Arxiu d'etiquetes: llengua

“Si ha nevat” ( i ja no neva)

Si ha nevat, el llibre de Paco Esteve i Beneito que li’l dedica a Miquel, que els seus avantpassats van ser nevaters.

Però qui eren els nevaters? En quin lloc treballaven? En quina època?En quines condicions? …. Si a tu, com a mi, et passa que has sentit parlar dels nevaters i de les caves, però no coneixes massa be la seua història, segura estic que este llibre no et decebrà

En “Si ha nevat” podràs coneixer com va influir la història mes recent (últim terç del segle XIX)  en la vida dels habitants dels pobles de la nostra contornada.

Descobriràs el món de les les caves de gel de la serra de Mariola, així com la vida dels nevaters.

I també seràs capaç d’assabentar-te dels testimonis dels últims saludadors (curanderos) de la zona,

Amb tots estos elements podràs gojar, com ho he fet jo, d’una magnífica novela, premiada amb l’Enric Valor de 2015.

A més de la seua excel.lent narrativa, el que m’ha atret (i atrapat) ha sigut les expressions i paraules emprades per l’autor que feia temps que no sentia/llegia. Paraules molt properes a la nostra forma de parlar  i que m’han recordat molt al meu benvolgut avi Ramon.

Les pràctiques de Joan el saludador ( curandero) m’han fet recordar també molt a la tia Teresa Tàrsila, a qui freqüentment visitava jo de menudeta, a sa casa en la costereta de El Cor, per a que em medira per a llevar-me l’anfit, on que em fregara les munyiquetes amb oli d’oliva per a curar-me el mal de gola, o em donara infusions per al costipat.

Així com els noms de massos i partides rurals que l’autor nomena en la novela i que coincideixen en molts casos en els dels massos i partides rurals de Sella.

Curiosament, vaig acabar de llegir el llibre el 19 de gener, dia internacional de la neu. Un dia que per a res la neu va fer acte de presència en les nostres muntanyes, i a falta d’esta, la calor va ser l’autèntica protagonista des del començament de l’hivern.

Res queda ja en les nostres muntanyes d’eixa neu perpètua, de la que parla l’autor del llibre, que romania des de les primeres nevades de Santa Bàrbara fins ben passat Sant Josep.

Excel.lent novela per als negacionistes del canvi climàtic i excel.lent també és la meva puntació.

————————————————————————————————————

  • Paraules que apareixen en el llibre que m’han fet recordar a m’auelo Ramon:

Beuratge apegalós. Esperitats. Esclops. Esguitat. Assolar la cava. Sí que estàs fotut. Cap dels romanços. Abeurar els cavall. Vindre a posta. No puc alenar. Mig embastat. L’espencat i la bota de vi. Figuera de pala. Aigua civada. Mampendre. Esperar la Gloriosa. Pescant cullerots. Els manyacos. Camamirla. Queda’t, xe!. Tramussos

  • Paraules que apareixen en el llibre que m’han recordar a la tia Teresa Tàrsila: 

Infusió de timó i rabet de gat. Cataplasma. Fer creus a la panxa. Oli d’un cresol i sendra. La pigota, la pallola.

  • Noms de masos i persones que apareixen en el llibre i que em recorden als de Sella.
    La Foia Ampla, el tio Toni el Maset.
Anuncis

i, ara que s’acaba l’any

I, ara que s’acaba l’any m’agradaria acomiadar-lo amb una poesia de Miquel Martí i Pol,

ARA QUE L’ANY S’ACABA

Invoco els dies clars, ara que sé

que me’n desposeeix el temps.

No em vull

subjecte a cap designi que no pugui

sotmetre al ritme encès de les paraules.

A poc a poc, desfaig els rulls del vent.

La font degota lenta i m’acompassa

la mirada i la veu.

Tot se’m revela nou, però l’espera

m’adorm les mans. Només els ulls completen

el cicle tants de cops iniciat

i abandonat.

Propòsits?

Quins propòsits?

 

 

o tot o no res

O TOT O NO RES

És tant breu el deler

i tan durador l’allunyament!

És tan profunda la passió 

i tan superficial el despit!

És tan feble l’afecte

i tan fort el dolor!

i tan extensa l’apatia!

És tan difícil la intimitat

i tan fácil la ruptura!

En fi,

és tan curta la distancia

entre les brases i les cendres

que no sabem el que tenim

fins que el perdem.

MANEL ARCOS

Un dels poemes que més m’agradat del llibre de poemes de Manel Arcos, titulat “EL VOL DEL SILENCI”, que vaig comprar ahir després de la interessantíssima xerrada que va fer sobre el bandolerisme en terres valencianes.

EL VOL DEL SILENCI conté 35 poemes distribuits en dos parts. 25 en la primera part, “Moments”, amb els que evoca la seva infància i adolescència; i 10 en la segona part, “Paisatges i llegendes”, més geogràfica i descriptiva.

O TOT O NO RES , és un poema de la primera part Moments, i l’he triat perquè,com he dit abans, és un dels que més m’han arribat.

Recomane des d’ací la seva lectura, esperant el gogeu tant com l’he gojat jo, amb la passió del món del silenci poètic, tal i com m’ho va recomanar en la seva dedicatoria l’autor del llibre, Manuel Arcos.

la foto-299la foto-300

 

 

 

 

 

 

de cognoms

Atenent a la sugerència feta per l’amic Pere des del seu bloc, m’agradaria parlar sobre la alta densitat de Alemany en el Carrer Valencia així com, i relacionat també amb el meu cognom Alemany, una situació que es repeteix cada vegada que he de donar el meu nom i cognoms  per a qualsevol tràmit per tal que aparega escrit correctament.

Pel que fa a l’alta densitat de Alemany en el carrer València,

Obric parèntesi ací per aclarir que el Carrer València comença just baix del Forn Santamaria i acaba al magatzem de garrofes i ametles en desús, de Toni Pura; mentres que el Carrer de Fora és la part de carrer València que va des del cantonet de Reis fins el magatzem de Toni Pura. Tanque parèntesi

Doncs feta esta aclaració, comencem per Joaquin i la seva filla Eva,  al començament del carrer València; seguint carrer avant, Toni, home de Delma; i just al costar Lolita La Palmera, que també és Alemany; enfront Adolfo el Trosset; Continuant el carrer, ja en la part del Carrer de Fora, mon pare Paco el Surdo, i jo i els meus fills; la meva veina, Pepica, i un poc més avant, just en la casa del boqueró, Benjamín i els seus germans, i, finalment Francisquet i son pare. Unes 20 persones aproximadament en un carrer d’uns 300 metres de llarg.

I és que el cognom Alemany és molt comú no només al meu carrer sino en tot el poble de Sella doncs, fent un ràpid repas mental encontre prou persones amb este cognom, però tot i que es tracta d’un cognom valencià prou extés pel nostre territori, és baixar uns quants quilòmetres cap a la costa ( i ara parlaré sobre allò anecdòtic que sempre em passa al donar el meu primer cognom) i tindre que allargar el meu cognom unes quantes paraules més enllà de l’última lletra “la y” per a que me l’escriguen correctament.

M’explique,

L’anècdota, (per dir-ho d’alguna manera i de forma suau) és que, com ja he dit abans, quan m’allunye uns quants kilòmetres cap a la costa, sobre tot Benidorm, Alacant, no hi ha manera que m’escriguen el cognom correctament. Des de Leman, Lemans, Alemani, Alemania, i jo qué sé quines barbaritats més m’han escrit, així que per a evitar estes aberracions, des de fa molts anys vaig optar per allargar el meu cognom de la següent manera: “Alemany terminadoennygriega”, aleshores diuen:

– Alemani?,

– (I jo dic) “Sí, però terminado en n y y griega”.

– (I diuen), “Pues eso, Alemani”

– I jo els dic: “Sí, pero terminado en n y griega”.

– En miren rara, però em dòna igual, només d’esta forma, i no d’altra,  és com m’escriuen correctament el meu primer cognom, que junt al meu segon, Climent, conformen la meva identitat.

 

manuela kant

a1401501761_2

Mig endormiscada, de camí a la faena, encara no són les huit del matí, en la ràdio entrevisten a algú, no recorde massa be a qui, i de sobte un tema musical em trau de la monotonia.

Qui són? Em recorden als ja desapareguts Antònia Font…

Puje el volumen de la ràdio, però no logre escoltar a temps de qui es tracta.

10173628_657462144308365_5119244592052754622_n

Ja, en casa i furgant per Internet, descobreix que es tracta de MANUELA KANT, un grup català format per quatre dones i un home,  i este és el tema que tant m’agradat: “EL SO DEL CIM”

dia de llibre i rosa

  

Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.

 

CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER

Vicent Andrés Estellés