Arxiu d'etiquetes: oci

els 61 de David Byrne

Unknown-2Recordant a David Byrne en el dia del seu 61 aniversari.

David Byrne, guitarrista, músic i artista conegut com el compositor i fundador de la banda norteamericana Talking Heads, activa entre 1975 y 1991, va vindre al món tal dia com el d’avui. Un dia, doncs de vanguardia en la història de la música.

Música que sonava allá pels anys ’80 i que ara, com abans, no em canse d’escoltar.

Anuncis

caminata entre amigues

Tocaven les 8h.30m quan travessava el carrer de l’Om, un ventent que tallava m’acompanyava cap al desvio. Il.lusionada com una xiqueta, amb la motxilla al coll, anava preparada per a passar un matí per la montanya amb la companyia de tres amigues molt especials, (i finalment dos amics d’una d’elles que es van apuntar també).

Pujaren als cotxes i ens dirigirem a la Font de l’Arc. Allí aparcarem i ens encaminarem cap amunt, pel camí de la dreta. Tot i que parega mentida, esta seria la primera vegada que caminaria amb elles i per estos indrets.

Feia un dia fresc d’hivern. Boires espeses, com si de enormes troços de cotó blanc supesos en l’aire es tractaren, es barrejaven entre elles, ocultant el vergonyós i nítid sol de la matinada.

IMG_2211

Pins grisos i també tristos sense força ni verdor, ens miraven com demanant-nos auxili. Qué els passa als pins? per qué estan tan mustios? Estructures secalloses repletes de pinyes seques s’escampen per considerables extensions de la montanya…

Entre bancals treballats i d’altres abandonats travessavem els camins de Sirventa, el Goleró, Santxet, el Morer fins arribar al  Collao Papatxí. Testimonis muds pareixen observar-nos: Les primeres flors d’ametlers, les casetes abandonades a la seva sort, també d’altres molt arregladetes; els margallons i la xara, les angilagues, el romer, la mata i el timonet…

Un caminet ens condueix fins a la font del Morer. Una sequia canalitza l’aigua que emana de forma natural des de dins d’una roca, fins a una font artificial  feta de pedra i ciment. Omplim ampolles i cantimplores, ens fem fotos pel voltant i continuem el camí.

Un veí del poble en la seva furgoneta plena de esclatasangs, ens saluda tot content amb la seva càrrega al creuar-se amb nosaltres.

Un grup de ciclistes ens passen a l’altura de la Font del Morer. Per les lletres de les seues samarretes adivinem que venen de Polop. Pedaletjant sense parar, les amples rodes de les bicicletes de montanya els conduiexen montanya amunt, quí sap fins on arribaran.

Des del som de la penya El Mulero i sense pedre el pas per a no despenyar-se, les cabres ens miren de reüll. El soroll dels seus picots es perden per les montanyes.

El fum de les ximeneies de la comunitat budista ens confirma l’ocupació de les vivendes. Vivendes de planta baixa, humilds i sense pretensions allotgen  a aquells que desitgen romandre una temporada retirats del mundà soroll. I sense adonar-nos, entre converses, fotos i rises arribem a la meta proposada. El Collao Papatxí. Una enorme casa de dos plantes amb un estil eclesiàstic, per calificar-la d’alguna forma, corona la nostra caminata.

Passat el mig dia, desfeien el camí fet, esta vegada per les terres del Secretari, el Cireret i Moelen.

Poc per a les 2 de las vesprada, les veus dels alpinistes ens avisem de que la Font de l’Arc està a prop.

Cansandes però satisfetes agafem de nou els cotxes de tornada a casa. Una caminata molt especial entre amigues que de segur repetirem per altres indrets del terme de Sella.

Fins a la pròxima, amigues.

foto de Jaume Soriano
foto de Jaume Soriano

banal i resilent

Reconec que les entrades que publique al bloc podrien calificarse de banals pel poc valor i falta de contingut. Són entrades molt personals. El caràcter específic de gènere amb el qual va nèixer este bloc, ha anat paulatinament desapareixent per a convertir-se en trivial i també introspectiu.

Sóc conscient.

El bloc podría haver-se convertit en un lloc de protesta, de reivindicació però, finalment ha esdevingut en una espècie de refugi, on desconectar de les llargues jornades laborals, de les dures notícies diaries sobre economia; dels múltiples retalls, i poc a poc ha anat evolucionant, conscientment, cap a esta direcció per qüestió de higiene o salud mental, diria jo.

Diariament, estic en contacte en la cara més dura de la crisi, (estem en primera línea) intentant donar resposta als cada vegada més necessitats, amb els cada vegada també escasos recursos; no desconectar, seria una temeritat per la meva part, és per eixe motiu que intente compensar les dures experiències viscudes i empatizades en l’àmbit laboral, amb alló que em satisfà, com és escriure, aprendre idiomes, lleguir, (entre altres coses).

I, escriure estes banalitats són les que m’ajuden a ser resilent, és a dir a restituir-me de les tensions i preocupacions diaries i, aconseguir un benestar emocional òptim per a evitar quedar-me com la plastilina després de presionar-la amb les mans.

pla B

Havia decidit que les d’enguany anaven a ser diferents, serien a finals de juny i combinaria estudi amb turisme. Durant els mesos previs havia reservat allotjament, classes i mitjà de transport, però a mesura que passaven els dies, una cadena d’infortunis es van succedir, i finalment, l’impediren dur a terme els seus plans tan anhelats.

Una sèrie de dolències, malalties, i demes danys es van encarnissar en pocs dies en els distints membres de la seva família, trastorns que van fer imprescindible l’assitència de tots ells als serveis sanitaris d’urgència, i l’ajuda i cooperació per part d’ella en cada episodi sanitari.

No podia creure el que estava passant, i va arribar a pensar que tot podia ser producte d’una maledicció. I, conforme passaven els dies i les visites mèdiques augmentaven, diminuien les probabilitats de realitzar aquell anhelat viatje. Estava clar que el viatje eixia definitivament dels seus plans inmediats.

Amparo. Més que mai, el seu nom feia honor a la tasca que estava desenvolupant, que no era sino, servir d’amparament d’aquells que més la necessitaven en eixe moment. Moment que en el que tocava posar en marxa el pla B, si no volia caure en la xarxa de l’autocompassió.

I és que les noves circunstàncies  l’expulsaven del seu propòsit però li mostraven la porta d’entrada a un altre. Començava així a fer  nous plans per a ajustarse a la nova situació.

Els primers plans haurien d’esperar.

mascotes

Sempre he tingut especial estima als animals de companyia, sobretot als gossos. Recorde haver vist sempre per casa algun gat o algun gos. El gat estava, com ara Pomi, solt pel carrer . El gos, nugat esperant l’època de caça.

pomi

Ara “tinc” una gateta, i pose tinc entre cometes perquè dubte molt que siga el verb adequat  per a expresar la pertenència de l’animalet. Pomi, que és com li diuen, és independent i va a la seua, i encara que fa nit al garatge de ma casa, no pertany a ningú i pertany a tots els veïns del carrer, en especial als meus pares i a la meva veina Maria. Li vam posar eixe nom, en record a una gosseta que teniem fa més de 20 anys que  li agradaven les pomes! d’ahí el nom de Pomi.

pomi

mika

Els meus fills també s’han criat amb animalets, Pomi va ser la primera gosseta que van tindre, però després li va seguir Mika, un pastor belga que ens van donar només néixer, i que va viure 14 anys! era un més de la família i cert és que, només li faltava parlar. Encara l’enyore.

També un aneget groget acabat de néixer que anava a totes parts darrere de la meva filla quan ella només tenia dos anys.

Una parella periquitos, (sense nom) un verdet i altre blavet, que m’omplien la casa de plomes, i era prou en fastijós i pesat tindre que netejar la brutícia tots els dies.

terry

Lisa, una gosseta que vaig adoptar de menuda en una fira de gossets en Elx; després li va seguir Nala, que no recorde massa be d’on va eixir la gosseta. I, finalment, Jerry un gosset westy que me’l va donar un amic i que fins fa pocs anys m’acompanyava quan anava a caminar. De totes elles, destacaria a Mika, pels anys compartits i pels bons records amb ella, i també a Terry, una dolçoreta d’animalet, que a pesar de la seu breu vida amb nosaltres, era la simpatia i complicitat convertides en gosseta.

Ara no tinc cap mascota (no considere com a tal a la gateta Pomi, doncs com he dit abans és lliure i autonoma, i va a la seva) i no per falta de ganes sino per falta de temps;  i és que un animalet necessita d’unes atencions diaries que hui per hui no li’ls puc oferir. Però segura estic que de tindre un altre animalet seria un gosset com Jerry, un westy.

24 de juny

Alguns quilets de més en la part abdominal guanyats durant l’hivern, no van impedir que es vestira de nou amb el traje de bany de l’estiu anterior.Tampoc li quedava tan mal. Estava prou emboirat, però tenia moltes ganes de tornar, així que va agafar les ulleres de bussejar, la tovallola, i… es va encaminar per a prendre el primer bany de la temporada estiuenca. Les dotze, va eixir de casa, va mirar cap al cel, i després de donar tres passos es va parar. Va mirar de nou el cel, i de sobte se’n va tornar a casa. On vas en el temps que fa? es va preguntar a ella mateixa… no veus que està a punt de ploure? Pensa per uns instants a soles dins del patiet de sa casa. De sobte es contesta: Qué més dòna!!!. Li apeteia i no l’importava si ploia o no així és que, va tornar a obrir la porta i  decidida se’n enfilà a pendre el primer bany de l’estiu.

Tanca la boca, endinsa el cap, estira el cos, allarga el braç dret, el flexiona, l’endinsa en l’aigua i aparta l’aigua amb força. Avança uns metres. Allarga el braç esquerro, el flexiona, l’endisa en l’aigua i l’aparta amb força, Avança uns metres, gira el cap a la dreta, el trau de l’aigua i respira.

Tanca la boca, endinsa el cap, allarga el braç dret, el flexiona, l’endinsa en l’aigua i aparta l’aigua amb força. Avança uns metres. Allarga el braç esquerro, el flexiona, l’endisa en l’aigua i l’aparta amb força. Avança uns metres, gira el cap a l’esquerra, el trau de l’aigua i respira.

Repeteix la seqüència fins que arriba a l’altre extrem de la piscina. Torna a començar.Repeteix la seqüència fins que arriba a l’altre extrem de la piscina.Torna a començar.

Mentres té el cap dins l’aigua, obri el ulls i mira a través del vidre de les ulleres de bussejar. Un gran volumen d’aigua fresca i cristalina només per a ella, fan del seu primer dia de bany un goig incomparable.

24 de juny de 2011.

una vesprada qualsevol

un, dos, tres, quatre,… sense còrrer però a amb pas lleuguer. Són les set i mitja i el sol no calfa molt. Eix al carrer, molt en compte de no caure en cap alcavó. El carrer no té res que envejar als de Beirut en època de guerra. L’atravese i arribe a la carretera. Una vesprada assolejada que convida a tothom a passetjar i gaudir del sol. Salude a uns a altres mentres m’endinse en la marxa cap a dalt. Un, dos, tres, quatre,… arribe a Les Saleres, entrada o eixida del poble, segons per on vingues. Una rotonda plena d’enderrocs i “malea” i uns contenidors a rebosar de brossa i deixalles donen la benvinguda (o l’acomiadament) al poble.

Em destape el nas, ja no fa olor, estic a uns set o huit metres dels contenidors i m’enfile cap amunt. El sol apreta, fa més calor que la setmana passada, l’estiu comença a assomar-se pels Racons. Continue encontran-me gent que passeja per la carretera. Bueno, dic gent però el més correcte seria dir dones; dones majors, la majoria d’elles vídues. La pujada no és molt pronunciada però suficient per a esforçar-te en la teua marxa i fer-te suar. La carretera està molt tranquila és entre setmana i no hi ha gaire tràfic. Tranquilitat i silenci permeten percebre el soroll de l’aigua al seu pas pel riu, el xorro de la Font Major que eix imponent i cabalós. El so de l’aigua i, sobretot el piular dels pardalets, m’acompanyen en tot el trajecte.

Avui camine soles, altres dies acompanyada. Quan ho faig acompanyada sempre ho faig parlant, a soles em concentre més en tot el que m’envolta. M’he n’adone de la gran varietat de pardalets. No les veig, però sí les escolte i comprove que piulen de forma diferent: Xiulits curts, repetitius, altres llargs,… M’agradaria conèixer els noms d’eixos pardalets.

Continue cap amun, un, dos, tres, quatre. Arribe a l’entrador del Racó, passa un cotxe i els seus ocupants em saluden, el sol m’enlluarna i no acabe de reconeixe-los, de tota manera, salude també. Al cap d’una estona acerte en saber qui eren. Sombreja, i la marxa és més lleuguera, sense adonar-me’n arribe a l’entrador de l’Aguilar, ja n’hi ha prou i m’en torne. Ahir vàrem arribar a l’entrador de Tagarina, però per avui ja n’hi ha prou.

Cap avall la marxa és més fácil el sol no em dòna a la cara i el venet ajuda. Baixe la vista i veig com els formiguers s’obrin pas. Infinitat de formigues eixen precipitades en busca de gra per emmagatzemar per a l’hivern. L’herba encara pinta verda, floretes liles, blaques, grogues,… N’agafe unes groguetes, són diminutes però em recorden molt a les orquídees. Al trencar la seua tija desprenen un suquet blanquet amb una forta olor bastant desagradable. Me les enduc a casa. La pendent avall fa que els passos siguen cada vegada més amples i de sobte m’encontre en la curva de la Font Major. Un grup d’oronetes revolotegen agresivament, crec que estan sopant, el capvespre és el moment que l’oronetes es dediquen a caçar insectes.

Em tape de nou el nas, els contenidors de l’entrada del poble (o l’eixida) i la rotonda plena d’endorrocs i malea em donen la benvinguda al poble.

Salude a la gent que continua asseguda a les banquetes, m’endinse pel Carrer de Fora, camions, tubs, alcavons, pedrots, i passadisos grocs de ferro em condueixen de nou a casa.

Demà, més.