Arxiu d'etiquetes: llibres

23 d’abril de 2017

Sant Jordi em sorpren acabant de llegir “El coche de Intisar”, una novel·la gràfica on Pedro Riera a la ploma i Nacho Casanova al pinzell retraten la vida de una dona moderna en Iemen a partir de nombroses entrevistes a dones iemenites durant aproximadament un any. Intisar, protagonista del llibre, comparteix reflexions i anècdotes de la seva vida. Històries sorprenents, divertides i algunes dramàtiques a traves de les quals es pot descobrir el hermètic món d’estes dones i la complexa realitat de la ciutat.

Un llibre de fàcil lectura i molt recomanat, que punturaria en un 8’5 sobre 10.

Moltes gràcies Virtu, per haver-me deixat este llibre i amb ell, haver-me iniciat en el món de les novells gràfiques.

I és que, la lectura s’ha convertit en companya habitual en els últims mesos, omplint les hores de la majoria de les meues vesprades.

Amb el “Coche de Intisar”, 10 han estat els llibres que m’han acompanyat durant els últims cinc mesos. De tots he extret algun coneixement, paraula o idea que han despertant certs canvis en el meu interior i algun que altre hàbit en l’exterior.

Este és un post prou extens perquè el que pretenc es fer un breu resum dels 10 llibres que m’he llegit i expresar el que he aprés de cadascun d’ells. Ho faré per ordre cronològic de lectura, pots llegir-ho tot d’una sentada o poc a poc com et vinga en gana. També, pots  no llegir-ho.

“Ser feliz en Alaska” de Rafael Santandreu. Este va ser el primer llibre que em vaig llegir en desembre de 2106, després de que em confirmaren que havia de passar per quiròfan. Em va atraure el títol per alló de la dificultat que pot comportar viure en una zona amb climatologia tan hostil i no obstant això, arribar a ser feliç. Un poc la situació que em venia damunt.

En este llibre l’autor pretén convertir-nos en individus altament forts, sans i centrats en el present. Diu que, Orientar-se cap a l’interior, Aprendre a caminar lleugers i Apreciar el que ens envolta, són els tres grans passos que hem recòrrer cada dia i  amb intensitat per a assolir-ho.

Apreciar el que ens envolta i Valorar el present per damunt de tot és el que estic aprenent d’este llibre. També he descobert el Haikú, (俳句) un tipus de poesia japonesa a la que fa menció l’autor per ajudar-nos a apreciar el que ens envolta. I és que, un haiku descriu generalment els fenòmens naturals, el canvi de les estacions i la vida quotidiana de la gent.

L’estil del Haikú es caracteritza per la naturalitat, la senzillesa (no el simplisme), la subtilesa, l’austeritat, l’aparent asimetria que suggereix la llibertat. És un poema breu, format per tres versos de cinc, set i cinc síl.labes on la métrica prima sobre la rima. Estos haikus són, des de l’1 de desembre, el fil conductor de les fotos del meu instagram. Amb este primer Haikú (1HM) m’he iniciat amb està nova aficció.

“Espurnes de foc

gelen l’aire del voltant

respira a fons.”

Júlia Navarro autora de “Història d’un canalla” esmicola l’ambició, la cobdícia i l’egoïsme de l’ésser humà, aquell que sap el que fa i el que hauria d’haver fet, el que mai es penedeix. Aquell que enganya, manipula sense importar-li les conseqüències. El que destrueix somnis i reputacions i causa dolor a aquells han volgut ajudar-lo. Aquell que ha jugat amb les esperances dels qui van pensar que podrien canviar-lo.

Este llibre m’ha ajudat a esbrinar el motiu que encarrila a algunes persona a comportar-se conscientment de forma ruin i miserable.

Un llibre molt extens però de fàcil lectura. Sorprenent perqué es succeeixen comportaments alternatius als comportaments mesquins i com a conseqüència el que hagués pogut ser.

El puntuaria amb un 6 sobre 10.

“A la caça de L’ovella” de Haruki Murakami. Bé, que puc dir de les històries de Murakami!, sempre tan originals, màgiques i captivadores.

Amb està faula detectivesca Murakami va guanyar el prestigiós premi Noma per a escriptor novells en 1982 i amb este premi, l’inici de la seva extraordinària carrera d’èxits.

Una història un tant surrealista on el protagonista s’enfronta amb una ovella mitològica que no són sinó els seus propis dimonis interns. Una història plena de frases que et condueixen a la reflexió, com totes les històries de Murakami, d’ahí el meu enamorament amb este fantàstic escriptor. Seleccione alguns dels pàrrafs del llibre que m’han fascinat pel que duen implícit:

“… les frases i la gramàtica que feia servir eren correctes, però a les seves paraules els faltava expressivitat.- Ara bé, parlar amb sinceritat no és el mateix que dir la veritat. La relació entre sinceritat i veritat és similar a la relació entre la proa i la popa d’un vaixell. Primer apareix la sinceritat i després apareix la veritat. El temps entre l’una i l’altra és directament proporcional a la mida del vaixell. La veritat de les coses grans costa més d’ aparèixer. A vegades no apareix fins que ja som morts…”

“… Tothom té una o dos coses que no vol perdre de cap manera. Vosté també – va dir l’home -. Nosaltres som experts a trobar-les. Tothom te un punt intermedi entre els desitjos o l’orgull, de la mateixa manera que tots els objectes tenen un centre de gravetat. Nosaltres sabem trobar aquest punt. Vosté ja ho sap. No és fins que el perdem que ens adonem que existia. – Un silenci breu.- …”

Capbussar-me en pàrrafs com estos em donen peu per a passar-me hores i hores pensant en el seu significat i aixó és algo que em fa sentir molt bé. Em complau molt!.

Un 8 sobre 10 per a este llibre de Murakami.

Unes resenyes de llibres escrites per dones en un suplement setmanal, publicat amb motiu de la celebració del dia Internacional de la Dona, em van animar a decidir-me pel llibre “A propósito de las Mujeres” de Natalia Ginzburg

Són uns relats que conviden a la reflexió i conversa sobre qui sóm i que volem les dones. Són breus relats de poques pàgines cadascun d’ells en les que s’intueix més del que es mostra. Són les dones les que creen el fil conductor dels relats. Dones amb fills i sense fills, tranquil·les o desassossegades, treballadores o depenents dels homes. Dones com aquelles que més tard, en la ficció, viuen com volen o poden.

Amb estos breus relats tan absorbentes, realistes i en ocasions imprevisibles he descobert Natàlia Ginzburg, una escritora que recomane a tot aquell que vulga endinsar-se a entendre el món de les dones.

Un 8’5 sobre 10 és la meua qualificació.

El passat 4 de març, vaig tindre el gust d’assitir a la presentació del llibre de Carme Morera i Tona Català titulat “A mi, què em passa?”. Un acte organizat per l’associació cultural Tastaolletes que em va permetre gojar de la presència i de les paraules de les autores del llibre i d’adquirir un dels exemplars.

És una selecció dels textos publicats en el blog «Me das un beso bonita?», que des de març de 2014 arreplega els vivències de Carme Morera escrites per la seua mare, Tona Català. Un llibre on descobrirem com és la vida de Carme comptada amb grans dosi d’humor, però també de tendresa. Divertides anècdotes, però també autèntiques lliçons de superació sense perdre el somriure.

Després d’uns dies de recuperació de la primera operació i esperant ser intervinguda per segona vegada, la lectura d’estos relats em van vindre com agua caiguda del cel després d’una època de sequera, ja que em van suposar tota una lliçó de superació personal digna d’apendre.

Este xixotet tresor en forma de llibret es mereix un 8 sobre 10.

S’arrimava el 13 de març, aniversari del meu fill, i anava buscant l’últim llibre de Paco Roca per a regalar-li. En l’aparador de la libreria un títol d’entre un centenar, em va fer detindre’m i acaparar la meva atenció “Lo que queda de nuestras vidas”. A només 3 dies de la segona intervenció quirúrgica i en el cor en un puny pels resultats que es podien desprendre de la mateixa, vaig pensar que tal vegada el que quedava de la meva vida, (molt o poc, qui sap!) tenia que valdre la pena viure

Amb “Lo que queda de nuestras vidas” he descobert a Zeruya Shalev, d’ella diuen que és la véu femenina més important de la literatura israelí contemporània, i ho he pogut comprovar després de llegir este llibre. Excel.lent escriptora que narra la historia de fins quatre generacions d’una mateixa família israelí. Una impactant novela que retrata la relació de pares i fills, els sentiments que els uneix però també els ressentiments que els separa.

M’agradat molt la forma que té de descriure als personatges en diferents moments i temps. Empra un llenguatge carregat de minuciosos detalls descriptius i de profundes i punxants reflexions.

Magistral i totalment recomanable este llibre que puntúe amb un 10.

I arriba el 16 de març, dia de l’ingrés en l’hospital, i amb ell, la meva filla des de Reus carregada de llibres per a que no em pille desprovista el meu post-operatori. Com coneix les meues preferències, la seva elecció em complau enormement. De nou Haruki Murakami amb “Després del terratrèmol” i Tothom hauria de ser feminista” de Chimamanda Ngozi Adichie.

Tal i com apunta en la contraportada del llibre de Murakami, en 1995 dos fets van transformar Japó: Al gener, el terratrèmol de la zona de Kobe que va destrossar milers de vides i al març amb gás enverinat al metro de Tòquio en hora punta. El terratrèmol va motivar a Murakami el recull de relats d’este llibre. Sis històries que narren les vides trasbalsades d’uns personatges que s’enfronten a uns esdeveniments tan surrealistes com creïbles i que lluiten per tirar endavant en una situació extrema, com a vegades la nostra vida, la meva vida.

He descobert el terme liqüefacció en un dels relats del llibre, i he estat capaç de relacionar-lo amb la meva vida actual.

“… És una cosa ben curiosa, aixó dels terratrèmols. Ens pensem que el terra que trepitgem és dur i inamovible. Fins i tot ha l’expressió . Però un dia, de sobte, ens adonem que no és així. El terra i les roques, que ens pensavem que eren ben sòlids, és desfan com si foren líquids. Com en diuen, d’això? Liqüefacció?.

Interesant llibre que no vos deixarà indiferent. La meva puntuació 8 sobre 10.

“Tothom hauria de ser feminista” de Chimamanda Ngozi Adichie, és un llibret menut de només una cinquantena de pàgines que recull un brillant i transcendental discurs que va oferir Chimamanda Ngozi Adichie a TEDx-Talk en el 2012, sobre el significat de ser feminista en ple segle XXI.

Un discurs que comença així:

” Avuí m’agradaria demanar que comencem a somiar un pla per construir un món millor. Un món més Just. I apuesta és la manera de començar: hem d’educar les nostres filles d’una manera diferente. I també d’educar els nostres fills d’una manera diferent”.

Amb este llibre em reafirme més si cap en el moviment feminista.

Recomane a tothom la seva lectura d’esta inteligent dona. La meva puntuació un 10.

“Cap al cel obert” de Carme Riera ha estat un dels llibres que la meva amiga Virtu, tan discreta i considerada per no molestar, em va deixa en ca Maria Bota per qué em deleitara amb la seva lectura. I ho ha aconseguit!.

L’autora mallorquina Carme Riera, elabora una genial novel.la sobre la història de la sort dels descendents dels jueus de Mallorca. Una obra encisadora d’aventures que transcorre en la segona meitat del segle XIX, en la que recrea la vida dels jueus conversos, la dels esclaus i la de les dones que, d’entre tots, sempre ixen perdent. Una reflexió política sobre la qüestió nacional on es recrea l’ambient històric de Cuba.

Una extraordinaria novel·la on el final és la part més sorprendente del llibre perquè conclou “més enllà del final”. Una història sense fi dóna a Maria, el personatge principal, la capacitat de sobreviure i convertir-se en una llegenda en la memòria col·lectiva.

Magnífic llibre que recomane totalment i qualifique amb un 10.

Feliç lectura i dia de Sant Jordi!

Llums i ombres

El passat 1 de novembre, l’escriptor japonés Haruki Murakami va rebre el premi literari Christian Andersen. El premi va ser lliurat en la cuitat danesa d’Odense, cuitat natal de l’autor que dona nom al premi.

El jurat va decidir otorgar-li el premi a Murakami per la  similitud amb el gènere literari d’Andersen i per l’habilitat de contar històries on combina magistralment, el realisme del dia a dia amb la màgia dels contes. Esta habilitat ha fet de l’escriptor japonés, un hereu apropiat de l’escriptor danés.

En el seu discurs, el novelista parla sobre el perill de l’exclusió dels extranjers i ho argumenta confrontant llums i ombres de les persones, la societat i les nacions.

A este respecte, Murakami diu que no importa lo alt que es contrueixquen els murs per a mantindre fora als estrangers, no importa quantes vegades reescrivim la història per adaptar-nos-la, al final, acabarem fent-nos mal i ferint-nos a nosaltres mateixa. Supose jo que este discurs aniria dirigit al govern actual danés per la seua posició d’estricta restricció a obrir fronteres als refugiats de Siria.

Continua dient que a vegades tendim a evitar vore les nostres ombres, evitem vore els nostres aspectes més obscurs, però així com una esculptura, com a figura tridimensional, presenta  llums i ombres en  les diferents cares, també nosaltres  poseïm llums i ombres. Llums que no generen ombres, no són llums reals.

Finalment, diu que hem d’aprendre pacientment a conviure amb les nostres ombres i observar cuidadosament aquelles que viuen amb nosaltres. “Algunes vegades en l’obscuritat del tunel has d’afrontar el teu costat obscur”.

Simplement genial el discurs de H. Murakami.

(Post basat en l’article publicat en el periòdic the guardian de l’1 de novembre de 2016, que m’ha fet recordar la visita a la casa natal – museu de Christian Andersen en la cuitat danesa d’Odense, en el viatge a Dinamarca en l’estiu de 2015)

https://www.theguardian.com/books/2016/nov/01/haruki-murakami-hans-christian-anderdersen-prize-speech-outsiders#img-1

Museu dehans christian andersen
Museu de Hans Christian Andersen. Juny 2015. Viatge a Dinamarca

 

el xic sense color i…

Unknown-1Es la novela més recent de Haruki Murakami, (2013) amb la que l’escriptor ha aconsseguit un gran èxit després de la trilogía 1Q84.

Fa només una setmana que acabe de llegir-me’l, i el llibre tracta dels anys de peregrinatge de Tsukuru Tasaki, un ingenier apassionat de les estacions de tren que, repren la seva vida després d’una gran crisi produïda en la seva època universitària. Superada la trentena, inicia una relació i, per avançar, ha de resoldre un problema que li atormenta des de la seva joventut, setze anys enrere, .

Durant el pelegrinatge, Tsukuro passa per diverses etapes de la seva vida , i per tres ciutats: Tokio, Nagoya i Helsinky

El xic sense color i el seus anys de peregrinatge es una novela que parla sobre l’amistad, d’allò que és i d’allò que creiem que és; de la creació d’una personalitat, i de la superació del passat. Parla també de l’amor i de la soletat d’aquells que encara no han encontrat el seu lloc en el món,

Murakami ens convida també a escoltar la banda sonora de la novel·la: Les années de Pèlerinage de Franz Listz, i como que mai havia escoltat esta peça, m’ha acompanyat per diversos capítols del llibre.

Per a mi ha estat una bona lectura d’estiu. La recomane.

o tot o no res

O TOT O NO RES

És tant breu el deler

i tan durador l’allunyament!

És tan profunda la passió 

i tan superficial el despit!

És tan feble l’afecte

i tan fort el dolor!

i tan extensa l’apatia!

És tan difícil la intimitat

i tan fácil la ruptura!

En fi,

és tan curta la distancia

entre les brases i les cendres

que no sabem el que tenim

fins que el perdem.

MANEL ARCOS

Un dels poemes que més m’agradat del llibre de poemes de Manel Arcos, titulat “EL VOL DEL SILENCI”, que vaig comprar ahir després de la interessantíssima xerrada que va fer sobre el bandolerisme en terres valencianes.

EL VOL DEL SILENCI conté 35 poemes distribuits en dos parts. 25 en la primera part, “Moments”, amb els que evoca la seva infància i adolescència; i 10 en la segona part, “Paisatges i llegendes”, més geogràfica i descriptiva.

O TOT O NO RES , és un poema de la primera part Moments, i l’he triat perquè,com he dit abans, és un dels que més m’han arribat.

Recomane des d’ací la seva lectura, esperant el gogeu tant com l’he gojat jo, amb la passió del món del silenci poètic, tal i com m’ho va recomanar en la seva dedicatoria l’autor del llibre, Manuel Arcos.

la foto-299la foto-300

 

 

 

 

 

 

la història del ratolí que es va trobar un gat vegetarià

Esta és la història del ratolí que es va trobar un gat vegetarià, extreta del segon llibre de la trilogia de 1Q84, de Haruki Murakami, que he représ només començar l’estiu, i que diu així:

A un ratolí que era a un porxi se li va aparèixer de sobte un gat molt gros. El ratolí va quedar atrapat en un racó, sense escapatòria, i va dir tremolant: “Per favor gat, no em menges! He de tornar amb la meva família. Els meus fills m’estan esperant morts de fam. Deixa’m anar-me’n, per favor”. “No es preocupes” li va dir el gat. “No et pense menjar. La veritat, tot i que no ho puc  anar explicant a tothom, és que sóc vegetarià. No menge mai carn. O siga que has tingut molta sort, de trobar-me a mi”. El ratolí li va respondre. “Oh quin dia tan fantàstic! quina bona sort he tingut, de topar amb un gat vegetarià”. Però tot just acabava de dir això que el gat se li llançà damunt, i immobilitzà amb les seues ungles i l’agafà pel coll amb les dents esmolades. El ratolí, patint molt, li va preguntar al gat amb l’últim alé que li quedava. “Però, que no m’havies dit que eres vegetarià i no menjaves mai carn?”. I el gat li va respondre, llepant-se els bigots.”Sí, jo no en menge, de carn. No t’he dit cap mentida. El que faré serà endur-te’m i canviar-te per un encisam.”

Ensenya algo esta història? doncs, realment no ho sé, només m’ha vingut al cap contar-la pensant amb la bona i la mala sort. Però si teniu ganes de buscar-li alguna lliçó sou lliures de fer-ho.

 

com una onzeta de xocolate negre

“El teu nom és un ésser viu” un llibre de Josep Manel Vidal,  regalat per Àngels  amb motiu del meu 47 aniversari.

Un llibre que arreplega 43 proses poètiques de Josep Manel Vidal en només 61 pàgines, i que l’autor defeneix com un inventari perfecte d’emocions.

Josep Manel Vidal es recrea en el llenguatge, un llenguatge amb un lèxic ric amb el qual crea escenes d’una gran intensitat emotiva i d’una sinceritat apassionada.

Per la seva breu extensió podria llegir este llibre en només una vesprada, però he preferit saborejar-lo poc a poc, i per això, cada dia quan acabe de sopar, elegeix un text a l’atzar i com una onzeta de xocolate negre, que tant m’agrada, el deguste poc a poc, el paladeje una i una altra vegada,… poc a poc per a que el plaer experimentat  després de cada lectura romange suspés en el meu cap, en el meu cor.

La lectura nocturna d’una prosa poètica de Josep Manel Vidal i l’onceta de xocolate negre, són capaços de generar dopaminaendorfinesoxitocina i serotonina suficients per a que les nits i els somnis siguen cada vegada més plàcids.

Esta nit l’atzar m’ha dut a “l’epíleg”

El cor s’endureix quan no brolles de l’espessor dels meus versos; i els meus ànims són una humitat ombrívola enganxada a la finestra minúscula dels meus ulls. La meva ànima fa la migdiada sota un sol d’estiu, en el capvespre etern de la teva absència.

Qué puc dir d’este text?  M’he quedat sense alè… Com una onzeta de xocolate negre que tant m’agrada.

Un meravella,

Gràcies Àngels, gràcies Josep Manel.

1Q84, llibre 1

La sinòpsi del llibre diu:

En este món en aparença normal es mouen Aomame, una dona independent, instructora en un gimnàs, i Tengo, un professor de matemàtiques, que ronden els trenta anys, i porten vides solitàries. Els  dos perceben, a la seva manera, alguns desajustos en el seu entorn, que els conduiran de manera inexorable a un destí comú. La bella Aomame és una assassina; l’insignificant Tengo, un aspirant a novel·lista al que han encarregat un reescriure una obra d’una adolescent anomenada “La Crisàlida de l’aire”. Les sectes religioses, el maltractament i la corrupció formen part de l’entramat d’esta història. 

La meva opinió sobre el primer llibre, (d’un total de tres) que ara mateixa acabe de llegir:

És una història profunda i plena d’intriga i misteri que van més enllà de la pura imaginació. Té una excel.lent narrativa, com a mi m’agraden els llibres. Conecta molt be les històries paral.lales dels dos protagonistes.

Costa un poc que comence la trama però després, t’enganxa completament.

Una història molt innovadora, ara be, si eres un racionalista empedreït difícilment comprendràs la proposta  d’este llibre, doncs lo real i lo fantàstic es barregen amb tota naturalitat, perquè en l’univers de 1Q84 tot és possible.

Recomanable per als incondicionals de H. Murakami com jo, per a la resta, ni intentar-ho.