Arxiu d'etiquetes: llibres

1Q84, llibre 1

La sinòpsi del llibre diu:

En este món en aparença normal es mouen Aomame, una dona independent, instructora en un gimnàs, i Tengo, un professor de matemàtiques, que ronden els trenta anys, i porten vides solitàries. Els  dos perceben, a la seva manera, alguns desajustos en el seu entorn, que els conduiran de manera inexorable a un destí comú. La bella Aomame és una assassina; l’insignificant Tengo, un aspirant a novel·lista al que han encarregat un reescriure una obra d’una adolescent anomenada “La Crisàlida de l’aire”. Les sectes religioses, el maltractament i la corrupció formen part de l’entramat d’esta història. 

La meva opinió sobre el primer llibre, (d’un total de tres) que ara mateixa acabe de llegir:

És una història profunda i plena d’intriga i misteri que van més enllà de la pura imaginació. Té una excel.lent narrativa, com a mi m’agraden els llibres. Conecta molt be les històries paral.lales dels dos protagonistes.

Costa un poc que comence la trama però després, t’enganxa completament.

Una història molt innovadora, ara be, si eres un racionalista empedreït difícilment comprendràs la proposta  d’este llibre, doncs lo real i lo fantàstic es barregen amb tota naturalitat, perquè en l’univers de 1Q84 tot és possible.

Recomanable per als incondicionals de H. Murakami com jo, per a la resta, ni intentar-ho.

balla, balla, balla

Balla, balla, balla títol de l’últim llibre que acabe de llegir-me de l’escriptor japonés, Haruki Murakami

Baila-baila-bailaNo vaig a fer cap resum ni sinòpsi del llibre perque crec que tots dos estan a l’abast de tothom en internet.

Només diré que per a mi és una història original que toca la bellesa de l’absurd que tant caracteritza a l’autor. Amb un final inconclús que et fan a tu, que lliges, el protagonista de la història, perque et deixa pensant. I penses: Passarà algo més? No. Potser mai passa res més, la vida és aixina, amb finals estèrils i sense il·lusió que et deixen una sensació estranya.

És possible que no l’haja acabat de llegir. És possible que els llibres de Murakami mai s’acaben de llegir.

Gran amant de la música, Murakami no podia deixar passar una de les seves obres sense la seva banda sonora i, constantment ens està recordant grans èxits, rebutjant la música comercial. I és que la música, juntament amb l’oníric, lo real, els diferents mons i, entre altres coses, la qüotidianeidad, fan de l’autor japonès, un geni.

Tal vegada, Balla, balla, balla no siga la seva millor novel·la però sí, una mostra representativa del que Murakami significa, i jo sóc una enamorada dels seus llibres.

Ara, a buscar temps lliure per poder llegir el seu últim treball titulat “El descolorit Tsukuru Tasaki i l’any de la seva peregrinació”, una novel·la que tracta d’un solitari enginyer de 36 anys anomenat Tsukuru Tazaki que s’embarca en viatges a Japó i Finlàndia per superar les seves experiències més doloroses, les ruptures d’amistats.

Segur que tampoc em defraudarà.

I és que tal i com diu l’autor Haruki Murakami “La gent tanca la seva ment quan rep dany, però quan passa el temps, creixen”.

ceguera

Tao-te-ching

…………………………………………

De vegades les coses floreixen, de vegades no.

De vegades la vida és dura, de vegades és fàcil.

De vegades la gent és forta, de vegades és feble.

De vegades arribes on vols anar, de vegades et quedes en el camí.

Per això el savi no és extrem, extravagant o complaent.

Ceguera. Extracte del llibre Tao Te Ching

el dia del llibre

Com tots els anys, avui, 23 d’abril es celebra la festivitat de Sant Jordi i també el dia del llibre.

En esta ocasió m’agradaria parlar de l’últim llibre que acabe de llegir. “El retrato de Dorian Gray“. És una novela escrita per Oscar Wilde, escriptor irlandés naixcut a Dublin en 1854, que tracta sobre l’argument universal de l’eterna joventut i el narcisisme. (Esta és una foto de l’estiu passat a Dublin, davant de la casa on va nèixer Oscar Wilde).

photo-1

the_dorian_gray_complex_by_nosafehaven-d47m2frEn la novela es tracten aspectes com la decadència, la vanitat, l’arrogància i moral preversa tant de la societat de l’època (regnat de Victoria I), com la del personatge principal, Dorian Gray, així com la corrupció de la seva ànima.

Els personatges principals són Dorian Gray, Basil i Lord Henry

Basil és un pintor que retrata a Dorian Gray i que a l’hora s’enamora locament de la seva bellea i joventut. En el retrato mostra el secret del seu cor per l’amor que li profesa a Dorian Gray.

Dorian Gray és un jove extremadament atractiu enamorat de sí mateix, de la seva pròpia bellea i joventud. Dorian Gray dessitja tant romandre sempre jove i bell- “Jo podria sempre permanèixer jove i que fora el meu retrato qui envellira”- que finalment el seu desig es converteix en realitat.

Lord Henry és un noble, amic de Basil, extremadament ingeniós, que coneix a Dorian Gray i el captiva en les noves idees sobre l’hedonisme. Lord Henry diu que no hi ha res més important que la joventut i que quand ésta desapareix, la vida queda buida.

Baix la premisa de Dorian Gray de “Si eres bell eres feliç, però si eres bo no sempre eres feliç” és desenvolupa la trama d’esta inquietant novela on el dessig de l’artista principal de romandre sempre jove i bell a costa de la corrupció de l’ànima i de l’envelliment del seu retrato, com a conseqüència del seu narcisisme, ens condueix a un final increíble e inesperat, que no vull desvetlar per a animar-vos a la seva lectura. Estic segura que no vos deixara indiferents.

6a00d83451c45669e20167694ccf8a970b-550wiDos són els motius principals pels quals he volgut comentar este llibre en este dia tan assenyalat.

  • En primer lloc, per ser un dels llibres que més captivat (com he dit abans és l’ùltim llibre que acabe de llegir, a més a més en llengua materna de l’autor, i que em servirà com a treball per a exposar en classe d’anglés).
  • En segon lloc, per enaltir la figura del seu autor, Oscar Wilde, pel brillant escriptor que fou i per recordar també el calvari patit per la seva condició d’homosexual que el va convertir en burla i escarni de la societat  de l’època, conduint-lo a la presó, i a passar els últims dies de la seva vida en la més absoluta indigència.

Dos segles ens separen de l’autor i de la seva obra, però veient les recents i multitudinaires manifestacions homòfobes en un pais aparentment avançat com França, una està convençuda de que el temps s’ha estancat  com aigua en una bassa pudenta.

En tot cas, feliç dia del llibre, i felicitats a t@ts els Jordi i Jorgines

demà, a les 3 de la matinada

“Un xic està empenyat en què la seva vida està a la Lluna. Necessita, vol anar a la Lluna. No s’ho pensa dues vegades. Es monta el seu propi cohet per anar-hi. La seva família i amics li demanen que no ho faça, però ell s’empenya, és el somni de la seva vida i finalment se’n va, però no torna mai més a la Terra”.

Judith Neddermann i Pere Calders

Éste és el resum del llibre “Demà a les tres de la matinada” un llibre de contes escrit per Pere Calders un dels més grans escriptors del segle XX. Contes trets de la seva imaginació, i que han despertat la imaginació de moltes generacions.

Enguany es celebra el centenari del seu naixement i se’l ha volgut recordar transformant els seus contes en cançons, per eixe motiu, 11 autors s’han inspirat en les històries de Calders i han fet canços a mida per a la jove música i cantant Judit Neddermann de només 21 anys. El resultat és l’espectacle anomenat “Cançons de la veritat oculta”.

Pere Calders i Judith Nedermann eren fins avui, dos grans artistes desconeguts per a mi, però a partir d’ara formaran part de la meva llista d’escriptors per llegir i de cantants per escoltar, ja que amb la imaginació del primer i la harmonia de la segon els moments de goig estan assegurats.

I si com a mi t’agradat molt, ací baix hi han altres vídeos per poder continuar gaudint de la música, ideal manera de desconectar un rato:

“Invasió subtil
“Coses de la providència”
“Mentre dorms”

una i una altra vegada

Va ensopegar en l’últim escaló, però es va incorporar immediatament. “Fins va tenir la cura de sacsejar amb la mà la terra que li va quedar en els budells”, em va dir la meva tia Wene. Després, va entrar a sa casa per la porta posterior, que estava oberta des de les sis, i es va esfondrar de cara en la cuina”…

Extracte de Crònica de una mort anunciada de Gabriel García Márquez

Però, per què?

dia de llibre i rosa

  

Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.

 

CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER

Vicent Andrés Estellés


Sella en llibres i poemes

“Mira ahí està Terry, avui m’ha deixat uns quants llibrets per a vendre al públic” diu una de les acompanyants de la meva taula. “Si?, guarda-me’n un i demà l’arreplegue” consteste jo.

Estavem sopant a la plaça, i al costat de la nostra hi havia una taula amb huit o nou començals extrangers afincats al meu poble. Ells també sopaven. Era una deixes nits d’agost en la que les altes temperatures gaire que t’obliguen a eixir de casa per anar a pendre alguna cosa a l’aire lliure i refrescar-te.

Amb el títol “Al otro lado del Aguilar”, el llibret en qüestió arreplega 15 poemes de Terry Gifford (anglès afincat en Sella), 16 de Christopher North (anglés afincat al poble veí de Relleu) i una conversació de tots dos sobre la seva vinculació a estos dos pobles de la Marina Baixa. Estos poemes estan escrits en anglés i traduits al castellà per Teresa Gòmez Reus, Lorraine Kerslake profesores de la Universitat d’Alacant, Peter Lauber profesor i traductor d’anglés i Juan Tomás Matarranz Araque profesor en un institut de Madrid.

Enguany ha estat la primera publicació en Oversteps Books Ltd (www.overstepsbooks.com)

Els poemes de Terry Gifford m’han paregut més fàcils de lleguir i d’entendre que els de Christopher North, també més familiars doncs en ells es fa referència a històries, escenes, situacions  i fins i tot persones del poble conegudes per mí.

Els poemes parlen de com maduren les ametles, de la verema d’una família de Sella en la Serra de La Real, de L’aigua de Sella, del Figueralet, també de les partides de pilota, dels bingos dels majorals, del dia de les Paelles i, de tantes festes que es fan al llarg de l’any per a recaptar diners per a la celebració de la Festa Major de la Divina Aurora. També parlen de la urbanització. Dedica un poema a l’antic ofici de nevater, aquells homes que conduien burretes carregades de caixes ribatejades de palla que guardaven peces de gel arrancades de les neveres, des de les muntanyes fins a la costa.

Una poesia li la dedica a un tocaio seu pintor i a la seua dona (Terry i Pam) afincats primer, en una casa a Sella i, posteriorment en una en la partida de Tafarmach des d’on pinta quadros que després exposa en una galeria de Maastricht.

Simpàtics són també els poemes que dedica a uns joves veins del poble en el seu primer vol cap a Dublin.

Terry va visitar Sella per primera vegada en 1990, després de fer escalada en les parets verticals supose que de l’Arc. Deu anys després visitaria de nou el poble en companyia de la seva dona Gill adquirint una casa en la part alta del poble, on probablement es divisen les millors vistes de Sella.

Molts anys he vist a Terry i a la seva dona Gill passar pel meu carrer en el seu xicotet tot terreny blau marí, però mai m’havera imaginat que fora poeta i que a més a més publicara un llibre de poemes referents al meu poble.

Per a mi ha estat una gran satisfacció esta troballa i per eixe motiu he volgut dedicar-li este post.

Gràcies Terry per donar a conèixer a Sella en els teus poemes.

A continuació més informació de Terry Gifford encontrada en google

TERRY Gifford és l’autor de sis llibres de poesia, entre ells Els bolets no confiables: Poemes nous i seleccionats (*Redbeck Press, 2003, i més recentment, amb Christopher North, L’altre costat d’Aguilar (Llibres Oversteps, 2010), un llibre de llenguatge de duel en Inglés i Espanyol Veus verda:.. Entendre la naturalesa de Poesia contemporània (Manchester *University Press, 1995, segona edició 2010) va ser aclamat com “el primer estudi complet de ecopoetry britànic contemporani” Co-autor de Ted Hughes: Un estudi Crític (Faber i Faber, 1981) i autor d’un estudi ecocritical de Ted Hughes (Routledge 2009), és l’editor del company de Cambridge a Ted Hughes (CUP 2011) també autor de tornar a connectar amb John Muir:. Essays in post-Pastoral Pràctica (Universitat de Geòrgia Press, 2006) i Pastoral (Routledge, 1999), Terry Gifford és professor visitant en Bath Spa University, Regne Unit, i investigador principal i Professor Honorari de la Universitat d’Alacant, Espanya. President de l’alpinisme britànic de Muntanya del Consell de Fundació del Patrimoni i director fundador dels seus 21 anys consecutius del Festival Internacional de Literatura de muntanya, el llibre de Terry Gifford el plaure de l’escalada (Whittles, 2004) se celebra la més fàcil de rock puja de Gran Bretanya, Europa i Amèrica.

A continuació un vídeo des de la casa rural dels seus veïns holandesos, qui la regenten, i que estan afincats també des de fa uns anys a Sella.