Arxiu d'etiquetes: reflexions personals

després d’un any

I després d’un any,  pareix que ja haja passat tot. No obstant em mire a l’espill i encara no em reconeix. La imatge d’una cara amb un semblant un tant trist em recorda tot el procés dels ùltims 365 dies.  És l’aspecte que tenim la inmensa majoria de dones que ens hem sotmés a l’agressiu, però eficaç tractament contra el càncer.

Eixa tristor de la meua cara no és de pena sinó més be de resignació, d’humiltat, de paciència i d’esperar a que el meu cos i la meva vida tornen a un equilibri.

No vull caure en lamentacions, no tinc motius, doncs a pesar d’haver engreixat les estadístiques del càncer de pit, l’he superat. Sóc una supervivent, disposada a continuar a endavant, positiva i amb força.

Ara de moment, la meua careta encara pareix la d’una supervivent de l’holocaust. Una careta de mirada tristona i ullerosa que sap que noves experiències estan per arribar. Extraure lo millor d’elles i, continuar avançant és el meu objetiu en esta aventura que és la vida.

Anuncis

Un poble en venda

Fa temps que tinc en ment escriure sobre tema, però em resulta tan dolorós, que sempre acabe deixant-ho passar. Són d’eixes coses que et fan mal i tanques els ulls per no vore-les, però que quan els obris, ahí estan,  punxan-te l’ànima, com els cartells que pengen de les cases del meu poble, cada vegada més grans i més nombrosos. I és que, no hi ha carrer de Sella del que no hi penge un cartellet en alguna casa de “Se Vende”.

Al Bolillo, al Carrer de Fora, a la Plaça, al Carrer Major, al Carrer de més Avall, al Carrer Sant Jaume, …. en tots hi ha alguna casa en venda.

Per molt que no ho vulguem vore, el poble es buida.

Carrers que no fa massa temps estaven plens de menudalla i jovenalla, ara esdevenen buits i en silenci només trencat este últim pels lladrits dels gossos.

Els joves se’n van a estudiar a les capitals, i molts d’ells s’estableixen a la costa. Per altra part, la gent que hi queda cada vegada es més major i per llei de vida acaba morint-se. Un número considerable de viudes i unes quantes families, algunes d’elles en xiquets i xiquetes menuts en edad escolar sóm les que hi vivim tot l’any al poble.

Però,  que es podria fer per a que la gent no se n’anara i es quedara a viure al poble?

Qué es podria fer, a més a més, per a que vinguera gent a viure-hi?

Des del meu punt de vista, hi ha treballs que hui en dia es podrien fer al poble. Com per exemple l’atenció a terceres persones i  la neteja domèstica, que tot i que hi ha persones que hi es dediquen, encara són insuficients.

Des del meu entendre, necesitariem persones que es dedicaren a cuidar a altres a sa casa, ja siga a majors o a menuts. Persones que es dedicaren a fer algun tipus de gestió per ells. Persones que es dedicaren a la neteja domèstica, i també obrir algún negoci com una perruqueria. Estic segura que totes es podrien traure un jornal que les permetera viure dignament amb tots nosaltres al poble.

Estos treballs són  molt demandats actualment i no encontres sempre qui poder ajudar-te. Per experiència, sé que en els pobles més grans i capitals hi ha molta demanda, però també molta oferta que no sempre acaba coberta.

Per què no fer una mena de oferta de tots estos treballs que tinga una repercusió més enllà de les Forques perquè vinga gent al poble a treballar i s’hi estableixca?

Podríem crear algun lloc de treball, estar millor atesos, reobrir i/o rehabilitar alguna casa i aumentar el número d’habitants.

Algo haurem de fer abans que siga massa tard

Sempre s’ix amb la seua

És una vesprada gelada i el gèlid vent es filtra pels abrics fins arribar a la fina pell de tota la gent allí congregada. De poc serveix la impermeabilitat dels nostres teixits perquè es capaç de localitzar-nos la mínima escletxa i endinsar-se’n lliurement. Sense  por.

Una vegada contacta amb la epidermis, esbrina minuciosament les minúscules fisures de la nostra pell per a continuar el seu viatge cap a la dermis i d’ahí, a la hipodermis.

Adonan-te’n però sense poder fer res, la gelor ja la tens dins del teu cos. S’ha colat sense el teu permís, com la mort.

Una mort que ningú crida però sempre se les arregla per colar-se en les nostres vides, en les vides dels nostres familiars, en les dels nostres éssers volguts. De poc serveixen les cures personals per evitar que ens els arroseguen, ella, la mort, sempre s’ix amb la seua.

11 de desembre

Consulte el temps en el meu mòbil i em diu que la previsió de pluja és del 0%, però mire a través dels vidres del meu balcó i una fina pluja està caent des de fa uns cinc minuts. Es mig dia.

Moltes vegades no et pots fiar de les previsions, per fiables que siguen.

En la vida passa algo semblant, es preveuen unes coses i en passen altres, a vegades són millor que les previstes, altres pijor. De totes se n’aprén. De les dolentes pot ser, tardem més en recompondre’ns. Diuen que no hi ha recomposició ni resurgiment sense paciència.

Paciència per absorbir tot el que ens passa i poder superar-nos a nosaltres mateixa, amb les nostres imperfeccions, sense tindre per què dissimular les línies de trencament del nostre cos i de la nostra ànima.

Temps per a que “la resina” reòmpliga els espais surgits d’eixes línies de trencament.

I, Calma, molta calma en el procés d’enduriment de la resina.  La resistència de la resina radica en la seua fòrmula magistral,  a base de partícules màgiques d’or que no són més que eixos xicotets GRANS moments que et dona la vida. Un d’ells, me’l va donar el dissabte passat.

I és que, hem d’estar preparats per si un dia ens alcem amb el peu canviat, ensopeguem  i caiguem de nou a terra perquè,  és tan fàcil caure i  amb el bac, trencar-nos en mil trocets… per això, i per tal recompondre’ns,  hem de ser capaços d’arreplegar tots i cadascún d’ells i encaixar-los de la millor forma possible i, amb l’ajuda de la resina i la seua fòrmula màgica d’espurnes d’or la nova peça surgirà més bella si cap.

El  kintsugi assoleix un resultat excepcional pegant minuciosament els fragments d’una porcellana fina trencada.

La previsió del temps del meu mòbil per avuí no ha estat encertada, però el dia ha està més interessant del que es preveia, per de pronte he estat capaç d’escriure este post. Ja es de nit.

3 de desembre

No és resignació però sí aceptació del desenvolupament d’alguns aspectes de la vida. És observar el comportament com per exemple, de les vares de bambú al incidir una força extranya sobre elles, ja siga per un fort vent o fins i tot un sacseig de terratrèmol i prendre nota del seu comportament.

Les vares de bambú no s’agarroten, ni es resisteixen; tampoc es resignen, sucumbeixen i cauen. Les vares de bambú accepten eixes forces externes i estranyes i la seua lluita contra elles es la maleabilitat i elasticitat per tal de superar-les. I les superen!!!

Des de l’aceptació dels aconteciments de la vida, que no des de la resignació, avance com les vares de bambú sensera, íntegra, contenta.

 

29 de novembre

Hui no em gite a fer la migdiada, tot i que seria el dia perfecte per a fer-la ja que estic refredada i una estona al llit em vindria d’allò més be. Però no, hui decideix quedar-me estirada al sofà i contemplar l’ambient d’hivern després de la fina pluja.

Boires blanques i gaseoses s’arrastren pel som de les muntanyes d’enfront, i es desplacen lentament cap a la costa. La pluja ha estat molt escassa, només uns 4 o 5 litres, però la temperatura ha baixat considerablement i ja tenim un ambient més acorde a la tardor.

Ara el silenci és absolut, i més després de llevar-li la pila al rellotge de la cuina que estava  talandrant-me el cervell amb el seu tic-tac-tic-tac.

Adore el silenci, el goje, el necessite. Es com una medicina regeneradora, estar a soles i en silenci em transmeteix molta pau i serenitat, em permet encontrar-me a mi mateixa. I el que encontre, m’agrada, no m’engoixa, ni m’estresa. Un silenci que em permet recrear-me en els meus pensaments i buscar les paraules adequades a cada idea. Una alenada forta i profunda em carrega de oxigen el cervell. Uuum! Que delicícia també.

Però, no pare d’esternudar i els ulls se m’omplin de llàgrimes, que no de pena, sinó del refredat, i note com el meu cos poc a poc va sucumbint i deixant-se dur per l’abatiment que em provoca el constipat. Comence a tindré mal de cap i mal de gola, serà qüestió de pendre’m un analgèsic i clavar-me dins del llit i que el meu cos lluite amb força contra el inoportú refredat.

 

Ramona

Es 29 de maig i fa calor. Tot i que estem en primavera l’estiu va donant senyals de vida.

Son les huit i quart de la vesprada i estic escrivint una sèrie de post’s al blog, en la taula del menjador de ma casa. Les finestres del balcó les tinc obertes per a permetre que entre la frescoreta de la vesprada i escoltar el cant dels nombrosos ocellets que estan per dins dels arbres d’enfront.

Amb els balcons oberts m’arriben també les conversacions de les poques persones que passen pel carrer.

Un nebot parla amb sa tia de com li ha anat el dia. La tia te deficiència auditiva, i el nebot li ha de repetir tot varies vegades. No és que jo estiga en la conversació però, a base de repetir-li-ho tant, acabe per assabentar-me jo primer que sa tia que, Ramona ha faltat.

Ramona, eixa dona per a mi tan enigmàtica, autèntica i interessant ens ha deixat als 98 anys. L’admirava i em consta que l’admiració era mútua, perquè així ens ho demostravem cada vegada que teniem oportunitat. Compartia amb ella l’afició per les plantes. Nombrosos tests de plantes adornaven (i adornen) la porta de sa casa del carrer Jesús. Era molt freqüent vore a Ramona, sobretot en estiu, regant les plantes i llevant fulletes seques. Quan jo passava pel carrer i estava ella ens saludaven amb complicitat, ens miravem als ulls i tot i que no parlavem massa, amb la mirada i el somriure ens ho deiem tot. De vegades, no cal parlar molt per transmetre els teus sentiments als demés.

També era molt freqüent vore-la al carrer de fora sentada amb les veïnes a la fresca, en les vesprades d’estiu. Quan la veia, jo sempre la saludava: Com estàs Ramona? i ella em tornava un ample somriue i els ulls se li encenien com dos llumetes. Jo gojava contemplant-la. Sempre tan contenta!

De Ramona em captivava la seua discreció, m’agrada la discreció i a ella se li veia molt discreta, calmada i amb molt de trellat. També intuia en ella molta llibertat d’anar a la seua, i m’atreviria a dir que es tractava d’una dona molt inteligent.

Em sap greu la seua pèrduda, per velleta que fora. Visibilitzar a dones com Ramona, des d’este discret blog, em fa sentir be en estos dies tan difícils per a mi.

Sempre en el meu record. Va per tu, Ramona. Descansa en pau.