23 d’abril de 2017

Sant Jordi em sorpren acabant de llegir “El coche de Intisar”, una novel·la gràfica on Pedro Riera a la ploma i Nacho Casanova al pinzell retraten la vida de una dona moderna en Iemen a partir de nombroses entrevistes a dones iemenites durant aproximadament un any. Intisar, protagonista del llibre, comparteix reflexions i anècdotes de la seva vida. Històries sorprenents, divertides i algunes dramàtiques a traves de les quals es pot descobrir el hermètic món d’estes dones i la complexa realitat de la ciutat.

Un llibre de fàcil lectura i molt recomanat, que punturaria en un 8’5 sobre 10.

Moltes gràcies Virtu, per haver-me deixat este llibre i amb ell, haver-me iniciat en el món de les novells gràfiques.

I és que, la lectura s’ha convertit en companya habitual en els últims mesos, omplint les hores de la majoria de les meues vesprades.

Amb el “Coche de Intisar”, 10 han estat els llibres que m’han acompanyat durant els últims cinc mesos. De tots he extret algun coneixement, paraula o idea que han despertant certs canvis en el meu interior i algun que altre hàbit en l’exterior.

Este és un post prou extens perquè el que pretenc es fer un breu resum dels 10 llibres que m’he llegit i expresar el que he aprés de cadascun d’ells. Ho faré per ordre cronològic de lectura, pots llegir-ho tot d’una sentada o poc a poc com et vinga en gana. També, pots  no llegir-ho.

“Ser feliz en Alaska” de Rafael Santandreu. Este va ser el primer llibre que em vaig llegir en desembre de 2106, després de que em confirmaren que havia de passar per quiròfan. Em va atraure el títol per alló de la dificultat que pot comportar viure en una zona amb climatologia tan hostil i no obstant això, arribar a ser feliç. Un poc la situació que em venia damunt.

En este llibre l’autor pretén convertir-nos en individus altament forts, sans i centrats en el present. Diu que, Orientar-se cap a l’interior, Aprendre a caminar lleugers i Apreciar el que ens envolta, són els tres grans passos que hem recòrrer cada dia i  amb intensitat per a assolir-ho.

Apreciar el que ens envolta i Valorar el present per damunt de tot és el que estic aprenent d’este llibre. També he descobert el Haikú, (俳句) un tipus de poesia japonesa a la que fa menció l’autor per ajudar-nos a apreciar el que ens envolta. I és que, un haiku descriu generalment els fenòmens naturals, el canvi de les estacions i la vida quotidiana de la gent.

L’estil del Haikú es caracteritza per la naturalitat, la senzillesa (no el simplisme), la subtilesa, l’austeritat, l’aparent asimetria que suggereix la llibertat. És un poema breu, format per tres versos de cinc, set i cinc síl.labes on la métrica prima sobre la rima. Estos haikus són, des de l’1 de desembre, el fil conductor de les fotos del meu instagram. Amb este primer Haikú (1HM) m’he iniciat amb està nova aficció.

“Espurnes de foc

gelen l’aire del voltant

respira a fons.”

Júlia Navarro autora de “Història d’un canalla” esmicola l’ambició, la cobdícia i l’egoïsme de l’ésser humà, aquell que sap el que fa i el que hauria d’haver fet, el que mai es penedeix. Aquell que enganya, manipula sense importar-li les conseqüències. El que destrueix somnis i reputacions i causa dolor a aquells han volgut ajudar-lo. Aquell que ha jugat amb les esperances dels qui van pensar que podrien canviar-lo.

Este llibre m’ha ajudat a esbrinar el motiu que encarrila a algunes persona a comportar-se conscientment de forma ruin i miserable.

Un llibre molt extens però de fàcil lectura. Sorprenent perqué es succeeixen comportaments alternatius als comportaments mesquins i com a conseqüència el que hagués pogut ser.

El puntuaria amb un 6 sobre 10.

“A la caça de L’ovella” de Haruki Murakami. Bé, que puc dir de les històries de Murakami!, sempre tan originals, màgiques i captivadores.

Amb està faula detectivesca Murakami va guanyar el prestigiós premi Noma per a escriptor novells en 1982 i amb este premi, l’inici de la seva extraordinària carrera d’èxits.

Una història un tant surrealista on el protagonista s’enfronta amb una ovella mitològica que no són sinó els seus propis dimonis interns. Una història plena de frases que et condueixen a la reflexió, com totes les històries de Murakami, d’ahí el meu enamorament amb este fantàstic escriptor. Seleccione alguns dels pàrrafs del llibre que m’han fascinat pel que duen implícit:

“… les frases i la gramàtica que feia servir eren correctes, però a les seves paraules els faltava expressivitat.- Ara bé, parlar amb sinceritat no és el mateix que dir la veritat. La relació entre sinceritat i veritat és similar a la relació entre la proa i la popa d’un vaixell. Primer apareix la sinceritat i després apareix la veritat. El temps entre l’una i l’altra és directament proporcional a la mida del vaixell. La veritat de les coses grans costa més d’ aparèixer. A vegades no apareix fins que ja som morts…”

“… Tothom té una o dos coses que no vol perdre de cap manera. Vosté també – va dir l’home -. Nosaltres som experts a trobar-les. Tothom te un punt intermedi entre els desitjos o l’orgull, de la mateixa manera que tots els objectes tenen un centre de gravetat. Nosaltres sabem trobar aquest punt. Vosté ja ho sap. No és fins que el perdem que ens adonem que existia. – Un silenci breu.- …”

Capbussar-me en pàrrafs com estos em donen peu per a passar-me hores i hores pensant en el seu significat i aixó és algo que em fa sentir molt bé. Em complau molt!.

Un 8 sobre 10 per a este llibre de Murakami.

Unes resenyes de llibres escrites per dones en un suplement setmanal, publicat amb motiu de la celebració del dia Internacional de la Dona, em van animar a decidir-me pel llibre “A propósito de las Mujeres” de Natalia Ginzburg

Són uns relats que conviden a la reflexió i conversa sobre qui sóm i que volem les dones. Són breus relats de poques pàgines cadascun d’ells en les que s’intueix més del que es mostra. Són les dones les que creen el fil conductor dels relats. Dones amb fills i sense fills, tranquil·les o desassossegades, treballadores o depenents dels homes. Dones com aquelles que més tard, en la ficció, viuen com volen o poden.

Amb estos breus relats tan absorbentes, realistes i en ocasions imprevisibles he descobert Natàlia Ginzburg, una escritora que recomane a tot aquell que vulga endinsar-se a entendre el món de les dones.

Un 8’5 sobre 10 és la meua qualificació.

El passat 4 de març, vaig tindre el gust d’assitir a la presentació del llibre de Carme Morera i Tona Català titulat “A mi, què em passa?”. Un acte organizat per l’associació cultural Tastaolletes que em va permetre gojar de la presència i de les paraules de les autores del llibre i d’adquirir un dels exemplars.

És una selecció dels textos publicats en el blog «Me das un beso bonita?», que des de març de 2014 arreplega els vivències de Carme Morera escrites per la seua mare, Tona Català. Un llibre on descobrirem com és la vida de Carme comptada amb grans dosi d’humor, però també de tendresa. Divertides anècdotes, però també autèntiques lliçons de superació sense perdre el somriure.

Després d’uns dies de recuperació de la primera operació i esperant ser intervinguda per segona vegada, la lectura d’estos relats em van vindre com agua caiguda del cel després d’una època de sequera, ja que em van suposar tota una lliçó de superació personal digna d’apendre.

Este xixotet tresor en forma de llibret es mereix un 8 sobre 10.

S’arrimava el 13 de març, aniversari del meu fill, i anava buscant l’últim llibre de Paco Roca per a regalar-li. En l’aparador de la libreria un títol d’entre un centenar, em va fer detindre’m i acaparar la meva atenció “Lo que queda de nuestras vidas”. A només 3 dies de la segona intervenció quirúrgica i en el cor en un puny pels resultats que es podien desprendre de la mateixa, vaig pensar que tal vegada el que quedava de la meva vida, (molt o poc, qui sap!) tenia que valdre la pena viure

Amb “Lo que queda de nuestras vidas” he descobert a Zeruya Shalev, d’ella diuen que és la véu femenina més important de la literatura israelí contemporània, i ho he pogut comprovar després de llegir este llibre. Excel.lent escriptora que narra la historia de fins quatre generacions d’una mateixa família israelí. Una impactant novela que retrata la relació de pares i fills, els sentiments que els uneix però també els ressentiments que els separa.

M’agradat molt la forma que té de descriure als personatges en diferents moments i temps. Empra un llenguatge carregat de minuciosos detalls descriptius i de profundes i punxants reflexions.

Magistral i totalment recomanable este llibre que puntúe amb un 10.

I arriba el 16 de març, dia de l’ingrés en l’hospital, i amb ell, la meva filla des de Reus carregada de llibres per a que no em pille desprovista el meu post-operatori. Com coneix les meues preferències, la seva elecció em complau enormement. De nou Haruki Murakami amb “Després del terratrèmol” i Tothom hauria de ser feminista” de Chimamanda Ngozi Adichie.

Tal i com apunta en la contraportada del llibre de Murakami, en 1995 dos fets van transformar Japó: Al gener, el terratrèmol de la zona de Kobe que va destrossar milers de vides i al març amb gás enverinat al metro de Tòquio en hora punta. El terratrèmol va motivar a Murakami el recull de relats d’este llibre. Sis històries que narren les vides trasbalsades d’uns personatges que s’enfronten a uns esdeveniments tan surrealistes com creïbles i que lluiten per tirar endavant en una situació extrema, com a vegades la nostra vida, la meva vida.

He descobert el terme liqüefacció en un dels relats del llibre, i he estat capaç de relacionar-lo amb la meva vida actual.

“… És una cosa ben curiosa, aixó dels terratrèmols. Ens pensem que el terra que trepitgem és dur i inamovible. Fins i tot ha l’expressió . Però un dia, de sobte, ens adonem que no és així. El terra i les roques, que ens pensavem que eren ben sòlids, és desfan com si foren líquids. Com en diuen, d’això? Liqüefacció?.

Interesant llibre que no vos deixarà indiferent. La meva puntuació 8 sobre 10.

“Tothom hauria de ser feminista” de Chimamanda Ngozi Adichie, és un llibret menut de només una cinquantena de pàgines que recull un brillant i transcendental discurs que va oferir Chimamanda Ngozi Adichie a TEDx-Talk en el 2012, sobre el significat de ser feminista en ple segle XXI.

Un discurs que comença així:

” Avuí m’agradaria demanar que comencem a somiar un pla per construir un món millor. Un món més Just. I apuesta és la manera de començar: hem d’educar les nostres filles d’una manera diferente. I també d’educar els nostres fills d’una manera diferent”.

Amb este llibre em reafirme més si cap en el moviment feminista.

Recomane a tothom la seva lectura d’esta inteligent dona. La meva puntuació un 10.

“Cap al cel obert” de Carme Riera ha estat un dels llibres que la meva amiga Virtu, tan discreta i considerada per no molestar, em va deixa en ca Maria Bota per qué em deleitara amb la seva lectura. I ho ha aconseguit!.

L’autora mallorquina Carme Riera, elabora una genial novel.la sobre la història de la sort dels descendents dels jueus de Mallorca. Una obra encisadora d’aventures que transcorre en la segona meitat del segle XIX, en la que recrea la vida dels jueus conversos, la dels esclaus i la de les dones que, d’entre tots, sempre ixen perdent. Una reflexió política sobre la qüestió nacional on es recrea l’ambient històric de Cuba.

Una extraordinaria novel·la on el final és la part més sorprendente del llibre perquè conclou “més enllà del final”. Una història sense fi dóna a Maria, el personatge principal, la capacitat de sobreviure i convertir-se en una llegenda en la memòria col·lectiva.

Magnífic llibre que recomane totalment i qualifique amb un 10.

Feliç lectura i dia de Sant Jordi!

Advertisements

4 pensaments a “23 d’abril de 2017”

  1. Oleeee!! Esperava amb ganes la teua crònica literària. M’has obert de nou l’apetit lector, segur que algun i sense ser de Murakami cau.

    Sempre és un plaer llegir-te i descobrir que per moltes coses formes del meu grup de persones alineades. Beneït SePa que ens va posar en alineació. 😘

  2. Moltes gràcies Virtu per tots eixos magnífics llibres que m’has deixat en esta etapa de la meva vida que tan s’agraixen.

    I sí, el plaer es mutu poder formar del teu grup de persones alineades, tu també ocupes un lloc molt especial en el meu grup de persones alineades.
    Beneït SePa!!!. Que època més bonica i productiva!!! 🙂

  3. Amparo, feia temps que no et llegia, i fer-ho m’ha recordat que hauria de llegir-te més sovint: és molt plaenter! Moltes gràcies per explicar-nos el que has extret d’eixes lectures, amb l’allau de llibres que podem trobar ara mateix sempre s’agraeix un poc d’orientació. Una abraçada i molta força,

    Laia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s