Arxiu d'etiquetes: reflexions personals

2 de maig 2017 Primer cicle, una nova experiència

( El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020)

Huí m’han administrat el primer cicle del tractament de quimioteràpia. A les 8:20h he anat a la consulta de l’oncòleg, ha revisat l’analítica de sang del dijous passat i ha donat el vist i plau per al tractament, hem parlat sobre els efectes secundaris i a les 8:30h he passat a la sala de l’hospital de dia, una sala que està en front.

A la sala s’accedeix obrint una porta que dona a un xicotet corredor inclinat amb una lleu pendent que puja a una sala on s’encontren 14 sillons, (7 sillons enfront dels altres 7). En un dels extrems es concentren l’equip d’infermeres, un grup d’unes 7 o 8 infermeres, cal dir que totes són dones, que et traten amb profesionalitat i molta simpatia.

La sala és amplia i lluminosa. La llum entra per uns ventanals ubicats en la part superior de una de les parets. Les parets estan pintades de lila claret i blanc, són altes i al som hi ha un parell de TV a cada paret, de manera que tota persona puga vore-les sense cap problema. A mi, personalment em molesten perquè no sóc de vorer molt la TV i meyns els programes de les edicions matutines, per aixó m’he endut un parell de llibres. He de reconeixer que m’ha costat concentrar-me, així que al pròxim cicle de quimio m’endurè uns auriculars per escoltar un poc de música mentres lleguiexc.

Els sillons són electrònics i amb un comandament a distància te’ls pots adaptar al teu gust per a romandre comodament durant el temps que dura el suministrament de la quimioteràpia.

El temps pot variar entre uns pocs minuts i varies hores, supose que estarà en funció dels components del tractament de la quimioteràpia a administrar  a cada persona. Jo he estat durant 7 hores.

Durant eixes 7 hores he pogut observar, observar molt, producte d’eixa observació, este post. He observat la sala, al personal sanitari, a la gent que estavem administran-nos el tractament i als acompanyants que de tant en tant entraven a donar-los algún recaet; he observat el seu comportament, el seu aspecte, la seva actitut. He de dir que en la majoria dels casos sóm els propis pacients el que hem de donar ànims als acompanyants, són acompanyants o amigs amb una empatia projectada ( concepte del que parlaré en un altre post). A vegades i quan estem a soles ens desmoronem i necessitem els ànims de persones que han passat per ahí o de persones extremadament sensibles amb capacitat de empatia autèntica, la que es capaç  de comprendre el que realment sentim.

L’ambient era bastant obert, amigable i positiu. A mitjant matí una infermera ens a repartit uns trocets de coca dolça amb xocolate i nous que hi havia fet una de les pacients i que l’havia dut per a menjar-nos-la. Estava molt bona. Al ratet han vingut dos voluntàries de l’associació Espanyols contra el  Càncer repartint una d’elles cafè, sucs i dolcets, i l’altra conversació i ànims.

Al final del matí he xarrat amb la meua veïna de silló, una dona de Benidorm que anava pel tercer cicle, sobre l’experiència dels seus  efectes secundaris.

A les 14:30h m’han llevat les vies del braç i me n’he anat a casa. He dinat, he dormit un grapat d’hores per la vesprada i ací estic amb l’inici dels primers efectes secundaris.

Continuarà…

5 d’abril 2017

( El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020)

El missatge del retor, en el grup de WhatsApp de veÏns de Sella a les 8:17h, informant de l’hora de la novena d’avuí em desperta. M’alce al quarto de bany i de tornada al llit pense que és un bon moment per a escriure un nou post.

Ja hem passat el mes de març, estem en el d’abril.

Les coses van millorant, a ma mare li donaren l’alta hospitalària el 28 de març, tot just després de l’última entrada al bloc, des d’aleshores ha anat recuperant forces i qualitat de vida poc a poc. Hem anat juntes al mercadillo a la plaça a fer algunes compres a la pescateria, al forn, carnisseria acompanyades d’un carret de compra perquè ni l’una ni l’altra podem fer força. Ma mare perquè no la té, i jo perquè no puc fer-ne.

Al llarg d’esta setmana he estat pendent del telèfon, sobre tot el dia d’ahir, quan es complien les 20 dies de la segona operació i el comitè de tumors es reunia. Com que estic anant al gimnàs, molt de tant en tant, més que res per enfortir les cames, ja que no puc fer esforç en altres parts de cos, i també un poc canviar de rutina diària, el telèfon no s’ha separat de mi ni un instant, esperant la cridà des de l’hospital.  Però no hi ha haver cap trucada en tot el matí, vaig pensar aleshores que telefonaria al meu ginecòleg a la seva clínica particular i preguntar-li.

A les 5 de la vesprada marcava el telèfon de la clínica privada o més exactament, l’Institut Ginecològic i la veu de la telefonista m’ informava que el doctor em cridaria en tindre un moment lliure. A poc minuts de les  7 es posava en contacte amb mi, per a donar-me la bona notícia de que l’analítica dels ganglios havia eixit negativa, és a dir que els ganglios no estaven afectats. Sense dubte era una gran notícia. Havien detectat afectats uns quants milímetres més però que no em quedaria sense pit. Unes quantes sessions de ràdio i després de químio i en uns quatre o cinc mesos ja estaràs curada, em va dir. Ell parlaria amb una col·lega seua al sendemà, és a dir, hui i que em breu em telefonarien per a donar-me cita per a una entrevista en la que em detallarien tot.

I ací estem, telèfon en mà, esperant la trucada de l’hospital

Per altra part dir que, la part inferior del braç junt a l’ axila, l’axila mateixa i la part inferior de la punta de la llengua, encara les tinc adormides, com si fora un tros de suro. Continue tenint dificultats en menejar el braç i dolor i punxades en les ferides conforme avança el dia, no obstant això, vaig millorant dia a dia. Reposar, no fer esforços i la tranquilitat contribueixen  a la milloria, així com també, les paraules d’ànim i estima de la gent. És molt important sentir-se una persona volguda per tant gent que li mostra el seu afecte, tant important com les intervencions i els tractaments per a derrotar al carcinoma.

I és que, i ja acabe, les mostres d’ afecte per part de la meva família nuclear com l’extensa, així com veïns i Veïnes del poble, algunes molt destacables reconforten molt.

Destacar el comportament intacable de la meva filla, del meu home i del meu fill.

Destacar les paraules de Mari Carmen la Tenda, una dona que aprecie molt i que ha passat pel que estic passant jo; les del seu fill, encantadora i gran persona; les de Elena, la filla de Miguelita, tan discreta i servicial; les de Isabel La Lloba, que en assabentar-se en va animar a encendre un ciri a Sta. Rita i un altre a la Mare de Deu dels Desamparats. Les de la meua barraca, tots tan preocupats per mi. Les companys de la faena preguntant i animant-me en tot moment.

Mala sort de tindre el carcinoma, però una autèntica sort per poder experimentar el benestar que suposa rebre tantes mostres d’autèntic afecte.

després d’un any

I després d’un any,  pareix que ja haja passat tot. No obstant em mire a l’espill i encara no em reconeix. La imatge d’una cara amb un semblant un tant trist em recorda tot el procés dels ùltims 365 dies.  És l’aspecte que tenim la inmensa majoria de dones que ens hem sotmés a l’agressiu, però eficaç tractament contra el càncer.

Eixa tristor de la meua cara no és de pena sinó més be de resignació, d’humiltat, de paciència i d’esperar a que el meu cos i la meva vida tornen a un equilibri.

No vull caure en lamentacions, no tinc motius, doncs a pesar d’haver engreixat les estadístiques del càncer de pit, l’he superat. Sóc una supervivent, disposada a continuar a endavant, positiva i amb força.

Ara de moment, la meua careta encara pareix la d’una supervivent de l’holocaust. Una careta de mirada tristona i ullerosa que sap que noves experiències estan per arribar. Extraure lo millor d’elles i, continuar avançant és el meu objetiu en esta aventura que és la vida.

Un poble en venda

Fa temps que tinc en ment escriure sobre tema, però em resulta tan dolorós, que sempre acabe deixant-ho passar. Són d’eixes coses que et fan mal i tanques els ulls per no vore-les, però que quan els obris, ahí estan,  punxan-te l’ànima, com els cartells que pengen de les cases del meu poble, cada vegada més grans i més nombrosos. I és que, no hi ha carrer de Sella del que no hi penge un cartellet en alguna casa de “Se Vende”.

Al Bolillo, al Carrer de Fora, a la Plaça, al Carrer Major, al Carrer de més Avall, al Carrer Sant Jaume, …. en tots hi ha alguna casa en venda.

Per molt que no ho vulguem vore, el poble es buida.

Carrers que no fa massa temps estaven plens de menudalla i jovenalla, ara esdevenen buits i en silenci només trencat este últim pels lladrits dels gossos.

Els joves se’n van a estudiar a les capitals, i molts d’ells s’estableixen a la costa. Per altra part, la gent que hi queda cada vegada es més major i per llei de vida acaba morint-se. Un número considerable de viudes i unes quantes families, algunes d’elles en xiquets i xiquetes menuts en edad escolar sóm les que hi vivim tot l’any al poble.

Però,  que es podria fer per a que la gent no se n’anara i es quedara a viure al poble?

Qué es podria fer, a més a més, per a que vinguera gent a viure-hi?

Des del meu punt de vista, hi ha treballs que hui en dia es podrien fer al poble. Com per exemple l’atenció a terceres persones i  la neteja domèstica, que tot i que hi ha persones que hi es dediquen, encara són insuficients.

Des del meu entendre, necesitariem persones que es dedicaren a cuidar a altres a sa casa, ja siga a majors o a menuts. Persones que es dedicaren a fer algun tipus de gestió per ells. Persones que es dedicaren a la neteja domèstica, i també obrir algún negoci com una perruqueria. Estic segura que totes es podrien traure un jornal que les permetera viure dignament amb tots nosaltres al poble.

Estos treballs són  molt demandats actualment i no encontres sempre qui poder ajudar-te. Per experiència, sé que en els pobles més grans i capitals hi ha molta demanda, però també molta oferta que no sempre acaba coberta.

Per què no fer una mena de oferta de tots estos treballs que tinga una repercusió més enllà de les Forques perquè vinga gent al poble a treballar i s’hi estableixca?

Podríem crear algun lloc de treball, estar millor atesos, reobrir i/o rehabilitar alguna casa i aumentar el número d’habitants.

Algo haurem de fer abans que siga massa tard

Sempre s’ix amb la seua

És una vesprada gelada i el gèlid vent es filtra pels abrics fins arribar a la fina pell de tota la gent allí congregada. De poc serveix la impermeabilitat dels nostres teixits perquè es capaç de localitzar-nos la mínima escletxa i endinsar-se’n lliurement. Sense  por.

Una vegada contacta amb la epidermis, esbrina minuciosament les minúscules fisures de la nostra pell per a continuar el seu viatge cap a la dermis i d’ahí, a la hipodermis.

Adonan-te’n però sense poder fer res, la gelor ja la tens dins del teu cos. S’ha colat sense el teu permís, com la mort.

Una mort que ningú crida però sempre se les arregla per colar-se en les nostres vides, en les vides dels nostres familiars, en les dels nostres éssers volguts. De poc serveixen les cures personals per evitar que ens els arroseguen, ella, la mort, sempre s’ix amb la seua.

11 de desembre

Consulte el temps en el meu mòbil i em diu que la previsió de pluja és del 0%, però mire a través dels vidres del meu balcó i una fina pluja està caent des de fa uns cinc minuts. Es mig dia.

Moltes vegades no et pots fiar de les previsions, per fiables que siguen.

En la vida passa algo semblant, es preveuen unes coses i en passen altres, a vegades són millor que les previstes, altres pijor. De totes se n’aprén. De les dolentes pot ser, tardem més en recompondre’ns. Diuen que no hi ha recomposició ni resurgiment sense paciència.

Paciència per absorbir tot el que ens passa i poder superar-nos a nosaltres mateixa, amb les nostres imperfeccions, sense tindre per què dissimular les línies de trencament del nostre cos i de la nostra ànima.

Temps per a que “la resina” reòmpliga els espais surgits d’eixes línies de trencament.

I, Calma, molta calma en el procés d’enduriment de la resina.  La resistència de la resina radica en la seua fòrmula magistral,  a base de partícules màgiques d’or que no són més que eixos xicotets GRANS moments que et dona la vida. Un d’ells, me’l va donar el dissabte passat.

I és que, hem d’estar preparats per si un dia ens alcem amb el peu canviat, ensopeguem  i caiguem de nou a terra perquè,  és tan fàcil caure i  amb el bac, trencar-nos en mil trocets… per això, i per tal recompondre’ns,  hem de ser capaços d’arreplegar tots i cadascún d’ells i encaixar-los de la millor forma possible i, amb l’ajuda de la resina i la seua fòrmula màgica d’espurnes d’or la nova peça surgirà més bella si cap.

El  kintsugi assoleix un resultat excepcional pegant minuciosament els fragments d’una porcellana fina trencada.

La previsió del temps del meu mòbil per avuí no ha estat encertada, però el dia ha està més interessant del que es preveia, per de pronte he estat capaç d’escriure este post. Ja es de nit.

3 de desembre

No és resignació però sí aceptació del desenvolupament d’alguns aspectes de la vida. És observar el comportament com per exemple, de les vares de bambú al incidir una força extranya sobre elles, ja siga per un fort vent o fins i tot un sacseig de terratrèmol i prendre nota del seu comportament.

Les vares de bambú no s’agarroten, ni es resisteixen; tampoc es resignen, sucumbeixen i cauen. Les vares de bambú accepten eixes forces externes i estranyes i la seua lluita contra elles es la maleabilitat i elasticitat per tal de superar-les. I les superen!!!

Des de l’aceptació dels aconteciments de la vida, que no des de la resignació, avance com les vares de bambú sensera, íntegra, contenta.

 

29 de novembre

Hui no em gite a fer la migdiada, tot i que seria el dia perfecte per a fer-la ja que estic refredada i una estona al llit em vindria d’allò més be. Però no, hui decideix quedar-me estirada al sofà i contemplar l’ambient d’hivern després de la fina pluja.

Boires blanques i gaseoses s’arrastren pel som de les muntanyes d’enfront, i es desplacen lentament cap a la costa. La pluja ha estat molt escassa, només uns 4 o 5 litres, però la temperatura ha baixat considerablement i ja tenim un ambient més acorde a la tardor.

Ara el silenci és absolut, i més després de llevar-li la pila al rellotge de la cuina que estava  talandrant-me el cervell amb el seu tic-tac-tic-tac.

Adore el silenci, el goje, el necessite. Es com una medicina regeneradora, estar a soles i en silenci em transmeteix molta pau i serenitat, em permet encontrar-me a mi mateixa. I el que encontre, m’agrada, no m’engoixa, ni m’estresa. Un silenci que em permet recrear-me en els meus pensaments i buscar les paraules adequades a cada idea. Una alenada forta i profunda em carrega de oxigen el cervell. Uuum! Que delicícia també.

Però, no pare d’esternudar i els ulls se m’omplin de llàgrimes, que no de pena, sinó del refredat, i note com el meu cos poc a poc va sucumbint i deixant-se dur per l’abatiment que em provoca el constipat. Comence a tindré mal de cap i mal de gola, serà qüestió de pendre’m un analgèsic i clavar-me dins del llit i que el meu cos lluite amb força contra el inoportú refredat.