Estesa al llit, tanque els ulls i puc vore perfectament les gerres de l’oli arrimades a la paret, els pots de tomaca en conserva damunt les prestatgeries, i els manolls de camamilla, orenga i llorer penjant del sostre. Em percate també, dels rastres de pebreres rotges i tomaquetes seques, i del garbell en terra cap per avall amb caragols i guissonetes menjant fulles tendres d’enciam.
Amb els ulls tancats sóc càpaç de percebre també l’olor de les herbes aromàtiques i l’olor a vell, perquè l’estància es molt vella. El sostre és de canyís i les bigues de fusta pot ser que, fins i tot estiguen corcades. Les parets són de pedra, sense lluïr, i el sòl, de terra, sense enrejolar.
Gire el cap cap a l’esquerra i distingueix la porta de fusta marró per on s’accedeix a la part nova de la casa, i a la dreta, la porta blava per on s’ix al patiet que custòdia un dipòsit d’aigua per a èpoques de sequera, i una porta amb accés al carrer Bolillo.
Obric el ulls i no para de ploure. Estesa al llit i amb els ulls oberts, gire el cap a l’esquerra i ja no hi ha porta de fusta marró d’accés a la part nova de la casa, ara, tres prestageries, dos d’elles plenes de llibres, pengen de la paret pintada en color siena.
Les gotes d’aigua colpegen amb força els vidres de la finestra de la part dreta de l’estància, des d’on, amb els ulls oberts, puc contemplar el patiet ple de plantes florides que alegren l’entrada, on abans estava el diposit d’aigua i la porta d’accés al Bolillo, desplaçada ara a un costat per a guanyar espai.
No escric este post des de la malenconia, no tire en falta res del passat, per delicat que siga el present. Escric perquè m’agrada escriure (no tant publicar tot el que escric).
També m’agrada la puja i encara més, escoltar-la en silenci.
(Este post li’l dedique al meu fill en el dia del seu 21 aniversari. Per molts anys, Bernat).
de gènere 