des del seient

Des del seu seient es pot veure la sala al complet. Enfront, un entramat de cadires ordenades i senyalitzades per a evitar el menor contacte possible entre la gent que allí espera.

Un home major ix d’una de les consultes de davant acompanyat per un jove. Li costa respirar. S’asseu capcot, apretant amb força una carpeta que duu entre les mans.

De la porta de la dreta ix una dona amb l’ajuda d’una crossa. El serrel li cobreix una pell pàl.lida i apagada; s’asseu capcota i s’endisa en un joc al mòbil. Diu que per esquivar els mals pensaments

Fins a l’any que ve!!! De la porta de l’esquerra, un home amb uniforme de treball s’acomiada alegrement del metge . Amb el cap en alt i pas accelerat abandona la repleta sala d’espera.

Es el seu torn. Abandona el seu seient per a entrar per una de les portes de la sala. Després de 15 minuts, s’acomiada del metge exaltant d’alegria. Els bons resultats li permeten abandonar la sala d’espera fins l’any que ve també.

Caminant a dos pams de terra, comença alçar el vol.

Tan discreta, Maria

Te’n vas anar ahir i cel va plorar.

Un plor discret, elegant, bell, delicat, com la teua vida, com la teua mort, com les teues roses.

Enyoraré la teua presència, el teu aplom i serenitat, la teua genuïtat.

Quan arribes allà dalt, saluda als veïns del carrer de fora de la meua part, et rebran segur amb molt de goig i alegria. Digues-los que ací estem be i que la vida passa en un suspir…

ells ho saben be.

La pluja i les coses que es diuen al poble

Que no teniu por a la pluja? Ens diu la dona asseguda al banquet de La Moncloa; amb un somriure la saludem, mentres ens llevem de damunt com podem els seus gossets que no paren de lladrar-nos ensenyant-nos fins els queixals de l’enteniment.

No vos allunyeu que està a punt de ploure!! Ens diu, uns metres mes amunt, una de les dos germanes que passegen agafadetes del bracet carretera avall en direcció cap a casa. Li’ls dediquem un altre somriure mirant cap al cel.

Eixe nuvolot no tardarà en descarregar, aneu en compte!!! Ens diu de sobte la veïna que s’acaba d’assomar al carreret de davant de sa casa, i que ens veu mirant al cel.

Que no heu agarrat paraigües? Vos banyareu… esta vegada son dues amigues d’avantzada edat que, paraigües en mà, a mode de bastó alleugereixen el pas de camí al poble.

Ens arrisquem, confiant amb la predicció del telèfon mòbil i seguim camí cap amunt, no sense el dubte de si estes dones tindran raó i acabarem banyats com a xops

No seria la primera vegada…

LA MEUA VEÏNA

El mal d’esquena es el seu punt dèbil per això detesta els dies de boira. La humitat li rosega els ossos. Les mes de nou dècades sostenint el seu cos, finalment li han passat factura.
No obstant això, encara….
Es una dona bella, de faccions armonioses envellides amb total naturalitat.
Es una dona intel·ligent, amb una memòria prodigiosa capaç de recordar històries de altres èpoques i contar-les fil per randa.
Es una dona sàbia, amb una blanca cabellera que envolta i protegeix una ment lúcida, brillant… però també enormement desaprofitada, com la de la majoria de les persones de la seua edat, gènere i condició.
Es una dona independent, sense por i amb criteri propi, com poques en el poble.

Es tota una institució, la mes major del carrer de fora. Amant de les plantes, les de davant de sa casa; dels passejos al sol al capvespre, es la meua benvolguda veïna.

Llarga vida a Maria d’Angel

Salutació d’acomiadament

En determinats moments de la vida, una no sap mai quan una salutació pot convertir-se en l’últim acomiadament.

Qui anava a dir-me que la salutació que ens vam fer el Roget i jo el dijous passat pel matí en la porta del Consultori del poble, anava a convertit-se en un acomiadament.

Sempre et recordaré com una bona persona, amable, simpàtica i divertida.

Descansa en pau, Vicent.

Quin any, senyor. Quin any… 😔

CONNEXIONS

El meu camí a la faena es una experiència diària molt bonica i profitosa. Bonica perquè em permet gojar dels meravellosos amanèixers, i profitosa perquè em possibilita fer un repàs mental de les tasques a fer en la jornada laboral mentres escolte musiqueta de Radio3, l’emissora que acostume a sintonitzar mentres condueix.

L’altre dia sense adonar-me’n, no sé quin botó vaig tocar de l’aparell de la ràdio que vaig pedre la connexió. Com no m’agrada conduir i anar palpant botons sense trellat, vaig optar per posar un CD Jorge Drexler, “Salvavidas de Hielo” si no m’enganye, l’últim dels seus treballs.

Només començar a sonar les primers estrofes del tema “Movimiento” i que diu així:

“Apenas nos pusimos en dos pies, comenzamos a migrar por la sabana, siguiendo la manada de bisontes, más allá del horizonte, a nuevas tierras lejanas. Los niños a la espalda y expectantes. Los ojos en alerta. Todo oídos, olfateando aquel desconcertante nuevo paisaje, desconocido”.

Una connexió de sobte em fa fer unir esta cançó amb el fascinant llibre titulat “Sapiens” de Yuval Noah Harari. Qui haja llegit el llibre i escoltat la cançò, estic segura que estarà d’acord amb mi en l’evidència de la connexió entre els dos. I ja no només entre cançó i llibre sinó també amb la connexió que trobe entre cantautor i escriptor, tots dos únics per la singularitat i perfecció que alcancen les seues respectives obres.

I sobre connexions m’agradaria seguir parlant en este post, connexions simbòliques d’idees i conceptes.

Les Connexions que em van vindre a la ment, van ser les relacionades entre sèries de TV i llibres que últimament he vist i he llegit, i de les que es podrien extreure interessants idees i conceptes per a explicar realitats que ens afecten en la vida diària.

La sèrie “The Durrells” va arribar de casualitat, tot just buscant un entreteniment televisiu que fora amè i agradable per tal de desconnectar de la multitud de programes sobre la pandèmia.

The Durrells està basada en el llibre “Mi familia y otros animales” una novela autobiogràfica escrita pel naturalista i escriptor britànic Gerald Durrell, el fill menor de una família anglesa formada per una vídua que passa per dificultats económiques, i que preocupada pel futur dels seus quatre fills, decideix en els anys trenta mudar-se amb la seva família a l’illa de Corfu en Grècia, on començaran una altra vida. Tota una lliçó de vida la que ens ensenya esta valenta dona amb la seva agosarada i encertada decissió

La sèrie em va conduir a la lectura de “Sebastian” de Laurence Durrell, germà major de Gerald Durrell. Una novel.la que es desenvolupa principalment en Suiza immediatament després de la segona guerra mundial. Egipte també forma part de l’escenàri de la trama d’este llibre, pais on Laurence Durrell va passar una part important de la seva vida i on va ubicar moltes de les seues històries, i en concret en Alexandria on es va recrear la història del llibre “El quartet d’Alexandria”. Una lectura que queda pendent per a mes avant.

Alexandria, eixa ciutat portuària mediterrània d’Egipte fundada per Alexandre el Magne en l’any 332 a.C. Principal centre cultural del món antic, i que de sobte em connecta amb el meravellós llibre d’Irene Vallejo, “El infinito en un junco”, magistral assaig que descriu l’aparició del llibre en la Grècia clàssica i el que va significar la Biblioteca de Alexandria per a la humanitat.

I, continuant amb les connexions, la paraula biblioteca em connecta amb el llibre “Con total libertad” de Zadie Smith, una recopilació d’alguns dels seus exitoses texts sobre cultura, llibertat, art, política i actualitat. La connexió radica en el primer dels seus assajos titulat “Blues de NW London” i que trata sobre la importància i la necessitat de les biblioteques en les comunitats i l’esforç que ha de fer la ciutadania per a mantenir-les al llarg dels temps, en un afà de supervivència per damunt dels interessos ecnòmics i urbanístics.
Zadie Smith, va néixer i créixer en Willesden, en el barri multicultural i de clase obrera de Brent,  al noroeste de Londres. Sa mare, model jamaicana, va emigrar al Regne Unit al en 1969, i amb estes dades arribe a la connexió final d’este post, que no es mes que la que connecta la vida de Zadie Smith i la de sa mare amb la sèrie televisiva Small Axe, de Steve McQueen que actualment estic veient. Una Antologia de cinc colpidores pel.lícules basades en fets reals que conten històries sobre la difícil vida dels inmigrants antillans en el Londres dels anys 60 als 80.

Extraordinàries Connexions que les meus neurones han estat capaç d’establir gràcies, precisament, a la falta de connexió amb l’habitual emissora de ràdio sintonitzada.

Així que, si en algun moment ens falla una connexió amb la que habitualment acostumàvem a connectar, no cal angoixar-se massa, el seu buit de segur serà ocupat per noves connexions que ens permetran actualitzar i avançar.

Per a què serveixen les recomanacions?

Tot i les repetides recomanacions fetes per distintes entitats des de la vesprada d’ahir de no pujar a les muntanyes a vore la neu, pel perill de embussos i accidents, són les 18:15 i encara no han parat de pujar i baixar cotxes.
No m’arriscaria a donar xifres, però han sigut milers de cotxes amunt i avall els que hui han atravessat el meu poble i altres de muntanya, ocasionant embussos monumentals i obligant a les forces de seguretat a rescatar a mes de 14 cotxes atrapats en la carretera.
Però, què ens passa? Es clar que a tots ens agrada anar a vore la neu, a mi la primera; ara be, si veig que la carretera està de bot en bot de cotxes i a mes a mes, les recomanacions son de no anar-hi, també soc la primera de quedar-me a casa.

Els incidents d’avuí han sigut nombrosos, les grues han fet l’agost, remolcant cotxes de la carretera; la carrega de treball dels agents de seguretat asombrosa, desconeix si hi hagut algun accident però si així ha sigut, s’ha col.laborat a augmentar mes si cap, el col·lapse hospitalari.

Repeteix, què ens passa? Per què ens costa tant seguir recomanacions?. Ens ho han de prohibir tot i encara aixina fer el que ens dona la gana, sense pensar que la nostra actitud irresponsable afecta als demés? Haguera estat mes efectiu recomanar que hui anàrem tots a la neu, estic segura que la gent s’hagués quedat a casa. Som aixina!!!

Situacions d’alarma com les que estem vivint, Pandèmia, Temporals metereològics son oportunitats úniques per a demostrar que podem, sabem i devem actuar col·lectivament en benefici de la comunitat, per la nostra supervivència.
Però a la vista dels nostres comportaments crec, sincerament, que la nostra espècie no es mereixedora del seu calificatiu, Sapiens.

UN DIA DE NEU

La neu ha arribat a les muntanyes de Sella i hui, apurant els darrers dies de vancances, hem decidit anar al seu encontre.

Feia temps que no hi pujàvem cap a Tudons a vore la neu, pot ser l’última vegada fou en 2009 amb els meus fills. De menuts, sempre que nevava ens arrimàvem cap a Seguró a trepitjar-la, tirar-nos-la en forma de boles i agafar-ne un poc per a posar-la damunt del capó del cotxe i baixar-la a casa; Els fèiem creure que la volíem per a menjar-nos-la fregida.

Avuí, la idea era anar a caminar un rato, però hem pensat que com que era pronte, no hi hauria molt de tràfic per la muntanya; així doncs he agafat el cotxe i he conduït cap amunt a vore la neu.

La carretera estava molt tranquila i segura, diria que hi anavem a soles. A l’altura del Pont del Pas ja podíem vore la neu per les muntanyes de Tagarina. Hem continuat cap amunt, hem passat Porxí, l’ encreuament de Seguró i ens hem dirigit cap a Tudons. La neu la veiem cada vegada mes a prop fins arribar a un punt on la neu anava ja amuntonant-se per les voreres. La carretera continuava tranquila però ara ja gens segura. Amb unes cuscanelles a la panxa, d’il.lusió per tornar a tocar la neu, però també de por per si ens quedàvem atrapats en ella, he anat aminorant la velocitat. L’altura a la que estàvem, més de 900m per damunt del mar, les curves cada vegada mes tancades i empindades, i la sobtada aparició de gel en la carretera ha fet que parara el cotxe i posara fi a la cursa abans d’alcançar el Port de Tudons.

Hem donat la volta i de tornada hem aparcat el cotxe en un lloc segur. Abans de tornar-nos-en, volíem pasetjar un rato per la muntanya, tota coberta de neu i fer algunes fotos per a immortalitzar el moment.

Que goig i quina felicitat més gran, i amb qué poc em conforme. Amb Poc o amb Molt? Ho tenim tot a la vora de casa! El mar, la platja / les muntanyes, el pinar!!!

T’ha passat alguna vegada que estàs buscant un llàpis i el tens en la mà? Doncs algo similar passa amb la felicitat.

un lloc on escriure

%d bloggers like this: