estem d’aniversari

Ui, sorpresa! Mire el lateral dret d’este blog i em done compte que estic d’aniversari. Ahir, dia 23 de febrer per a ser més exacte, este blog cumplia quatre anys de vida.

Per curiositat consulte l’estadística del blog i comprove que durant estos quatre anys he publicat 400 entrades, s’han fet 1.326 comentaris i han entrat 41.605 visites. Xifres que per sí mateixes diuen res o poc, estan ahí encara que crec no són massa importants. Tal vegada, el més interessant seria saber què em va espentar a crear-me el blog i per què, després de tots estos anys continue  tenint un blog?. (Difícil pregunta, en realitat)

Per a combatre l’avorriment?… No. No sol avorrir-me.

Per qüestió de moda?…No. De ser així, ja l’hagués deixat de costat ja fa temps.

Per capritxo?…No. Crec que no sóc capritxosa.

Aleshores, per què?

Després de pensar i descartar els motius anteriors, pot ser estes siguen les raons principals:

En primer lloc, aprendre a escriure i comunicar, i també pensar i raonar. Escriure al blog m’ajuda a pensar sobre ideas complexes i intentar simplificar-les. Goje molt amb esta activitat.

També m’agrada molt que la gent visite el blog i si ho considera oportú, comente.

I, finalment, però no meyns important, és saber que, amb este blog (i amb l’anterior IMAGINA… , al qual també li tinc molta estima per ser el primer) estic deixant com una espècie d’herència (per dir-ho d’alguna forma) als meus descendents. És com una espècie de llibre-diari que podran visitar per a conèixer com era i com pensava la seva avant-passada i conèixer un poc sobre la realitat que l’envoltava.

Per estos motius no vull que el meu blog muiga i preten seguir amb ell per molt temps. Sé que no és un blog professional, ni específic, tampoc massa sorollós però tal vegada m’acompanye durant tota la meva vida.

el Twitter m’agobia

Acostumada a les publicacions paussades dels blocs, he de confesar que la celeritat del Twitter m’agobia. Apretes l’icono d’inici i en un moment les notícies curtes i abreviades s’amuntonen una darrere d’altra, pareix que tots parlen alhora. Esta velocitat dels tuits arriba a atosigar-me impedint-me concentrar i escriure tranquilament algun post al blog, que és en definitva el que m’agrada.

Pensar, escriure, buscar les paraules adequades i rebujar les que no m’agraden; Revisar el text, llegir-me’l una, dues vegades o tal vegada més, fins que la redacció del post m’agrade; més ampli, meyns, acompanyat d’imatges, ja siguen fotos, dibuixos, i sense preocupació alguna de falta de espai. Açó i no el Twitter és el que em relaxa.

El Tiwtter comença a agobiar-me

el bloc i l’escriptura

Marejada, marejada i boja en duu el ditxós bloc.

Des del divendres no sé quantes hores li hauré dedicat per a intentar endreçar-lo, i és que quan se me posa algo al cap, soc molt cabuda. He provat un sense fi de temes de presentació per tal de poder incloure els widgets amb tota la informació que tenia abans, sense massa èxit. Uns temes m’ho permeten, altres no. Els que no m’ho permeten directament els rebutge, i em quede només amb aquells que em deixen fer el que vull. El problema està en que estos últims que m’ho permetren, quan actualitze la pàgina unes quantes vegades, acaben també perdent informació. Total que el meu goig en un pou. I em sap molt greu i m’angoixe.

Per què m’afectarà açò tant?

I és que el bloc per a mi s’ha convertit en algo molt important. M’agrada molt escriure i és un lloc on puc fer-ho. És el lloc, i per eixe motiu l’intente cuidar i mimar.Si el bloc arribara a patir algun dany o contratemps greu, sobre tot les entrades, el disgut seria tremend. Des de fa algo més de 2 anys he publicat 260 entrades. Són moltes paraules i idees expresades i també moltes hores de dedicació, tot per amor a l’art(com es sol dir) però en este cas per amor a l’escriptura, que,  encara que sé que no ho faig massa be, és una tasca que m’agrada. Gaudeix molt escrivint.

Escriure per a mi s’ha convertit en algo gaire imprescindible. Jo crec que el meu cervell es comunica millor amb les meves mans que amb la llengua. Perquè mentre escric puc corregir, escollir una per una les paraules i ningú m’interromp ni es desespera mentre les trobe.

M’agrada passar moltes estones a soles i l’escriptura per a mi s’ha convertit en un vici solitari. Escriure m’agrada, m’entreté,i em serveix també  per a entendre’m a mi mateixa.

En fi, que espere que este siga el tema de presentació definitiu on puga continuar escrivint.

renovació

No sé que ha passat però ahir a mig dia se me va desconfigurar el tema de presentació del blog i els ginys de la barra lateral dreta em van desaparèixer sense més. Afortunadament a les entrades no les va passar res.

Qué haurà pogut passar¿? Me l’hauran jaquejat?

Vaig intentar refer la presentació del blog tal i com la tenia, però sense massa èxit. Molts dels widgets que tenia en la barra lateral no m’apareixien, tot i que estaven en la pàgina d’administració.
Provaré  de canviar el tema de presentació a vore si ho puc arreglar.

I és que quan una cosa es complica, darrere d’eixa van totes les altres. En poc meyns d’un mes, i degut a un robatori que hi vaig patir, he hagut de renovar entre altres, el DNI, la tarjeta d’estalvis, el carnet de conduir, la tarjeta sanitària, mals de caps, pèrduda de temps i també de diners. L’ùnica cosa favorable i útil d’este robatori és que al renovar els documents extrets ha estat possible actualitzar-los tots.

Ara tinc el DNI electrònic (que no el tenia); el carnet de conduir de plàstic, (que encara duia la paperaça de color rosa de pam i mig); la targeta sanitària (que encara anava el nom de la metja d’abans); la targeta d’estalvis amb xip (amb més seguretat, perquè ara em  demanen el pin en tots els pagaments).

En fi, que hi ha que mirar les coses sempre per la part positiva, i entendre que a una cosa mala sempre li pot seguir una bona.

Ara li toca al blog. Vaig a renovar el tema de presentació a vore si puc solucionar els problemes surgits i de pas, actualitzar-lo, que duu molt temps en la mateixa aparença.