Salutació d’acomiadament

En determinats moments de la vida, una no sap mai quan una salutació pot convertir-se en l’últim acomiadament.

Qui anava a dir-me que la salutació que ens vam fer el Roget i jo el dijous passat pel matí en la porta del Consultori del poble, anava a convertit-se en un acomiadament.

Sempre et recordaré com una bona persona, amable, simpàtica i divertida.

Descansa en pau, Vicent.

Quin any, senyor. Quin any… 😔

Sponsored Post Learn from the experts: Create a successful blog with our brand new courseThe WordPress.com Blog

WordPress.com is excited to announce our newest offering: a course just for beginning bloggers where you’ll learn everything you need to know about blogging from the most trusted experts in the industry. We have helped millions of blogs get up and running, we know what works, and we want you to to know everything we know. This course provides all the fundamental skills and inspiration you need to get your blog started, an interactive community forum, and content updated annually.

CONNEXIONS

El meu camí a la faena es una experiència diària molt bonica i profitosa. Bonica perquè em permet gojar dels meravellosos amanèixers, i profitosa perquè em possibilita fer un repàs mental de les tasques a fer en la jornada laboral mentres escolte musiqueta de Radio3, l’emissora que acostume a sintonitzar mentres condueix.

L’altre dia sense adonar-me’n, no sé quin botó vaig tocar de l’aparell de la ràdio que vaig pedre la connexió. Com no m’agrada conduir i anar palpant botons sense trellat, vaig optar per posar un CD Jorge Drexler, “Salvavidas de Hielo” si no m’enganye, l’últim dels seus treballs.

Només començar a sonar les primers estrofes del tema “Movimiento” i que diu així:

“Apenas nos pusimos en dos pies, comenzamos a migrar por la sabana, siguiendo la manada de bisontes, más allá del horizonte, a nuevas tierras lejanas. Los niños a la espalda y expectantes. Los ojos en alerta. Todo oídos, olfateando aquel desconcertante nuevo paisaje, desconocido”.

Una connexió de sobte em fa fer unir esta cançó amb el fascinant llibre titulat “Sapiens” de Yuval Noah Harari. Qui haja llegit el llibre i escoltat la cançò, estic segura que estarà d’acord amb mi en l’evidència de la connexió entre els dos. I ja no només entre cançó i llibre sinó també amb la connexió que trobe entre cantautor i escriptor, tots dos únics per la singularitat i perfecció que alcancen les seues respectives obres.

I sobre connexions m’agradaria seguir parlant en este post, connexions simbòliques d’idees i conceptes.

Les Connexions que em van vindre a la ment, van ser les relacionades entre sèries de TV i llibres que últimament he vist i he llegit, i de les que es podrien extreure interessants idees i conceptes per a explicar realitats que ens afecten en la vida diària.

La sèrie “The Durrells” va arribar de casualitat, tot just buscant un entreteniment televisiu que fora amè i agradable per tal de desconnectar de la multitud de programes sobre la pandèmia.

The Durrells està basada en el llibre “Mi familia y otros animales” una novela autobiogràfica escrita pel naturalista i escriptor britànic Gerald Durrell, el fill menor de una família anglesa formada per una vídua que passa per dificultats económiques, i que preocupada pel futur dels seus quatre fills, decideix en els anys trenta mudar-se amb la seva família a l’illa de Corfu en Grècia, on començaran una altra vida. Tota una lliçó de vida la que ens ensenya esta valenta dona amb la seva agosarada i encertada decissió

La sèrie em va conduir a la lectura de “Sebastian” de Laurence Durrell, germà major de Gerald Durrell. Una novel.la que es desenvolupa principalment en Suiza immediatament després de la segona guerra mundial. Egipte també forma part de l’escenàri de la trama d’este llibre, pais on Laurence Durrell va passar una part important de la seva vida i on va ubicar moltes de les seues històries, i en concret en Alexandria on es va recrear la història del llibre “El quartet d’Alexandria”. Una lectura que queda pendent per a mes avant.

Alexandria, eixa ciutat portuària mediterrània d’Egipte fundada per Alexandre el Magne en l’any 332 a.C. Principal centre cultural del món antic, i que de sobte em connecta amb el meravellós llibre d’Irene Vallejo, “El infinito en un junco”, magistral assaig que descriu l’aparició del llibre en la Grècia clàssica i el que va significar la Biblioteca de Alexandria per a la humanitat.

I, continuant amb les connexions, la paraula biblioteca em connecta amb el llibre “Con total libertad” de Zadie Smith, una recopilació d’alguns dels seus exitoses texts sobre cultura, llibertat, art, política i actualitat. La connexió radica en el primer dels seus assajos titulat “Blues de NW London” i que trata sobre la importància i la necessitat de les biblioteques en les comunitats i l’esforç que ha de fer la ciutadania per a mantenir-les al llarg dels temps, en un afà de supervivència per damunt dels interessos ecnòmics i urbanístics.
Zadie Smith, va néixer i créixer en Willesden, en el barri multicultural i de clase obrera de Brent,  al noroeste de Londres. Sa mare, model jamaicana, va emigrar al Regne Unit al en 1969, i amb estes dades arribe a la connexió final d’este post, que no es mes que la que connecta la vida de Zadie Smith i la de sa mare amb la sèrie televisiva Small Axe, de Steve McQueen que actualment estic veient. Una Antologia de cinc colpidores pel.lícules basades en fets reals que conten històries sobre la difícil vida dels inmigrants antillans en el Londres dels anys 60 als 80.

Extraordinàries Connexions que les meus neurones han estat capaç d’establir gràcies, precisament, a la falta de connexió amb l’habitual emissora de ràdio sintonitzada.

Així que, si en algun moment ens falla una connexió amb la que habitualment acostumàvem a connectar, no cal angoixar-se massa, el seu buit de segur serà ocupat per noves connexions que ens permetran actualitzar i avançar.

Per a què serveixen les recomanacions?

Tot i les repetides recomanacions fetes per distintes entitats des de la vesprada d’ahir de no pujar a les muntanyes a vore la neu, pel perill de embussos i accidents, són les 18:15 i encara no han parat de pujar i baixar cotxes.
No m’arriscaria a donar xifres, però han sigut milers de cotxes amunt i avall els que hui han atravessat el meu poble i altres de muntanya, ocasionant embussos monumentals i obligant a les forces de seguretat a rescatar a mes de 14 cotxes atrapats en la carretera.
Però, què ens passa? Es clar que a tots ens agrada anar a vore la neu, a mi la primera; ara be, si veig que la carretera està de bot en bot de cotxes i a mes a mes, les recomanacions son de no anar-hi, també soc la primera de quedar-me a casa.

Els incidents d’avuí han sigut nombrosos, les grues han fet l’agost, remolcant cotxes de la carretera; la carrega de treball dels agents de seguretat asombrosa, desconeix si hi hagut algun accident però si així ha sigut, s’ha col.laborat a augmentar mes si cap, el col·lapse hospitalari.

Repeteix, què ens passa? Per què ens costa tant seguir recomanacions?. Ens ho han de prohibir tot i encara aixina fer el que ens dona la gana, sense pensar que la nostra actitud irresponsable afecta als demés? Haguera estat mes efectiu recomanar que hui anàrem tots a la neu, estic segura que la gent s’hagués quedat a casa. Som aixina!!!

Situacions d’alarma com les que estem vivint, Pandèmia, Temporals metereològics son oportunitats úniques per a demostrar que podem, sabem i devem actuar col·lectivament en benefici de la comunitat, per la nostra supervivència.
Però a la vista dels nostres comportaments crec, sincerament, que la nostra espècie no es mereixedora del seu calificatiu, Sapiens.

UN DIA DE NEU

La neu ha arribat a les muntanyes de Sella i hui, apurant els darrers dies de vancances, hem decidit anar al seu encontre.

Feia temps que no hi pujàvem cap a Tudons a vore la neu, pot ser l’última vegada fou en 2009 amb els meus fills. De menuts, sempre que nevava ens arrimàvem cap a Seguró a trepitjar-la, tirar-nos-la en forma de boles i agafar-ne un poc per a posar-la damunt del capó del cotxe i baixar-la a casa; Els fèiem creure que la volíem per a menjar-nos-la fregida.

Avuí, la idea era anar a caminar un rato, però hem pensat que com que era pronte, no hi hauria molt de tràfic per la muntanya; així doncs he agafat el cotxe i he conduït cap amunt a vore la neu.

La carretera estava molt tranquila i segura, diria que hi anavem a soles. A l’altura del Pont del Pas ja podíem vore la neu per les muntanyes de Tagarina. Hem continuat cap amunt, hem passat Porxí, l’ encreuament de Seguró i ens hem dirigit cap a Tudons. La neu la veiem cada vegada mes a prop fins arribar a un punt on la neu anava ja amuntonant-se per les voreres. La carretera continuava tranquila però ara ja gens segura. Amb unes cuscanelles a la panxa, d’il.lusió per tornar a tocar la neu, però també de por per si ens quedàvem atrapats en ella, he anat aminorant la velocitat. L’altura a la que estàvem, més de 900m per damunt del mar, les curves cada vegada mes tancades i empindades, i la sobtada aparició de gel en la carretera ha fet que parara el cotxe i posara fi a la cursa abans d’alcançar el Port de Tudons.

Hem donat la volta i de tornada hem aparcat el cotxe en un lloc segur. Abans de tornar-nos-en, volíem pasetjar un rato per la muntanya, tota coberta de neu i fer algunes fotos per a immortalitzar el moment.

Que goig i quina felicitat més gran, i amb qué poc em conforme. Amb Poc o amb Molt? Ho tenim tot a la vora de casa! El mar, la platja / les muntanyes, el pinar!!!

T’ha passat alguna vegada que estàs buscant un llàpis i el tens en la mà? Doncs algo similar passa amb la felicitat.

2020, un any ple de llibres

Els darrers dies de desembre em pillen acabant de llegir el que serà, amb tota seguretat l’últim llibre del 2020. Un any excepcionalment tràgic degut a la pandèmia que està fent estralls en tot el mon.

Confinament, atur, desnonaments, soletat, ruïna econòmica, contagis massius, enfermetats, pèrdues personals, mort,…. una llarga llista de desgràcies que d’una forma o altra ens ha afectat a tots

Poques coses bones ens deixa este any i a mi m’agradaria centrar-me en una de les que enguany m’ha salvat la vida de l’avorriment, de l’apatia, de l’angoixa, del confinament, de no poder estar mes temps amb la meua filla i amb el meu fill. Eixa cosa bona de la que parle es LA LECTURA.

La lectura ha sigut, un vegada mes, la meva taula de salvació, per què m’ha permès viatjar en el temps i en l’espai sense menjar-me de casa.

Així doncs…

He pogut recórrer la breu història de la Humanitat fins als nostres dies i des d’ací, cap al futur de la mà de l’extraordinari escriptor Yuhal Noah Harari, gràcies a la trilogia Sapiens, HomoDeus i 21 reflexiones para el SXXI

He descobert el fascinant món de l’escriptura des del seu inici amb el sumeris, a traves de les civilitzacions fins a la època actual, gràcies al llibre, El Infinito en un Junco de l’excepcional escriptora Irene Vallejo.

He pogut descobrir el món, les injustícies, els entrebancs, la lluita i els assoliments de les feministes occidentals al llarg dels últims 300 anys amb la lectura dels dos volums de Núria Valero: Feminismo para principiantes i Feminismo 4.0

També he fet un tast del món feminista africà, explorant l’empoderament, el racisme, la descolonització, el patriarcat, el classisme a més de l’art, la filosofia, la sexualitat, la mitologia africana o la cultura guiada per dos interessants escriptores: Minna Salami amb el seu l’assaig L’altra Banda de la Muntanya i Kopano Maltwa amb la seua novela Cocounut.

Amb Nadie Duerme novela de ficció de Barbijaputa he viscut la impactant història d’unes dones que s’enfrenten al poder il.limitat de l’Estat baix el mandat de Totum, el nou partit ultradretà que assota aquell pais.

Margaret Atwood m’ha fet témer la instauració d’un Gilead en les nostres societats amb les seues novel.les distòpiques més factibles d’hui en dia, El conte de la Criada i Els Testaments

M’he amagat per les coves de Port Bou i demés amagatalls fugint dels nazis des de França fins a l’hotel Ritz de la Barcelona convulsa de 1942 junt a un jueu i els seus músics amb l’ apassionant novel.la de Pilar Rahola, L’espia del Ritz.

Flavia Company m’ha mostrat la millor manera de tirar a l’arc per a obtindre una vida plena: “Mai no tires contra ningú; mai no tires per seduir ningú; mai no tires per ser més que ningú; mai no tires per demostrar-te res a tu mateixa; el tir amb arc és un estat que es pot compartir” Una meravellosa paràbola de creixement personal en la que HARU, protagonista de la història, aprèn amb molta paciència i mancances, que cada dia es una vida sencera.

Amb Anatomia de les Distàncies Curtes de Marta Oriols disfrute d’un interessant recull de contes que m’apropen als sentiments i a la infinitat de relacions a què condueixen a l’amor, l’estima, el dolor, les renúncies implícites, els oblits o les pèrdues.

Maria Climent em sorpren en les primeres fulles amb l’ebrenc de Gina, i ens ensenya que amb humor, però sense caure amb banalitat, es poden afrontar moments tràgics de la nostra vida. Qui no ha tret burla de les tragèdies pròpies personals en algun moment de la seua vida per tal de alleugerar dolor?.

He volat pel cel de Camprodon traspassant la fina línia de la realitat a la ficció, escoltant parlar a un cabirol, als núvols, als bolets i divissant des de l’altura a les dones d’aigua i a les muntanyes ballar gràcies a Canto jo i la Muntanya balla de Irene Solà. Una novela fantàstica i excepcionalment imaginativa que ens mostra la memòria una terra de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància, el fanatisme i de guerres fratricides.

M’he posat en la pell d’un xiquet acompanyant al seu avi en la darrera etapa de la seua vida amb La memòria de l’arbre, una novel·la bellament escrita per Tina Vallés i construïda que parla de la transmissió dels records, de com es fabriquen i com es conserven, d’on es guarden i com es poden perdre.

He viatjat amb Pep al Regne Unit on vol desenvolupar la seua carrera com a traductor, i he compartit històries amb el misteriós i enigmàtics companys de pis en la novela Violeta i el LLop de Mònica Richart.

També he patit, ho reconec, per encontrar el fil a la novela Serem Atlàntida de Joan Benesiu, un llibre amb una narrativa d’ALÇADA que requereix de la màxima concentració. Un llibre amb una narrativa fragmentada en la que se injecten temes filosòfics a partir de les atzaroses trobades entre els dos protagonistes que es mouen per l’anciana Europa buscant alguna cosa perduda i que no saben massa be que és.

També he patit també Olga Tokarczuk, la Premi Nobel de Litertua 2018 amb la monumental reflexió que sobre el cos humà fa en la seua novela COS. Viatges arreu del món, per on vas trobant personatges històrics i fets insòlits. Has de mantenir-te molt atent, pàgina rere pàgina, perquè és molt fàcil pedre el fil de la història.

He gaudit amb Mujeres de los Fiordos dels relats d’once escritores noruegues contemporánies d’entre 35 i 85 años, de generacions i estils literaris molt diversos contant històries d’homes i dones reals, els seus anhels, traumes, il.lusions i decepcions en busca d’algo que les done sentit a la seua anònima vida.

Amb el llibre dels moments feliços d’Elsa Punset, he conegut eines que et permeten arribar a la felicitat a través de la sabiduria que ha anat acumulant la humanitat al llarg dels segles en tot el món. 

Finalment, però no per això menys important, la pintora Joana Santamans em deleita amb les seues extraordinaries il.lustracions en els  dos exemplars de Vida: Herbari Il.lustrat i Botànic Il.lustrat. En paraules de la pintora: “Ens rodeja. Formen part d’ella. Però no sempre sóm conscients, perquè si ho fórem no deixaríem d’observar-la: LA VIDA”.

I amb ella, LA VIDA desitje que comencem un any 2021 ple d’esperança, optimisme i il.lusió.

FELIÇ 2021!!!

 

 

 

 

LES APP TAMBÉ GASTEN INNOCENTADES

El qui be em coneix, sap de la meua total confiança en la app del temps que duc al mòbil, sempre la consulte quan tinc algun event pendent a l’aire lliure i mai em defrauda.

Tot i que ahir l’aplicació senyalava per avuí un 60% de probabilitat de pluja sobre les 10, huí, quan ens hem alçat de matí, només marcava núvols i hem pogut mantindre el plan previst des de feia uns dies: Fer la ruta per la carretera vella Sella-Relleu, una de les que mes m’agraden per la frondositat del bosc, la tranquilitat (sobre tot entre setmana) i per les vistes tan extraodinàries que amaga.

Només ixir el sol ens hem posat de camí. Les boires tan fotografiades en el capvespre d’ahir per molts Instagramers, hui cobrien densament la pràctica totalitat del cel i només han deixat lluir al sol quan assomava el cap per l’horitzó, engolint-lo poc a poc a mesura que anava guanyant altura.

En un tres i no res, l’hivern ha caigut sobre nosaltres i conforme anàvem fent camí les capes de goratec i polar de les jaquetes, treballaven de calent per a impedir que un ventet cada vegada mes gelat penetrara en els nostres cosos.

Caminant absorta en els meus pensaments, pensava que estava trepitjant la mateixa carretera que Jesús, protagonista del conte “ Viatge de Nadal” d’Enric Valor que, al llom del seu cavall, pretenia fer el dur trajecte de La Vila a Alcoi en la Nit de Nadal per a transportar la valuosa càrrega de xocolata, fent oïdos sords a Jordi, el seu acompanyant experimentat que va preferir pernoctar a Sella, ajornant el viatge per al s’endemà i així sortejar el mal oratge.

En estes estava, quan de sobte, a l’encreuament de Relleu a l’altura de La Foia, una forta bufada de vent m’ha fet dubtar si en realitat estava dins del conte d’Enric Valor. Fiiiiuuuuuu..,,,,, fiiiiuuuuu……,fiiiiuuu…… xiulaven els pins del som de la muntanya. Afortunadament només han sigut unes quantes bufades. Hem seguit caminant despreocupats perquè tot i fer alguna bufada mes, estava segura que no plouria, l’aplicació del temps mai m’havia defraudat. 

Camí avant contemplant i retratant la bellessa de l’indret, hem arribat a un punt on, al fons, es divisava perfectament la costa de Benidorm i la seua illeta, així com un gran ullal de sol que es reflexava dins la mar.
Envoltada pel meravellós paissatge, de sobte una gota freda d’aigua m’ha banyat la cara i m’ha obligat a alçar i capgirar cap a la dreta: boires de pluja!!!! Nooo, no pot ser. Immediatament he consultat l’app del mòbil i de nou la probabilitat de pluja del 60% apareixia al mòbil. Per què no m’has mostrat la probabilitat d’aigua este matí??? Me n’adone que la meua app m’acaba de fer la innocentada del dia!!

De presa i correns hem canviant de rumb la caminata esperant no ens alcançara la pluja. Quedava una hora llarga per arribar a casa i podríem arribar fets un xop. 

Tot i anar a pas llarg i lleuger, les fortes bufaes de vent ens ha apropat una fina pluja en qüestió de segons.

“No passa res, es un ventpluig i anem ben equipats” deia jo, mentrestant El Goratec i el polar treballaven a marxes forçades expulsant el fred del cos. 
La pluja apreta… 

“No passa res, es com si estaguerem en Els Pirineus”deia jo. Mentres les bufaes el vent anaven tallant-me les llavis…,,

“No passa res, tota una aventura d’hivern” deia jo. Mentrestant, Carretera avall l’aigua corria fent tollets que jo xapava banyant-me els peus…. 

“No passa res, gràcies, preferim caminar”li dic al del cotxe que ens ha oferit pujar-nos. Com anàvem a pujar tots apretats en el cotxe amb el perill del COVID19? A caminar, a caminar que ja arribarem. 

Només hem arribat a casa el vent s’endut la pluja i un cel blau i ras ens ha deixat vore un esplèndid sol. 

Bona innocentada ens ha pegat l’aplicació del temps, ara que estem a casa, ja pot lluir el sol. 

El franctirador

Com un soldat d’infanteria expert en tasques de camuflatge i tirador d’èlit, roman sempre ocult; hàbilment s’acosta al seu objetiu seleccionat, que sempre desconeix la seua presència i acte seguit: DISPARA!!!

La seua letalitat es colpidora, sobre tot en les persones mes vulnerables, per això no hem de baixar la guàrdia i exposar-nos el mínim possible.

L’expert i hàbil franctirador anomenat COVID 19 s’ha endut de nou per davant a una altra veïna de Sella.

Descansa en pau, Maria.



Pep el carnisser

Avuí ens ha deixat Pep el Carnisser. La primera víctima mortal veïna de Sella que s’endú per davant el temut COVID-19.

Pep era una persona molt estimada per mi. Se me fa difícil parlar d’ell ja en passat, perquè fins uns quants dies encara el saludava pel carrer.

De Pep guarde molts bons records, sobretot de quan era xicoteta, que anava amb ma mare a comprar a la seua carnisseria. Era una carnisseria de poble, deixes que formen part inseparable de la casa familiar. La porta ocupava ( i ocupa encara) la major part de la minúscula façana. Una porta amb dos fulles de vidre transparent i barres d’alumini que donava pas a una estància d’uns dos metres quadrats on es disposaven unes cadires per esperar les clientes. A ma dreta, una porteta conduïa escales avall al mal anomenat corral, ja que en eixa estància no hi havia cap animal viu, sino que albergava totes les eines per a fer el sabrós embotit. Encara recorde l’intens olor a ceba i orenga que pujava escales amunt quan feia les botifarres.

Davant de les cadires que tenia a l’entrada de casa-carnisseria hi havia una barra de metall on penjaven els cuixots. Un corredor estret cap a l’interior de la casa albergava un llarg mostrador on darrere, Pep i la seua difunta dona Teresa, despatxaven sempre contents, tota classe de carn i embotit.

Altre record que tinc es el de Pep fent la matança dels porcs al mataor. Els queixits dels pobres porcs “ uiiiicc, uiiiicc, uuiiiicc,…” es sentíen des de l’escola i quan acabàvem les classes acudiem corrent a vore com Pep, enfundat amb les seues botes altes de goma i el seu davantal sanguinolent feia la seua faena.
Ara mateixa em venent al cap les imatges que, per dantesques i desagradables no m’atrevix a reproduir. Nosaltres erem tan menuts i ignorants que no n’érem conscients del patiment dels pobres animals.

Records d’un temps passat, d’un Pep que se me fa encara molt difícil acceptar que ja no està entre nosaltres.

El diumenge passat per la nit des de les finestretes de les portes traseres d’una ambulància vaig poder vore per última vegada a Pep el Carnisser estés en una camilla camí de l’hospital.

L’únic consol que ens queda es que Pep no ho haja patit.

Descansa en pau i quan arribes allà on vages, dóna records a tots els nostres éssers volguts

un lloc on escriure

<span>%d</span> bloggers like this: