Arxiu d'etiquetes: estereotips

la vestimenta i les dones

La vestimenta és el conjunt de peces generalment tèxtils fabricades amb diversos materials i usades per a vestir-se, protegir-se del clima advers i en ocasions per pudor (roba interior). La necessitat de vestir-se  a les cavernes sorgeix per a combatre les inclemències del temps, és per a això que es cacen animals i s’abriguen amb els seus cuirs o pells. Amb el transcurs del temps, la roba comença a associar-se amb la ubicació en la societat,  la modèstia personal,  l’ostentació o el luxe, les possibilitats econòmiques, les activitats laborals, etc. 

Aplicada a les dones, la vestimenta, per estar més subjecta a les modes imperants, generalment és més variada, dispar i colorida,i per eixe motiu pot donar més informació si cap de la dona que la vesteix. La vestimenta contribuïx a satisfer una imatge corporal d’un jo ideal i, arriba a complir diverses funcions com ara decoració, protecció (tant física com psicològica), atracció sexual, ocultament, autoafirmació, autonegació, identificació grupal i exhibició d’estatus o rol.


Continuant amb les dones (encara que, evidentment, també es pot aplicar a les homes) cal dir que, observant les seves vestimentes (les nostres) es pot aprendre molt de la dona i de la seva personalitat. Vulguem o no, la vestimenta ens delata, i no cal conèixer a una dona en profunditat per a, descobrir traços de la seva personalitat mitjançant la seva indumentària. 

La vestimenta doncs ens pot informar si una dona és tradicional, convencional, submisa, extrovertida, autoritària, insegura, eficient, responsable, creativa, imaginativa, altiva,arrogante, esteriotipada, intelectual, sociable, etc.

Amb la vestimenta es pot descobrir la importància que  li donem a l’ordre en la nostra vida,  així com si volem passar per ella desapercebudes o no, cridant l’atenció amb colors cridraners.

Ara bé, cal recordar que esta projecció de la personalitat mitjançant la vestimenta només és possible en la nostra societat occidental on la llibertat individual per a elegir i vestir vestimentes és un dret subjetiu que tenim i exercim, però no passa així en els països musulmans, on a la vestimenta se li reserva un codi estricte i d’obligat compliment, que forma part  de la Llei Islàmica en el que seu nivell d’exigència i tolerància varia en funció del règim polític que impera en el moment.

 

 

La llei islàmica determina que la dona ha d’estar sempre coberta per una túnica negra anomenada abaya, que li serveix per a tapar-se el cap, el rostre i el cos. La dona no sempre ha estat sotmesa a regles tan estrictes, sinó que amb el temps, i els canvis de successions les reglamentacions han anat variant. L’Islam ha anat agregant mesures estrictes per a la preservació de la dona en la vida social. Se les obliga a baixar els ulls en públic, a ocultar els seus pits i joieries. Les dones musulmanes estan obligades a fer ús de la túnica negra, el abaya, sempre que estiguin en el carrer, centres comercials, restaurants o qualsevol altre lloc públic, sense excepcions.

Per posar un exemple aparegut recentment en els mitjants de comunicació, el govern iranià ha aprovat fa uns dies, uns codis de vestimenta que formen part d’un Pla per a contratacar la influència d’Occident, i evitar així que els seus costums es colen en el seu país,

Una de les mesures que han posat en marxa és la prohibició als comerciants d’exhibir maniquís femenins sense el vel islàmic posat, o amb roba ajustada amb la qual es puga percebre les corbes del cos. Habitualment, els iranians que violen el codi de vestuari per primera vegada reben un advertiment formal, mentre que els reincidents poden enfrontar-se a un judici i a “classes d’orientació”.

Altres països com Sudan també apliquen severament estos codis de vestimenta i d’això s’en sap molt be Lubna Husein que va rer condemnada a 40 llatigades per la seva vestimenta, per dur pantalons. Li van commutar la pena per una multa i va passar 22 hores entre reixes. La seva lluita s’ha convertit en una esperança per a moltes dones que viuen sota un règim masclista i integrista.

Lubna Husein és un símbol de  les dones al Sudan, contra la submisió i opresió que els règims autoritaris i misògins exerceixen sobre elles, sobre totes.

Lubna Husein
Lubna Husein

I, amb relació al tema que ens ocupa, la vestimenta i la dona i, aplicat al meu poble, ara, que han passat les nostres festes majors, de l’observació de les vestimentes d’algunes de les dones en els actes cel.lebrats, he pogut descobrir molts traços de la personalitat i intencionalitat imperant d’algunes d’elles. Curiós, molt curiós i de fet ha sigut precissament eixe el motiu de la publicació d’este post.

el futur de les dones, al cul?

Segueix molt a sovint el blog de Gemma Lienas, i la seva última entrada m’ha paregut tan interessant que he decidit transcriu-la literalment en este post per tal de compartir-la amb t@ts vosaltres i demanar la vostra opinió al respecte.

 

 

Rebo una consulta telefònica a propòsit de la fotografia de portada publicada per un diari. L’objectiu de la foto són la Letizia Ortiz i la Carla Bruni pujant una escala. De la imatge, on totes dues estan d’esquena, criden l’atenció, bàsicament, els culs. ¿És sexista la imatge?, em pregunta el periodista. Responc que no he tingut temps de reflexionar en aquests termes, ja la meva reacció en veure-la ha estat pensar que visc en un país frívol i patètic, on la principal manifestació sobre una trobada Espanya-França és el paner de dues dames significades.

La imatge resulta una metàfora rodona del que han estat les informacions de la premsa seriosa del país durant els dies de la visita francesa: els centímetres de talons, els colors dels vestits o els pentinats de la Bruni i la Letizia. O sigui que la premsa seriosa escurça distàncies amb la del cor, no se sap si amb la intenció d’ampliar el públic lector o de perdre el que té.

Però al marge de les inescrutables intencions dels mitjans de comunicació pel que fa a la mena d’informacions que selecciona, el que no hi ha dubte és que, probablement de manera involuntària i no per això exempta de responsabilitat, la fotografia reforça clarament un estereotip de gènere: el que marca com a indispensable, per a una dona, ser bonica i esvelta. Dit d’una altra manera, persisteix en la idea que una dona pot viure de la seva bellesa i del seu cos.

És possible que això a la Bruni li hagi donat bon resultat (?), però a la filla adolescent de la caixera del supermercat el més probable és que no.

La filla de la caixera, com qualsevol noi o noia, necessita projectar imatges seves de futur per marcar-se uns objectius.La qüestió és que aquestes imatges vénen condicionades pels models dels quals disposen. Els nois pensen: de gran seré metge o camioner, com el meu pare. O bé, manaré molt, com el Sarkozy, el Zapatero o l’Obama. Les noies, en canvi, tenen models que les duen a pensar en elles mateixes en termes de bellesa física. De gran seré com la Bruni o com la Barbie (la nina estúpida de mides impossibles). És més difícil sentir-se capaç d’arribar lluny si una té al cap la idea de tenir un cul perfecte a qualsevol preu.