Llums i ombres

El passat 1 de novembre, l’escriptor japonés Haruki Murakami va rebre el premi literari Christian Andersen. El premi va ser lliurat en la cuitat danesa d’Odense, cuitat natal de l’autor que dona nom al premi.

El jurat va decidir otorgar-li el premi a Murakami per la  similitud amb el gènere literari d’Andersen i per l’habilitat de contar històries on combina magistralment, el realisme del dia a dia amb la màgia dels contes. Esta habilitat ha fet de l’escriptor japonés, un hereu apropiat de l’escriptor danés.

En el seu discurs, el novelista parla sobre el perill de l’exclusió dels extranjers i ho argumenta confrontant llums i ombres de les persones, la societat i les nacions.

A este respecte, Murakami diu que no importa lo alt que es contrueixquen els murs per a mantindre fora als estrangers, no importa quantes vegades reescrivim la història per adaptar-nos-la, al final, acabarem fent-nos mal i ferint-nos a nosaltres mateixa. Supose jo que este discurs aniria dirigit al govern actual danés per la seua posició d’estricta restricció a obrir fronteres als refugiats de Siria.

Continua dient que a vegades tendim a evitar vore les nostres ombres, evitem vore els nostres aspectes més obscurs, però així com una esculptura, com a figura tridimensional, presenta  llums i ombres en  les diferents cares, també nosaltres  poseïm llums i ombres. Llums que no generen ombres, no són llums reals.

Finalment, diu que hem d’aprendre pacientment a conviure amb les nostres ombres i observar cuidadosament aquelles que viuen amb nosaltres. “Algunes vegades en l’obscuritat del tunel has d’afrontar el teu costat obscur”.

Simplement genial el discurs de H. Murakami.

(Post basat en l’article publicat en el periòdic the guardian de l’1 de novembre de 2016, que m’ha fet recordar la visita a la casa natal – museu de Christian Andersen en la cuitat danesa d’Odense, en el viatge a Dinamarca en l’estiu de 2015)

https://www.theguardian.com/books/2016/nov/01/haruki-murakami-hans-christian-anderdersen-prize-speech-outsiders#img-1

Museu de Hans Christian Andersen. Juny 2015. Viatge a Dinamarca

 

el viatge a Dinamarca

Dinamarca, conegut com el pais més feliç del món, va ser la destinació triada l’estiu passat per a celebrar els 25 anys de casats.

L’elecció de visitar este menudet pais escandinau no va ser a l’atzar, aquells que em coneix be, saben perfectament de la meva fascinació pels països nòrdics com Islàndia, Finlàndia, Noruega, Suècia i Dinamarca, que em sedueixen no només pels seus sensacionals  paisatges, sinó per les elevades quotes d’igualtat de gènere,  els sòlids sistemes de seguretat social, sostenibilitat i respecte per la naturalesa.

Dinamarca és un pais pròsper, just i ambientalment sostenible que en lloc d’adoptar un enfocament centrat exclusivament en el creiximent econòmic, dóna un protagonisme especial als assumptes socials i ambientals.

De Dinamarca vàrem visitar Copenhague, Odense i de Suècia,  Malmö.

Copenhague, capital de Dinamarca és una de las ciutats més ecologistes del mundo: centenars de milers de persones usen les seues bicicletes per als seus desplaçaments diaris, l’aigua del port es tan neta que la gent neda allí en estiu i els arquitectes estan a la vanguardia de la construcció sostenible

Odense, tercera ciutat més gran de Dinamarca,  está ubicada  en la isla de Fionia, a una hora de tren des de Copenhague. Es una de les ciutats mes antigues de Dinamarca.  Ciutat natal de  Hans Christian Andersen cèlebre escriptor de contes infantils vàrem visitar la seva casa  natal convertida en museu.

Malmö, tercera ciutat més gran de Suècia i el centre econòmic i cultural del sur del pais, a només mitja hora des de Copenhague s’accedeix a ella creuant l’estret de Öresund El pont és una obra d’art de la ingenieria moderna, tot un rept per als seus constructors i tota una experiència travessar-ho.

100% recomanable la visita a este extraordinari pais del nord

(I enguany que cumpliex 50 anys, on serà la propera destinació?)

Ara, algunes fotos. (Fent click en una de les fotos podràs obtindre informació sobre  cadascuna d’elles i anar seguint la seqüència)

moble de cartró. Museu d’Art Modern

figures de frarets. Museu d’Art Modern

entrada del Museu d’Art Modern

façana de Copenhaguen

Copenhaguen

proporció de bicis i moto als carrers de Copenhaguen a

detall del sostre de l’iglú de cristal

Ajuntament de Copenhaguen (on es rodà la sèrie Borguen

celebració de la graduació d’estudiants aCopenhaguen

celebració de la graduació d’estudiants aCopenhaguen

barri típic Copenhaguen

un dels canals de Copenhaguen

Copenhaguen

òpera de Copenhaguen

iglú de cristal

interior de l’iglú de cristal

u dels nombrosos canal a Copenhaguen

u dels nombrosos canal a Copenhaguen

torre de l’ajuntament de Copenhaguen

Malmo, Suècia

Malmo, Suècia

direcció a Malmo, Suècia

plantes arrant de les paret de les vivendes

vistes des de l’hotel

Malmo, Suècia

una de les vivendes més antigues deMalmo, Suècia

escaparate de suecos a Malmo, Suècia

Museu a Malmo, Suècia

carrer de Malmo, Suècia

atravessant el mar del nord des de Compenhaguen ( Dinamarca) a Malmo (Suècia)

estació del tren

operaris cuidant les plantes a Malmo, Suècia

Ànecs a Malmo, Suècia

Serveis unisex

Museu a Odense

carrer de Odense

Actuació a Copenhaguen

Museu dehans christian andersen

postre típic en un bar a Odense

Museu dehans christian andersen

Museu dehans christian andersen

carrer de Odense

carrer de Odense

Museu dehans christian andersen

Museu dehans christian andersen

Museu dehans christian andersen

carrer i cases de Odense

carrer i cases de Odense

Museu dehans christian andersen

Museu dehans christian andersen

carrer i cases de Odense

trajecte de Dinamarca a Suècia

canal que atravessa el mar del nord

moneda danesa

moneda danesa

u dels nombrosos canal a Copenhaguen

u dels nombrosos canal a Copenhaguen

parcs a Copenhaguen

davant la sirenta

cases de Copenhaguen

parcs a Copenhaguen

davant les bicis. Hora punta

actuació al carrer

la bici, transport rei a Copenhaguen

nom de carrer

cotxes elèxtrics

maquetes de cases

u dels nombrosos canal a Copenhaguen

u dels nombrosos canal a Copenhaguen

Edificis sostenibles en Copenhaguen

la sirenita de Copenhaguen

bici i canal

òpera

parc a Copenhaguen

carrer i bici aCopenhaguen

davant aparcament de bicis Copenhaguen

Cases típiques deCopenhaguen

Rei Christian

parc aCopenhaguen

parc aCopenhaguen

parc a Copenhaguen

carrers adaptats per a invidents

companyia aèrea noruega amb la que vàrem volar

cases sostenibles

façana típica

carrer cobert aCopenhaguen

carrer deCopenhaguen

preparant el viatge (3)

El menjar 

l’auelo, la llar, les històries i les Birba

Aquelles converses de les nits d’hivern al costat del foc van resultar inoblidables.

Ell, un home amb la huitantena més que passada, un tant eixut i no massa alt, ossut, de pell fina sense gaire arruges en la cara i amb semblant sempre alegre, romania assegut a la seva mecedora de fusta; al costat,  la seva neta, que acudia totes les nits a fer-li companyia i quedar-se a dormir en sa casa.

Ella, en la seva adolescència, seia en la cadireta baixeta de fusta i boga enfront de la llar, una llar que caldejava l’estreta i humil estància i que servia també com trinxera on l’auelo  escabuçava en les seues cendres alguna carxofa, ceba o creïlla per a sopar i cuinava les inigualables coques a la paleta.

Asseguts al costat del foc, l’auelo sempre tenia alguna història que contar. Contava que ell era el segon  de huit germans, i que en només set anys de edat va ser enviat a L’Alfàs a treballar com a pastor d’un ganao de cabres a canvi de menjar i llit. Una boca meyns que tenien que alimentar els seus pares. Contava també dels seus anys en França, una vegada finalitzada la 1ª guerra mundial (o la guerra del 14 tal com ell l’anomenava) anar a treballar desactivant bombes; o de les llargues temporades treballant com a barrinador obrint camins i carreteres en pobles de Catalunya, especialment en la província de Girona, com per exemple, Portbou en la comarca de l’Alt Empordà; Camprodon, poble de la comarca del Ripollés; Osor en la comarca de La Seva, on el seu cunyat que també l’acompanyava per eixes terres, Pere Jordà, germà de la seva donaTeresa, va formar una família al contraure matrimoni amb una jove  del poble, Pietat, i van tindre una filla, Maria.

La setmana passada en una de les meues visites a les terres de Tarragona, una caixeta de galetes exposada en un escaparate em va cridar l’atenció, ja no tant per les galetes en sí, sino per la seva procedència:  Camprodon.   Automàticament el meu cap va recular a l’època de la meva adolescència a reviure les nits d’hivern al costat de m’auelo a la vora del foc i a recordar les seues històries on Camprodon era un dels pobles on havia estat treballant. Sense pensar-m’ho dos voltes vaig entrat a l’establiment i vaig adquirir una caixeta de galetes Birba originaries de Camprodon, en honor i record de m’auelo Ramon.

Exquisites galetes elaborades de forma artesanal en Camprodon des de 1910 tal vegada les millors que he provat mai. Les recomane a tothom. Segura estic que no deixaran indiferent a ningú.

preparant el viatge (2)

El concepte

 

 

preparant el viatge (1)

la sèrie televisiva inspiradora

 

 

mangranes

Vi negre?

No, suc de mangrana

Amb mel, (o sucre)

Són un fruit de tardor deliciós

Recorde que, la primera vegada que vaig provar el suc de mangrana, va ser en  Istambul,  en un viatge realitzat a finals de 2011.  Des d’aleshores sempre que veig una mangrana m’en recorde d’esta gran ciutat.

Recorde que en una de les moltes avenigudes, sempre rebosants de gent, hi havien paraetes amb els mostradors plens de mangranes, i amb un mànec metàlic al mig,  com si fos una aixeta de cerveza, on la gent s’arrimava i eixia d’allí amb gotets de paper reciclat amb un líquid com si fos vi negre.

En realitat, no era capaç de relacionar la muntonà  de mangranes de damunt el mostrador amb el líquid del gotet, de fet, creia que les mangranes les tenien allí per a adornar o per a vendre-les al pes, i el que treia el mànec de metàlic era cervez negra o tal vegada vi. Intrigada,  em vaig arrimar per a observar amb deteniment el que feia l’home de darrere la paraeta, i quina va ser la meva la sorpresa quan em vaig adonar el que realment feia; simplement agafar les mangranes, partir-les pel mig amb un gavinet i escorrer el seu suc presionant el mànec metàlic en cadascuna de les seues mitats.

No em vaig poder resistir i me’n vaig demanar un. Era el primer suc de mangrana que em prenia en la meva vida. Un sabor únic, un tant aspre  però molt digestiu. (Sempre les havia menjat sense escorre).

Des d’aleshores, sempre que veig les mangranes m’en recorde d’Istambul.