Un poble en venda

Fa temps que tinc en ment escriure sobre tema, però em resulta tan dolorós, que sempre acabe deixant-ho passar. Són d’eixes coses que et fan mal i tanques els ulls per no vore-les, però que quan els obris, ahí estan,  punxan-te l’ànima, com els cartells que pengen de les cases del meu poble, cada vegada més grans i més nombrosos. I és que, no hi ha carrer de Sella del que no hi penge un cartellet en alguna casa de “Se Vende”.

Al Bolillo, al Carrer de Fora, a la Plaça, al Carrer Major, al Carrer de més Avall, al Carrer Sant Jaume, …. en tots hi ha alguna casa en venda.

Per molt que no ho vulguem vore, el poble es buida.

Carrers que no fa massa temps estaven plens de menudalla i jovenalla, ara esdevenen buits i en silenci només trencat este últim pels lladrits dels gossos.

Els joves se’n van a estudiar a les capitals, i molts d’ells s’estableixen a la costa. Per altra part, la gent que hi queda cada vegada es més major i per llei de vida acaba morint-se. Un número considerable de viudes i unes quantes families, algunes d’elles en xiquets i xiquetes menuts en edad escolar sóm les que hi vivim tot l’any al poble.

Però,  que es podria fer per a que la gent no se n’anara i es quedara a viure al poble?

Qué es podria fer, a més a més, per a que vinguera gent a viure-hi?

Des del meu punt de vista, hi ha treballs que hui en dia es podrien fer al poble. Com per exemple l’atenció a terceres persones i  la neteja domèstica, que tot i que hi ha persones que hi es dediquen, encara són insuficients.

Des del meu entendre, necesitariem persones que es dedicaren a cuidar a altres a sa casa, ja siga a majors o a menuts. Persones que es dedicaren a fer algun tipus de gestió per ells. Persones que es dedicaren a la neteja domèstica, i també obrir algún negoci com una perruqueria. Estic segura que totes es podrien traure un jornal que les permetera viure dignament amb tots nosaltres al poble.

Estos treballs són  molt demandats actualment i no encontres sempre qui poder ajudar-te. Per experiència, sé que en els pobles més grans i capitals hi ha molta demanda, però també molta oferta que no sempre acaba coberta.

Per què no fer una mena de oferta de tots estos treballs que tinga una repercusió més enllà de les Forques perquè vinga gent al poble a treballar i s’hi estableixca?

Podríem crear algun lloc de treball, estar millor atesos, reobrir i/o rehabilitar alguna casa i aumentar el número d’habitants.

Algo haurem de fer abans que siga massa tard

Anuncis

Sempre s’ix amb la seua

És una vesprada gelada i el gèlid vent es filtra pels abrics fins arribar a la fina pell de tota la gent allí congregada. De poc serveix la impermeabilitat dels nostres teixits perquè es capaç de localitzar-nos la mínima escletxa i endinsar-se’n lliurement. Sense  por.

Una vegada contacta amb la epidermis, esbrina minuciosament les minúscules fisures de la nostra pell per a continuar el seu viatge cap a la dermis i d’ahí, a la hipodermis.

Adonan-te’n però sense poder fer res, la gelor ja la tens dins del teu cos. S’ha colat sense el teu permís, com la mort.

Una mort que ningú crida però sempre se les arregla per colar-se en les nostres vides, en les vides dels nostres familiars, en les dels nostres éssers volguts. De poc serveixen les cures personals per evitar que ens els arroseguen, ella, la mort, sempre s’ix amb la seua.

11 de desembre

Consulte el temps en el meu mòbil i em diu que la previsió de pluja és del 0%, però mire a través dels vidres del meu balcó i una fina pluja està caent des de fa uns cinc minuts. Es mig dia.

Moltes vegades no et pots fiar de les previsions, per fiables que siguen.

En la vida passa algo semblant, es preveuen unes coses i en passen altres, a vegades són millor que les previstes, altres pijor. De totes se n’aprén. De les dolentes pot ser, tardem més en recompondre’ns. Diuen que no hi ha recomposició ni resurgiment sense paciència.

Paciència per absorbir tot el que ens passa i poder superar-nos a nosaltres mateixa, amb les nostres imperfeccions, sense tindre per què dissimular les línies de trencament del nostre cos i de la nostra ànima.

Temps per a que “la resina” reòmpliga els espais surgits d’eixes línies de trencament.

I, Calma, molta calma en el procés d’enduriment de la resina.  La resistència de la resina radica en la seua fòrmula magistral,  a base de partícules màgiques d’or que no són més que eixos xicotets GRANS moments que et dona la vida. Un d’ells, me’l va donar el dissabte passat.

I és que, hem d’estar preparats per si un dia ens alcem amb el peu canviat, ensopeguem  i caiguem de nou a terra perquè,  és tan fàcil caure i  amb el bac, trencar-nos en mil trocets… per això, i per tal recompondre’ns,  hem de ser capaços d’arreplegar tots i cadascún d’ells i encaixar-los de la millor forma possible i, amb l’ajuda de la resina i la seua fòrmula màgica d’espurnes d’or la nova peça surgirà més bella si cap.

El  kintsugi assoleix un resultat excepcional pegant minuciosament els fragments d’una porcellana fina trencada.

La previsió del temps del meu mòbil per avuí no ha estat encertada, però el dia ha està més interessant del que es preveia, per de pronte he estat capaç d’escriure este post. Ja es de nit.

3 de desembre

No és resignació però sí aceptació del desenvolupament d’alguns aspectes de la vida. És observar el comportament com per exemple, de les vares de bambú al incidir una força extranya sobre elles, ja siga per un fort vent o fins i tot un sacseig de terratrèmol i prendre nota del seu comportament.

Les vares de bambú no s’agarroten, ni es resisteixen; tampoc es resignen, sucumbeixen i cauen. Les vares de bambú accepten eixes forces externes i estranyes i la seua lluita contra elles es la maleabilitat i elasticitat per tal de superar-les. I les superen!!!

Des de l’aceptació dels aconteciments de la vida, que no des de la resignació, avance com les vares de bambú sensera, íntegra, contenta.

 

29 de novembre

Hui no em gite a fer la migdiada, tot i que seria el dia perfecte per a fer-la ja que estic refredada i una estona al llit em vindria d’allò més be. Però no, hui decideix quedar-me estirada al sofà i contemplar l’ambient d’hivern després de la fina pluja.

Boires blanques i gaseoses s’arrastren pel som de les muntanyes d’enfront, i es desplacen lentament cap a la costa. La pluja ha estat molt escassa, només uns 4 o 5 litres, però la temperatura ha baixat considerablement i ja tenim un ambient més acorde a la tardor.

Ara el silenci és absolut, i més després de llevar-li la pila al rellotge de la cuina que estava  talandrant-me el cervell amb el seu tic-tac-tic-tac.

Adore el silenci, el goje, el necessite. Es com una medicina regeneradora, estar a soles i en silenci em transmeteix molta pau i serenitat, em permet encontrar-me a mi mateixa. I el que encontre, m’agrada, no m’engoixa, ni m’estresa. Un silenci que em permet recrear-me en els meus pensaments i buscar les paraules adequades a cada idea. Una alenada forta i profunda em carrega de oxigen el cervell. Uuum! Que delicícia també.

Però, no pare d’esternudar i els ulls se m’omplin de llàgrimes, que no de pena, sinó del refredat, i note com el meu cos poc a poc va sucumbint i deixant-se dur per l’abatiment que em provoca el constipat. Comence a tindré mal de cap i mal de gola, serà qüestió de pendre’m un analgèsic i clavar-me dins del llit i que el meu cos lluite amb força contra el inoportú refredat.

 

lectura d’agost (una de tantes)

El llibre es titula Opus Nigrum, que significa la vella fórmula alquimista que assenyala la fase de separació i dissolució de la matèria.

Es tracta d’una novel·la històrica escrita per la francesa Marguerite Yourcenar, autora també de “Memorias de Adriano”, que conta la vida de Zenón, protagonista de la història d’un metge alquimista del segle XVI a qui li toca viure un període convuls entre l’Edat Mitjana i el Renaixement. Marguerite Yourcenar retrata el tràgic destí de la saviesa i la tolerància durant este segle.

Zenón no arriba a conèixer el “opus nigrum”, el suprem alliberament de l’esperit de les cadenes de la matèria; però coneixerà sobretot l’experiència de la llibertat: llibertat per a pensar, per a viure i també per a morir.

En la primera etapa de la vida, Zenón viatja sense dificultat alguna des de Astorga a Innsbruck, estudiant a Montpeller, publicant a Lió, operant en Uppsala. Al principi, durant la seua vida errant, Zenón radicalitzarà la seua passió racionalista. Davant d’ell només es sosté en peu el món de la cirurgia, basat en dades objectives, en èxits i en fracassos tangibles i computables. Per a Zenón no tenen sentit l’amor a la pàtria ni el fervor religiós ni la veritat filosòfica. Però com ell diu, al final del primer capítol, la seua és una cerca interior, la mera acceptació de la trobada definitiva amb la pròpia soledat . Zenón és conscient des de molt de temps que eixe món de fe assassina, d’hipocresia institucionalitzada, de passions deslligades en el qual viu no és el seu.

Novela apassionant de Marguerite Yourcenar, una de les majors figures de la literatura francesa, que amb el seu un llenguatge precís, cult i rigurós ha estat capaç d’endinsar-me per complet en la vida i el mon de Zenón, i fer-me entendre que malgrat el pas dels anys ben poc ha canviat el destí de la saviesa i la tolerància.

Excel.lent història que qualifique amb un 10.

La memòria de l’arbre

Cada vegada que viatge a Reus per a visitar a la meva filla em passe per la llibreria Galatea. Capbussar-me en este espai replet de llibres, suposa una distracció molt grata i amena per a mi i sempre m’isc amb algun llibre, agenda o souvenir baix del braç.

L’última adquisició va ser un llibre titulat “La memòria de l’arbre”. D’este llibre em va atraure el seu títol, per tot allò que m’evoquen els arbres.

“La memòria de l’arbre” és una novel.la íntima i personal, molt bé escrita i estructurada que aconsegueix col.locar-te en la pell de Jan, un xiquet d’uns nou anys i la relació que manté amb el seu avi, que li ensenya a escoltar els arbres a través del tacte i l’observació.

Els avis de Jan, Joan i Caterina s’han vist obligats a deixar el poble de Vilaverd, com a conseqüència de la incipient malaltia que pateix l’avi Joan, per a instal·lar-se a Barcelona, al pis dels pares del Jan, al barri de Sant Antoni. Un canvi que sense dubte alterarà el dia a dia de tots els components de la nova família.

El llibre està estructurat amb 11 capítols on es descriuen les diferents personatges i etapes de la història. Es parla del canvi que suposa ampliar, de sobte, una família jove amb amb un xiquet d’uns nou anys amb dues persones majors. Dels carrers del barri de Sant Antoni a Barcelona, que diàriament recorren l’avi i el net de camí a l’escola, dels arbres que es troben al seu pas, del món que s’inventen al seu voltant. També de Vilaverd, el poblet natal dels avis, del que s’han vist obligat a abandonar;  de la casa del poble, que finalment tanquen i venen; de l’avia, sempre contenta i atrafegada, i de la mare; de com es fabriquen els records i la memòria, de com es conserva i finalment de com es poden perdre.

Una delícia d’història que podria acompanyar-te durant estes caluroses vesprades d’estiu.

La meva qualificació un 8 sobre 10.

Tina Vallès López (Barcelona, 15 de juny de 1976) és una escriptora, correctora, traductora i bloguera catalana que ha estat guardonada amb este llibre amb el 2n Premi Llibres Anagrama de Novel.la.

 

 

 

un lloc on escriure

%d bloggers like this: