Arxiu d'etiquetes: amics

conversant amb un xiquet de 7 anys

4 comentaris

Din-don-din-don-din-don—!!! un timbre atropellat i nerviós sonava serien,  les 11 del matí.  Jo m’encontrava passant l’aspiradora per dins de ma casa, i m’ha sobrasaltat l’insistència del so en la caixa de resonància.

– Qui és?  (he preguntat mentres em disponia a obrir la porta).

– Amparo, sóc jo, el teu amiguet que vinc a vore’t.

(Al moment he reconegut la veueta del xiquet).

– Hola Voret (nom fictici del xiquet)! qué bo vore’t per ací!!!.

– Hola millor amiga de ma mare!! he vingut a fer-te la visita. Puc deixar la bici en el teu patiet? (Em diu Voret)

– Clar home, deixa-la i entra. (li conteste).

Voret entra, pregunta per tota la família i m’acompanya mentres jo continue amb la neteja de la casa.

– Uff! que olor més forta, em diu Voret, mentres netejava els sanitaris del cuarto de bany.

– Això és lleixiu, Voret, serveix per a eliminar els microorganismes que es generen si no es desinfecta l’aseo, (li conteste).

– Microorganismes? qué són micoorganismes, Amparo? (em pregunta Voret).

– Els microorganismes són uns animalets molt, molt xicotets que només es poden vorer amb un microscopi, per aixó es diuen microorganismes,  (li conteste jo).

– Aaah! contesta Voret, i continua… i per què els mates? per què no fas una granja de microorganismes?

(He de dir que, Voret és un apassionat dels animals, s’ha criat amb ells)

Sorpresa per la ingenuidad i naturalitat en la que em fa la pregunta, deixe el que estava fent, el mire i li conteste: Perqué no sabria on posar a tots els microorganismes. No tinc lloc per a ells.

– Doncs guarda-te’n un només, com una mascota, (em diu Voret).

– Ah! doncs tens raó, me’n guardaré un i el cuidaré. Em compraré un microscopi per a poder vore’l millor i un collar per a nugar-lo i que no s’escape. (Li dic jo).

– Podré passajer-lo, Amparo?

– Clar, Voret! sempre que vulgues, només ens falta pensar un nom per a posar-li. Com podriem cridar-lo? (li pregunte jo)

– Menudet, Amparo, li posarem Menudet, (em contesta Voret).

Qué bonica és la inocència, la ingenuïtat i la infància i la imaginació.

Per uns moments he viajat en el temps a l’època en la que els meus fills eren menudets com Voret.

Qué bonica és la infància, i qué ràpid passa el temps.

caminata entre amigues

2 comentaris

Tocaven les 8h.30m quan travessava el carrer de l’Om, un ventent que tallava m’acompanyava cap al desvio. Il.lusionada com una xiqueta, amb la motxilla al coll, anava preparada per a passar un matí per la montanya amb la companyia de tres amigues molt especials, (i finalment dos amics d’una d’elles que es van apuntar també).

Pujaren als cotxes i ens dirigirem a la Font de l’Arc. Allí aparcarem i ens encaminarem cap amunt, pel camí de la dreta. Tot i que parega mentida, esta seria la primera vegada que caminaria amb elles i per estos indrets.

Feia un dia fresc d’hivern. Boires espeses, com si de enormes troços de cotó blanc supesos en l’aire es tractaren, es barrejaven entre elles, ocultant el vergonyós i nítid sol de la matinada.

IMG_2211

Pins grisos i també tristos sense força ni verdor, ens miraven com demanant-nos auxili. Qué els passa als pins? per qué estan tan mustios? Estructures secalloses repletes de pinyes seques s’escampen per considerables extensions de la montanya…

Entre bancals treballats i d’altres abandonats travessavem els camins de Sirventa, el Goleró, Santxet, el Morer fins arribar al  Collao Papatxí. Testimonis muds pareixen observar-nos: Les primeres flors d’ametlers, les casetes abandonades a la seva sort, també d’altres molt arregladetes; els margallons i la xara, les angilagues, el romer, la mata i el timonet…

Un caminet ens condueix fins a la font del Morer. Una sequia canalitza l’aigua que emana de forma natural des de dins d’una roca, fins a una font artificial  feta de pedra i ciment. Omplim ampolles i cantimplores, ens fem fotos pel voltant i continuem el camí.

Un veí del poble en la seva furgoneta plena de esclatasangs, ens saluda tot content amb la seva càrrega al creuar-se amb nosaltres.

Un grup de ciclistes ens passen a l’altura de la Font del Morer. Per les lletres de les seues samarretes adivinem que venen de Polop. Pedaletjant sense parar, les amples rodes de les bicicletes de montanya els conduiexen montanya amunt, quí sap fins on arribaran.

Des del som de la penya El Mulero i sense pedre el pas per a no despenyar-se, les cabres ens miren de reüll. El soroll dels seus picots es perden per les montanyes.

El fum de les ximeneies de la comunitat budista ens confirma l’ocupació de les vivendes. Vivendes de planta baixa, humilds i sense pretensions allotgen  a aquells que desitgen romandre una temporada retirats del mundà soroll. I sense adonar-nos, entre converses, fotos i rises arribem a la meta proposada. El Collao Papatxí. Una enorme casa de dos plantes amb un estil eclesiàstic, per calificar-la d’alguna forma, corona la nostra caminata.

Passat el mig dia, desfeien el camí fet, esta vegada per les terres del Secretari, el Cireret i Moelen.

Poc per a les 2 de las vesprada, les veus dels alpinistes ens avisem de que la Font de l’Arc està a prop.

Cansandes però satisfetes agafem de nou els cotxes de tornada a casa. Una caminata molt especial entre amigues que de segur repetirem per altres indrets del terme de Sella.

Fins a la pròxima, amigues.

foto de Jaume Soriano
foto de Jaume Soriano

la meada

2 comentaris

I amb la meada, tanque per este estiu les entrades de cuina.

Li la devia a Pere, doncs va ser ell qui, molt amablement me la va portar des de Lisboa: La meada. 🙂

Meada, és una paraula portuguesa, i la veritat és que en castellà, duu a un poc a confusió, però meada significa cabdell, (madeja en castella).

La primera vegada que vaig sentir parlar de la meada va ser en el blog de Pere, fa uns quants mesos, durant la seva estància en Lisboa.

Preparació de la meada 
Tot i que la borsa que contenia la meada facilitava una forma de preparació determinada, jo la vaig cuinar d’altra manera, doncs en eixe moment no tenia els ingredients que proposava la borsa.

Dir que la meada són una espècie de espaguetis, un poc més grossos que els que compre habitualment per ací, i que estan buits per dins, i com que van a manolls en forma de cabdells, supose que d’ahí el nom de meada en portugués.

Ingredients per a la pasta

  • una borsa de meada
  • un litre d’agua
  • una culleradeta de mantega
  • un got de llet
  • un pesic de sal
en una casola es posa a calfar l’aigua, la llet, la mantega, quan bull s’afegeix la meada i la sal i es deixa uns huit minuts, fins que la pasta queda al “dente” (un poc dureta, que no estiga massa feta, al meu gust)
Ingredients per al farcit o salsaeta.
  • 1/2 ceba
  • quatre tomques ratllades
  • 1 carrota
  • 1 albergínia
  • 1/4 de carn picada
  • 1 fulla de llorer
  • sal
  • sucre
  • orenga
  • una mesura d’oli d’oliva
Es talla la ceba i la carlota a trocets menudes, i es sofreix en una paella amb oli d’oliva, quan estan doradets, s’afegeix l’albergínia durants uns dos o tres minuts, després s’afegeix la carn picada i quan està tot ben fregit, s’afegeix la tomaca ratllada, a la que previament li hem tirat una culleraeta i mitja, de postre, de sucre i una de sal, una d’orenga i dos fulletes de llorer.
Es deixa uns quince minuts fins que la mescla quede meloseta.
Després es serveix junt a la pasta que hem preparat previament, i ja només queda que acompanyar la meada amb un bon vi de La Real, també obsequi de Pere.
Una combinació perfecta!
Bon profit!