Arxiu d'etiquetes: reflexions personals

després d’un any

I després d’un any,  pareix que ja haja passat tot. No obstant em mire a l’espill i encara no em reconeix. La imatge d’una cara amb un semblant un tant trist em recorda tot el procés dels ùltims 365 dies.  És l’aspecte que tenim la inmensa majoria de dones que ens hem sotmés a l’agressiu, però eficaç tractament contra el càncer.

Eixa tristor de la meua cara no és de pena sinó més be de resignació, d’humiltat, de paciència i d’esperar a que el meu cos i la meva vida tornen a un equilibri.

No vull caure en lamentacions, no tinc motius, doncs a pesar d’haver engreixat les estadístiques del càncer de pit, l’he superat. Sóc una supervivent, disposada a continuar a endavant, positiva i amb força.

Ara de moment, la meua careta encara pareix la d’una supervivent de l’holocaust. Una careta de mirada tristona i ullerosa que sap que noves experiències estan per arribar. Extraure lo millor d’elles i, continuar avançant és el meu objetiu en esta aventura que és la vida.

Un poble en venda

Fa temps que tinc en ment escriure sobre tema, però em resulta tan dolorós, que sempre acabe deixant-ho passar. Són d’eixes coses que et fan mal i tanques els ulls per no vore-les, però que quan els obris, ahí estan,  punxan-te l’ànima, com els cartells que pengen de les cases del meu poble, cada vegada més grans i més nombrosos. I és que, no hi ha carrer de Sella del que no hi penge un cartellet en alguna casa de “Se Vende”.

Al Bolillo, al Carrer de Fora, a la Plaça, al Carrer Major, al Carrer de més Avall, al Carrer Sant Jaume, …. en tots hi ha alguna casa en venda.

Per molt que no ho vulguem vore, el poble es buida.

Carrers que no fa massa temps estaven plens de menudalla i jovenalla, ara esdevenen buits i en silenci només trencat este últim pels lladrits dels gossos.

Els joves se’n van a estudiar a les capitals, i molts d’ells s’estableixen a la costa. Per altra part, la gent que hi queda cada vegada es més major i per llei de vida acaba morint-se. Un número considerable de viudes i unes quantes families, algunes d’elles en xiquets i xiquetes menuts en edad escolar sóm les que hi vivim tot l’any al poble.

Però,  que es podria fer per a que la gent no se n’anara i es quedara a viure al poble?

Qué es podria fer, a més a més, per a que vinguera gent a viure-hi?

Des del meu punt de vista, hi ha treballs que hui en dia es podrien fer al poble. Com per exemple l’atenció a terceres persones i  la neteja domèstica, que tot i que hi ha persones que hi es dediquen, encara són insuficients.

Des del meu entendre, necesitariem persones que es dedicaren a cuidar a altres a sa casa, ja siga a majors o a menuts. Persones que es dedicaren a fer algun tipus de gestió per ells. Persones que es dedicaren a la neteja domèstica, i també obrir algún negoci com una perruqueria. Estic segura que totes es podrien traure un jornal que les permetera viure dignament amb tots nosaltres al poble.

Estos treballs són  molt demandats actualment i no encontres sempre qui poder ajudar-te. Per experiència, sé que en els pobles més grans i capitals hi ha molta demanda, però també molta oferta que no sempre acaba coberta.

Per què no fer una mena de oferta de tots estos treballs que tinga una repercusió més enllà de les Forques perquè vinga gent al poble a treballar i s’hi estableixca?

Podríem crear algun lloc de treball, estar millor atesos, reobrir i/o rehabilitar alguna casa i aumentar el número d’habitants.

Algo haurem de fer abans que siga massa tard

Sempre s’ix amb la seua

És una vesprada gelada i el gèlid vent es filtra pels abrics fins arribar a la fina pell de tota la gent allí congregada. De poc serveix la impermeabilitat dels nostres teixits perquè es capaç de localitzar-nos la mínima escletxa i endinsar-se’n lliurement. Sense  por.

Una vegada contacta amb la epidermis, esbrina minuciosament les minúscules fisures de la nostra pell per a continuar el seu viatge cap a la dermis i d’ahí, a la hipodermis.

Adonan-te’n però sense poder fer res, la gelor ja la tens dins del teu cos. S’ha colat sense el teu permís, com la mort.

Una mort que ningú crida però sempre se les arregla per colar-se en les nostres vides, en les vides dels nostres familiars, en les dels nostres éssers volguts. De poc serveixen les cures personals per evitar que ens els arroseguen, ella, la mort, sempre s’ix amb la seua.

11 de desembre

Consulte el temps en el meu mòbil i em diu que la previsió de pluja és del 0%, però mire a través dels vidres del meu balcó i una fina pluja està caent des de fa uns cinc minuts. Es mig dia.

Moltes vegades no et pots fiar de les previsions, per fiables que siguen.

En la vida passa algo semblant, es preveuen unes coses i en passen altres, a vegades són millor que les previstes, altres pijor. De totes se n’aprén. De les dolentes pot ser, tardem més en recompondre’ns. Diuen que no hi ha recomposició ni resurgiment sense paciència.

Paciència per absorbir tot el que ens passa i poder superar-nos a nosaltres mateixa, amb les nostres imperfeccions, sense tindre per què dissimular les línies de trencament del nostre cos i de la nostra ànima.

Temps per a que “la resina” reòmpliga els espais surgits d’eixes línies de trencament.

I, Calma, molta calma en el procés d’enduriment de la resina.  La resistència de la resina radica en la seua fòrmula magistral,  a base de partícules màgiques d’or que no són més que eixos xicotets GRANS moments que et dona la vida. Un d’ells, me’l va donar el dissabte passat.

I és que, hem d’estar preparats per si un dia ens alcem amb el peu canviat, ensopeguem  i caiguem de nou a terra perquè,  és tan fàcil caure i  amb el bac, trencar-nos en mil trocets… per això, i per tal recompondre’ns,  hem de ser capaços d’arreplegar tots i cadascún d’ells i encaixar-los de la millor forma possible i, amb l’ajuda de la resina i la seua fòrmula màgica d’espurnes d’or la nova peça surgirà més bella si cap.

El  kintsugi assoleix un resultat excepcional pegant minuciosament els fragments d’una porcellana fina trencada.

La previsió del temps del meu mòbil per avuí no ha estat encertada, però el dia ha està més interessant del que es preveia, per de pronte he estat capaç d’escriure este post. Ja es de nit.

3 de desembre

No és resignació però sí aceptació del desenvolupament d’alguns aspectes de la vida. És observar el comportament com per exemple, de les vares de bambú al incidir una força extranya sobre elles, ja siga per un fort vent o fins i tot un sacseig de terratrèmol i prendre nota del seu comportament.

Les vares de bambú no s’agarroten, ni es resisteixen; tampoc es resignen, sucumbeixen i cauen. Les vares de bambú accepten eixes forces externes i estranyes i la seua lluita contra elles es la maleabilitat i elasticitat per tal de superar-les. I les superen!!!

Des de l’aceptació dels aconteciments de la vida, que no des de la resignació, avance com les vares de bambú sensera, íntegra, contenta.

 

29 de novembre

Hui no em gite a fer la migdiada, tot i que seria el dia perfecte per a fer-la ja que estic refredada i una estona al llit em vindria d’allò més be. Però no, hui decideix quedar-me estirada al sofà i contemplar l’ambient d’hivern després de la fina pluja.

Boires blanques i gaseoses s’arrastren pel som de les muntanyes d’enfront, i es desplacen lentament cap a la costa. La pluja ha estat molt escassa, només uns 4 o 5 litres, però la temperatura ha baixat considerablement i ja tenim un ambient més acorde a la tardor.

Ara el silenci és absolut, i més després de llevar-li la pila al rellotge de la cuina que estava  talandrant-me el cervell amb el seu tic-tac-tic-tac.

Adore el silenci, el goje, el necessite. Es com una medicina regeneradora, estar a soles i en silenci em transmeteix molta pau i serenitat, em permet encontrar-me a mi mateixa. I el que encontre, m’agrada, no m’engoixa, ni m’estresa. Un silenci que em permet recrear-me en els meus pensaments i buscar les paraules adequades a cada idea. Una alenada forta i profunda em carrega de oxigen el cervell. Uuum! Que delicícia també.

Però, no pare d’esternudar i els ulls se m’omplin de llàgrimes, que no de pena, sinó del refredat, i note com el meu cos poc a poc va sucumbint i deixant-se dur per l’abatiment que em provoca el constipat. Comence a tindré mal de cap i mal de gola, serà qüestió de pendre’m un analgèsic i clavar-me dins del llit i que el meu cos lluite amb força contra el inoportú refredat.

 

Ramona

Es 29 de maig i fa calor. Tot i que estem en primavera l’estiu va donant senyals de vida.

Son les huit i quart de la vesprada i estic escrivint una sèrie de post’s al blog, en la taula del menjador de ma casa. Les finestres del balcó les tinc obertes per a permetre que entre la frescoreta de la vesprada i escoltar el cant dels nombrosos ocellets que estan per dins dels arbres d’enfront.

Amb els balcons oberts m’arriben també les conversacions de les poques persones que passen pel carrer.

Un nebot parla amb sa tia de com li ha anat el dia. La tia te deficiència auditiva, i el nebot li ha de repetir tot varies vegades. No és que jo estiga en la conversació però, a base de repetir-li-ho tant, acabe per assabentar-me jo primer que sa tia que, Ramona ha faltat.

Ramona, eixa dona per a mi tan enigmàtica, autèntica i interessant ens ha deixat als 98 anys. L’admirava i em consta que l’admiració era mútua, perquè així ens ho demostravem cada vegada que teniem oportunitat. Compartia amb ella l’afició per les plantes. Nombrosos tests de plantes adornaven (i adornen) la porta de sa casa del carrer Jesús. Era molt freqüent vore a Ramona, sobretot en estiu, regant les plantes i llevant fulletes seques. Quan jo passava pel carrer i estava ella ens saludaven amb complicitat, ens miravem als ulls i tot i que no parlavem massa, amb la mirada i el somriure ens ho deiem tot. De vegades, no cal parlar molt per transmetre els teus sentiments als demés.

També era molt freqüent vore-la al carrer de fora sentada amb les veïnes a la fresca, en les vesprades d’estiu. Quan la veia, jo sempre la saludava: Com estàs Ramona? i ella em tornava un ample somriue i els ulls se li encenien com dos llumetes. Jo gojava contemplant-la. Sempre tan contenta!

De Ramona em captivava la seua discreció, m’agrada la discreció i a ella se li veia molt discreta, calmada i amb molt de trellat. També intuia en ella molta llibertat d’anar a la seua, i m’atreviria a dir que es tractava d’una dona molt inteligent.

Em sap greu la seua pèrduda, per velleta que fora. Visibilitzar a dones com Ramona, des d’este discret blog, em fa sentir be en estos dies tan difícils per a mi.

Sempre en el meu record. Va per tu, Ramona. Descansa en pau.

23 d’abril de 2017

Sant Jordi em sorpren acabant de llegir “El coche de Intisar”, una novel·la gràfica on Pedro Riera a la ploma i Nacho Casanova al pinzell retraten la vida de una dona moderna en Iemen a partir de nombroses entrevistes a dones iemenites durant aproximadament un any. Intisar, protagonista del llibre, comparteix reflexions i anècdotes de la seva vida. Històries sorprenents, divertides i algunes dramàtiques a traves de les quals es pot descobrir el hermètic món d’estes dones i la complexa realitat de la ciutat.

Un llibre de fàcil lectura i molt recomanat, que punturaria en un 8’5 sobre 10.

Moltes gràcies Virtu, per haver-me deixat este llibre i amb ell, haver-me iniciat en el món de les novells gràfiques.

I és que, la lectura s’ha convertit en companya habitual en els últims mesos, omplint les hores de la majoria de les meues vesprades.

Amb el “Coche de Intisar”, 10 han estat els llibres que m’han acompanyat durant els últims cinc mesos. De tots he extret algun coneixement, paraula o idea que han despertant certs canvis en el meu interior i algun que altre hàbit en l’exterior.

Este és un post prou extens perquè el que pretenc es fer un breu resum dels 10 llibres que m’he llegit i expresar el que he aprés de cadascun d’ells. Ho faré per ordre cronològic de lectura, pots llegir-ho tot d’una sentada o poc a poc com et vinga en gana. També, pots  no llegir-ho.

“Ser feliz en Alaska” de Rafael Santandreu. Este va ser el primer llibre que em vaig llegir en desembre de 2106, després de que em confirmaren que havia de passar per quiròfan. Em va atraure el títol per alló de la dificultat que pot comportar viure en una zona amb climatologia tan hostil i no obstant això, arribar a ser feliç. Un poc la situació que em venia damunt.

En este llibre l’autor pretén convertir-nos en individus altament forts, sans i centrats en el present. Diu que, Orientar-se cap a l’interior, Aprendre a caminar lleugers i Apreciar el que ens envolta, són els tres grans passos que hem recòrrer cada dia i  amb intensitat per a assolir-ho.

Apreciar el que ens envolta i Valorar el present per damunt de tot és el que estic aprenent d’este llibre. També he descobert el Haikú, (俳句) un tipus de poesia japonesa a la que fa menció l’autor per ajudar-nos a apreciar el que ens envolta. I és que, un haiku descriu generalment els fenòmens naturals, el canvi de les estacions i la vida quotidiana de la gent.

L’estil del Haikú es caracteritza per la naturalitat, la senzillesa (no el simplisme), la subtilesa, l’austeritat, l’aparent asimetria que suggereix la llibertat. És un poema breu, format per tres versos de cinc, set i cinc síl.labes on la métrica prima sobre la rima. Estos haikus són, des de l’1 de desembre, el fil conductor de les fotos del meu instagram. Amb este primer Haikú (1HM) m’he iniciat amb està nova aficció.

“Espurnes de foc

gelen l’aire del voltant

respira a fons.”

Júlia Navarro autora de “Història d’un canalla” esmicola l’ambició, la cobdícia i l’egoïsme de l’ésser humà, aquell que sap el que fa i el que hauria d’haver fet, el que mai es penedeix. Aquell que enganya, manipula sense importar-li les conseqüències. El que destrueix somnis i reputacions i causa dolor a aquells han volgut ajudar-lo. Aquell que ha jugat amb les esperances dels qui van pensar que podrien canviar-lo.

Este llibre m’ha ajudat a esbrinar el motiu que encarrila a algunes persona a comportar-se conscientment de forma ruin i miserable.

Un llibre molt extens però de fàcil lectura. Sorprenent perqué es succeeixen comportaments alternatius als comportaments mesquins i com a conseqüència el que hagués pogut ser.

El puntuaria amb un 6 sobre 10.

“A la caça de L’ovella” de Haruki Murakami. Bé, que puc dir de les històries de Murakami!, sempre tan originals, màgiques i captivadores.

Amb està faula detectivesca Murakami va guanyar el prestigiós premi Noma per a escriptor novells en 1982 i amb este premi, l’inici de la seva extraordinària carrera d’èxits.

Una història un tant surrealista on el protagonista s’enfronta amb una ovella mitològica que no són sinó els seus propis dimonis interns. Una història plena de frases que et condueixen a la reflexió, com totes les històries de Murakami, d’ahí el meu enamorament amb este fantàstic escriptor. Seleccione alguns dels pàrrafs del llibre que m’han fascinat pel que duen implícit:

“… les frases i la gramàtica que feia servir eren correctes, però a les seves paraules els faltava expressivitat.- Ara bé, parlar amb sinceritat no és el mateix que dir la veritat. La relació entre sinceritat i veritat és similar a la relació entre la proa i la popa d’un vaixell. Primer apareix la sinceritat i després apareix la veritat. El temps entre l’una i l’altra és directament proporcional a la mida del vaixell. La veritat de les coses grans costa més d’ aparèixer. A vegades no apareix fins que ja som morts…”

“… Tothom té una o dos coses que no vol perdre de cap manera. Vosté també – va dir l’home -. Nosaltres som experts a trobar-les. Tothom te un punt intermedi entre els desitjos o l’orgull, de la mateixa manera que tots els objectes tenen un centre de gravetat. Nosaltres sabem trobar aquest punt. Vosté ja ho sap. No és fins que el perdem que ens adonem que existia. – Un silenci breu.- …”

Capbussar-me en pàrrafs com estos em donen peu per a passar-me hores i hores pensant en el seu significat i aixó és algo que em fa sentir molt bé. Em complau molt!.

Un 8 sobre 10 per a este llibre de Murakami.

Unes resenyes de llibres escrites per dones en un suplement setmanal, publicat amb motiu de la celebració del dia Internacional de la Dona, em van animar a decidir-me pel llibre “A propósito de las Mujeres” de Natalia Ginzburg

Són uns relats que conviden a la reflexió i conversa sobre qui sóm i que volem les dones. Són breus relats de poques pàgines cadascun d’ells en les que s’intueix més del que es mostra. Són les dones les que creen el fil conductor dels relats. Dones amb fills i sense fills, tranquil·les o desassossegades, treballadores o depenents dels homes. Dones com aquelles que més tard, en la ficció, viuen com volen o poden.

Amb estos breus relats tan absorbentes, realistes i en ocasions imprevisibles he descobert Natàlia Ginzburg, una escritora que recomane a tot aquell que vulga endinsar-se a entendre el món de les dones.

Un 8’5 sobre 10 és la meua qualificació.

El passat 4 de març, vaig tindre el gust d’assitir a la presentació del llibre de Carme Morera i Tona Català titulat “A mi, què em passa?”. Un acte organizat per l’associació cultural Tastaolletes que em va permetre gojar de la presència i de les paraules de les autores del llibre i d’adquirir un dels exemplars.

És una selecció dels textos publicats en el blog «Me das un beso bonita?», que des de març de 2014 arreplega els vivències de Carme Morera escrites per la seua mare, Tona Català. Un llibre on descobrirem com és la vida de Carme comptada amb grans dosi d’humor, però també de tendresa. Divertides anècdotes, però també autèntiques lliçons de superació sense perdre el somriure.

Després d’uns dies de recuperació de la primera operació i esperant ser intervinguda per segona vegada, la lectura d’estos relats em van vindre com agua caiguda del cel després d’una època de sequera, ja que em van suposar tota una lliçó de superació personal digna d’apendre.

Este xixotet tresor en forma de llibret es mereix un 8 sobre 10.

S’arrimava el 13 de març, aniversari del meu fill, i anava buscant l’últim llibre de Paco Roca per a regalar-li. En l’aparador de la libreria un títol d’entre un centenar, em va fer detindre’m i acaparar la meva atenció “Lo que queda de nuestras vidas”. A només 3 dies de la segona intervenció quirúrgica i en el cor en un puny pels resultats que es podien desprendre de la mateixa, vaig pensar que tal vegada el que quedava de la meva vida, (molt o poc, qui sap!) tenia que valdre la pena viure

Amb “Lo que queda de nuestras vidas” he descobert a Zeruya Shalev, d’ella diuen que és la véu femenina més important de la literatura israelí contemporània, i ho he pogut comprovar després de llegir este llibre. Excel.lent escriptora que narra la historia de fins quatre generacions d’una mateixa família israelí. Una impactant novela que retrata la relació de pares i fills, els sentiments que els uneix però també els ressentiments que els separa.

M’agradat molt la forma que té de descriure als personatges en diferents moments i temps. Empra un llenguatge carregat de minuciosos detalls descriptius i de profundes i punxants reflexions.

Magistral i totalment recomanable este llibre que puntúe amb un 10.

I arriba el 16 de març, dia de l’ingrés en l’hospital, i amb ell, la meva filla des de Reus carregada de llibres per a que no em pille desprovista el meu post-operatori. Com coneix les meues preferències, la seva elecció em complau enormement. De nou Haruki Murakami amb “Després del terratrèmol” i Tothom hauria de ser feminista” de Chimamanda Ngozi Adichie.

Tal i com apunta en la contraportada del llibre de Murakami, en 1995 dos fets van transformar Japó: Al gener, el terratrèmol de la zona de Kobe que va destrossar milers de vides i al març amb gás enverinat al metro de Tòquio en hora punta. El terratrèmol va motivar a Murakami el recull de relats d’este llibre. Sis històries que narren les vides trasbalsades d’uns personatges que s’enfronten a uns esdeveniments tan surrealistes com creïbles i que lluiten per tirar endavant en una situació extrema, com a vegades la nostra vida, la meva vida.

He descobert el terme liqüefacció en un dels relats del llibre, i he estat capaç de relacionar-lo amb la meva vida actual.

“… És una cosa ben curiosa, aixó dels terratrèmols. Ens pensem que el terra que trepitgem és dur i inamovible. Fins i tot ha l’expressió . Però un dia, de sobte, ens adonem que no és així. El terra i les roques, que ens pensavem que eren ben sòlids, és desfan com si foren líquids. Com en diuen, d’això? Liqüefacció?.

Interesant llibre que no vos deixarà indiferent. La meva puntuació 8 sobre 10.

“Tothom hauria de ser feminista” de Chimamanda Ngozi Adichie, és un llibret menut de només una cinquantena de pàgines que recull un brillant i transcendental discurs que va oferir Chimamanda Ngozi Adichie a TEDx-Talk en el 2012, sobre el significat de ser feminista en ple segle XXI.

Un discurs que comença així:

” Avuí m’agradaria demanar que comencem a somiar un pla per construir un món millor. Un món més Just. I apuesta és la manera de començar: hem d’educar les nostres filles d’una manera diferente. I també d’educar els nostres fills d’una manera diferent”.

Amb este llibre em reafirme més si cap en el moviment feminista.

Recomane a tothom la seva lectura d’esta inteligent dona. La meva puntuació un 10.

“Cap al cel obert” de Carme Riera ha estat un dels llibres que la meva amiga Virtu, tan discreta i considerada per no molestar, em va deixa en ca Maria Bota per qué em deleitara amb la seva lectura. I ho ha aconseguit!.

L’autora mallorquina Carme Riera, elabora una genial novel.la sobre la història de la sort dels descendents dels jueus de Mallorca. Una obra encisadora d’aventures que transcorre en la segona meitat del segle XIX, en la que recrea la vida dels jueus conversos, la dels esclaus i la de les dones que, d’entre tots, sempre ixen perdent. Una reflexió política sobre la qüestió nacional on es recrea l’ambient històric de Cuba.

Una extraordinaria novel·la on el final és la part més sorprendente del llibre perquè conclou “més enllà del final”. Una història sense fi dóna a Maria, el personatge principal, la capacitat de sobreviure i convertir-se en una llegenda en la memòria col·lectiva.

Magnífic llibre que recomane totalment i qualifique amb un 10.

Feliç lectura i dia de Sant Jordi!