El viatge a Noruega. Bergen-Stavanger

Dijous 6 de juny.

Ens alcem de bon matí per a volar fins a Stavanger on ens esperen els nostres amics Sigrid i Ingvar.

A les 8h del matí ix l’avió i en 20 minuts arribem a Stavanger. El dia es clar i puc fer fotos des de l’avió. Des de la finestreta es veu la costa tal i com apareix en les mapes. Retallada, on abunden els fiords i valls en forma de U i illots rocosos i escarpats la majoria dels quals estan poblats de casetes de fusta de colors.

Quan arribem, agafem un bus fins al port que està a uns 10 minuts. Allí ens espera Ingvar en el cotxe per a pujar al ferry que ens traslladarà fins a l’altra part del fiord. La summer cabine està a uns 10 minuts en cotxe.

La particularitat de la geografia noruega obliga continuament a combinar distints mitjants de transport per a desplazar-te d’un lloc a un altre. Actualment esta tot connectat per mar, terra i aire per a facilitar el desplaçament als noruecs. De camí a la summer cabine, ens conta Ingvar que en novembre està previst la inauguració d’un túnel subterrani, (actualment en construcció, com podem comprovar) que connectarà la zona de Rogland, (on s’encontra la summer cabine) i Stavanger. Esta connexió subterrània permetrà estalviar la meitat de temps als seus habitants en els seus desplaçaments, evitant cues i esperes diaries a pujar en el ferry.

A les 9 arribem a la summer cabine dels nostres amics. Sigrid espera a la porta per a donar-nos la benvinguda i convidar-nos a entrar per a pendre un apetitós desdejuni acabat de preparar.

La summer cabine, el lloc on està ubicada i les vistes són de somni. Davant de la cabine, el fiord; Darrere un frondós bosc de conníferes, flanquejat per un llac. Al costat un riuet menudet desemboca al fiord. Qué puc dir? Com en un conte de fades.

Esta zona està plena de casetes de fusta com la dels nostres amics. Cabins, tal i com les anomenen ells. Les parceles no són molt grans i m’ha sorprés que ninguna d’elles està vallada i les finestres tampoc tenen reixes.

Tenien preparat un passeig en barqueta pel fiord, però quan arribem al portet on estan anclades, comença a ploure i canviem de plans. Així que fem una ruta a peu pel bosc que hi ha al costat. El temps ací és molt canviant; a moments plou, fa gelor i  cal abrigar-se, i acte seguit ix el sol amb força i has de desperende’t de la roba que portes damunt. La ruta ens duu un parell d’hores. Els nostres amics també estan en forma. Ens endinsem pel bosc, caminant per xicotets senders. Les grans conníferes ens protegeixen dels forts rajos del sol. Et sent cantar als ocellets per tot arreu. Ingvar es un aficionat a l’observació de les aus i es coneix a tot animalet que vola.

A mitjan trajecte arribem a un hermós llac, ens fem algunes fotos mentres Ingvar aprofita per contar-nos que al som de les muntanyes que tenim enfront nien les àguiles. Ell les veu com sobrevolem i cacen al fiord de davant de la cabine. És una apassionat de l’observació, tant que diu que s’instal.lat un observatori particular en el saló de la cabine. Allí, sentat en un silló ergonòmic comodíssim, les vistes a l’exterior a través del vidre són de 180º.

Sigrid i jo caminem juntes per davant; anem parlant de les nostres aficions, famílies i sobre tot, de les fotos publicades a l’Instagram. La conversació, tot i que és en anglés, és fluida, amena i divertida. Com si ens coneguérem de tota la vida. Que coses més extranyes i a la vegada boniques.

Són les dos del mig dia i estem a uns 15 minuts de la cabine. Fa tanta calor, que he tingut de llevar-me tota la roba i quedar-me en camiseta interior. Encontrem una serreria de troncs de fusta, trenquem l’alé un instant i aprofitem per a fer-nos unes fotos davant dels troncs, amb el fiord al fons.

Fugint del sol arribem a la cabin, i després de refrescar-nos, Sigrid ens servei un “lunch”. No vol que l’ajudem a res, diu picant-nos l’ullet, que sóm els seus convidats i l’ùnic que podem fer per ella, és menjar-nos tot el que ens ha preparat. La veritat és que té sentit de l’humor. El lunch consisteix en una font d’amanida, que té enciam, tomaquetes “cherris”, rodanxes de pebrers roja, salmó. Una taula de fusta amb dos tipus de formatge. Una cistelleta amb varis tipus de pa, integrals, de cereals, de sègol. I un bol amb cireres d’orige turc. Tot un manjar!!!.

Les conversacions mentres mengem són molt entretingudes. Jo comet algun que altre error al parlar en anglés. Em disculpe per això, però Sigrid diu que no em preocupe, perquè allò important és poder comunicar-nos i entendre’ns, i és el que estem conseguint en tot moment.

Quan acabem de fer-nos el “lunch”, dinar per a nosaltres, descansem en una habitació que ens ha preparat. Estem cansats, duem més de 12 hores pel món.  L’habitació que ens han preparat está al primer pis. Te el sostre inclinat. Està tot molt nou, ordenat i net. Impol.lut diria jo. La cabine pareix de conte.

I entre, conversacions, menjarets, vinets, senderisme, rutes turístiques i rises passem dos dies amb els nostres benvolguts amics noruecs, quedant en tornar-nos a veure’ns el proper any per Sella, esta vegada com a convidats nostres.

Una experiència mes. Única!!!

El viatge a Noruega. Bergen-Osterfjord

Dimecres 5 de juny.

Estem a Bergen. Ens alcem i ens saluda un dia plutjós i fresc. Enmig de la pluja, busquem una cafeteria per a desdejunar. Meyns mal que m’he vestit amb els pantalons impermeables del Decathlon i no em banye en absolut!.  Com plou, decidim comprar un bono del Turism Centre, que inclou un circuit en bus per la ciutat i la pujada a les muntanyes en funicular.

Viatjar pel teu compte et permet elegir el moment, la manera i el lloc on anar.

El bus te una part coberta i la resta al descobert. Ens sentem als seients coberts perquè una fina pluja cau en el moment d’iniciar el trajecte. El conductor del bus és d’orige Italià. Un home molt espavilat que parla varis idiomes i a més de conduir, fa de guía relatant la història d’alguns carrers del centre històric de Bergen.

Bergen significa muntanyes que envolten la vall, i segons conta el conductor-guia, la ciutat ha sofert nombrosos incendis al llarg dels anys, sobre tot en els segles XVIII i XIX. La fusta, com a material principal de construcció dels edificis, i el foc com a font d’energia per a cuinar i calfar les cases, eren dos elements explosius quan s’ajuntaven, i els incendis una constant.  Construien en fusta perquè era el material més barat, només cal donar una ullada als boscos del voltant per a entendre-ho. Davant esta situació, les autoritats van aprovar una sèrie de mesures preventives per a intentar reduir i eliminar els constants incendis. (Com a curiositat destacar que, hi han cases que tenen inscrites fins a quatre dates en les seues façanes, que indiquen les vegades que s’han incendiat i que les han tornat a construït). Entre  les mesures preventives d’incendis estava la de construir amples avingudes en la ciutat que servien de tallafoc; i obligar a la població a utilitzar materials inífugos de construcció. La gent amb més possibilitats econòmica, un grup molt reduït, emprava el ciment per a construir les seues cases, però com era tan car, la majoria de la població no s´ho podia permitir, així que per a esquivar una multa de les autoritats locals, el que feien era continuar emprant la fusta per a construir les seues cases, i revestir-les per l’exterior amb una fina capa de ciment per a poder passar sense problemes les inspeccions. Però clar, esquivaven les sancions però els incendis continuaven sent una constant. Van haver de popularitzar-se els preus d’estos materials per a reduir els incendis de manera significativa.

Ara només queda un carrer de casetes de fusta tal i com eren en aquella època ubicat al port. És centre d’atracció turística i les casetes fan servir de tendetes de regals, cafeteries i pubs. És el lloc més emblemàtic de Bergen imprés en infinitat de souvenirs que els turistes comprem com a record o per a regalar.

Deixem el bus i les interessants històries del conductor-guia i pugem al funicular que uneix Bergen en les muntanyes que l’envolten.

La pujada en el funicular és excitant, les vistes es tornen espectaculars en l’altura. Ha parat de ploure i s’han alçat les boires. El temps el tenim d’aliat de nou i ens permet contemplar les vistes a la ciutat, als asombrosos fiords i fer una xicoteta ruta pel sóm. Enormes conníferes ens obliguen a alçar el cap al màxim si volem endivinar la seua altura. 15?, 20? 25 Metres d’altura? No sabria calcular. Colosals en tot cas!!!. Es respira un aire pur, i també un silenci que et permet escoltar el cant dels nombrosos pardalets que poblen les copes dels arbres. L’ambient és tan pur que les soques dels arbres están plenes de llimac.

Baixem de les muntanyes i ens dirigim al port per a fer una excursió en vaixell a través del fiord de nom impossible, anomenat “Osterfjord”. El trajecte ens ocuparà unes 3 hores entre anar i tornar.

El llit del fiord va estretint-se lenta i progresivament. El color de l’aigua va canviant del blau clar al blau obscur per a convertir-se finalment en verd fosc gaire negre. La coloració li la dona les penyasegats que envolten el fiord. El xicotet oleatje que hi havia al port, va desapareixent i a pocs metres de la capçalera del fiord, l’aigua sembla més be un espill capaç de reflejar, amb una simetria perfecta, el paisatge del voltant.

En el trajecte, hi han trams que el vaixell ha de minorar la velocitat perquè l’amplaria del fiord s’estreteix. Es en eixos moments quan se’ns permeten ixir a coberta per a fer fotos o simplement contemplar el paisatge sense cap vidre per enmig.

Arribant a la capçalera del fiord, dos enormes cascades d’aigua cauen amb força des d‘uns 100 metres d’altura. El vaixell reduix la velocitat al màxim, s’arrima a un dels penyasegats i un home de la tripulació arreplega aigua amb un poal per a oferir-nos-la als passatgers. L’aigua procedeix d’unes de les cascades que cau del desgel del sóm de les muntanyes.

De nou, una altra excitant experiència. Inaudita!!!

Reflexions d’un 5 d’agost 2019

5 d’agost 2019

A Madrid, amb la meua filla. Vàrem arribar ahir per la vesprada. Ella treballa i la seua parella està de vacances així que, me n’he vingut  a passar uns dies amb ella per ací dalt.

Fa calor, molta calor. Sí, ja ho sé, sòc molt pesada amb el tema de la calor, però és que no la soporte. A banda d’això, estic de meravella. Encantada com diuen per ací

Pel matí estic a soles, així que m’alce quan vull. Després d’asear-me i desdejunar, escric un ratet, com estic fent-ho ara mateix. M’en baixe al gym que tenen en els baixos de l’edifici; Faig un poc d’elíptica i a les 12h., quan obrin la piscina, ubicada també en el recinte de l’urbanizació, nade durant uns 45 mimuts. L’aigua està prou gelada, com a mí m’agrada, doncs em va superbé per a suportar esta calor. Després del bany em quede fresqueta i me’n puje a preparar algo de dinar. Les vesprades les reservem per fer turisme.

La meua filla viu en un àtic. És xicotet, tampoc necesiten més. És nou, molt lluminós i el tenen molt arreglaet. Te un terrat amb plantes i dona la sensació que estigues en un xaletet. Una sort encontrar algo així per ací dalt.

Ahir, de camí en tren des d’Alacant a Madrid, anava pensant sobre la trajectòria formativa i profesional de la meua filla. Jo crec que és envejable. Els inicis van ser en l’escola del poble, el “Server Mora” de Sella, actualment està on ella ha triat per a fer la seua especialització com a metjessa interna resident, en l’hospital Jiménez Díaz de Madrid .I ací romandrà durant cinc anys. Després ja es vorà.

Com ja he dit, de menuda va estudiar en l’escola del poble, la “Server Mora” de Sella. Una escola rural, pública i en valencià. Encara me’n recorde allà pels anys ‘90 quan es va iniciar a Sella l’ensenyament en valencià, algunes veus clamant al cel per a impedir-ho. Pensaven que era el fi del món, doncs pensaven que estudiar en valencià impediria a l’alumnat apendre el castellà i limitar, en un futur, l’àmbit geogràfic per a treballar. “No podran treballar en llocs on no es parle el valencià”. “Si volen, no podran treballar en Madrid o l’extranger!!!” recorde que deia algun que altre pare d’alumne. Quanta ignorància senyor!!!. Ignorància i sobretot, fòbia i meynspreu a la nostra llengua.

Doncs, ací està, treballant i especialitzant-se en medicina interna, en un del millors hospitals de l’estat Espanyol. Com no podia ser d’altra manera, els mals presagis d’alguns pares en relació a l’ensenyament en valencià, no s’han cumplit en absolut.

L’ensenyament en valencià ha permés a tot l’alumnat a aprendre la nostra llengua i a més a més, assolir una educació bilingüe per a poder estudiar i treballar allà on es vulga. Ella ha estudiat sempre en la pública i en valencià. Al poble, l’educació primària. A La Vila, la secundària i el batxillerat. A valència, la carrera d’Infermeria. A Catalunya, la de Medicina. A Madrid, el MIR en medicina interna.

Ho ha fet ella, i altres tants del poble. Amb açò vull dir, que ens llevem la por de viure al poble i estudiar en una escola rural, pública i en valencià com la de Sella.

Perquè… qui vol, arriba on vol.

 

el viatge a Noruega. Oslo-Bergen en tren

4 de juny. El meravellós viatge Oslo-Bergen en tren.

Ixim a les 3:45 de la vesprada i està previst que arribem a les 22:16 de la nit i a eixes hores, encara serà de dia.

Després de deixar la part més industrial d’Oslo, poc a poc ens endinsem cap a una zona muntanyosa atravessada per “mànegues d’aigua” i coberta per milions i milions d’avets. Arribem al bosc.

Un bosc, tuptit, frondós, il.luminat per un sol radiant que li confereix una verdor intensa i penetrant. El cel, exageradament blau està puntejat per unes trossos de cotó blanc: Les boires.

Pot ser siga açò el paraïs?

A dins del tren, els passatgers romanen en silenci. Uns dormen, altres escolten música, altres consulten els seus mòbils i ordinadors, altres fan calça, altres fan fotos, i els qui parlen, o fan en veu baixa per a no molestar a la resta.

Maremeua, mire a través de la finestreta del tren i les vistes són impresionants. Anem arrant d’un llac que és tan gran que pareix la mar. El llac em queda a la dreta, i a l’esquerra un ramat de vaques pastura plàcidament en un inmens prat .

El verd i el blau són el colors predominants en el que duem de camí.

Ara passem per unes planes ben cultivades no sé massa ben be de qué. Arribem a Honefoss i la dona sentada enfront meua fa calça sense parar.  Al fons les muntanyes encara tenen neu al som.

Duem un hora aproximadament de viatge i els túnels són una constant en el trajecte, però per a mi no em suposen cap obstacle, ja que els paissatges que apareixen al travessar-los són més bells, si cap, que els que vas deixant enrere.

Arribem a Nesbyen en èxtasis.  Que vistes!!! Qué preciositat!!! Estic començant a entendre per què qualifiquen a este viatge en tren com el més meravellós. No m’importaria passar una temporadeta per estes terres del Nord.

Continuem viatjant i fent fotos sense parar. Els paisatges són com extrets d’un conte de fades. Un dia idíl·lic. Una sort en el dia tan esplèndid que ens fa avuí.

Casetes de fusta, majoritàriament pintades de blanc, també s’en veuen pintades de vermell obscur tirant a marró, que per la seua forma pareixen corrals i graners.

Arribem a Gol. Les passatgeres d’enfront continuen fent calça sense alçar la vista només que per a consultar els seus mòbils. Quantes vegades hi hauran hagut de fer este trajecte que ja, ni s’immuten amb tant bellesa…

Són les set de la vesprada i el sol llueix com si encara foren les quatre. Continuem pujant i gojant dels colors tan nítids i dels indrets cada vegada més salvatges.

Arribem a Ål.

Estem al som, fa fred. El boli no em funciona. No puc escriure. Esta zona és tan sumament bonica, que pareix que estiga en un somni. Colpidor!!! Em falten adjectius per a descriure’l…

Neu a les muntanyes, casetes ara pintades de negre, entrem de ple en l’hivern. Llacs congelats, la tundra. És increïble tot al meu voltant i em sent tan feliç… Mai he vist res igual. La neu está desgelant-se i l’aigua baixa furiosa pels rius. Continuem avançant i la velocitat va aminorant per moments. El tren marxa costera amunt. La neu la tenim a tir de pedra. Si obrirem les finestres la podríem tocar amb les mans.

Arribem a Finse extasiats de tanta BELLESA. Quin bon lloc per a un retir espiritual!!!. Estem a 1.200 Km d’altura al punt més alt del nostre trajecte. A partir d’ara el viatge serà cap avall.

Baixem i la velocitat del tren es recupera. El paisatge torna a canviar per moments. El blanc níveo del som, les casetes de fusta pintadetes de negre, la tundra, els cúdols i els runars de pedra tornen a deixar pas a la verdor dels arbres i a les cascades d’aigua xorrant des d’altures de vèrtigen.

Comença el bosc de nou.

Les expectatives del viatge eren molt altes, per les referències del programa de TV anomenat “Viajar” així com, per les de les persones que l’havien fet, ara bé he reconèixer que les superen amb escreix.

Salvatge, com l’aigua que baixa a tota velocitat pels rierols. Grandiós, com el riu que forma a mesura que confluexen camí avall en les planures. Són qualificatius que es queden curts per a descriure el que contemple.

Els arbres van guanyant en altura com l’aigua dels rius en força. Si el paisatge fa el caràcter, el del poble noruec ha de ser bell, salvatge i noble a parts iguals.

Hem arribat a Voss.

La temperatura i el tamany de les poblacions augmenten a mesura que anem perdent altura.

En Voss encontrem un enorme  format per la confluència de tots els torrents i rierols de les muntanyes dels voltants.

Seguim el trajecte i quan són les 21:22 arribem a Dale (ells ho pronuncien Doola) Ens segueix acompanyant un sol esplèndit que ens desorienta fent-nos creure que són les 6 de la vesprada.

Puntuals com ells soles, l’estació de Bergen ens dona la benvinguda a la ciutat. El rellotge de l’estació marca les 22:16 i estem a nivel de la mar.

Sense dubte, el viatge en tren més bonic de la meua vida.

el viatge a Noruega. Oslo 03/06/16

Dilluns 3 de juny, dia dels museus.

Munch Musseum, Museu tradicional-floclòric i el museu dels Víkings

La millor manera de conèixer els indrets més emblemàtics de la ciutat és acodir a l’oficina de turisme i deixar-te aconsellar pels seus professionals. Una amplia oferta de llocs esperen als visitants per ser trepitjats i disfrutats. L’elecció de cadascún d’ells estarà en funció dels teus interessos. D’entre els aconsellats, el “Oslo-pass” és l’opció elegida. Un “Oslo-pass” per a un dia val uns 70€ al canvi, inclou visites a la gran majoria de Museus de la ciutat (impossible vore’ls tots en un dia) i el transport elegit per a arribar-hi (inclou tot tipus de trasport: bus, tramvia, metro, vaixell).

El primer museu en ser visitat és el MUNCH-MUSSEM. Este museu s’encontra al som del tossalet d’un barri, habitat majoritàriament per inmigrants d’origen paquistaní. És un barri prou bulliciós per la quantitat de negocis regentats pels seus veïns ; Tendes de comestibles, roba, però  sobre tot, perruqueries d’homens!!! Que s’extenen al llarg de l’avinguda que dona accés al recinte del museu.

El MUNCH-MUSSEUM deu el seu nom a Edward Munch, el pintor que es va fer famós per pintar el quadre anomenat “The Scream”,  una de les imatges de la història de l’art mes coneguda  a nivell mundial.  El Museu es va inaugurar en 1963 i alberga més de la meitat de les seues pintures. El Munch Museu i el quadre són coneguts també per un succés ocurrit en agost de 2004, que a continuació contaré.

Un 22 d’agost, un diumenge qualsevol de l’estiu de 2004. Els empleats obrien les portes del museu i els visitants s’amuntegaven en la exposició d’estiu. Aleshores, just a les 11 del matí dos homes emmascarats corríen a través de la porta del café del Museu. Uno d’ells va apuntar al cap d’una guàrdia de seguretat mentres tant l’altre desapareixia dins del museu. Allí, davant d’un grup de visitants estupefactes, va tallar les cordes que sostenien els quadres “The Scream” i el de “Madonna” i corrent cap a fora se’ls va endur. Un cotxe aparcat al carrer els esperava i van escapar amb els quadres robats a tota velocitat. “Tan fàcil com robar en un quiosc” van calificar el robatori en les notícies noruegues. La falta de seguretat del museu va ser el motiu de la facilitat en el robatori. El succés va donar la volta al món en les notícies. Va ser una garrotada molt forta en la història del museu portant a tancar les portes, perdre vendes de bitllets i demandes de seguretat. Els quadres els van recuperar dos anys després i els danys encara són visibles avui en dia.

Cal dir que l’actual ubicació del Munch Museu te els dies comptats. La inauguració del nou edifici que albergarà tot el treball de Edward Munch està prevista per 2020, quan finalitzen les obres del fabulós edifici que estan construint just al costat del Opera House.

El museu de folclore tradicional noruec i el museu del víkings estan en una península, per tant cal agafar el metro i un vaixell per arribar-hi ( com ja he dit abans tot inclós en el “Oslo-pass”.  El viatge en vaixell és molt agradable ja que pots contemplar Oslo des del fiord així com les nombroses penínsules.

A l’interiot del museu del folclore s’exposen fonamentalment eines, mobles i indumentàries tradicionals. A l’exterior s’exhibeixen construccions de fusta que feien servir de graner, corral, menjador, i demés cases, tot envoltat de terres on es recreen els cultius que donaven de menjar a la gent en eixa època.

És curiós visitar este museu perquè a més pots comprovar com han evolucionat les cases familiars des de fa milers d’anys fins als nostres dies. I és possible gràcies a la recreació de les distintes tipus de cases en les que pots accedir-hi per a conèixer la seua distribució, els seus mobles i demés eines.

El museu dels víkings s’encontra a una mitja hora a peu.  Alberga enormes naus  de fusta i demés troballes de l’època víkings, que impresionen vore. També es passa un vídeo de curta duració on de manera molt amena s’explica com van poder recrear la forma dels vaixells.  Pel que es conta en el vídeo, al morir el capità o jefe del vaixel viking, la resta de tripulació conduïen la nau a terra, cavaven un enorme clot i en ell soterraven al jefe i al vaixell. La terra que els cobria és la que ha permés conservar en bon estat les embarcacions i pertenències del jefe víking. Deixa manera ha sigut possible mostrar les llances, espases i demés indumentària, així com recrear i/o reconstruir les embarcacions.

De tornada cap a Oslo, alguns dels carrers de la capital alberguen el Festival de Cinema d’estiu. S’inaugura la setmana del Cinema i un bon grapat de personatges s’amunteguen vestits en les seues millors gales a la porta d’un hotel enlluernats pels flash de les càmeres de fotos dels periodistes.

M’encanta l’ambient que té esta ciutat és impresionant i per aixó m’agrada.

el viatge a Noruega. Oslo 02/06/19

02/06/2019

Anem  a pel diumenge 2 de juny.

  • Parlaré dels carrers del centre de la ciutat sense cotxes
  • Del silenci del transport públic.
  • De la Opera House i de les construccions que l’envolten.
  • De les instal·lacions de la zona del port del fiord: Saunes de fusta flotants, miniplagetes i piscines artificials.
  • Del museu d’art Contemporani.
  • De les tasquetes de menjar típic noruec: El bacallar, els arenques, el salmó.

El centre d’Oslo és per a la gent. La gent passeja, va de compres, va a treballar, etc… i no hi ha cotxes. Els únics que hi transiten són els vehicles del transport públic que són tots eléctrics. Oslo és una ciutat molt agradable de visitar, molt silenciosa, tant que es pot sentir el cant dels ocells. També molt saludable per l’ausència de fums. En general, la seua gent és amable, oberta i acollidora. I moderns com ells a soles. És per això que m’agrada!!!.

L’edifici de l’Opera House, es un edifici enorme construit amb acer, vidre i fusta.  Té forma de trapezi, diria jo, amb costats desiguals. Està ubicat sobre un un pla inclinat a la vora del port. La inclinació, la forma desigual i els materials de construcció li donen un aspecte futurista i singular. La singularitat també li ve donada perquè és un edifici que es pot trepitjar per dins i per fora, ja que pots caminar per les seues parets fins arribar al sostre. Des del sostre les vistes són espectaculars, sobretot en dies clars com el d’avuí. Una vista panoràmica de 360º permet divisar la ciutat, els fiords, i més enllà. La visita per l’interior de l’edifici impacta. L’accés al hall és lliure i gratuït. En ell s’eleva una enorme estructura feta de llinstons de fusta que alcancen més de 10 metres d’altura. Els vidres que tanquen l’edifici també són col.losals. L’interior està exent de objectes superflus, sent l’espai el protagonista principal. Per tant l’espai cobra tant o més importància que els elements de la construcció. La fusta li dona calidesa a l’espai i els vidres li proporcionen lluminositat.

Els edificis que envolten la Opera House són d’una construcció semblant. Allí s’encontra “El còdic de barres”, anomenat així per la similitud a un còdic de barres.  Està ubicat a la part nord, entre l’estació central i l’Opera House.  La part esquerra de la casa de l’Opera està tota en obres. Allí s’està construïnt el nou Munch Musseum, que deu el seu nou a Edwards Munch, el famós pintar del quadre “El crit”.

Al sur s’encontren les instal·lacions de la zona del port: Una miniplatgeta creada amb sorra artificial. En eixe recinte tancat els xiquets juguen amb els poalets baix la supervisió dels seus familiars. Unes hamaques fetes de marbre i fusta on la gent jove jeu per a prendre el sol, envolten estes instalacions. També hi han piscines delimitades dins del port que de viure allí, segur que gojaria fent-me uns llargs a l’estiu.

Les saunes flotants estan ancorades a les voreres del port. Estan construïdes amb fusta, obviament, com tot en Noruega. Tenen un habitàcul per a la sauna i unes terrasses al sostre amb trampolí, per a prendre el sol i banyar-se. Són una atracció, sobretot per a la gent més jove. És el seu punt d’encontre dels caps de setmana d’estiu. Les lloguen i passen unes hores entre amics mentres fan sauna, solàrium i copes.

El museu d’art Contemparani s’ubica a uns 800 metres a l’est de l’opera House. Una zona de recent contrucció que alberga un bon grapat d’edificis ultra moderns, amb amplies finestres per a donar pas a tots i cadascun dels raigs del sol.  El museu té dues parts que estan separades per un carrer. Una de elles alberga obres contemporànies que capten la meua atenció pels materials amb els que estan fetes, pel seu tamany i colorit transmetent-me diferents sensacions. L’altra part del musseu que s’encontra a l’altre costat del carrer i conté obres que, per la seua  excèntricitat em provoquen repulsió i fàstic.

Una tasqueta al port on serveixen menjar típic noruec, bacallar, salmó, arengada, clausura amb bon paladar, el segon dia en la capital Noruega.

 

el viatge a Noruega. Oslo 01/06/19

1/06/2019

Damunt l’avió, destinació Oslo.

Són les 7:55 del matí i estem a punt de despegar. És dissabte 1 de juny de 2019. Volem amb Norwegian i en estos moments el pilot de l’avió està donant-nos la benvinguda a la nau. Ens informa que en Oslo el temps és very good. Qué serà very good per a ells?. Puntual ens posem en moviment.

Volem!!!

Tabarca a la vista. Un sol que torra ja i rumb al nord. La mar, la Mediterrània. Un vaixell de càrrega al fons, un altre, tres,… I a l’horitzó una blanquina que es confon amb el cel formant una línia curva difuminada…

El sol em dóna a la cara. Seguint pujant. M’emballuerna els ulls i no em deixa vore res a través de la finestreta. Mire cap a dins. L’avió està ple. El 90% dels passatgers són noruecs, encara que just darrere meua sent parlar castellà.  Són veus de jovens, que es mostren molt contents i il.lusionats, com jo. Aniran a passar uns dies de vacances?Estaran fent algun Erasmus?. Estaran treballant allí? Qui sap, tampoc m’importa.

La gent s’alça per a agafar els seus ordinadors portàtils per a entretindres. Jo escric. Tant temps sense escriure…

Eivissa al fons.

Tant temps sense volar… Des de 2015 a Dinamarca. M’agraden els països nòrdics, prova d’això es Islàndia en agost de 2010. Dinamarca i Suècia en 2015, i ara,… Noruega.

Continuem volant durant un ratet i de sobte divise uns cims blancs, han de ser els Pirineus que atravessem baix un sol que cau aplomat.

Són les 10:40 i ara sobrevolem un cel emboirat que ens impedeix vore res, esta serà la vista que tindrem fins que aterren en terres noruegues.  Són les 11:15 i ens adelanten que en Oslo plou i fa una temperatura de 19ºC. Anem cap a l’hivern.

Arribem a les 11:35. Plou xirimiri, com diríem per ací, no molesta, és més s’agraeix vore ploure i tanta verdor. Sense eixir de l’aeroport pots agafar un tren que, en només uns 15 o 20 minuts es trasllada a  l’estació Central, ubicada al mateix centre de la ciutat. Esta estació també es coneguda com la portà d’Oslo.  Quan ixes de la Porta d’Oslo hi ha una gran avinguda que en línia recta et condueix al Palau Reial Noreuc. Un passeig  ample ple de arbres i flors on conflueixen cafeteries, llocs de moda, La Catedral, el Parlament, i molta gent passejant, que se la veu molt alegre i contenta.  També s’escolta música per molts carrers, i és que estan celebrant el dia nacional de la música. I es nota!!!. Grups de música de distints estils musicals romanen tocant per nombrosos carrers davant d’un públic entregat i divertit. Toquen a l’aire lliure i en recintes oberts on la gent pot anar-hi a fer-se una cervesa, ballar, xerrar o simplement escoltar. No hi han restriccions de cap de classe. Els estils musicals són molt variats, des de rock-and-roll, rockabilli, música pop, house, tecno.

Una passada passejar pels carrers d’Oslo.  El temps també ens acompanya perquè només ens plou un ratet i després el sol ens acompanya fins més enllà de les 10:30 de la nit, encara que claror la tenim fins passades les 11h.

Al palau Reial es pot arribar fent un passeig per la ciutat. La visita als seus jardins es gratuïta i paga la pena. Els jardins envolten el Palau. És un recinte ple d’arbres frondosos, plantes florides i llacs amb ànecs i cignes nadant que li donen un àmbient bucòlic com si fos extret d’un conte de fades.

Passejant arribem al port d’un fiord ubicat darrere de l’ajuntament d’Oslo. Allí la música també sona. Es este cas és música tecno que estan punxant dos joves en una espècie de xiringuito. És tard però encara es de dia. El sol va baixant i els seus raigs reflexen en les aigües del fiord, com si d’un espill es tractara. La llum es espectacular i les vistes asombroses. Un port ple d’embarcacions que uneixen les nombroses illes i penínsules. Llengües d’aigua s’endinsen en les muntanyes frondoses que alberguen infinitat de casetes de fusta de colors.

Qué voleu que vos diga? Un moment màgic, que transcric per a que se m’oblide mai

un lloc on escriure

%d bloggers like this: