Com que allò promés és deute, vos mostre com m’ha quedat la bufanda que m’he teixit amb la llana lila que la mare de la meva companyera de treball em va comprar de Pedreguer.
La vaig estrenar la setmana passada i les opinions dels meus companys van ser: “original”, “xula” i “diferent” (però no bonica, que reconec que no ho és), encara que després ho volien arreglar 🙂
La vaig fer i des-fer un fum de vegades.
Començava amb les agulles de fer jersei, i quan duia un bon tros fet: Fora, no m’agradava com quedava. (Pareixia un micapà).
Agafava el “ganxillo”. Quan duia dos pams teixits, tampoc no m’agradava. (Pareixia una xarxa de pescar tonyines, però de a 10 kilos cada una, de les tonyines em refereix).
De nou agafava les agulles de fer jersei. Punt pla, punt revés, punt pla, punt revés,… em despistava un poc i ja no sabia si tocava punt pla o punt revés. Així tampoc quedava be. Fora agulles de la llana i, de nou desfet.
Altra vegada mà al “gantxillo”. Farem rosetes. Com que la llana és prou ampla i el “gantxillo” del nº4, més que rosetes m’han eixit botifarrons. Una rastrera llarga de botifarrons.
No res, una bufanda diferent, (que no bonica) i segur que com esta no n’hi ha un altra igual. Amb dos o tres voltes al coll, la bufanda és molt calenteta i a més a més, si deixe caure el cap cap enrere fins i tot em serveix com de coixí relaxant per a les cervicals. Meyns mal que no pesa si no, seria posar-me-la i, besar terra!.
La qüestió és qué, el passat 22 de maig, visitant el cercador de Google vaig saber que els comecocos havien cumplit 30 anys. L’arribada a la maduresa del popular videojoc hagués passat inadvertida per a mi si Google no hagués convertit el seu logotip en una rèplica del “comecocos”.
Pel que m’he pogut informar, el “comecocos” va aparèixer per primera vegada el 22 de juny de 1980 a Japó com un joc per a màquines recreatives. El va crear Toru Iwatani, un jove empleat de la firma japonesa Namco, estenent-se per tot el món amb enorme popularitat.
Fantasmes, boletes, passadisos secrets, el so repetitiu de la música i el “wakawaka” al llarg de tota la partida, convertiren a la màquina del “comecocos” en l’entreteniment preferit dels joves dels anys 80…
Era el preludi de l’entreteniment digital.
No recorde exactament quan deguera arribar la primera màquina a Sella, però, si en 1980 va aparèixer per primera vegada al Japò, doncs ací, probablement, arribaria al voltant de 1982, tindria jo uns 16 anys.
N’havia una només a Sella, i estava al actual Bar de Paco (abans Bar Fermín). La van posar al quartet de dalt, el de la tele. Com si la veguera, només pujar les escales a mà dreta, allí estava, i en torn a ella es formava un gran rotlle de joves, sobretot els caps de setmana, impedint el pas a tothom. Era la divertició dels més joves del poble, tota una novetat. L’avalotamenta que s’aramava feia que Fermin, l’amo del bar, ens cridara l’atenció continuament, però això sí, sempre de broma, sense intenció de fer-nos fora del bar, doncs a ell li agradava el lio més que a ningú. Era una bona persona per a duur un bar.
Si no recorde mal, la partida valia 25 de les antigues pessetes i, amb eixos diners i habilitat, podies passar-te allí tota la vesprada menjat “comecocos”. Era un joc predominant-me masculí, ara be, també havien xiques, encara que poques, entre les quals destacava una gran amiga meva que, per la seva destreça, era considerada una de les campiones del “comecocos” a Sella. Era boníssima, no havia qui la guanyara. Jo reconec que no era massa habilidosa, més be gens, i per eixe motiu les partides em duraven ben poc, se me menjaven molt pronte, se m’acabaven els diners i, l’ùnica opció que em quedava era mirar com jugaven els altres.
La mà esquerra, mitjançant un comandament amb quatre posicions amunt, avall, a dreta i a esquerra, dirigia al “comecocos”; la má dreta golpejava un boto roig, que ara mateixa no logre recordar per a qué servia, pot ser per a donar-li velocitat a la bola que corria entre passadissos menjant-se tot el que trobava al seu camí, corrent el perill de ser, al seu torn, menjar per a uns fantasmes de colors.
La forma i el tamany de la màquina del “comecocos” era com una de les actuals “tragaperras”, amb una pantalla de al voltant 21 “pulgadas”.
He encontrat en youtube un vídeo d’una mostra d’una partida del “comecocos” com les que es jugaven al antic Bar de Fermin allà pels any 80 a Sella.
Davant les últimes calamitats que assoten a la població mundial, invents com este, no deixen de soprendre’m sobremanera.
l’invent: Kyoto box
l’inventor: Jon Bohmer.
el premi: 75.000 dòlars.
el comité organitzador: El Foro para el futuro.
el preu de l’invent: 4€
Objetiu de l’invent: Generar energia ecològica, econòmica i eficient. Els beneficis que aportarà l’invent en un parell de mesos, serà una realitat en més de vint països d’Àfrica, Àsia i Llatinoamèrica, ja que salvarà moltes vides i molts arbres en tot el món.
Però, de que es tracta este invent en nom de video-consola¿?¿?¿
la cuina solar
Doncs, d’algo tan simple com una caixa de cartró que, gràcies a un plàstic transparent, a la pintura negra i a un poc de paper d’alumini permet bullir aigua en una hora a més de cuinar qualsevol aliment. El 80% de les malalties, com el còlera, que maten cada any a milers de xiquets/tes i fins i tot adults, es deuen al fet que l’aigua té bacteris i es beu sense bullir.
En paraules de l’inventor el noruec Jon Bohmer establert a Kenya, ” Gràcies a la meva cuina solar es deixaran de tallar arbres en molts països i a més s’acabaran les violacions en el bosc de dones que recullen llenya i es bullirà l’aigua de forma molt fàcil de manera que s’acabarà amb la insalubridad i moltes malalties”.
Ara be, malgrat el reconeixement d’ara, Bohmer lamenta el desemparament que s’ha trobat en la comunitat científica en la seva carrera d’investigador. “Em van rebutjar la proposta en més de 200 institucions. Fins i tot em vaig posar en contacte amb la Fundació Bill Gates i em van dir que ells solament es dediquen a investigar en medicines. “No entenc com encara no s’han adonat que la major part de les malalties a Àfrica es deuen a la insalubridad de l’aigua. Bullir l’aigua i proporcionar una eina barata per a fer-lo és un bon començament per a acabar amb moltes malalties”, conta resignat Bohmer, qui ara s’ha convertit en tota una referència en el món de l’energia solar en països en desenvolupament.
I és que les idees més brillants, quasi sempre passen per ser les més simples.
de gènere 
