El falciot i l’oroneta

El confinament m’ha dut implícit el silenci i l’observació de la natura. Del silenci ha eixit la reflexió sobre alguns dels meus comportaments i la intenció de revisar i de canviar-los; i de l’observació de la natura, el descobriment d’uns ocellets. Els falciots, objecte d’esta entrada.

 A simple vista, que és com els veig jo, els falciots són negres. Volen a gran velocitat i quan més en veig és pel matí de 7:30 a 8:30, quan comence a teletreballar darrere la finestra; i per la vesprada a la mateixa hora, quan ix al terrat a arreplegar la roba, llegir o pendre l’aire un ratet.

Els falciots són negres, tenen les ales articulades i molt llargues en proporció del seu cos, anatomia que li permet mantenir-se a l’aire gaire la major part del dia. Pràcticament es passa la vida volant, on per lo vist no sols caça sinó que fins i tot hi dorm i s’aparella, Vola en grups, caçant i deixant anar crits aguts i sorollosos, com estos:  “xriiii, xriiii, xriiii, xriiii”

Fins el confinament, els confonia amb les orenetes, perquè tenen una forma molt pareguda i volen junts a gran velocitat mentres cacen. Cal prestar un poc d’atenció per a encontrar facilment les seus diferències en quant a la forma i color. Les orenetes són més xicotets, tenen les ales proporcionalment més curtes i amples i una manera més “despenjada” de volar. A més, les orenetes, solen volar més a la vora de terra i, si les observes be, tenen més àrees blanques en el seu cos i els colors són menys foscos.

Els falciots solen niar en cavitats naturals de parets rocoses o en buits de les cases. Les orenetes fan nius de fang, visibles baix els alerons de les façanes de les cases. Any rere any, sempre les mateixes façanes.

Al falciot, a Menorca li diuen ginjola. D’ahí la dita de: “Mes feliç que un gínjol”, i és que només cal observar el vol del falciot (ginjol) per a comprendre, i envejar la felicitat en la que viu este simpàtic ocellet.

Dicotomia entre passat i futur

“Serem Atlàntida”

El primer contacte amb el llibre va ser molt difícil. Acostumada, últimament, a llegir històries amb un plantejament, nuc i desenllaç, esta requeria d’una alta dosi de concentració i silenci. Frases interminables amb moltes ramificacions i continguts, alguns d’ells filosòfics, demanaven com a mínim un parell de relectures.

Per a ser sincera, el primer capítol em va descolocar. Quina història tenia entre mans? A pures i a empentes vaig poder arribar al capítol segon. Com si per una costera escarpada, d’una abrupta penya vaig poder assolir exhausta el final del segon capítol. El camí va ser llarg i pesat però, amb la il.lusió de trobar el fil de la novela. No el vaig encontrar.

Nombrosos noms de ciutats que canvien d’idioma al mateix temps que ho fan les seues fràgils fronteres geogràfiques; escriptors, artistes, cançons, pensadors, pel.licules,…. i un sinfí de conceptes que de manera explícita e implícita l’autor cita en les interminables frases del llibre, van fer que em desanimara i deixara de costat la lectura del llibre.

Com que la lectura d’este llibre ens va pillar en ple confinament, els meus companys del grup de lectura Tastaolletes aportaven els seus comentaris pel grup de Whatssap. Jo, per la meva part, m’escudava amb que “dels primers capítols no hi havia passat degut a la seua complexita”, amb “la mancança de temps que tenia”… en fi, una sèrie d’excuses per tal de no “calfar-me” el cap i seguir amb el llibre.

Finalment, he de reconèixer que els comentaris d’alguns companys del grup de lectura van ser la clau per a reprendre la lectura i enfilar-me de nou a trepitjar l’escarpada muntanya en busca del fil de la novela.

No va ser tarea fàcil, ho reconec, però pas a pas i capítol a capítol vaig encontrar el fil. I arribar al final va pagar la pena. Un llibre amb una narrativa d’ALÇADA. Un llibre que requereix de la màxima concentració, amb una narració fragmentada en la que se injecten temes filosòfics a partir de les atzaroses trobades entre els dos protagonistes que es mouen per l’anciana Europa buscant alguna cosa perduda i que no sabem massa be que és.

Una metèfora del que és hui Europa, una institució miope, amb una estructura anquilosada que no pensa lo suficient en els seus ciudatans i que tal vegada, demà no existeixca.

Serem Atlàntida, de Joan Benesiu, una dicotomia entre el futur de “ Serem” i el passat de “Atlàntida”

Recomane altament la seua lectura en estos dies tranquils i silenciosos de confinament.

Diumenge de Pasqua de confinament

A mesura que passen els dies augmenten les propostes on line que intenten entredindre’ns i fer-nos més tolerable el confinament a casa. D’entre elles, en ressalte una que sí be, no té massa trellat, sí ha estat capaç de transportar-me a la meua infància. (Bàsicament, la proposta animava a penjar una foto de la teua infància a l’estat del Whatssap i proposar fer el mateix al que visualitzara la foto).

Repeteix, una proposta sense trellat.

Però d’eixe sense trellat, només s’ha salvat la xiqueta de la foto. Una xiqueta de 20 mesos acabats de cumplir, fotografiada al jardí del Carrer de fora, just davant de sa casa, pel fotógrat Fernández en el dia de Sant Joan de 1968 (tot atenent a la data impresa en el revés de la foto).

La foto en blanc i negre, només deixa distinguir les distintes tonalitats de negres a grisos. Una llàstima, perque la frondositat de les plantes i el seu colorit hauría ressaltat més, si cap, a la xiqueta.

La xiqueta està de peu encarada davant les plantes del carrer, el seu cosset però girat cap a la càmera, que està a la seua esquerra. Els braçets marquen una postura intencionada com de dir: “aixina estic be, senyor retratista?”. Una pose supose indicada pel fotògraf Fernández.

En primer pla de la foto hi ha un enorme baló de plàstic tot ple de dibuixos de animalets, com ara un dofí que juga amb una pilota, un ànec o un cocodril amb la boca oberta. Un baló que a ella li va servir per fer-se la foto, i que al seu propietari (el seu germà) i a la resta de veinets majors que ella, per a jugar i divertir-se en els llargs dies d’estiu. Durant molt de temps va ser l’únic baló al carrer, segons em va dir una veïna meua l’altre dia quan va vore la foto al meu estat del Whatssap.

Continuant en la foto, diré que, darrere de la xiqueta , es veuen unes cases amb la pedra de les façanes encara a l’aire. Només  una d’elles la conserva avuí en dia. El carrer, de terra i pedretes.

Una minúscula faldeta plisaeta a quadrets, un jerseiet de cotó, tots dos fets a mà per sa mare, i unes sabatetes blanques amb uns calcetinets del mateix color per baix dels genolls, componen la vestimenta d’eixa xiqueta que mira fixament a la càmera.

On està eixa xiqueta? Qué ha sigut d’ella?

Mirant-la fixament i simulant per uns instants la seua pose en la foto, sóc capaç de connectar amb ella. La seua mirada, la seua sonrisa, els seus gestos minúsculs em trauen el seu batec infantil compassat amb el meu adult. Un batec de felicitat infinita davant l’objetiu de la càmera del retratista el dia de Sant Joan de 1968.

I hui, diumenge de Pasqua de confinament, amb 28.122.937 minuts de vida escric este post amb el desig irrebatible de no defraudar mai a eixa xiqueta que duc dins, la de la foto.

 B24635C2-5C50-4BA2-8D92-DE18A632FA91

Efímers inquilins

La migdiada m’és necessària, obligatòria diria jo. Diàriament, només acabe de dinar em gite al llit tal i com si fora per la nit, i allí roman al voltant d’unes dues hores. Siiií, dues hores. Mòbil en mà, primer conteste els missatges pendents, després consulte la premsa per Twitter, i finalment la son m’encontra perdent el temps un rato per Instagram.
Un somni reparador em permet encarar la resta del dia amb el 100% d’energia carregada.
Hui, com que és dissabte i fa bon dia, he pensat llegir un rato al terrat. Llibre en mà i buscant la pàgina on m’havia quedat,  sent, unes cases més enllà, la repetició d’un passatge musical d’algú amb el seu instrument. La insistència del músic fa que finalment, la melodia prenga cos.
Deixe el llibre, no puc concentrar-me en la lectura. No sé, si perquè no connecte amb la història, o tal vegada, perquè realment el que m’apeteix és escriure.
Agafe paper i boli i escric un rato.
Són les sis i mitja, fa sol a ratets, quan les nombroses boires ho permiteixen. El ventet és molt suau i gelat. El solet m’ acarona la cara; el ventet em talla les mans. Un batí de tela polar damunt del xandall em permet romandre a l’exterior. Maremeua quines pintes duem en el confinament.
El silenci de la vesprada és trencat pel so de l’instrument; per les rises i cants d’unes xiquetes confinades en sa casa; pels nombrosos cants dels ocellets i pel cant de dos o tres pollastres amb el rellotge biològic trastornat.
La vida ací fora segueix sense nosaltres. Mire al meu voltant i les muntanyes d’enfront, el riu, L’ermita de dalt, els margens, … em fan pensar que sóm tan insignificants… , tan efímers…, tan prescindibles… Centenar d’anys, milers, milions d’anys abans d’aparèixer l’ésser humà, la Terra rodava sense nosaltres.
Poca cosa sóm, només uns inquilins efímers d’este Gran Planeta Terra

Temps de confinament

Segona setmana de confinament. Diumenge 29 de març de 2020. Són les 13:24. Després d’una setmana hivernal, tenim un dia radiant de primavera, però no per massa temps. Uns nuvolots asomen el cap per darrere les muntanyes de l’Aguilar.
Estic al terrat de ma casa. Les vistes, com sempre, són excepcionals. Un lleuger ventet s’acaba d’alçar, espere ens deixe dinar hui ací dalt al terrat. Seria una bona manera de trencar la rutina d’estos dies.

Esta setmana passada ha sigut la primera de teletreball. Desviaments de cridaes, Administració Elctrònica en el ordinador personal, accés a E-mail del treball, missatges per telegram; reunions virtuals per Whatssap. Tot un desplegament telemàtic per a continuar treballant pels qui mes pateixen les conseqüències del Coronavirus. Reinventant-nos cada dia en la manera de treballar, de relacionar-nos entre els companys; també adquirint hàbits a marxes forçades per tal de no sucumbir a l’angoixa i desesperació. No és moment d’això. Ara més que mai hem d’estar a l’altura de les circumstàncies. Donar la talla, com se sòl dir.

Treballar, cuidar-nos i cuidar als més vulnerables. Preocupar-nos pels qui mes volem, preguntant com estan i com s’encontren. L’interès que mostrem cap als demés i el mostrat cap a nosaltres reforça el sistema immunològic tant o més, que un eficaç medicament. Estar confinats és sinònim d’estar aïllats, però no de romandre allunyats.

El confinament també és un bon moment d’introspecció. Un viatge cap a l’interior de nosaltres, segur que ens descobreix racons personals que amb tota probabilitat ens ajudarà a conèixer-nos i comprendre’ns millor.

Salut i resistència !!!

El viatge a Noruega. Bergen-Stavanger

Dijous 6 de juny.

Ens alcem de bon matí per a volar fins a Stavanger on ens esperen els nostres amics Sigrid i Ingvar.

A les 8h del matí ix l’avió i en 20 minuts arribem a Stavanger. El dia es clar i puc fer fotos des de l’avió. Des de la finestreta es veu la costa tal i com apareix en les mapes. Retallada, on abunden els fiords i valls en forma de U i illots rocosos i escarpats la majoria dels quals estan poblats de casetes de fusta de colors.

Quan arribem, agafem un bus fins al port que està a uns 10 minuts. Allí ens espera Ingvar en el cotxe per a pujar al ferry que ens traslladarà fins a l’altra part del fiord. La summer cabine està a uns 10 minuts en cotxe.

La particularitat de la geografia noruega obliga continuament a combinar distints mitjants de transport per a desplazar-te d’un lloc a un altre. Actualment esta tot connectat per mar, terra i aire per a facilitar el desplaçament als noruecs. De camí a la summer cabine, ens conta Ingvar que en novembre està previst la inauguració d’un túnel subterrani, (actualment en construcció, com podem comprovar) que connectarà la zona de Rogland, (on s’encontra la summer cabine) i Stavanger. Esta connexió subterrània permetrà estalviar la meitat de temps als seus habitants en els seus desplaçaments, evitant cues i esperes diaries a pujar en el ferry.

A les 9 arribem a la summer cabine dels nostres amics. Sigrid espera a la porta per a donar-nos la benvinguda i convidar-nos a entrar per a pendre un apetitós desdejuni acabat de preparar.

La summer cabine, el lloc on està ubicada i les vistes són de somni. Davant de la cabine, el fiord; Darrere un frondós bosc de conníferes, flanquejat per un llac. Al costat un riuet menudet desemboca al fiord. Qué puc dir? Com en un conte de fades.

Esta zona està plena de casetes de fusta com la dels nostres amics. Cabins, tal i com les anomenen ells. Les parceles no són molt grans i m’ha sorprés que ninguna d’elles està vallada i les finestres tampoc tenen reixes.

Tenien preparat un passeig en barqueta pel fiord, però quan arribem al portet on estan anclades, comença a ploure i canviem de plans. Així que fem una ruta a peu pel bosc que hi ha al costat. El temps ací és molt canviant; a moments plou, fa gelor i  cal abrigar-se, i acte seguit ix el sol amb força i has de desperende’t de la roba que portes damunt. La ruta ens duu un parell d’hores. Els nostres amics també estan en forma. Ens endinsem pel bosc, caminant per xicotets senders. Les grans conníferes ens protegeixen dels forts rajos del sol. Et sent cantar als ocellets per tot arreu. Ingvar es un aficionat a l’observació de les aus i es coneix a tot animalet que vola.

A mitjan trajecte arribem a un hermós llac, ens fem algunes fotos mentres Ingvar aprofita per contar-nos que al som de les muntanyes que tenim enfront nien les àguiles. Ell les veu com sobrevolem i cacen al fiord de davant de la cabine. És una apassionat de l’observació, tant que diu que s’instal.lat un observatori particular en el saló de la cabine. Allí, sentat en un silló ergonòmic comodíssim, les vistes a l’exterior a través del vidre són de 180º.

Sigrid i jo caminem juntes per davant; anem parlant de les nostres aficions, famílies i sobre tot, de les fotos publicades a l’Instagram. La conversació, tot i que és en anglés, és fluida, amena i divertida. Com si ens coneguérem de tota la vida. Que coses més extranyes i a la vegada boniques.

Són les dos del mig dia i estem a uns 15 minuts de la cabine. Fa tanta calor, que he tingut de llevar-me tota la roba i quedar-me en camiseta interior. Encontrem una serreria de troncs de fusta, trenquem l’alé un instant i aprofitem per a fer-nos unes fotos davant dels troncs, amb el fiord al fons.

Fugint del sol arribem a la cabin, i després de refrescar-nos, Sigrid ens servei un “lunch”. No vol que l’ajudem a res, diu picant-nos l’ullet, que sóm els seus convidats i l’ùnic que podem fer per ella, és menjar-nos tot el que ens ha preparat. La veritat és que té sentit de l’humor. El lunch consisteix en una font d’amanida, que té enciam, tomaquetes “cherris”, rodanxes de pebrers roja, salmó. Una taula de fusta amb dos tipus de formatge. Una cistelleta amb varis tipus de pa, integrals, de cereals, de sègol. I un bol amb cireres d’orige turc. Tot un manjar!!!.

Les conversacions mentres mengem són molt entretingudes. Jo comet algun que altre error al parlar en anglés. Em disculpe per això, però Sigrid diu que no em preocupe, perquè allò important és poder comunicar-nos i entendre’ns, i és el que estem conseguint en tot moment.

Quan acabem de fer-nos el “lunch”, dinar per a nosaltres, descansem en una habitació que ens ha preparat. Estem cansats, duem més de 12 hores pel món.  L’habitació que ens han preparat está al primer pis. Te el sostre inclinat. Està tot molt nou, ordenat i net. Impol.lut diria jo. La cabine pareix de conte.

I entre, conversacions, menjarets, vinets, senderisme, rutes turístiques i rises passem dos dies amb els nostres benvolguts amics noruecs, quedant en tornar-nos a veure’ns el proper any per Sella, esta vegada com a convidats nostres.

Una experiència mes. Única!!!

El viatge a Noruega. Bergen-Osterfjord

Dimecres 5 de juny.

Estem a Bergen. Ens alcem i ens saluda un dia plutjós i fresc. Enmig de la pluja, busquem una cafeteria per a desdejunar. Meyns mal que m’he vestit amb els pantalons impermeables del Decathlon i no em banye en absolut!.  Com plou, decidim comprar un bono del Turism Centre, que inclou un circuit en bus per la ciutat i la pujada a les muntanyes en funicular.

Viatjar pel teu compte et permet elegir el moment, la manera i el lloc on anar.

El bus te una part coberta i la resta al descobert. Ens sentem als seients coberts perquè una fina pluja cau en el moment d’iniciar el trajecte. El conductor del bus és d’orige Italià. Un home molt espavilat que parla varis idiomes i a més de conduir, fa de guía relatant la història d’alguns carrers del centre històric de Bergen.

Bergen significa muntanyes que envolten la vall, i segons conta el conductor-guia, la ciutat ha sofert nombrosos incendis al llarg dels anys, sobre tot en els segles XVIII i XIX. La fusta, com a material principal de construcció dels edificis, i el foc com a font d’energia per a cuinar i calfar les cases, eren dos elements explosius quan s’ajuntaven, i els incendis una constant.  Construien en fusta perquè era el material més barat, només cal donar una ullada als boscos del voltant per a entendre-ho. Davant esta situació, les autoritats van aprovar una sèrie de mesures preventives per a intentar reduir i eliminar els constants incendis. (Com a curiositat destacar que, hi han cases que tenen inscrites fins a quatre dates en les seues façanes, que indiquen les vegades que s’han incendiat i que les han tornat a construït). Entre  les mesures preventives d’incendis estava la de construir amples avingudes en la ciutat que servien de tallafoc; i obligar a la població a utilitzar materials inífugos de construcció. La gent amb més possibilitats econòmica, un grup molt reduït, emprava el ciment per a construir les seues cases, però com era tan car, la majoria de la població no s´ho podia permitir, així que per a esquivar una multa de les autoritats locals, el que feien era continuar emprant la fusta per a construir les seues cases, i revestir-les per l’exterior amb una fina capa de ciment per a poder passar sense problemes les inspeccions. Però clar, esquivaven les sancions però els incendis continuaven sent una constant. Van haver de popularitzar-se els preus d’estos materials per a reduir els incendis de manera significativa.

Ara només queda un carrer de casetes de fusta tal i com eren en aquella època ubicat al port. És centre d’atracció turística i les casetes fan servir de tendetes de regals, cafeteries i pubs. És el lloc més emblemàtic de Bergen imprés en infinitat de souvenirs que els turistes comprem com a record o per a regalar.

Deixem el bus i les interessants històries del conductor-guia i pugem al funicular que uneix Bergen en les muntanyes que l’envolten.

La pujada en el funicular és excitant, les vistes es tornen espectaculars en l’altura. Ha parat de ploure i s’han alçat les boires. El temps el tenim d’aliat de nou i ens permet contemplar les vistes a la ciutat, als asombrosos fiords i fer una xicoteta ruta pel sóm. Enormes conníferes ens obliguen a alçar el cap al màxim si volem endivinar la seua altura. 15?, 20? 25 Metres d’altura? No sabria calcular. Colosals en tot cas!!!. Es respira un aire pur, i també un silenci que et permet escoltar el cant dels nombrosos pardalets que poblen les copes dels arbres. L’ambient és tan pur que les soques dels arbres están plenes de llimac.

Baixem de les muntanyes i ens dirigim al port per a fer una excursió en vaixell a través del fiord de nom impossible, anomenat “Osterfjord”. El trajecte ens ocuparà unes 3 hores entre anar i tornar.

El llit del fiord va estretint-se lenta i progresivament. El color de l’aigua va canviant del blau clar al blau obscur per a convertir-se finalment en verd fosc gaire negre. La coloració li la dona les penyasegats que envolten el fiord. El xicotet oleatje que hi havia al port, va desapareixent i a pocs metres de la capçalera del fiord, l’aigua sembla més be un espill capaç de reflejar, amb una simetria perfecta, el paisatge del voltant.

En el trajecte, hi han trams que el vaixell ha de minorar la velocitat perquè l’amplaria del fiord s’estreteix. Es en eixos moments quan se’ns permeten ixir a coberta per a fer fotos o simplement contemplar el paisatge sense cap vidre per enmig.

Arribant a la capçalera del fiord, dos enormes cascades d’aigua cauen amb força des d‘uns 100 metres d’altura. El vaixell reduix la velocitat al màxim, s’arrima a un dels penyasegats i un home de la tripulació arreplega aigua amb un poal per a oferir-nos-la als passatgers. L’aigua procedeix d’unes de les cascades que cau del desgel del sóm de les muntanyes.

De nou, una altra excitant experiència. Inaudita!!!

Reflexions d’un 5 d’agost 2019

5 d’agost 2019

A Madrid, amb la meua filla. Vàrem arribar ahir per la vesprada. Ella treballa i la seua parella està de vacances així que, me n’he vingut  a passar uns dies amb ella per ací dalt.

Fa calor, molta calor. Sí, ja ho sé, sòc molt pesada amb el tema de la calor, però és que no la soporte. A banda d’això, estic de meravella. Encantada com diuen per ací

Pel matí estic a soles, així que m’alce quan vull. Després d’asear-me i desdejunar, escric un ratet, com estic fent-ho ara mateix. M’en baixe al gym que tenen en els baixos de l’edifici; Faig un poc d’elíptica i a les 12h., quan obrin la piscina, ubicada també en el recinte de l’urbanizació, nade durant uns 45 mimuts. L’aigua està prou gelada, com a mí m’agrada, doncs em va superbé per a suportar esta calor. Després del bany em quede fresqueta i me’n puje a preparar algo de dinar. Les vesprades les reservem per fer turisme.

La meua filla viu en un àtic. És xicotet, tampoc necesiten més. És nou, molt lluminós i el tenen molt arreglaet. Te un terrat amb plantes i dona la sensació que estigues en un xaletet. Una sort encontrar algo així per ací dalt.

Ahir, de camí en tren des d’Alacant a Madrid, anava pensant sobre la trajectòria formativa i profesional de la meua filla. Jo crec que és envejable. Els inicis van ser en l’escola del poble, el “Server Mora” de Sella, actualment està on ella ha triat per a fer la seua especialització com a metjessa interna resident, en l’hospital Jiménez Díaz de Madrid .I ací romandrà durant cinc anys. Després ja es vorà.

Com ja he dit, de menuda va estudiar en l’escola del poble, la “Server Mora” de Sella. Una escola rural, pública i en valencià. Encara me’n recorde allà pels anys ‘90 quan es va iniciar a Sella l’ensenyament en valencià, algunes veus clamant al cel per a impedir-ho. Pensaven que era el fi del món, doncs pensaven que estudiar en valencià impediria a l’alumnat apendre el castellà i limitar, en un futur, l’àmbit geogràfic per a treballar. “No podran treballar en llocs on no es parle el valencià”. “Si volen, no podran treballar en Madrid o l’extranger!!!” recorde que deia algun que altre pare d’alumne. Quanta ignorància senyor!!!. Ignorància i sobretot, fòbia i meynspreu a la nostra llengua.

Doncs, ací està, treballant i especialitzant-se en medicina interna, en un del millors hospitals de l’estat Espanyol. Com no podia ser d’altra manera, els mals presagis d’alguns pares en relació a l’ensenyament en valencià, no s’han cumplit en absolut.

L’ensenyament en valencià ha permés a tot l’alumnat a aprendre la nostra llengua i a més a més, assolir una educació bilingüe per a poder estudiar i treballar allà on es vulga. Ella ha estudiat sempre en la pública i en valencià. Al poble, l’educació primària. A La Vila, la secundària i el batxillerat. A valència, la carrera d’Infermeria. A Catalunya, la de Medicina. A Madrid, el MIR en medicina interna.

Ho ha fet ella, i altres tants del poble. Amb açò vull dir, que ens llevem la por de viure al poble i estudiar en una escola rural, pública i en valencià com la de Sella.

Perquè… qui vol, arriba on vol.

 

un lloc on escriure

%d bloggers like this: