11 de desembre

Consulte el temps en el meu mòbil i em diu que la previsió de pluja és del 0%, però mire a través dels vidres del meu balcó i una fina pluja està caent des de fa uns cinc minuts. Es mig dia.

Moltes vegades no et pots fiar de les previsions, per fiables que siguen.

En la vida passa algo semblant, es preveuen unes coses i en passen altres, a vegades són millor que les previstes, altres pijor. De totes se n’aprén. De les dolentes pot ser, tardem més en recompondre’ns. Diuen que no hi ha recomposició ni resurgiment sense paciència.

Paciència per absorbir tot el que ens passa i poder superar-nos a nosaltres mateixa, amb les nostres imperfeccions, sense tindre per què dissimular les línies de trencament del nostre cos i de la nostra ànima.

Temps per a que “la resina” reòmpliga els espais surgits d’eixes línies de trencament.

I, Calma, molta calma en el procés d’enduriment de la resina.  La resistència de la resina radica en la seua fòrmula magistral,  a base de partícules màgiques d’or que no són més que eixos xicotets GRANS moments que et dona la vida. Un d’ells, me’l va donar el dissabte passat.

I és que, hem d’estar preparats per si un dia ens alcem amb el peu canviat, ensopeguem  i caiguem de nou a terra perquè,  és tan fàcil caure i  amb el bac, trencar-nos en mil trocets… per això, i per tal recompondre’ns,  hem de ser capaços d’arreplegar tots i cadascún d’ells i encaixar-los de la millor forma possible i, amb l’ajuda de la resina i la seua fòrmula màgica d’espurnes d’or la nova peça surgirà més bella si cap.

El  kintsugi assoleix un resultat excepcional pegant minuciosament els fragments d’una porcellana fina trencada.

La previsió del temps del meu mòbil per avuí no ha estat encertada, però el dia ha està més interessant del que es preveia, per de pronte he estat capaç d’escriure este post. Ja es de nit.

Anuncis

3 de desembre

No és resignació però sí aceptació del desenvolupament d’alguns aspectes de la vida. És observar el comportament com per exemple, de les vares de bambú al incidir una força extranya sobre elles, ja siga per un fort vent o fins i tot un sacseig de terratrèmol i prendre nota del seu comportament.

Les vares de bambú no s’agarroten, ni es resisteixen; tampoc es resignen, sucumbeixen i cauen. Les vares de bambú accepten eixes forces externes i estranyes i la seua lluita contra elles es la maleabilitat i elasticitat per tal de superar-les. I les superen!!!

Des de l’aceptació dels aconteciments de la vida, que no des de la resignació, avance com les vares de bambú sensera, íntegra, contenta.

 

29 de novembre

Hui no em gite a fer la migdiada, tot i que seria el dia perfecte per a fer-la ja que estic refredada i una estona al llit em vindria d’allò més be. Però no, hui decideix quedar-me estirada al sofà i contemplar l’ambient d’hivern després de la fina pluja.

Boires blanques i gaseoses s’arrastren pel som de les muntanyes d’enfront, i es desplacen lentament cap a la costa. La pluja ha estat molt escassa, només uns 4 o 5 litres, però la temperatura ha baixat considerablement i ja tenim un ambient més acorde a la tardor.

Ara el silenci és absolut, i més després de llevar-li la pila al rellotge de la cuina que estava  talandrant-me el cervell amb el seu tic-tac-tic-tac.

Adore el silenci, el goje, el necessite. Es com una medicina regeneradora, estar a soles i en silenci em transmeteix molta pau i serenitat, em permet encontrar-me a mi mateixa. I el que encontre, m’agrada, no m’engoixa, ni m’estresa. Un silenci que em permet recrear-me en els meus pensaments i buscar les paraules adequades a cada idea. Una alenada forta i profunda em carrega de oxigen el cervell. Uuum! Que delicícia també.

Però, no pare d’esternudar i els ulls se m’omplin de llàgrimes, que no de pena, sinó del refredat, i note com el meu cos poc a poc va sucumbint i deixant-se dur per l’abatiment que em provoca el constipat. Comence a tindré mal de cap i mal de gola, serà qüestió de pendre’m un analgèsic i clavar-me dins del llit i que el meu cos lluite amb força contra el inoportú refredat.

 

lectura d’agost (una de tantes)

El llibre es titula Opus Nigrum, que significa la vella fórmula alquimista que assenyala la fase de separació i dissolució de la matèria.

Es tracta d’una novel·la històrica escrita per la francesa Marguerite Yourcenar, autora també de “Memorias de Adriano”, que conta la vida de Zenón, protagonista de la història d’un metge alquimista del segle XVI a qui li toca viure un període convuls entre l’Edat Mitjana i el Renaixement. Marguerite Yourcenar retrata el tràgic destí de la saviesa i la tolerància durant este segle.

Zenón no arriba a conèixer el “opus nigrum”, el suprem alliberament de l’esperit de les cadenes de la matèria; però coneixerà sobretot l’experiència de la llibertat: llibertat per a pensar, per a viure i també per a morir.

En la primera etapa de la vida, Zenón viatja sense dificultat alguna des de Astorga a Innsbruck, estudiant a Montpeller, publicant a Lió, operant en Uppsala. Al principi, durant la seua vida errant, Zenón radicalitzarà la seua passió racionalista. Davant d’ell només es sosté en peu el món de la cirurgia, basat en dades objectives, en èxits i en fracassos tangibles i computables. Per a Zenón no tenen sentit l’amor a la pàtria ni el fervor religiós ni la veritat filosòfica. Però com ell diu, al final del primer capítol, la seua és una cerca interior, la mera acceptació de la trobada definitiva amb la pròpia soledat . Zenón és conscient des de molt de temps que eixe món de fe assassina, d’hipocresia institucionalitzada, de passions deslligades en el qual viu no és el seu.

Novela apassionant de Marguerite Yourcenar, una de les majors figures de la literatura francesa, que amb el seu un llenguatge precís, cult i rigurós ha estat capaç d’endinsar-me per complet en la vida i el mon de Zenón, i fer-me entendre que malgrat el pas dels anys ben poc ha canviat el destí de la saviesa i la tolerància.

Excel.lent història que qualifique amb un 10.

La memòria de l’arbre

Cada vegada que viatge a Reus per a visitar a la meva filla em passe per la llibreria Galatea. Capbussar-me en este espai replet de llibres, suposa una distracció molt grata i amena per a mi i sempre m’isc amb algun llibre, agenda o souvenir baix del braç.

L’última adquisició va ser un llibre titulat “La memòria de l’arbre”. D’este llibre em va atraure el seu títol, per tot allò que m’evoquen els arbres.

“La memòria de l’arbre” és una novel.la íntima i personal, molt bé escrita i estructurada que aconsegueix col.locar-te en la pell de Jan, un xiquet d’uns nou anys i la relació que manté amb el seu avi, que li ensenya a escoltar els arbres a través del tacte i l’observació.

Els avis de Jan, Joan i Caterina s’han vist obligats a deixar el poble de Vilaverd, com a conseqüència de la incipient malaltia que pateix l’avi Joan, per a instal·lar-se a Barcelona, al pis dels pares del Jan, al barri de Sant Antoni. Un canvi que sense dubte alterarà el dia a dia de tots els components de la nova família.

El llibre està estructurat amb 11 capítols on es descriuen les diferents personatges i etapes de la història. Es parla del canvi que suposa ampliar, de sobte, una família jove amb amb un xiquet d’uns nou anys amb dues persones majors. Dels carrers del barri de Sant Antoni a Barcelona, que diàriament recorren l’avi i el net de camí a l’escola, dels arbres que es troben al seu pas, del món que s’inventen al seu voltant. També de Vilaverd, el poblet natal dels avis, del que s’han vist obligat a abandonar;  de la casa del poble, que finalment tanquen i venen; de l’avia, sempre contenta i atrafegada, i de la mare; de com es fabriquen els records i la memòria, de com es conserva i finalment de com es poden perdre.

Una delícia d’història que podria acompanyar-te durant estes caluroses vesprades d’estiu.

La meva qualificació un 8 sobre 10.

Tina Vallès López (Barcelona, 15 de juny de 1976) és una escriptora, correctora, traductora i bloguera catalana que ha estat guardonada amb este llibre amb el 2n Premi Llibres Anagrama de Novel.la.

 

 

 

més llibres, però no tants com voldria

Esta es la lectura que m’ha acompanyat durant els mesos de maig i juny, els que han omplit els llargs matins de administració de quimio i també, alguns capvespres assossegats entre cicles.

Començaré per comentar el llibre que més m’agradat dels cinc que m’he lleguit, titulat “La vida que aprenc” de Carles Capdevilla, i ho faré transcrivint el post sense publicar del passat 3 de juny:

“Tinc un llibre d’ell entre mans i passant una situació similar a la seua, ahir de sobte, va, i ens deixa: Carles Capdevila. Tant el llibre com la seua pèrduda han arribat a mi de la mà de La Lectora Corrent (Mercé Piqueras) investigadora que segueix des de fa varis anys des del seu bloc i ara també, des del seu Twitter. Ahir, només alçar-me el Twitter de la Lectora Corrent, m’avisa que Carles Capdevila ens ha deixat. Com si fora un amic, un conegut meu de tota la vida, la seua pèrduda em provoca una inmensa tristor que em sacseja tot el cos i m’enfonsa en una enorme tristor”.

Vaig comprar el llibre sense saber massa be de que anava, però amb la recomanació de Mercé Piqueras em va sobrar.  En la llibreria no el tenien i per la cara que em van posar, tampoc n’hi tenien referències, no obstant aixó se’l van anotar per demanar-me’l. Als 10 dies vaig rebre un avís de la llibreria per anar a retirar-lo, però com no estava en condicions van ser altres els que van haver d’anar-hi a per ell. El llibrer li va donar l’enhorabona per l’elecció. Jo crec que deguera indagar sobre l’autor i el llibre perquè quan jo vaig preguntar per ell em van fer cara de pòquer. Fóra com fóra jo ja tenia el meu llibre.

Vaig començar a llegir-me’l a principis de maig. El Pròleg em va parèixer magnífic. Havien pàrrafs que m’arribaven molt endís encara que no sabia massa bé per què. He de confessar que jo, com el llibrer, poc sabia de l’autor, tot i ser molt conegut, re conegut i estimat en el món literari i periodístc. Desconeixia per tant, l’enfermetat que patia, però no vaig  trigar gens en descobrir-ho. Va ser pronte, molt pronte quan l’enigma es destapà.  En el primer capítol titulat “La mirada íntima” i dedicat obviament a la seva vida íntima, concretament a la pàgina 30  la sorpresa  i el desconcert em van aturar de sobte al llegir  el text titulat “fa mal de dir que tens càncer”.  Puc entendre ara el motiu pel qual el pròleg m’ arribava tan endís. Tinc la seua edat i també pateix càncer.

Només una ullada als primers pàrrafs del pròleg que titula “La vida que escric”, son suficients per capbussar-te de ple en la seva lectura. A “La vida que aprenc” es troben, ordenats en cinc capítols, temes que li són essencials, com la memòria íntima, la vida en bona companyia, l’educació, la salut i la condició humana en totes les seves contradiccions. Son mes d’un centenar de temes, apunts diaris de fàcil lectura que pren l’autor sobre el que li passa i com hi reacciona.

No sóc de repetir lectura d’un mateix llibre, per molt que m’haja agradat, però en “La vida que aprenc” he fet una excepció, i a més de tornar a llegir-me’l he agafat un rotulador fluorescent groc per subratllar passatges que m’han impactat i com a resultat la major part del llibre ha quedat de color del sol.

Alguns passatges a continuació.

“Que la por no ens paralitze. La por ens apareix disfressada d’element extern, però és ben interna. La por neix a dins nostre, som nosaltres, per això ens costa fugir-né…. La por ens fa prudents i responsables i ens salva de bogeries…. La vida es tragicòmica, en el millors dels casos. Si sabem ruire de les nostres pors, dels nostres fantasmes, si recuperem la comèdia, vol dir que ja ho comencem a superar”. Quanta raó tenia el Capdevila!!!.

“El gos és un com gos. El meu cos, sotmés  a la disciplina de la químio, una setmana bona i una dolenta, ara et castigue i ara et deixe recuperar per tornar-te a debilitar, és agraïdíssim. Té dies de gos apallissat, però a la mínima que es recupera ja nou la cua i em diu que el traga a paseig com si no hagués passat res…. Quan reps una patacada vital és normal que et poses histèric i t’envaeixin els malsons. Però dura poc “. Quanta raó tenia el Capdevila!!!.

“Meyns bla-bla-bla i més bones pràctiques. D’aquí la meva admiración absoluta pels que fan bona feina cada dia en silenci, i la certeza que convé que ens arribe el testimoni. Hem de posar més altaveus als qui fan molt i no escoltem prou…. Tot ho trobem o genial o nefast. Adorem o odiem. L’emotivitat extrema ens domina.” Quanta raó tenia el Capdevila!!!.

“Millor ser sincer que espontani. Trobe millor ser sincer que espontani…. Quan diem el primer que ens passa pel cap, no diem exactament la veritat, ni tan sol la nostra veritat. Diem, literalment això: el primer que ens passa pel cap…. És el clássic sigues tu mateixa però no en la versió salvatge, sinó l’educada. Pensament no impuls”. Quanta raó tenia el Capdevila!!!.

I ja per acabar,

“Amics que s’impliquen…. Una implicació emocional i també de la real…. Ser un bon amic a vegades suposa assumir riscos, dir veritats de les que potser fan mal d’entrada però que a la llarga s’agraeixen. Perquè ens posen un – M’agrada fàcil ja tenim els amics del Facebook”. Que llàstima que ens deixara tan prompte Carles Capdevila.

Esta xicoteta entrada en record al Carles Capdevila, que qui no el conega, que consulte la seva biografia.

Un 10 sobre 10 a este meravellós recull d’apunts del Capdevila.

 

Ramona

Es 29 de maig i fa calor. Tot i que estem en primavera l’estiu va donant senyals de vida.

Son les huit i quart de la vesprada i estic escrivint una sèrie de post’s al blog, en la taula del menjador de ma casa. Les finestres del balcó les tinc obertes per a permetre que entre la frescoreta de la vesprada i escoltar el cant dels nombrosos ocellets que estan per dins dels arbres d’enfront.

Amb els balcons oberts m’arriben també les conversacions de les poques persones que passen pel carrer.

Un nebot parla amb sa tia de com li ha anat el dia. La tia te deficiència auditiva, i el nebot li ha de repetir tot varies vegades. No és que jo estiga en la conversació però, a base de repetir-li-ho tant, acabe per assabentar-me jo primer que sa tia que, Ramona ha faltat.

Ramona, eixa dona per a mi tan enigmàtica, autèntica i interessant ens ha deixat als 98 anys. L’admirava i em consta que l’admiració era mútua, perquè així ens ho demostravem cada vegada que teniem oportunitat. Compartia amb ella l’afició per les plantes. Nombrosos tests de plantes adornaven (i adornen) la porta de sa casa del carrer Jesús. Era molt freqüent vore a Ramona, sobretot en estiu, regant les plantes i llevant fulletes seques. Quan jo passava pel carrer i estava ella ens saludaven amb complicitat, ens miravem als ulls i tot i que no parlavem massa, amb la mirada i el somriure ens ho deiem tot. De vegades, no cal parlar molt per transmetre els teus sentiments als demés.

També era molt freqüent vore-la al carrer de fora sentada amb les veïnes a la fresca, en les vesprades d’estiu. Quan la veia, jo sempre la saludava: Com estàs Ramona? i ella em tornava un ample somriue i els ulls se li encenien com dos llumetes. Jo gojava contemplant-la. Sempre tan contenta!

De Ramona em captivava la seua discreció, m’agrada la discreció i a ella se li veia molt discreta, calmada i amb molt de trellat. També intuia en ella molta llibertat d’anar a la seua, i m’atreviria a dir que es tractava d’una dona molt inteligent.

Em sap greu la seua pèrduda, per velleta que fora. Visibilitzar a dones com Ramona, des d’este discret blog, em fa sentir be en estos dies tan difícils per a mi.

Sempre en el meu record. Va per tu, Ramona. Descansa en pau.

un lloc on escriure

%d bloggers like this: