sella, però, si en 1980 va aparèixer per primera vegada al Japò, doncs ací, probablement, arribaria al voltant de 1982, tindria jo uns 16 anys.

N’havia una només a Sella, i estava al actual Bar de Paco (abans Bar Fermín). La van posar al quartet de dalt, el de la tele. Com si la veguera, només pujar les escales a mà dreta, allí estava, i en torn a ella es formava un gran rotlle de joves, sobretot els caps de setmana, impedint el pas a tothom. Era la divertició dels més joves del poble, tota una novetat. L’avalotamenta que s’aramava feia que Fermin, l’amo del bar, ens cridara l’atenció continuament, però això sí, sempre de broma, sense intenció de fer-nos fora del bar, doncs a ell li agradava el lio més que a ningú. Era una bona persona per a duur un bar.

Si no recorde mal, la partida valia 25 de les antigues pessetes i, amb eixos diners i habilitat, podies passar-te allí tota la vesprada menjat “comecocos”. Era un joc predominant-me masculí, ara be,  també havien xiques, encara que poques, entre les quals destacava una gran amiga meva que, per la seva destreça, era considerada una de les campiones del “comecocos” a Sella. Era boníssima, no havia qui la guanyara.  Jo reconec que no era massa habilidosa, més be gens, i per eixe motiu les partides em duraven ben poc, se me menjaven molt pronte, se m’acabaven els diners i, l’ùnica opció que em quedava era mirar com jugaven els altres.

La mà esquerra, mitjançant un comandament amb quatre posicions amunt, avall, a dreta i a esquerra, dirigia al “comecocos”; la má dreta golpejava un boto roig, que ara mateixa no logre recordar per a qué servia, pot ser per a donar-li velocitat a la bola que corria entre passadissos menjant-se tot el que trobava al seu camí, corrent el perill de ser, al seu torn, menjar per a uns fantasmes de colors.

La forma i el tamany de la màquina del “comecocos” era com una de les  actuals “tragaperras”, amb una pantalla de al voltant 21 “pulgadas”.

He encontrat en youtube un vídeo d’una mostra d’una partida del “comecocos” com les que es jugaven al antic Bar de Fermin allà pels any 80 a Sella.

Com passa el temps, i no m’entere…

Anuncis

la mona de pasqua

Durant segles, la Pasqua cristiana es commemorava en divendres, dissabte i diumenge, però en l’any 325 l’emperador cristià, Constantino, va convocar el concili de Nicea i van acordar, entre altres, que la Pasqua se celebrés el primer diumenge després de la primera lluna plena que segueix al equinocio vernal; Per la qual cosa, mai cau abans del 22 de març ni després del 25 d’abril.

Des d’aleshores, les dies de Pasqua segueixen sent tres però començant pel diumenge mateix de Pascua.

La forma de celebració d’estes festes ha variat al llarg dels anys, i recordant, recordant m’ha vingut a la ment, la forma en que cel.lebraven al meu poble, ara farà més de 25 anys, les 3 dies de mona de Pasqua.

El diumenge de Pasqua per la vesprada s’anava a L’Alcàntara; Joves, pares i mares amb els seus fillets anaven caminant amb el cabacet de pasqua al braç ple de mones de pasqua i alguna llangonisa seca; l’aigua la puaven de la font. Els més menuts, amb els seus pares, es quedaven baix a la Font; els més joves pujaven a l’era de dalt i jugaven a pilarets. Posats tots de peu amb les mans darrere, formaven un cercle per la part exterior del qual corria un, amb una corda curta amb la mà, que perseguia a un altre que anava davant d’ell, amb la intenció de pegar-li amb la corda i guanyar la partida; el que corria davant,  per a evitar que li pegara, es posava davant d’un d’aquells que estaven quiets formant el cercle, obligant-lo a este a exir i còrrer davant del de la corda. Si finalment li donava en la corda, perdia i, seria ell que correria amb la corda en la mà darrere d’un altre. Un joc molt simple però a la vegada molt divertit.

El dilluns, segon dia de Pasqua, s’anava a la Font Major; els jocs i el berenar, allí es repetien i s’acompanyaven de xicotetes excursions pel voltant de la font.

El dimarts, era l’Ermita de Santa Barbera la que acollia per la vesprada, als pocs que celebraven el tercer dia de la mona de Pasqua.

Però…, que és això de la mona de pasqua¿?¿ Sembla ser que després de la llarga quaresma que, és temps litúrgic fort on el dejuni i el sacrifici eren molt importants, sobretot en els dies de Setmana Santa, havia de celebrar-se la resurecció de Crist amb bon menjar a l’aire lliure per a reposar forces.

En Catalunya, el Pais Valencià i Múrcia es van fer popular, com postre típic per a la celebració de la Pasqua, la famosa mona.

A mi, mai ningú m’ho va explicar, només sé que algunes dones del meu poble, s’afanyaven tots els anys a fer les mones i dur-les al forn. Una fina taula de fusta allargada sobre el seu cap, era el suport utilitzat per a col.locar les mones i transportar-les al forn. Una vegada cuites, amb el mateix mètode, les transportaven, deixant un olor a glòria beneïda, carrer  avant fins arribar a casa.

Desconèix la recepta de les mones, no n’he fet mai i probablement que mai en faça, al meyns jo a soles, però avuí no sé com però, m’ha entrat curiositat de saber la seua recepta i la seva forma d’elaboració. Les de la meva veïna pot ser siguen les millor que haja provat mai, per eixe motiu he pensat en anar en demanar-li la recepta i que em contara la forma tenia de fer-les. Entre rialles hem passat un ratet d’alló més agradable desvetllant-me ella i anotant-jo la recepta i la forma d’elaboració de les mones de pasqua de Sella.

Per aquell que no la conega i tinga curiositat, ací deixe esta resenya.

Mona de Pasqua de Sella. (Recepta de Maria Bota)

mona de pasqua

Ingredients:

– 3 kg de farina forta.

– 1 kg de sucre

– 1 got (de 1/4) d’oli de soja

-12 ous (més 2 a la perduda)

-1/2 pastilla de llevat (del que venen en el forn de Miguel)

– 1 o 2 pelletes de llima

-1/2 got (de 1/4) d’aigua tíbia

Preparació.

Es baten els ous, es mesclen en la farina, i quan la massa està ben lligada s’afegeix le llevat, (que s’haurà de desfer abans en un poc d’aigua). Es pasta la massa resultant, mullant-se les mans periòdicament en aigua; s’afegeix la pelleta de llima per a que li done sabor a la massa i després es lleva per a que no l’amargue.

Quan la massa està ben pastada i lligada, se la deixa reposar procurant que sempre tinga calor, per això se la tapa amb una flassada (manta) i se li posa calentor per baix amb una borsa d’aigua calenta, per exemple.

Per a saber si la pasta està bona, se n’agafa un pessiguet i es tira en un gotet en aigua, si sura, la pasta està bona. Acte seguit se li dona la tradicional forma amb un ou damunt, agafat amb tires de la mateixa pasta formant una creu, i s’unta la mona per damunt en el líquid resultant de batre dos ous. Finalment se li posa el sucre per damunt, i al forn.

Una vegada cuites i reposades per a que eliminen la calentor del forn, estan llestes per a menjar i per a trencar el ou en el front d’aquella persona que més t’apanye, recitant esta mena de vers:

“Ací em pica, ací en cou, ací es trenque la clasca de l’ou”.

Bones Pasqües a t@ts!!!.

bones basqües

tens 8 minuts?

Kseniya Simonova és la guanyadora de la edició Ucraniana de “Tens Talent”. Va arribar a la final i en ella va executar en directe una animació de la invasió d’Ucraïna durant la Segona Guerra Mundial, usant només els seus dits i una superfície de sorra.

Si disposes de 8 minuts et convide a vore estes imatges tan boniques, sensacionals i emotives que són dignes de ser difoses.

De segur que no et deixen indiferent.

livia galilei

Ha estat un dels regals més acertats dels últims Reis Mags .
Un regal menudet en forma de llibre que conté la frustada i enclaustrada però no per això meyns interesant vida de Livia Galilei.

Livia Galilei fou la segona dels tres fills del físic, matemàtic i astrònom, Galileo Galilei.

Galileo va mantindre una unió amb la veneciana Marina Gamba, que va durar de 1599 a 1610 i amb qui no va arribar a casar-se, d’eixa unió va nèixer els seus tres fills, Virginia (1600), Livia (1601) i Vincenzo (1606),

Com a fills il.legítims, i abandonats per sa mare, Marina Gamba, quan encara eren molt menuts, Galileo es va ocupar d’ells durant un breu periode de temps, decidint finalment ingressar a les dos filles en un convent, quan encara eren unes xiquetes i, al fill preparar-lo per a la vida mundana.

la boveda celeste
la bóveda celeste

La bóveda celeste, títol del llibre, té un marc localizador propi, qué és el convent de Sant Matteo de Arceti, convent on ingresen les filles de Galileo.
La història del llibre gira entorn de la vida monacal de Livia Galileu, la filla de l’astrònom enclaustrada des de l’adolescència amb l’àlies de Sor Arcángela qui sobreviu a la seva germana Virgínia, amb l’àlies Maria Celeste morta en clausura.

La condemna inquisitorial de Galileu i la abjuració dels seus descobriments per a sobreviure, marquen la mort de la primera de les seves filles i la resta de la vida de Livia. Uns suposats papers encontrats en la celda de la morta Maria Celeste encenen les ambicions dels estafadors que tracten d’ascendir religiosa o políticament, o aconseguir riqueses i favors en les transaccions dels mateixos.

Carmen Resino
Carmen Resino

Carmen Resino autora del llibre ha volgut amb la publicació d’esta novela en 2009, commemorar el 400 aniversari dels descobriments del mestre Galileo Galilei condemnat per la Inquisició per la constatació de les teories copernicanes, que afirmaven entre altres, que la Terra no era el centre de l’univers i que era ésta la que girva en torn al Sol, teories contràries a la cosmología de Tolomeo vigent fins a aixe moment i que contaven amb el suport absolut de l’èsglesia.

Carmen Resino és fundadora i presidenta de la Associació de dramaturgues espanyoles.

Apassionant història, plena de tensió i d’intriga, responsable de que en apenes una setmana “devorara” el llibre i conegués una altra història d’una dona inteligent però silenciada i que gràcies a Carmen Resino he pogut descobrir.

Recomane absolutament la lectura d’este llibre.

10/12 dia dels drets humans

La promoció i protecció dels drets humans ha estat una de les majors preocupacions per a les Nacions Unides des de 1945, data en la qual els països fundadors de l’Organització, van acordar impedir que els horrors de la Segona Guerra Mundial es reproduiren.

drets humans
els drets humans

En 1948, en la Declaració Universal dels Drets de l’Humans, l’Assemblea General va recalcar que el respecte als drets humans i a la dignitat de la persona humana “són els fonaments per a la llibertat, justícia i pau en el món”.

En 1950 l’Assemblea General va convidar a tots els Estats membres i a les organitzacions interessades que observaren el 10 de desembre de cada any com Dia dels Drets Humans .

Encara són molts, massa, els Estats que utilitzen la tortura i la pena de mort; moltes les persones perseguides només per les seves opinions. Milions de dones i xiquetes que sofrixen la violència de gènere, milions de persones que viuen en la més absoluta pobresa.

Per este motiu el 10 de desembre celebrem el Dia Internacional dels Drets Humans, una data de celebració pels drets arribats i també per a recordar que hi ha moltes persones que encara manquen d’ells.

Una data per a que estes persones no caiguen en l’oblit.

àgora, la pel.lícula

Fa ja unes quantes hores que l’he vist i, encara pareix que estiga inmersa en les escenes i la trama pel.lícula. No m’ha defraudat, les expectatives que m’havia fet d’ella s’han cumplit de bon grau.

Àgora, la pel.lícula que tant ansiava vore des del maig passat quan la van anunciar, és al meu pareixer d’obligada visualització. L’ambientació, el decorat, el vestuari i la música potencien més si cap la extraordinària història d’un dona memorable que, Alejandro Amenábar, ha volgut que no quedara en l’oblit.

La història d’Hipatia d’Alejandria , no deixa indiferent a ningú. Filósofa que va viure en la segona mitad del segle IV fou una dona adelantada al seu temps, lliure e independent, periode de temps en el que les sangrentes disputes entre el paganisme romà, el judaísme i el cristianisme marquen l’inici del fundamentalisme religiós que prevaleix fins les nostres dies.

Recomane la pel.lícula per a tot aquella persona que vulga conèixer la fascinant història d’esta dona a més de passar un poc més de dos hores disfrutant d’un cine de qualitat i envergadura.

els cabaços

Contestant el comentari de Sotano, sobre els borses de jute, m’han vingut al cap una sèrie de records de quan no existien quasi envasos ni borses de plàstic i m’he decidit a fer un post amb eixos records.

Valga éste post com a contestació al comentari de Sotano.

Me’n recorde que abans, no fa massa temps, o sí, depen per a qui o el punt de referència que s’utilitze, en realitat pot ser que faça uns 30 anys; be, la qüestio és que jo encara me’n recorde i, me’n recorde quan anava a comprar en ma mare que pràcticament no hi havien borses de plàstic en cap tenda de Sella, així com tampoc altres tipus d’envasos.

cabaços
cabaços

Les dones (i dic les dones perque eren elles les que s’ocupaven d’esta tasca) anaven a comprar en cabaços de palma. Compraven i la tendera en qüestió mai posava la compra en borses de plàstic. Hi havien productes que pot ser si anaven envasats, però posteriorment no eren col.locats en borses de plàstic, els col.locaven directament al cabàs.

Molts dels productes es venien a granel, com ara els cigrons, els fesols, l’arròs, el vi, i fins i tot l’insecticida, més conegut com el “flit”, entre altres. Per proximitat anava a la tenda del meu carrer i la tendera que ens serveia estes llegums els solia embolicar en paper, pot ser d’estraça? no sé. Era un paper dur, de textura grosa i ressistent i de color marró grisenc. Tenia una habilitat extrema per a embolicar, agafava un full d’este paper, el posava en diagonal i introduïa els llegums enmig d’ell. Després, agafava el paper per dos dels seus extrems opostos i, amb l’ajuda dels dits polze, índex i cor de cadascuna de les dos mans, feia un espècie de maniobra amb ells amb un resultat espectacular, doncs aconseguia un tancament del producte quasi hermètic. Ara mateixa estic intentant reproduir esta activitat però no hi ha manera de lograr-ho. No obstant això, tins la imatge viva gravada en la memòria.

cabaços
cabaços

Per al vi o vinagre, la gent solia dur una ampolla buida i la tendera te l’omplia del vi que demanaves. En la tenda hi havia un banquet en tres marraixes que contenien tres tipus de vi: El negre, el blanc i el dorat. Dorat, no em venia al cap ara mateixa, però si, era el dorat el que solien comprar en casa. El vinagre el tenia en un altre lloc per a no confundir-se i donar-te vinagre per vi.
El flit, te’l posava en un recipient que duies de ta casa; un recipient de forma cilíndrica aplatada, no més grans que una ma, que  s’enroscava a l’extrem un tub d’un 15 centímetres de llarg, amb una ansa a l’altre extrem, que al estirar-la cap enrere, a manera de xeringa,  succionava el flit, i que després a l’empenyer-lo cap avant facilitava l’eixida del líquit a l’exterior en forma de spray. No hi havia mosca ni mosquit que es resistira a ell.

 

Me’n recorde que el paper de periòdic també era utilitzat a manera d’envase sobre tot per als ous. De tres en tres els posava sobre un full i els embolicava de manera, magistral per a que no es trencaren de camí a casa. 

Per a omplir el cabàs hi tenies que tindre en compte que els productes més pesats ocuparen la part inferior i els més delicats com ara el ous anirien damunt del tot; les ampolles del vi, calia dur-les en la ma per a major seguretat que el líquit no se’n eixquera dins del cabás i arruinara la compra.

Les borses de plàstic eren pràcticament inexistents, en canvi ara, ens inunden. Ara va tot en bolses de plàstic, i fem un ús abusiu d’elles; Les utilitzen per a posar productes ja envasats en plàstic, una dins l’altra. Quan anem a les grans superfícies n’agafem més de les que realment necesitem  per a introuduir pràcticament un producte en un borsa.

Tinc costum de separar la brossa, el vidre per un costat, les deixalles orgàniques per altre i el plàstic i envasos per un altre, un enfarfec però cal fer-ho. És curiós però tots els dies comprove que el contenidor del plàstic i envasos és el més plé de tots. M’agraden el avanços, i precisament per això, hauríem de mirar enrere i tornar a posar en pràctica antics costums com ara la de fer la compra diaria en cabaç i si es va a les grans superfícies utilitzar les meyns borses de plàstic possibles i posar darrere del maletero del cotxe varios cabaços o caixes de cartó per a introduir els productes directament del carro de la compra i, d’eixa forma anar prescindint cada vegada més de les borses de plàstic i dels envasos innecessaris. 

Altra idea descabellada¿?¿?¿ Doncs jo crec que no, diferent sí.