18 de setembre 2017

(El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020)

Avui he tingut cita en l’hospital de Sant Joan, amb la d’avuí comence el període del tractament de la ràdio.

He anat a la finestreta de secretaria tal i com em varen indicar per telèfon i l’administrativa que m’atés, al preguntar-me les meues dades personals i vore que vivia a Sella i el meu cognom era Alemany, m’ha dit que son pare també era de Sella, però com s’en va anar del poble quan encara era molt menut (nou anys tenia) no hi tenia enyorança, i no els va parlar molt d’ell. José Cantó Asensi, diu que li deien.  Molt xarradora, m’ha dit també que tenia unes conegudes a l’hospital que les deien Alemany, una tal Maria “la guapa” i dos amb el nom de Pilar. Ha cridat a una de les Pilars i li ha dit que hi havia una persona (o siga, jo) li ha dit el meu nom senser, per si em coneixia, però la tal Pilar no ha sabut qui era jo, ni tampoc jo qui ella, i meyns sense vore-la. M’ha dit que tenia una cosina anomenada Amalia, en casa a Sella, i amb eixa referència li he fet saber que creia qui era, doncs a Amalia la coneix i a la cosina pot ser que també. Estant allí, en la finestreta, un home en bata blanca ha dit el meu nom, li he dit que era jo. Ell era l’oncòleg meu de referència que en pocs minuts m’ha atendria.

Després d’uns minuts en la sala d’espera, el metge ens ha fet passar a la seva consulta, abans ens havia donat uns fulls informatius sobre la radioterapia, per a que els llegira.

M’ha obert una història mèdica, m’ha informat sobre els efectes secundaris a curt i llarg termini que em pot provocar la ràdio, així com el planing de les sessions de ràdio a administrar i el que anavem a fer-me hui.

Hui, a més de la consulta amb l’oncòleg, n’he tingut amb el radiòleg que m’ha “tatuat” per a fer-me el “molde” per a la ràdio, i també m’han fet un TAC.

En uns dies em cridaran per començar la primera de les aproximadament 19 sesions diaries de ràdio.

12 de setembre 2017

(El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020)

Hui he tornat de nou a la piscina coberta. Feia aproximadament un mes que no nadava, inesperadament, l’última sessió de químio va ser fotudeta. I dic inesperadament perquè pareixia que tenia controlat ja l’estrenyiment i la diarrea, però malauradament se me va “cremar” la vena per on m’administraren la químio, la transfusió de sang i els antibiòtics. Una cremà que persisteix fins avuí, encara que va molt millor i pels tractaments subministrats, antibiòtics i ara una pomada per a cremats, Silvederma.

L’anèmia també m’ha afectat considerablement, han estat a un no res de fer-me una segona transfusió de sang, perquè els nivells d’hematocrito estaven al llímit, 7,7. A base de menjar durant molt de temps filetes de ternera, solomillo, carrillada, berberechos, espinacs, atmetles, almejes, carn de potro, rabo de toro, osobuco i el suplement de ferro fisiogen m’he estalviat dos borses de B(-).

Avuí fa just una setmana que m’he rapat el monyo i ja comença a créixer els primers mi.límetres. El perruquer em va dir que al voltant d’un centímetre i mig en un mes. Espere que per a festes de Sella puga prescindir dels gorrets i mocadors al cap, encara que tot el món em diu que em senten molt be i que estic d’allò més afavorida. M’ho hauré de creure ja que no són poques persones que ho diuen.

I, ací estic, de nou al terrat, a la fresqueta, després d’un dia molt pesat pel sol tan fort que encara fa. Fotuda però contenta, tal i com dic a qui em pregunta com m’encontre. Fotuda perquè encara no estic al 100% ( i crec que no hi estaré mai), i contenta perquè he acabat amb la químio i els seus devastadors efectes secundàris. Ací estic com un nàufrag que ha sobreviscut a una forta tormenta en alta mar, amb la roba a tirons i espentolada, amb la pell cremada per l’efecte del sol i l’aigua salada, deshidratada, famolenca i desorientada, però contenta perquè ja estic gaire fora d’ella, de la tormenta.

L’objectiu ara és recuperar-me i començar de nou, amb equipatge lleuger i amb calma i serenitat.

Esperant encara que em criden de Sant Joan per a la ràdio, la setmana passada vaig començar amb el tractament hormonal diari, via oral que romandrà durant cinc anys, i l’administració dels anticossos intravenos al llarg d’un any.

29 d’agost 2017

(El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020)

Hui és un dia trist com el que mes. Trist i dur, molt dur.

Un desastre de dia.

Ma mare està delicada, molt delicada, prou malalta. Ahir per la vesprada se la van endur a urgències, tenia febra. La vaig vore molt mal. A mitja nit li van donar l’alta. Tenia una infecció d’orina. Li van tratar la febra, i li van donar uns antibiòtics, els mateixos que li van suministrar quan va estar ingressada el passat març, tot a l’espera de saber els resultats del cultiu d’orina que estarán en uns dies. Seguiment i control de la febra en estos dies i si empijora, acudir de nou al servei d’urgències.

I jo, en els últimes coletaes de la químio, en la rojor, coentor i punxaes d’una granullada que m’ha eixit al braç, que no se me’n va en cinc dies que duc ja d’antibiòtics.

Que horror de dia! I per a postres la roda del cotxe punxada.

El meu fill tenia cita esta vesprada al dermatòleg. Volia acompanyar-lo, demanar-li disculpes al metge per no haver assistit a l’ùltima cita. Explicar-li breument el motiu. I finalment, després d’atendre al meu fill, mostrar-li el meu braç i demanar-li la seva opinió, arriesgant-me i asumint, en el seu cas, que no m’atenguera sense cita.

Finalment m’he quedat en les ganes, perquè la meua filla no m’ha deixat i se n’ha anat ella amb el meu fill.

20 d’agost 2017

(El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020)

Puc dir que aquest estiu ha estat el pitjor de tots de la meva vida. Un estiu replet de consultes mèdiques, d’entrades i ixides als serveis d’urgències, de cites a l’hospital de dia per a l’administració de químio, d’hores tirada al llit pel malestar profund dels efectes secundaris, i un llarg etcétera que m’han saccejat el cos al llímit.

És curiós, però tot i ser un emprenyament haver d’anar a l’hospital de dia o als serveis d’urgència, res comparable com les molèsties que he patit a casa com a conseqüència dels múltiples sorolls que diariament he hagut  de soportar. I ja no dic sorolls puntuals d’una nit de festa, que encara que són un fastidi, entenc que és estiu, s’organitzen aconteciments i unes vegades les toquen patir als veïns de la plaça i altres, als veïns del carre de fora i els voltants.

No em refereix a este tipus de sorolls, al.ludeix a eixe que provoca, per exemple:

– El soroll estrident d’una màquina serradora a les 8 o les 9 de la vesprada, fora ja d’horari laboral. Jo pregunte: No hi ha una normativa per a certs tipus d’activitats que regule el seu horari laboral i sobre tot l’aillament acústic del local on es duu a terme eixa activitat que molesta tant als veïns?

– Em refereix també al soroll atronador d’un motoret per a pujar l’aigua del riu per a regar l’horta d’un particular cada vegada que té la tanda. No podria silenciar d’alguna forma eixe motor?

– A l’insoportable soroll dels nombrosos dúmpers i màquines que estiu rere estiu, des de fa més de 10, travessen el poblet impedint el descans dels veïns. No hi ha normativa al respecte per a regular horaris laborals d’estiu ( hi han pobles que la tenen) o normativa que regule el nivell de soroll de les màquines?

– Em refereix al gemec feridor, diari i constant d’algun gosset acabat de naixer, que per a descans dels veïns, el deixen al pati de sa casa i eres tu el que l’has de suportar. Com no tenen cap consideració? Jo no ho faria, més havent-los dit que molestava…

– Em referix també als lladrits de gossos encadenats en les casetes de camp, próximes al poble que nit rere nit s’encarnissen i no deixen dormir al personal. Per què no se’ls enduen on viuen i els fan callar quan lladren?.

Qui te ganes de passar uns dies tranquils al poble amb tot estos sorolls atronadors? Qui els pot suportar a diari? Per què no prenem consciència de que amb els nostres actes podem afectar, molestar als demés? Qué ens impedeix pensar en els demés i posar-nos en el seu lloc?

Sé que és un post arriesgat per la queixa que conté, però m’agradaria anar més enllà del lament i que pel be de tots anarem prenent mesures per a no perjudicar-nos entre nosaltres.

No crec que siga tan difícil d’entendre.

16 d’agost 2017

(El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020).

I per fi l’últim!!!, I per fi l’últim!!!
No sabia a qui dir-ho!.

Vaig arribar més pronte que mai, doncs encara no eren les 8:15h , hora a la que estava citada. A eixes hores no hi havia massa gent, per tant vaig ser de les primeres en poder-me fer l’anal.lítica i d’esta forma adelantar la cita amb l’oncòleg i la sessió de químio. No obstant aixó, eren les 14h quan vaig eixir de l’hospital de dia. Però ja estava, l’ùltima administració de químio ja la tenia al cos.

En la consulta de l’oncòleg, em vaig mostrar prou entusiasmada per acabar amb esta fase, el metge ho va entendre, és un procés dur i a ningú li agrada passar per ahí.  Em va preguntar com hi havia passat els efectes de l’ùltim cicle, i com m’encontrava. Li vaig explicar que en eixe moment i des de feia aproximadament una setmana, m’encontrava be, però que de nou havia anat al servei d’urgències, per febra (+38ºC) esta vegada acompanyada de vòmits i diarrea, que em van tindre 10 hores en observació. Que em varen fer  moltes proves i administrar antibiòtics, que he estat prenent-me durant 5 dies. L’oncòleg ho tenia tot en la pantalla de l’ordinador.

L’hemograma havia eixit bastant be, encara que l’hemoglobina de nou havia baixat a 9,1. Tenia anèmia, però no m’impedia l’administració de químio. Em va demanar un electrocardiograma, una anal.lítica completa, em va derivar a l’hospital de Sant Joan per a la ràdio i em va donar cita de nou, per al sis de setembre. Eixe dia m’atendria un altre oncòleg per estar ell de vacances. Li vaig desitjar bones vacances i tan contenta em va vore que me n’anava que em va recordar que no m’oblidara de passar a posar-me la químio!

Em vaig dirigir a la sala de l’hospital de dia. Vaig saludar a l’entrar i vaig triar un dels dos sillons que quedaven lliure, l’ùltim de la fila d’enfront, el meu preferit, i em vaig “acomodar” per dir-ho d’alguna manera, perquè ahí ningú s’acomoda, encara que he de reconeixer que els seients són d’allò més confortables.

Només vindre l’infermera, una professional jove que no hi havia vist encara, supose jo que estaria fent alguna substitució, li vaig comunicar que era la meva última sessió de químio. Em va donar l’enhorabona. Li ho vaig dir a totes les infermeres i infermers, que venien ajustar la dosi de químio i demés substàncies que ens administren en cada sessió. Estava tan contenta. Tots em donaven l’enhorabona.

I quan per fi l’última gota de líquid va caure per la via,  i l’infermera em va desconnectar de les borses buides, unes llàgrimes d’alegria van aflorar dels meus ulls. Que voleu, sóc així d’emotiva!!!.

Eixa mateixa nit, i abans d’apareixer els temuts efectes secundaris, ens em varen anar a sopar a Altea per celebrar-ho.

I ara, ací, en aquest diumenge, 20 d’agost, en un estrenyiment com una casa, producte ja dels efectes de l’última sessió de químio, escric l’última crònica de l’etapa de la químio, esperant que este últim cicle que acaba el proper sis de setembre, no em desbaquetje massa.

11d’agost 2017

(El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020).

Només me’n queda un!!!.

No deixe de repetir’ ho una i una altra vegada. Només me’n queda un! Només me’n queda un! …

I dic un, (un cicle), i no una, (una sessió), perquè la sessió no em fa por, no dol, ni fa mal, és un poc molest estar més de quatre hores enganxada a les vies del suministrament de la químio, però es pot suportar. Dic un, referente-me a un cicle perquè ahí s’encontren els temuts efectes secundaris. No me m’he escapat de cap d’ells així que, pense, tampoc me n’escaparé esta última vegada.

Els efectes del penúltim cicle van ser insòlits i a més a més inesperats, ja que tenia controlat l’estrenyment amb el Movicol, però quan tot anava la mar de be i la “setmana roïn” estava a punt de passar, de sobte el dijous passat dia 3 d’agost, sobre les 7 de la vesprada comença a pujar-me la febra i em pose de nou en 38,2ºC. Nooo! No podía ser altra vegada en febra!!! I no només això sino que a mitja nit del dijous al divendres una angustia envadeix el meu cos fins que em fa vomitar tot el sopar.

Només vaig vore que tenia febra el dijous per la vesprada i per evitar més maldecaps dels que ja tenia, em vaig pendre una píndola de paracetamol, que em va baixar la temperatura i ajudar a domir per la nit, però després d’haver vomitat a la matinada i passats el efectes del medicament, el termòmetre tornava a marcar més de 38ºC, en este cas 38,6ºC. Uns arisonaments de fred en una nit de calor no podien indicar res mes que febra alta. Em vaig pendre un altre paracetamol.

El divendres pel matí em vaig despertar sense febra i vaig decidir anar a nadar a la piscina, un banyet igual em posava a to. Res clavar-me dins l’aigua en costar Deu i ajuda i al final només vaig ser capaç de creuar la piscina una vegada. Gelada com un poll me’n vaig hi eixir, quan vaig arribar a casa només vaig ser capaç d’anar en ma mare a la plaça a fer la volteta de rigor pel mercadet, per a que ella no sospitara res i de nou a casa. Em sentia fatal, i per les símptomes intuïa que podia tindre febra, i així era, febra i a més a més diarrea. Els efectes del 5é cicle els tenia de ple dins del cos.

Vaig pendre la determinació que si el següent dia amaneixia de nou en febra, ens alçariem i aniriem directes a urgències. I així va ser a les 8 del matí del dissabte el termòmetre va tornar a marcar 38,2ºC sense pendre’m cap píndola ens em vam dirigir a urgències.

L’espera per al triatge va ser nula i la metgessa em va atendre en només 10 minuts. Li vaig explicar tot el que em passava i de nou em va dir que tenia d’haver anat abans. Em va manar a fer tota classe de proves i em va dir que em quedava en observació mentres em suministraven els medicaments per vena. Vaig entrar a les 9 del matí i a les 5:30 de la vesprada em van donar l’alta mèdica.

Allí vaig dinar i berenar, mentres duia els goteros al braç. Em van fer una radiografia, un hemograma i una analítica d’orina. Me n’havia d’haver fet una de caca però no vaig poder fer de ventre.

Van vindre el meus fills a per mi i ens em van anar a la caseta. Allí vaig passar el cap de setmana. Als meus pares no els vaig dir res de l’hospital i van creure que van baixar a passar el cap de setmana a La Vila.

Ara acabe de prendre’m l’ùltima píndola d’antibiòtic que em va receptar la metgessa d’urgències (1/12h/5d) i des de l’alta mèdica que m’encontre molt be, clar! Esta es la setmana bona.

A cinc dies de l’administrament de l’ùltima dosi de químio, l’angoixa per a que arribe i passe eixe dia, i els dubtes sobre fins a quan podré prorrogar més la baixa mèdica no em deixen estar tranquila.

Este matí he estat parlant amb Elena, la filla de Miguelita, hem estat parlant de tot un poc, de com em sent, del poquet que em queda, de les sesions de ràdio…,  i també li he expresat la meva por en tindre que retornar al treball, per la incapacitat que tinc ara mateixa de aguantar tota una jornada laboral. Elena m’ha dit que ella va acabar de posar-se la ràdio en gener i que fins juny no es va reincorporar al treball.

Si jo puguera fer el mateix, si la metja m’allargara la baixa… M’angoixa tant pensar en tornar al treball… No és normal, això no és normal. No ho deu ser…

31 de juliol 2017

(El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020).

El dimarts passat, dia de Santa Ana, em van posar la penúltima sessió de químio. Va ser una sessió llarguíssima ja que vaig entrar a les 8.15 del matí a l’hospital de dia i a les 6 de la vesprada eixia, 12 hores en les que va haver de tot. Hemograma, consulta amb l’oncòleg, contrast per confirmar grup sanguíni, administració de químio i transfussió de dos borses de sang. Un pack complet!.

I és que juliol ha estat un mes complicat, però l’hem superat!. Els primers dies de la químio de principis de juliol van anar bastant bé, pensava que no hi patiria cap efecte, ja que no patia estrenyiment, ni diarrea, ni  nàusees, ni mal de cap. però quan tot pareixia anar bé, passa un dia, un altre, i un altre i l’estrenyiment anava a més i junt a ell, el mal de cap i la febra. Quatre o cinc dies sense fer de ventre van fer que finalment acudira a urgències de l’hospital. Una radiografia confirmava una impactació en els intestins que van fer necessari l’aplicació d’un enema, la col.locació d’una via depurativa i una anal.lítica de sang que ja indicaven uns nivells baixos d’hemoglobina amb la conseqüent proposta de transfussió sanguínia per part de la metgessa, que finalment es va  suspendre fins consultar l’opinió de l’especialista oncòleg.

Ja dic un mes de juliol complicat on m’ha passat un poc de tot. Avuí 31 de juliol, últim dia del mes, ens encarem a la recta final de la químio i ja només em queda l’ùltima d’agost. La del 16 d’agost.

Ja queda menys!!! Que ganes tinc d’acabar, de recobrar les forces, el gust dels aliments, el monyo, la pell,

9 de juliol 2017

( El relat comença en el post “novembre 2016 comença el malson” publicat el 19/10/2020)

És diumenge nou de juliol. Són les 20h 35m quan comence a redactar este post. Fa encara calor, exactament 28ºC. No escric tan com voldria, no per no tindre res a dir, si no més be per la dificultad de posar-me a fer-ho. Uns dies per malestar i altres per falta d’ànims.

El cas és que ara mateix m’he decidit i vaig a intentar-ho. Com deia, fa una vesprada calurosa, estic de nou al terrat, des d’ací veig un cel rogenc de calor i centenars d’oronetes (després em vaig assabentar que no eren oronetes, sino falciots) amb un vol molt agresiu. Desconeix si sempre n’hi han hagut tantes i han volat de forma tan violenta. Però és que a més a més del seu planeig extremadament enèrgic, refilen que fan por. Encara sort que tinc una espècie de tanca formada per dos ficus nans a un costat del terrat que em fan de barrera i eviten que s’estampen contra mi.

Uns quants coloms canten, per dir-ho d’alguna forma, “U Uuuuu U, U Uuuuu  U, U Uuuuu U, …”

A l’horta d’enfront uns gossos lladren al pas de dos jovens passejant els seus gossos per la carretera. Han d’haver-los olgut.

Al pati de l’escola, el grup de dances estan tocant les castanyoles. Són exercicis repititius, acompassats, de segur que estan assajant per a l’actuació de la Setmana Cultural. També es sent unes indicacions sobre com ballar unes jotes al son de la música.

Baix al carrer un dels pocs grups del poble, si no l’ùnic i últim, estan xarrant a la fresca. Cadireta fora a la vora del jardinet, els veins i veïnes es senten a contar-se com els ha anat el dia, el que han dinat o  el que van a fer de sopar i les novetats del poble, que no són massa. Saluden als que passen pel carrer i s’entretinen d’allò més be tots junts. És la millor medicina per a les persones majors. Rises, xascarrillos i bon humor. La dita ja ho diu: ” A l’estiu, tot el món viu”.

i jo tan pelà, i resignada soportant els efectes de la quimio. Mal de panxa, cansament, coentor de planta de peus i mans, desànim a vegades, apatia, regust amarg de boca. Sensació d’inutilitat.

Em mire en la foto del lateral esquerro del blog, ….. i no em reconec. Em sent tan trist… però cal seguir avant, no me’n queda altra. Tot passarà.

un lloc on escriure

%d bloggers like this: