Arxiu d'etiquetes: relacions personals

El dia que cau la bena dels ulls

Quan descobreixes la veritat d’una persona o situació i et desenganyes, et cau la bena que et tapava els ulls i per fi,… eres capaç de vore nítidament la realitat.

Bendita realitat !!!


image

 

Anuncis

diferències que ens fan únics

Després de llegir una de les últimes entrades del blog de l’amic Pere, de sobte, i no sé massa be per què, m’ha vingut a la memòria la lectura d’un breu article, que vaig llegir ja fa un temps, que parlava sobre els principals comportaments que diferencien als homes de les dones

I no sé el motiu, dic, perquè… el post de Pere no parla sobre diferències sino de coincidències, en este cas, de coincidència de comportaments entre els homes i la resta d’essers mascles del regne animal, així com el de les dones i la resta d’animals femelles (sorprenent i curiós el seu post, i que convide a la seva lectura).

Be, siga quin siga el motiu pel qual me n’he recordat, la qüestió és que, com molt be exposa Pere en el seu post, certs comportaments de homes es pareixen més als comportaments de animals mascles, ( així com certs comportaments de dones als d’animals femelles) que els comportaments de diferent sexe, encara de la mateixa espècie,en este cas, homes i dones.

3d Render Of Male And Female Symbols - More in my portfolio!

I és que, en les societats més avançades d’avui en dia, on els sexes són considerats iguals, oblidem a vegades quan diferents sóm, produïnt-nos efects negatius en les nostres relacions, ja que a menut ens enfadem, o fustrem amb el sexe opost perquè esperem comportaments com els nostres.

Per què els homes es comporten de la manera que ho fan? Existeixen evidències que sugereixen que els homes “foren programats” amb el instint per a la caça d’animals. Tenien que ser capaços de focalitzar tota la seva atenció en la seva presa, el que podria explicar el motiu pel qual a la majoria d’homes els és tan difícil mantindre una conversació mentres veuen la TV, per posar un exemple. O la seva habilitat per a llegir ràpidament un mapa i donar direccions.

Per altra part, les dones solen ser multi-tasques, és a dir, la majoria de nosaltres sóm molt bones organitzant moltes coses a la vegada, però freqüentment ens adonem de la dificultat tan gran que és concertrar-nos només en una cosa ( he de reconeixer que a mi em passa a sovint). Existeixen teories que traten d’explicar este comportament, com a conseqüència d’una herència dels comportaments que tenien en el passat més remot en el que, les dones tenien que treballar en grups i per tant, requerien molta comunicació entre elles. Eren elles, per regla general, més parladores y sensibles amb els sentiments dels demés.

Pensant-ho be, avuí en dia, una dona pot tornar d’una festa, posem per cas, coneixent assumptes personals sobre una o varies persones, no obstant un home probablement haurà conversat sobre assumptes meyns personals, com per exemple fútbol o política.

Este article en qüestió, feia referència a que existien estudis que mostraven que homes i dones usen diferents parts del cervell per al llenguatge. Les dones solen ser més bones en l’organització, o donant consells i els homes en solventant i prenent decisions ràpides.

Està clar que existeixen homes “multi-tasques” i dones solventant i prenent ràpides decions sense cap problema, l’estudi no parla de que homes i dones no siguen iguals, només mostra algunes diferències en el comportament que es repeteixen des de temps molt remots.

Personalment pense que aixó és fantàstic, i pense que quan més coneguem un de l’altra i l’altra de l’un, més capaços serem d’acceptar i apreciar eixe diferències, que ens fan únics, per tal de respectar-nos. El respecte, aspecte esencial i punt de partida per a evitar la violència de gènere.

21 anys!

Puc vorer l’estància, i també puc vore’m a mi, allí, sentada davant d’una pila de llibres, esperant impacient la seva arribada.Em vam preparar durant alguns mesos per a eixe primer encontre, però desconeixia per complet com es podria produir.

Impacient i nerviosa vaig notar els primers símptomes. Eren les 9.30 de  la vesprada d’aquell 15M i, vaig comprendre que seria qüestió de poques hores encontrar-me per primera vegada amb ella. Impacient i esgotava l’encontre no es va produir fins al dia següent. Era dimecres 16 de maig i en  el rellotge marcaven les 11h.45m.

21 anys em separen d’eixe primer encontre amb ella. 21 anys cumpleix ella avuí. Amb 21 anys, ella acabarà enguany la seva carrera, i 21 anys fa que la vaig acabar jo.

Tota una vida per a ella i una part de la meva vida.

Avuí, 16 de maig, vull felicitar-la i desitjar-li tota la sort i felicitat del món. Un món nou se li presenta i espere que l’aprofite al màxim

Moltes felicitats Iris!!!

lleialtat

Divulgar les confidències que se’ns han fet. Queixar-nos de la manera de ser d’algú i no ajudar-ho perquè es supere. Deixar una amistat per raons injustificades i de poca transcendència. Críticar a les persones, posant l’accent en els seus defectes, llimitant les seues qualitats i incidint en el mal que fan el seu treball: Són entre altres, actituts deslleials.

La lleialtat és fer allò amb el que u s’ha compromès encara que siga en circumstàncies canviants. La lleialtat és com un correspondre, una obligació que es té amb els altres. És un compromís a defensar el que creem i en qui creem.  Quan som lleials, aconseguim portar l’amistat i, qualsevol altra relació, a la seua etapa més profunda. Tots podem tenir un amic superficial, o treballar en un lloc simplement perquè ens paguen. No obstant això, la lleialtat implica un compromís que va més profund: és l’estar amb un amic en les bones i en les males, és el treballar no només perquè ens paguen, sinó perquè tenim un compromís més profund amb l’empresa on treballem, i amb la societat mateixa.

La lleialtat és un valor que no és fàcil de trobar. És, per descomptat, més comú aquella persona que en saber que pot obtenir un poc de nosaltres se’ns apropa i quan deixem de ser-li útil ens abandona sense més.

La lleialtat és essencial en l’amistat. Els coneguts es fan amics a través de la lleialtat mútua. En una relació de cor a cor on es desenvolupa la confiança mútua.

Fins a quin punt estaries disposat/da a ser lleial a una persona o a una empresa?

un conte sobre la lleialtat

Fa molt, molt temps, abans que els homes i les seves ciutats ompliren la terra, abans fins i tot que moltes coses tingueren un nom, existia un lloc misteriós custodiat per la fada del llac. Justa i generosa, tots els seus vassalls sempre estaven disposats a servir-la. I quan uns malvats éssers van amenaçar el llac i els seus boscos, molts es van unir a la fada quan els va demanar que l’acompanyeren en un perillós viatge a través de rius, pantans i deserts a la búsqueda de la Pedra de Cristall, l’única salvació possible per a tots.

La fada va advertir dels perills i dificultats, del difícil que seria aguantar tot el viatge, però ningú es va espantar. Tots van prometre acompanyar-la fins a on fera falta, i aquell mateix dia, la fada i els seus 50 més lleials vassalls van començar el viatge. El camí va ser encara més terrible i dur que ho havia anunciat la fada. Es van enfrontar a bèsties terribles, van caminar dia i nit i van vagar perduts pel desert patint fam i set. Davant tantes adversitats molts es van desanimar i van acabar per abandonar el viatge a mig camí, fins que només va quedar un, cridat Ombra. No era el més valent, ni el millor lluitador, ni tan sols el més llest o divertit, però va continuar al costat del fada fins al final. Quan esta li va preguntar que per què no abandonava com els altres, Ombra responia sempre el mateix “Vos vaig dir que vos acompanyaria malgrat les dificultats, i aixó és el que faig. No vaig a donar mitja volta només perquè  el camí siga dur”.

Gràcies a la seva lleial Ombra va poder la fada per fi trobar la Pedra de Cristall, però el monstruós Guardià de la pedra no estava disposat a lliurar-la. Aleshores Ombra, en un últim gest de lleialtat, es va oferir a canvi de la pedra quedant-se al servei del Guardià per la resta dels seus dies…

La poderosa màgia de la Pedra de Cristall va permetre a la fada tornar al llac i expulsar als éssers malvats, però cada nit plorava l’absència de la seva fidel Ombra, doncs d’aquell ferm i generós compromís va sorgir un amor més fort que cap altre. I en el seu record, volent mostrar a tots el valor de la lleialtat i el compromís, va regalar a cada ser de la terra la seva pròpia ombra durant el dia; però en arribar la nit, totes les ombres acudeixen el llac, on consolen i acompanyen a la seva trista fada.

voler

Tinc tots els seus temes musicals en una llista de reproducció al Spotify i, no em canse d’escoltar les seues cançons. Totes les vesprades quan m’assente davant de l’ordinador o a fer qualsevol altra faena m’acompanya la seva música, parle de Jorge Drexler compositor, músic (i metge encara que no exerceix) i, és un dels cantautors en llengua castellana que més m’agrada.

Ara que està prop el dia de Sant Valentí, una de les frases que per a mi podria definir molt be el que és l’amor, és la que conté una cançó de Jorge Drexler titulada “Mi guitarra i vos” i, que diu:

“Un, només conserva el que no amarra”

Per a mi, voler,  és ser capaç de fer el que diu la frase amb la persona estimada, perqué representa amarla per damunt de tot i,… a pesar de tot.

mentres dormia

Els dos compartien nom i un dels seus cognoms: Alemany. També compartien família, veïns, carrer i fins i tot la ceguera produïda per un glaucoma hereditari.

L’hivern ha estat l’estació en que la mort ha vingut a per ells; al primer ja fa més de 15 anys, i al segon, en la matinada del dia d’ahir.

Salvador era el nom que tenien els dos, l’un “m’auelo”, el primer que ens va abandonar, el home de “m’auela” Pepa “El Surdo”, el pare de mon pare; el segon, el seu nebot, Salvador “El Conde”, fill de Francisca, germana de “m’auelo”, el pare de la meva amiga, i “l’auelo” del president del Club de Pilota de Sella.

Ahir, a migdia, encara en la faena, quan em vaig assabentar de que Salvador ens havia deixat, una profunda tristeza va invadir la meva ànima, i en el trajecte de tornada del treball a casa, els meus pensaments van estar en el seu record.

Tot i que tenia una avançada edad i una precària salud física, l’enteniment, el judici, la raó i lluidesa l’han acompanyat fins els últims moments de la seva vida. Conscient fins l’últim moment, una de les seves ùltimes voluntats ha estat que li tocara la Banda “L’Unió Musical L’Aurora de Sella” en el seu funeral.

Un veí del carrer ens deixa. Un carrer antany ple de famílies i poc a poc buit d’homes i ple de vídues.

La mort ha vingut a buscar a Salvador mentre dormia i sense patir se l’endut amb ella cap a l’altre món, perquè així com una jornada ben emprada produeix un dolç somni, també una vida ben usada causa una dolça mort, com la de Salvador, el del Conde.

Sempre romandràs en el nostre record, en la nostra memòria, en el nostre carrer.

Descanse en pau.

 

a la porta de casa

furgoneta del peix
furgoneta del peix

És dissabte, són les 9 del matí, i com que no treballe encara estic dins del llit, de sobte el “din don, din don, din don,…” nerviós i atrotinat del timbre m’avisa que la furgoneta del peix ja arribat i està baix al carrer, carregadeta de peix fresc esperant a les veïnes.

Són tres peixcaters, i venen des de Santa Pola, un home major és el que fa d’avisador,és a dir, és el que toca els timbres i ens desperta, i els altres dos, més jovenets condueixen la furgoneta i venen el peix. El peix és fresc, molt fresc. Avui els crancs encara es menejaven.

 

peix fresc
peix fresc

No havien vingut mai pel poble, i tampoc sé massa be el motiu. Al poble tenim peixcater de tota la vida que ve de dimarts a divendres. Jo, com treballe entre setmana i pel matí, no li puc comprar peix, aleshores si vull peix fresc em costa baixar els dissabtes al mercat de La Vila. El peix com la carn, no m’agrada comprar-los en grans superfícies. Els xicotets comerços em donen més confiança.

Ara, i des de fa un mes, m’estalvie els dissabtes pel matí un viatge a La Vila, doncs el peix el tinc a la porta de casa. Tot un goig.

M’agrada l’ambient que es forma al voltant de la furgoneta del peix. Les dones del Carrer de Fora són les primeres que acudeixen i les primeres que el compren. Poquet a poquet acudeixen les del Carrer Trinquet i fins i tot les del Raval. Les conversacions inicials versen sobre el peix, lo fresc que está, la varietat que duen, la forma de cuinar-lo de cadascuna, els beneficis que té per a salud,… després, les conversacions s’encaminen a vessants més personals, interessant-se les unes per les altres, i per l’estat de salud dels seus familiars. La gran majoria són persones ja prou majors…

Avui, he decidit agafar el mòvil i fer alguna foto. Al vore que estava fent fotos, totes s’han esvalotat. M’agrada l’ambient de poble, i per eixe motiu visc al poble i escric sobre ell, cosa que també m’agrada, i de cada dia més: Escriu-re, encara que ho faça de forma bastant simple.

aladrocs
aladrocs
agrets
agrets

Com a simples són els agrets, que m’encanten des de ben menuda (pot ser siga el germen del meu gust per la cuina japonesa) i per eixe motiu he comprat aladrocs, per a preparar els agrets.

De moment encara estan en vinagre i sal, demà els traure d’esta mescla i les ensorraré amb oli. Oli d’oliva, d’enguany, de Tafarmaig; amb uns granets d’alls del Racó i julivert tendre de l’horta regat amb aigua de la Font Major. Umm la boca se me fa ja aigua. Una autèntica delícia…

Avui, l’interessant  blog de Sophia Blasco publicava un post titulat “a la recerca de la felicitat”, i per a mi eixa felicitat no cal buscar-la molt lluny, la tinc ací, com el peix, a la porta de casa.

I és que, per a aconseguir la felicitat no cal voler el que no es té sino, voler el que es té.