Arxiu d'etiquetes: llengua

i, ara que s’acaba l’any

I, ara que s’acaba l’any m’agradaria acomiadar-lo amb una poesia de Miquel Martí i Pol,

ARA QUE L’ANY S’ACABA

Invoco els dies clars, ara que sé

que me’n desposeeix el temps.

No em vull

subjecte a cap designi que no pugui

sotmetre al ritme encès de les paraules.

A poc a poc, desfaig els rulls del vent.

La font degota lenta i m’acompassa

la mirada i la veu.

Tot se’m revela nou, però l’espera

m’adorm les mans. Només els ulls completen

el cicle tants de cops iniciat

i abandonat.

Propòsits?

Quins propòsits?

 

 

Anuncis

o tot o no res

O TOT O NO RES

És tant breu el deler

i tan durador l’allunyament!

És tan profunda la passió 

i tan superficial el despit!

És tan feble l’afecte

i tan fort el dolor!

i tan extensa l’apatia!

És tan difícil la intimitat

i tan fácil la ruptura!

En fi,

és tan curta la distancia

entre les brases i les cendres

que no sabem el que tenim

fins que el perdem.

MANEL ARCOS

Un dels poemes que més m’agradat del llibre de poemes de Manel Arcos, titulat “EL VOL DEL SILENCI”, que vaig comprar ahir després de la interessantíssima xerrada que va fer sobre el bandolerisme en terres valencianes.

EL VOL DEL SILENCI conté 35 poemes distribuits en dos parts. 25 en la primera part, “Moments”, amb els que evoca la seva infància i adolescència; i 10 en la segona part, “Paisatges i llegendes”, més geogràfica i descriptiva.

O TOT O NO RES , és un poema de la primera part Moments, i l’he triat perquè,com he dit abans, és un dels que més m’han arribat.

Recomane des d’ací la seva lectura, esperant el gogeu tant com l’he gojat jo, amb la passió del món del silenci poètic, tal i com m’ho va recomanar en la seva dedicatoria l’autor del llibre, Manuel Arcos.

la foto-299la foto-300

 

 

 

 

 

 

de cognoms

Atenent a la sugerència feta per l’amic Pere des del seu bloc, m’agradaria parlar sobre la alta densitat de Alemany en el Carrer Valencia així com, i relacionat també amb el meu cognom Alemany, una situació que es repeteix cada vegada que he de donar el meu nom i cognoms  per a qualsevol tràmit per tal que aparega escrit correctament.

Pel que fa a l’alta densitat de Alemany en el carrer València,

Obric parèntesi ací per aclarir que el Carrer València comença just baix del Forn Santamaria i acaba al magatzem de garrofes i ametles en desús, de Toni Pura; mentres que el Carrer de Fora és la part de carrer València que va des del cantonet de Reis fins el magatzem de Toni Pura. Tanque parèntesi

Doncs feta esta aclaració, comencem per Joaquin i la seva filla Eva,  al començament del carrer València; seguint carrer avant, Toni, home de Delma; i just al costar Lolita La Palmera, que també és Alemany; enfront Adolfo el Trosset; Continuant el carrer, ja en la part del Carrer de Fora, mon pare Paco el Surdo, i jo i els meus fills; la meva veina, Pepica, i un poc més avant, just en la casa del boqueró, Benjamín i els seus germans, i, finalment Francisquet i son pare. Unes 20 persones aproximadament en un carrer d’uns 300 metres de llarg.

I és que el cognom Alemany és molt comú no només al meu carrer sino en tot el poble de Sella doncs, fent un ràpid repas mental encontre prou persones amb este cognom, però tot i que es tracta d’un cognom valencià prou extés pel nostre territori, és baixar uns quants quilòmetres cap a la costa ( i ara parlaré sobre allò anecdòtic que sempre em passa al donar el meu primer cognom) i tindre que allargar el meu cognom unes quantes paraules més enllà de l’última lletra “la y” per a que me l’escriguen correctament.

M’explique,

L’anècdota, (per dir-ho d’alguna manera i de forma suau) és que, com ja he dit abans, quan m’allunye uns quants kilòmetres cap a la costa, sobre tot Benidorm, Alacant, no hi ha manera que m’escriguen el cognom correctament. Des de Leman, Lemans, Alemani, Alemania, i jo qué sé quines barbaritats més m’han escrit, així que per a evitar estes aberracions, des de fa molts anys vaig optar per allargar el meu cognom de la següent manera: “Alemany terminadoennygriega”, aleshores diuen:

– Alemani?,

– (I jo dic) “Sí, però terminado en n y y griega”.

– (I diuen), “Pues eso, Alemani”

– I jo els dic: “Sí, pero terminado en n y griega”.

– En miren rara, però em dòna igual, només d’esta forma, i no d’altra,  és com m’escriuen correctament el meu primer cognom, que junt al meu segon, Climent, conformen la meva identitat.

 

manuela kant

a1401501761_2

Mig endormiscada, de camí a la faena, encara no són les huit del matí, en la ràdio entrevisten a algú, no recorde massa be a qui, i de sobte un tema musical em trau de la monotonia.

Qui són? Em recorden als ja desapareguts Antònia Font…

Puje el volumen de la ràdio, però no logre escoltar a temps de qui es tracta.

10173628_657462144308365_5119244592052754622_n

Ja, en casa i furgant per Internet, descobreix que es tracta de MANUELA KANT, un grup català format per quatre dones i un home,  i este és el tema que tant m’agradat: “EL SO DEL CIM”

dia de llibre i rosa

  

Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.

 

CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER

Vicent Andrés Estellés


25N

Amb motiu del 25N, publique este post per a donar a conèixer i recordar a Nadià Anjoman, víctima de la violència de gènere, morta en novembre de 2005 a mans del seu marit quan només contava amb 25 anys, pel simple fet de fer el que més li agradava: Escriure.

GHAZAL

No hi ha cap desig de parlar una altra volta: a qui demanar?. Dir què?
Jo, que no valc els budells d’un gos, què no hauria de llegir, no dir què?
Què hauria de dir? Que la mel per a mi és com verí!
Plore! El puny del cruel! Se me’n riu! No ho diria?
No hi ha ningú que sàpiga la meua aflicció, ningú en qui confie.
Per a qUè hauria de plorar, riure, morir, i viure hui?
Jo i aquest racó salvatge: la pena de meu fracàs i aquest desig;no puc fer-hi res; i les paraules d’afecte, només que poguera parlar.
Ai cor meu, hi havia primavera i hi havia l’estació del conhort però no puc volar més. Vull saber a qui podria dir…
Malgrat que estic callada i no puc recordar cap cançó,
encara tostemps, alguna cosa es meneja al meu cor que hauria de parlar.
Ah, recordeu el bon dia quan aquesta gàbia es va rebentar;
que la solitud se n’ha anat, delit meu, i jo cante a les preocupacions anades.
Jo no sóc aquell desmai fràgil que tremola a l’aire cada volta:
una filla d’Afganistan que pot parlar allà on necessite parlar.

(Traducció al català per Josep Vicent Cabrera (el Verger 1976) a partir de la traducció de Khizra Aslam)

Nadià Anjoman
Nadià Anjoman

Este és un dels poemes de l’obra de NADIA ANJUMAN (1980-2005), poetisa afgana que va estudiar a la Universitat d’Herat, moment que va escriure el llibre de poemes Gul-e-dodi (Flor de roig fosc), de gran popularitat al seu pais, Paquistan i Iran. Poc després va ser trobada morta a colps i es va consierar culpable de l’assassinat el seu home. L’abast de la notícia del crim va arribar fins a les Nacions Unides, les quals van condemnar l’assassinat i van reclamar la investigació i el judici tal qual pertocava legalment

La seua poesia reflexteix la vida que han de suportar les dones d’Afganistan: inferioritat envers l’home, negació com a persona, meynspreu de la família per dedicar-se a activitats literàries i publicar-les,…