qué vergonya…

Quina vergonya, i quina humiliació. Acabarem sent la burla de tot el món.

La realitat supera amb escriex la ficció. Ni el millor acudit de Gila podria igualar la situació de burla i afront que estem vivint. No queda lloc per a honestedat, decència i honradesa.

Quina vergonya més gran, i açó no ha fet més que començar… No culpables!!!

por

T’agobia, t’ofega, et paralitza, t’ataranta, t’oprimeix i no et deixa descansar.

et desorienta, et confundeix, i et fa dubtar de tot.

T’anquilosa els musculs, i et provoca contractures. La notes en la gola perquè te l’apreta i no et deixa respirar. La sents en l’estòmac perquè te l’oprimeix i no et deixa digerir. T’apreta les dents, t’encaixa les mandíbules.

Frunceix el seny, sua les mans, enmudeix la veu i t’entristeix els ulls.

Com una  filamentosa arrel que travessa inofensiva un badall de fang,  pot acabar rebentant un potent mur de contenció.

LA POR.

negocis anticrisi

Aburrida i deprimida de llegir sempre els mateixos titulars sobre la crisi, un insòlit article m’ha cridat l’atenció.

Baix el títol “Negocis anticrisi”, l’article fa referència a una sèrie de negocis que poden convertir-se en una oportunitat per a molts i arribar a ser el motor de la seva vida laboral.

Des de comercialitzar cervesa per a gossos, per a que el gos puga disfrutar d’una bona cervesa quan acompanya al seu amo al pub a prendre unes canyes, fins a obtindre un augment de pit de forma tradicional per aquelles dones que no disponen de recursos econòmics suficients per a la cirugia estètica.

A Dave Carr se li va ocurrir la idea de la cervesa per als gossos quan es va adonar que moltes de les persones que acudien al seu pub anaven acompanyades pels seus gossos. Així la seva proposta és una cervesa de malta, sense bombolles i amb sabor a boví que fa les delícies de la seva particular clientela. Però si algun dels seus gossos consumidors no queda satisfet, l’oferta en el Brandling Vila s’amplia amb un menú compost per una recepta especial de pollastre i el plat estavella de la casa, un rostit amb salsa de gat. Amb aquestes cures, com no van a ser els millors amics dels seus amos!

 

A Khemmikka Na Songkhla esteticista tailandesa se li va ocurrir la idea quan es va adonar que no totes les dones disposaven de recursos econòmics suficients per a pagar una cirugia estètica. Ella només necessita les seves mans per augmentar fins a en dues talles la grandària dels pits, elevar les anques o embellir el rostre… i tot a força de manotaes.

Diu que la tècnica consisteix en palmejar la zona a tractar fins a modelar-la al desig dels clients, sense necessitat de bisturí. Però el dolor no és l’únic preu que cal pagar per la teràpia. Les factures pels serveis oscil·len entre els 470 dòlars (uns 360 euros) i els 1.500 dòlars (uns 1.200 euros), depenent de si la zona a tractar ha estat el rostre, els pits o les anques. Ara bé, segons confessa la propietària del negoci, el preu s’incrementa en les parts que necessiten més esforç. Ella diu que va aprendre esta tècnica de la seva àvia, que al seu torn la va aprendre de la seva mare, però és la primera generació que obri un negoci al públic amb llicència.

La seva clínica  es diu Tobnom, que significa “palmeja pits”, i més de 10.000 persones, segons els seus càlculs, ja s’han rendit a la seva tècnica i han passat per les seves mans. Serà est el futur de la cirurgia estètica?.

Vos imagineu als gossos bevent cervesa i a les dones donant-se cops als pits per a fer-se’ls grans¿?¿. Idees revolucionaries per a uns i, descabellades per a altres, que m’han tret una rialla, només imaginar-les, i m’han fet pensar que a pesar de tot, l’humor no ens ha de faltar, és l’ùnic que no ens han de poder retallar.

xarxes socials

Este cap de setmana he participat en un taller sobre xarxes socials al meu poble.

Quatre hores de durada que al final s’han convertit en set, han donat per a introduir-nos en algunes xarxes socials, més en concret  Twitter i Linkedin.

La primera vegada que vaig sentir parlar de Twitter va ser en l’agost de 2009 a la ràdio; entrevistaven a un escriptor novell mexicà que havia tingut la idea d’escriure un llibre amb la col.laboració dels usuaris de Twitter i que animava, a tots aquells usuaris interessats, a participar en l’elaboració d’un llibre enviant micro-entrades d’una longitud màxima de 140 caràcters durant un període de temps determinat.

¿Twitter? No ho havia sentit mai, buscant després em vaig assabentar del que es tractava( Un servei gratuït de microblogging, una xarxa social que permetia a les seves usuaris enviar micro-entrades basades en text, denominades “tweets”) Idea i xarxa em van agradar, però el que és de cert és que, fins avui no l’havia usat, i he de dir que no em desagrada. De moment m’he creat un compte de prova i l’he enllaçat al lateral d’este blog. Vorem fins on arribe.

Linkedin és l’altra xarxa social que la nostra mestra ens ha explicat. Amb Linkedin tenia un compte obert, però he de reconeixer que bastant descuidat, encara que pense que pot ser siga la xarxa social que més puga usar. M’agrada la finalitat de Linkedin.

El taller ens ha sabut a poc perquè  el contingut ha estat molt interessant, però sobre tot per la persona que l’ha impartit: una autèntica especialista en la matèria.

M’agradaria que s’organitzaren més tallers d’este tipus, pense que el futur, en gran mesura, ve donat pel coneiximent i maneig d’estes ferramentes.

Una original imatge presa per una participant del taller.

l’afilador

De menudeta recorde que venien molt a sovint al poble. La seva veu era inconfundible. Pujaven a Sella  en el seu vehicle que a la vegada els servia de taller ambulant. Recorrien els carrers a peu arrastrant el seu vehicle-taller en una mà i en l’altra duien una armònica, instrument musical que acompanyaven a una espècie de cant o romanç que servia de reclam per a avisar a la gent de la seva presència al poble. Era un romanç curt i repetitiu i en castellà, un castellà molt tancat.

La seva funció era afilar gavinets, navaixes i tisores, encara recorde els seus cants, que deia així: “El afiladoooooor, el afiladooooor, se afilan cuchillos, navajas, y tijeraaaass” “Señoraaaa, ha llegado el afilador”. I faena no els faltava doncs sempre havia algun gavinet, navaixa o tisora per afilar. Dos cilindros anclats en la part trasera de la moto, un de metall per afilar i l’altre de goma per a lijar, deixaven els utensilis talladors, com el primer dia, llestos per a tallar i retallar tot el que es posara per davant d’ells.

Però els temps i els costums canvien  i amb ells, les profesions; la d’afilador, també. Actualment és molt raro vore  al afilador pel poble, i per aixó creia que era una espècie en perill d’extinció, però no, més be al contrari. Segons tinc entés, només han canviat de lloc de treball.

Ara m’han dit que les seues motocicletes estan aparcades als parkings dels edificis institucionals de les Comunitats Autónomes i del Govern Central, i que al reclam de: ”El afiladoooooor, el afiladooooor, se afilan cuchillos, navajas, y tijeraaaass” eixen els titulars d’estes institucions carregats de tisores per a que esmolen les seus fulles per a poder fer un tall net als pressupostos  acabats d’estrenar.

Els afiladors del govern Central treballen a marxes forçades per a tindre les tisores a punt per a març

Les tisores de la Generalitat Valenciana ja estan a punt per a demà. Segur que amb elles ens ofereixen un bon regal dels reis als valencians.

Feliç dia de Reis

Feliç 2012

 

 

la festa s’ha acabat; 2011 també.

Acaba 2011 i en poques hores comença un any nou que es preveu dur i difícil, més encara que el que estem a punt de deixar. Les mesures contra la crisi ja están damunt la taula, i si no m’enganye seran l’inici de l’inici,(a partir de març vindran les mesures més dràstiques). De moment, pujada del IRPF, del IBI, canvi d’horaris dels funcionaris, congelació del salari mínim interprofesional, aplaçament de l’aplicació de la Llei de Dependència, i un llarg etcètera, que no fan més que continuar desmontant a marxes forçades un Estat de Benestar que tant ha costat endreçar

I açó era el progrés? em pregunte a vegades. Durant anys hem creixcut a marxes forçades. Guanyar diners quan més millor, era l’únic que importava; escapar d’una realitat que no ens agradava i creure’ns que erem rics, sabuts i millors que ningú. De l’opulència hem caigut (caurem) a la miseria més soberana; Ens vam cegar amb els diners fàcils a qualsevol preu, i hem fet pràctiques que no han estat gens clares.

S’han malversavat diners públics, molts. Massa!; s’ha enganyat al xicotet estalviador només per a el benefici d’uns quants; s’ha evadit capital a paraisos fiscal…S’han malgastat i dilapidad cantitats inconmesurables de diners públics sense cap mena de control. I, en aixó pareixia que consistia el progrés. Una mentira sustentada i alimentada en el mangoneo; un mangoneig vergonyós.

Mangoneig, de mangonejar, és a dir, manipular algo tratant d’imposar-se als demés.

Ara paguem justos per pecadors, com molt be diu el refrà.

Per Nadal, acostume a inventar-me algún conte, aquest any copiaré un que vaig escriure fa uns quants mesos i, que des del meu punt de vista, descriu el que ens ha passat. Es titula ” Miratge” (Espejismo) al fi i al cap, el que ha resultat.

El vehicle disposva d’un potent motor que, només presionant el peu dret sobre el pedal de l’accelerador et permitia passar de 0 a 100km/h. en pocs segons.
Era el vehicle ideal, amb unes  prestacions inigualables, assequible a qualsevol butxaca, de fàcil maneig, velocitat de vertigen, lluentor de xassís i soroll atronador del seu motor. No es podia demanar res més, per eixe motiu els mes atrevits hi sucumbiren només provar-lo.

Va ser amb ell amb el qual van poder acudir i gaudir de la gran festa.Una festa que per moments va adquirir proporcions colossals. Els convidats, encantats, consumiren tot el que van voler i, més. L’eufòria es va incrementar per moments. Tots feliços, satisfets i radiants brindaven entre bombolles dels més suculents i exclusius sucs. La gran festa no pareixia tenir fi. Els billets plovien sobre els convidats, com si de kilos de confetis de colors es tractara, els de color lila eren les més abundants. Tot es fundia a l’instant. Això era el progrés, qué punyetes!!! per fi podrien eixir de la realitat en la que estaven enclaustrats durant segles, al cap i a la fi, només calia atreviment, velocitat i imprudència, la resta vendria a soles. Sobre tot molta imprudència.

Conforme pasava el temps, la confiança i la velocitat augmentaven a parts igual. Només havia una direcció i era cap amunt, com les bombolles del cava. Ja no havia volta enrere, de sobte, un imprevist en el camí i, tot i que els cinturons de segurat prometien ser infalibles, van ser incapaços de protegir als ocupants del vehicle. A tota velocitat creien fugir de la mediocritat i a tota velocitat es van estampar de morros amb ella. I és que, els fabricants del flamant vehicle de velocitat de vertigen, lluentor de xassís i soroll atronador, es van oblidar d’instalar-li un detall molt important i vital:  Els frenos.

I amb este revés, la gran festa s’acabà, els confetis esgotar, el vi es va fer agre; la música emmudí, i amb ella, la gran festa.

Ara només quedava arreplagar les deixalles; Els convidats, lesionats com estaven, van ser incapaços d’arreplegar res, així que com sempre, van haver de ser els que no se’n devien de res, els encarregats de arreplegar tots els enderrocs.

Tot resultà ser un miratge de fatídiques conseqüències.

istanbul

Una oferta d’ultima hora, tal vegada u dels últims ponts laborals per a guadir i, sobre tot, unes ganes enormes de vorer món,  va ser la combinació perfecta per a viajar  a un nou pais i conèixer una nova ciutat: ISTANBUL.

El passat 7 de desembre, un vol “chàrter” amb  Pegasus ( una aerolínea en base en Istanbul, Turquía) ens va traslladar des de l’aeroport d’Alacant fins a l’aeroport  Internacional Sabiha Gökçen en la ciutat d’Istanbul. La duració del vol va ser de només 3h.20m.

Vam eixir a les 7 de la vesprada, ja era de nit, l’avió volava baixet i com estava ras es podien vorer perfectament les siluetes il.luminades dels diferents illes  i països que anaven atravessant. Eivissa, Mallorca, Cerdenya, Itàlia, Albània, Grècia i finalment Turquia. La mar mediterrània sempre present.

Istanbul és la ciutat més poblada de Turquia i la tercera  d’Europa, actualment conta amb uns 13 milions de persones censades, però la població real dieun que alcança els 15 milions. Esta ciutat  s’exten entre Europa i Asia, i precisament esta situació és la que li confereix un encant inigüalable.  Al sud, el Mar Marmara (he de confesar el meu desconeiximent d’este xicotet mar) al nord, el Mar del Nord, i entre totsdos, el Bósforo, un canal natural que comunica els dos mars i separa als dos continents.

Istanbul, és una ciutat de contrastos, on la modernitat i les tradicions es barregen constantment. La part més antiga pot ser es concentre en la part Europea. La part més moderna i en expansió, s’encontra en la part asiàtica.

El nostre hotel s’ubicava en la part europea propet de la mar. Caminant podiem visitar tots els edificis i monuments més emblemàtics de la ciutat: El gran Bazar, La mezquita Blava, Stª Sofia, La gran Sisterna , la Torre Gálata, el mercat de l’espècies,…

La presència de mezquites és excepcional, centenars i centenars de minarets, ribetejats tots amb la mitja lluna amb les dos puntes cap amunt; un mar de cúpules exteses pel som de tota la ciutat; les veus creuades dels nombrosos  muecins cantant alhora des de les seues respectives mezquites (tres vegades per dia- de matinada, a migdia i al capvespre-, per a que no se t’oblide que estàs en una ciutat predominant musulmana)  banderes roges amb l’estel i la mitja lluna blanca ondejant per damunt dels edificis, per a que no se t’oblide tampoc el fort sentiment nacionalista dels turcs ; una amplia gama de vels de colors que cubreixen a les dones  les diferents parts del seu cos. Des dels negres, que només deixen entreveure  els ulls de les dones, passant pels blancs que cubreixen d’una forma no massa agraïda el cap, fins arribar als de colors que ressaltan l’extraordinaria bellesa de algunes turques. Pel que fa als homes, bigots, molt de bigots, negres com el carbó, i tots, ells i elles uns ulls negres que projecten unes mirades intenses i penetrants.

Gats, gats grans, deixos que només s’alimenten de raspes de peix.

Homes amuntonats, colze amb colze amb les canyes de peixcar darrere de les baranes del ponts que travesen “el Cuerno de Oro”, peixcant durant tot el dia fins que es posa el sol. Altres buscant-se la vida conformen poden, uns amb un bàscules de cuarto de bany oferint a la gent que es pese per poques lires turques; altres amb un gall i un conill oferint als nombrosos turistes fer-se una foto amb els animalets. Més enllà un altre, amb un carret transportant una màquina fotocopiadora i oferint-la per a fer fotocòpies per unes quantes lires, situacions insòlites, que em fan pensar que tot és possible si u té imaginació, però sobretot, necessitat.

Gent, una ciutat repelta de gent pel carrer, amunt i avall, només comparable com el dia de  Sant Josep en les falles de València.

Un tranvia abarrotat de gent, com si d’una columna vertebral es tractara atravessa gran part de la megaciutat i es fa lloc d’entre el caos circulatori reinant. Un constant soroll de les bozines dels cotxes que avisen i sortejen als  vianants que creuen per qualsevol part dels carrers. Escassísims semàfors i, pràcticament  inexistents passos zebra són els culpables de tot este aparent caos que només ells controlen.

Passejar per les principals carrers de la ciutat és també anar sortejant innumerables vendedors ambulants que t’ofereixen productes de tota classe, però sobretot roba i perfums. Són vendedors que duen la seva mercancia damunt d’ells i que actuen fugint de l’acció policial ja que la seva activitat no és massa legal.

Una de tantes coses que em va cridar l’atenció va ser la inexistència generalitzada de preus en els productes exposats en els diferents mercats i tendes. Res té preu per la qual cosa si vols comprar algo primer tens que preguntar qué val, i en eixe moment ja estàs perdut/da, doncs a partir d’ahí el regateig apareix en escena i és algo del que no pots fugir si realment vos comprar algo, per xicotet i insignificant que siga, i, l’escenari perfecte per dur a terme esta pràctica és El Gran Basar.

El Gran Basar és un dels mercats més grans i antics del món, un dels millors llocs de la ciutat per fer compres d’artesania, joies i roba. Un entramat de 64 carrers per a passejar i sobretot anar esquivant a tots els venedors de les més de 3.600 tendes. Un autèntic laberint al que pots  accedir per cualsevol de les 22 portes. No estic acostumada a regatejar, en realitat no m’agrada, però s’ha d’entendre que eixa és la seva forma de vendre i que en una miqueta de paciència pots conseguir un producte per meyns de la meitat del preu inicial. És una tàctica on tots queden contens, compradors per pensar que han encontrat una ganga i venedors perquè en realitat són els que eixen guanyant. Són uns autèntics comerciants!.

Un altre dels llocs d’obligada visita és el Basar de les espècies és un edifici, amb més de 500 anys on pots encontrar tot alló que es pugues imaginar (i,.. més !!!)A més d’espècies, fruita seca, mel, i sabons d’oli d’oliva, figues, magranes,fangs curatius, verdures seques i centenars de classes de deliciosos tes,carn, peix, dolços, fils, teles,… i com no! de nou cal regatejar, xerrar, bromejar, degustar, somriure, i tindre mooolta paciència. Allí vaig provar per primera vegada el suc de magrana, i cal dir que és exquisit.

La Cisterna Basílica és la més gran de les 60 antigues cisternes construïdes baix de la ciutat d’Istanbul. La cisterna es va construir per evitar la vulnerabilitat que significava per a la ciutat que durant un setge es destruís l’Aqüeducte de Valente. Té la grandària d’una catedral i és una càmera subterrània d’aproximadament 143 metres per 65 metres capaç d’albergar uns 80.000 m3 d’aigua. El sostre està suportat per un bosc de 336 columnes de marbre, de més o menys 9 metres d’alt. Endinsar-te en ella és una experiència única.

La Torre Gálata, Es troba en la ribera nord del “Cuerno de Oro”, en la part més elevada de la ciutat, i des del seu som es poden divisar excelents vistes de la ciutat.

Catifes, dolços, mezquites, gent, catximbes, madrasses, banys turcos, vels, bigots, gats, resos diaris, minarets, kebacs, venda ambulant,mitjes llunes i banderoles nacionalistes turques, però també expansió, creiximent, modernitat, te, espècies, turistes, amabilitat, simpatia, imaginació: Una ciutat, dos continents,…

i, a continuació un recull d’imatges que resumeixen el meu viatge

This slideshow requires JavaScript.

el cor a Benidorm

El passat diumenge dia 18 de desembre va tindre lloc el concert de Staª Cecília de la Unió Musical de Benidorm; en este concert va actuar el Cor de Benidorm acompanyat  pel Cor de Sella, del qual forme part. Este acte va tindre lloc al Benidorm Palace i esta d’ací baix és una imatge de l’esmentat acte.

Per a mi va suposar el primer acte amb el Cor fora de Sella, així com també el primer acte  amb la Banda de Benidorm.

L’experiència fou molt emocionant, va ser com sumergirte en un mar de veus i música, on cada veu es fondia amb la del costat i ésta amb la de dalt i ésta amb la de més avall, i totes   juntes  amb la música…

El resultat:  Espectacular i extraordinari