Lydia Cacho, trencant el silenci

Avui, 25 de novembre, dia internacional contra la violencia cap a la dona, m’agradaria fer especial menció a una dona que està contribuint en gran mesura a trencar el silenci i, destapar una de les atrocitats consentides més sagrants de la realitat que pateixen  les dones i xiquetes mexicanes en l’actualitat, Lydia Cacho.

lydia cacho

Lydia Cacho, escriptora i periodista, és reconeguda pel seu activisme en favor de les dones i contra les màfies de pederastia; va destapar una xarxa de pederastia en el sud-est de Mèxic en el seu llibre “Els dimonis del Edén” (2005).

Amb la publicació de “Els Dimonis del Edén” es va deslligar un escàndol polític a Mèxic, ja que s’inculpava dels delictes de corrupció i pederastia a personalitats amb important responsabilitat pública. Després de la publicació del llibre, va ser detinguda al desembre de 2005 en Quintana Rosego, en la costa del Carib, per policies de Pobla, que la van conduir encaputxada a este estat del centre mexicà, situat a 1.869 quilòmetres de distància del primer. Durant el trajecte a Pobla, Cacho va ser torturada psicològicament i amenaçada de mort. Va Romandre empresonada durant 24 hores, després de les quals va pagar una fiança d’uns 6.500 dòlars.

El dilluns passat, en unes declaracions fetes en roda de premsa a Madrid, Lydia Cacho va denunciar que durant els tres anys de Govern de Felipe Calderón s’han produït uns 15.000 assassinats, i va assegurar que el que es porta a terme en el seu país és una “guerra entre poders i no una batalla per la justícia i la pau social”.

Si dones com Lydia Cacho trenquen el silenci i són la veu de milers i milers de dones i xiquetes indefenses que pateixen els impunes i brutals abusos de poder masclistes, nosaltres, com a mínim, hem de contribuir a que no queden en l’oblit, visibilitzan-les com agraïment a la seva valentia, coratge, enteresa i valor en la tasca d’investigació i denuncia dels delits contra les dones i reivindicació dels drets humans de totes elles.

solidaritat amb Aminetu Haidar

Utilitze el meu bloc com a plataforma per a manifestar la meva solidaritat amb esta dona exemplar, Aminetu Haidar, i amb tot el poble saharaui per la seva lluita per la alliberament del Sahara.

Aminetu Haidar

Aminetu Haidar, considerada la “Gandhi Saharaui”, descriu la situació actual en el Sahara Occidental ocupat com alarmant, denunciant l’escalada de la repressió policial, la celebració de judicis militars a la població civil i la detenció il·legal o la requisa de documents i arrest domiciliari d’uns altres i altres saharauis que també reclamen el respecte als Drets Humans en les zones colonitzades pel govern marroquí. “Hem regressat a la pitjor època de Hassan II”, sentencia. Els set activistes detinguts el passat 8 d’octubre al seu retorn dels campaments de refugiats saharauis de Tindouf s’enfronten a un tribunal militar que podria condemnar-los a mort. Ahmed Alnasiri, Brahim Dahane, Yahdih Ettarouzi, Saleh Labihi, Dakja Lashgar, Rachid Sghir i Ali Salem Tamek són membres de reconegudes organitzacions de defensa de Drets Humans i altres grups de la societat civil.

La defensora saharaui de Drets Humans Aminetu Haidar, va ser detesa també el passat 13 de novembre, per la policia marroquí en l’aeroport de l’Aaiun, quan regressava al Sahara ocupat, després de rebre a Nova York el Premi Coratge Civil 2009 de la Fundació Train.

Solidaritzat amb Aminetu Haidar i amb el poble saharaui publicant un post en el teu blog.

els últims de Filipines?

Podria escriure fins avorrir-me, però no tinc massa ganes, per tant seré clara, breu i concisa.

Breu diagnòsitc de la situació actual del poble:

els últims de Filipines

• Sense menjador escolar i sense perspectives d’haver-ne
• La matrícula escolar caent en picat any rere any
• i ara, també, sense atenció mèdica per als menors de 15anys.

Amb este panorama…

- quin futur se li espera a Sella?

- Qui ha de vindre a viure ací?

- No serem nosaltres, també, els últims de Filipines?

 

 

Tal vegada els nostres polítics amb poder de decisió visqueren ací i, patiren el dia dia del poble, acertarien de ple en  les necessitats reals existents, però no, és mira cap un altre lloc, allunyant-se cada vegada més de la realitat que ens envolta, i començant de nou la casa per la teulada.

el lector de DNIe

el lector dni

el lector del DNIe

La setmana passada apareixia un notícia en la web de l’associació elcabilo en la que es posava de manifest la col·laboració d’esta associació amb la campanya de Red.Es per a la distribució gratuïta de mes de 300.000 lectors de DNIe (DNI electrònic) entre tots els ciutatans espanyols.

El motiu de la campanya, fomentar l’us del DNIe, repartint els lectors de forma gratuïta, només pagant el solicitant 2€ en concepte de despesses d’enviament.

Com pareixia prou atractiva la iniciativa, i a més a més barata, vaig accedit a la web i el vaig demanar. La meva sorpresa ha estat, avui quan he arribat a casa i el tenia dins de la meva bústia. En meyns d’una setmana!. Més ràpid, jo crec que impossible.

Ara només cal que familiaritzar-nos amb ell i utilitzar-lo cada vegada més.

La normativa

Existeix una normativa, concretament la Llei 11/2007, de 22 de junio d’accés electrònic dels ciutadans als Serveis Públics, en la que estableix que, el Document Nacional d’Identitat electrònic està habilitat amb caràcter general per a totes les relacions amb les Administracions Públiques, i per això s’impulsa com fórmula per a estendre l’ús general de la signatura electrònica. També s’establix l’obligació per a qualsevol Administració d’admetre els certificats electrònics reconeguts en l’àmbit de la Llei de Signatura Electrònica.

Els motius

I és que, determinades edats de la humanitat han rebut la seva denominació de les tècniques que s’empraven en les mateixes i avui podríem dir que les tecnologies de la informació i les comunicacions estan afectant també molt profundament a la forma i fins i tot al contingut de les relacions dels sers humans entre sí i de les societats que s’integren.

Una Administració a l’altura dels temps que actua, ha d’acompanyar i promoure en benefici dels ciutadans l’ús de les comunicacions electròniques. Estos han de ser els primers i principals beneficiaris del salt, impensable fa només unes dècades, que s’ha produït en el camp de la tecnologia de la informació i les comunicacions electròniques, i les Administracions han de comprometre’s amb la seva època i oferir als seus ciutadans els avantatges i possibilitats que la societat de la informació té, assumint la seva responsabilitat de contribuir a fer realitat la societat de la informació.

Les tecnologies de la informació i les comunicacions fan possible acostar l’Administració fins a la sala d’estar dels ciutadans o fins a les oficines i despatxos de les empreses i professionals. Ens permeten relacionar-nos amb ella sense cues ni esperes. I fins i tot rebre serveis i informacions aliens a activitats d’intervenció administrativa o autorització; permetent als ciutadans veure a l’Administració com una entitat al seu servei i no com una burocràcia pesada que comença per exigir, sempre i per a començar, el sacrifici del temps i del desplaçament que imposa l’espai que separa el domicili dels ciutadans i empreses de les oficines públiques. Però, a més d’això, les noves tecnologies de la informació faciliten, sobretot, l’accés als serveis públics a aquelles persones que abans tenien grans dificultats per a arribar a les oficines públiques, per motius de localització geogràfica, de condicions físiques de mobilitat o altres condicionaments, i que ara es poden superar per l’ocupació de les noves tecnologies.

el futur

Siga esta iniciativa el començament per a donar eixe pas transcendental que facilite, en igualtat de condicions, la plena integració de les persones en la vida pública, social, laboral i cultural.

qui més mira, meyns veu.

esacalada-Sella

Qui més mira, menys veu, diu un vell refrany, referint-se a la fixesa de la mirada en un sol punt, a la mirada que, al fixar-se en un sol punt, acaba per no veure res més que eixe punt.

Este refrà molt be podria aplicar-se al meu poble, poble menut de la muntanya ubicat a la Marina Baixa, que busca desesperadament encontrar un seny i/o projecció a l’exterior que li permeta obtindre una font d’ingressos per a no caure en el despoblament que dia rere dia assota als pobles de l’interior.

I podia aplicar-se este refrà dic, perquè els nostres dirigents polítics tenen la mirada fixada en un turisme  per al poble similar al de la costa i, en base a eixa fixesa de la mirada, pretenen ordenar i planificar el territori de forma similar al de les poblacions costaneres, però hi ha un problema, i és que ací, ni tenim costa, ni mar, ni res que se li parega, per tant estos paràmets, jo crec,  no són vàlids per a nosaltres.

Ara be,  el que sí tenim són muntanyes, un paissatje envejable i un clima meditarrani que, cada vegada més, ens permet difrutar de “dos primaveres anuals” i que són éstes, les responsables cada vegada més, de que any rere any ens visiten uns “turistes” molt especials, al meyns per a mi, respetuosos en el medi ambient i que, venen sense cridar-los, sense cap mena de promoció del poble, amb l’objetiu de practicar els seus esports favorits: l’escalada i el senderisme.

És un turisme molt jove, amb futur, procedent del nord d’Europa, de països com ara Noruega, Finlandia, Polonia, Dinamarca, entre altres i jo crec que no ens adonem de la gran importància que envolta contar amb la presència d’este turisme.

Ara que el poble està gaire mort perquè l’estiu ha passat i amb ell se n’ha anat una part considerable de la població, els carrers s’inunden de gent jove que forma part del turisme nord-europeu, però el tenim davant i no el veem, i per això no sabem treure profit d’ell.

llengües viperines

Va ser lleguir l’article de Javier Cercas, publicat el diumenge passat al Pais Semanal, amb el títol “Milagro en Madrid” i, vindrem al cap determinats comentaris desafortunats deixats en alguns blogs que habitualment visite.

Com que el contingut de l’article guarda molta relació amb el contingut d’eixos comentaris, he pensat publicar este post.

llengua viperina

Javier Cercas resumeix el seu article amb esta frase: “Per a nosaltres, un debat intelectual consisteix en triturar personalment a l’adversari”, i  és que el fet que ú, opine diferent a un altre, éste no té dret de proferir atacs personals sobre aquell per no coincidir en la seva opinió.

Continue amb Javier Cercas que cita a Alejandro Rossi en este article, dient:

” Hi ha una frase de Alejandro Rossi que he citat un millió de vegades i que trataré de citar al meyns un altre millió: Rossi diu que la tolerància consisteix en no confundir un error intelectual amb un error moral; en altres paraules, vosté i jo podem discrepar en tot, però ni vosté ni jo som per això uns fills de puta: el que ocurreix és que només ú dels dos està equivocat o que, ú dels dos està més a prop de la veritat que l’altre”.

La tolerància no consisteix en acceptar que totes les idees són respectables, quan és evident que hi han idees respectables i altres no ho són, en canvi el que sempre és respectable són les persones que les sostenen.

Doncs això que, a pesar de les titulacions acadèmiques d’alguns interlocutors, la veritat és que encara el debat, poguerem calificar intelectual, continúa sent quasi impossible.

la resiliència

És tot un ritual.

Quan el rellotge marca les tres de la vesprada, tanque la porta del meu despatx, m’enfile cap al cotxe, i de camí a casa, sintonitze el programa “los elefantes sueñan con la música”. Com encara em queda un bon rato per arribar-hi, és un bon moment per a fer un resum mental de la jornada laboral que acaba de finaltzar: intervencions dutes a terme, objetius aconseguits, altres que hauran d’esperar, recursos emprats, cridades telefòniques, persones ateses,i un llarg etcétera

Però sense dubte són les Persones el principal motiu de la meva reflexió, i la d’avui s’ha cetrant en el següent questionament:

Si partim de situacions adverses comparables, i apliquem recursos i prestacions similars,

• per què s’obtenen resultats tant diferents en unes persones i en altres?.

• Per qué en uns casos s’experimenta una recuperació i altes probablitats de superació personal i en altres, és la cronificació el resultat de la intervenció?

• Són els factors externs els responsables d’estes diferències o haurem de buscar factors interns, personals en els resultats obtinguts?

• Qué falla?

Pensant en açò, he traslladat esta situació a altres elements, i he intentat fer una comparació mental amb ells, doncs així com alguns objectes recuperen la seva forma inicial, una vegada desapareixen les forces causants d’eixa deformació, existeixen també persones que logren recuperarse de situacions adverses una vegada les seves causes prescriuen.

Un moll, per exemple es deforma al exercir força sobre ell, però quan deixem d’exercir-li força, recupera la seva forma inicial.

Ara be si agafem un troç de plastilina, l’apretem, ésta no recuperará la seva forma inicial al eliminar la nostra força sobre ella

• Serien comparables el comportament d’estos elements al d’algunes persones?

• I si el moll o la plastilina forem les persones i les forces que exercim sobre elles, les situacions adverses que les afecten negativament?

• Quines característiques tenen uns elements/persones que no disposen els altres per a lograr la seva recuperació.

• De qué depen?

Doncs be, un concepte que ens pot ajudar a entendre estes situacions és la resiliència, però qué és la resiliència?

El moll és un element resilient, la plastilina,no.

El significat del terme resiliencia (l’etimologia del qual es troba en el verb llatí resilio, resilire: saltar cap a enrere, rebotar) depèn del context que es prenga

En enginyeria, resiliencia és la quantitat d’energia que pot retornar un material elàstic sense absorbir-la. Éste terme provinent de la física, va ser adoptat en els anys vuitanta per les ciències socials per a caracteritzar a aquelles persones que, a pesar de néixer i viure en condicions d’alt risc, es desenvolupen psicològicament sans i socialment recuperats. En ecologia es refereix a la capacitat de les comunitats d’absorbir (en el sentit de suportar) perturbacions.

Per tant puc arribar a la conclusió, (sempre questionable evidentment) que eixe grup de persones, a les quals se’ls ha aplicat una sèrie de recursos i prestacions per tal de eliminar els factors externs que els impedeix la seva recuperació i, no logren aconseguir-ho, la intervenció hauria de complementar-se amb l’aplicació de dinàmiques de resiliència, per tal de modificar els seus factors interns per a aconseguir desenvolupar  la capacitat de sobreposar-se a eixes situacions adverses, fomentant aquells aspectes com ara  l’autonomia individual, l’empatia, la motivació a l’èxit autogestionat, i treballar també la seva autoestima i sentiments d’esperança per a que la superació siga una realitat.

Llibres relacionat amb la resiliència  “Mal de escuela” de Daniel Pennac

Música  

PowerPoint

tornar a començar

El sentit comú així li ho marcava, no obstant això,  mirava al som i ho veia de nou gaire impossible.

Feia anys ho havia intentat, (i aconsseguit!), i ja sabia qué era patir. Sabia que el camí seria dur, molt dur. Sabia també que els intents d’abandonament li sobrevendrien a sovint durant la seua travessia, no obstant això, tenia l’esperança de que el sentit comú l’impediria defallir, ajudant-la en els moments més crítics.

Així doncs, encara que, en el som aconsseguit feia anys, estava tranquila i cómoda, calia girar el cap amunt i seguir avant.

I allí davant en tenia un altre, empinat i escarpat, un som, que el sentit comú l’obligava a tornar a pujar de nou.

a la tardor…

La tardor d’enguany a Sella és com una segona primavera. La humitat de les primeres pluges i la calor actual han contribuit a la aparició dels primers exemplars d’esclatasangs i, a la floració d’algunes espècies de plantes abans de l’arribada de l’hivern.

I per a mostra, estes particulars imatges…

flor de safrà

brins de safrà

esclatasangs

esclatasangs

el poder de la llum

Anava amb la sensació de que feia tard. Amb el sol fora i, amb una hora de més en el relotge del meu cotxe, avui, me n’he anat cap a la faena un tant desorientada. No parava de mirar el rellotge, i acte seguit llevar-li una hora.

Sempre em passa el mateix, mai tinc temps, ni ganes d’actualitzar l’hora del rellotge del cotxe, i els primers dies, des de que canvien l’hora, la sensació de fer tard no hi ha qui me la lleve.

I és que, com tots sabem, ahir van canviar l’hora. Anares per on anares la conversació “estrella” d’ahir era la del canvi d’hora. Que si a les dos d’ahui eren la una d’ahir. Que m’he alçat i no sabia l’hora que era. Que si no sabia si s’havia de retrasar o adelantar el rellotge. Que a mi no m’agraden estos canvis perquè es fa més pronte de nit i és un avorriment… I és que, curiosament, tots els anys per esta època la conversació versa sobre el mateix tema: el canvi d’hora.

Es canvia l’horari, diuen, per a estalviar energia, no ho sé exactament, el curiós del cas és que, davant de ma casa hi ha una obra, i la setmana passada a les 7h30m, quan començaven a treballar ho feien amb una potent llentarna. A eixes hores encara era de nit i no s’hi veien. Avui, no obstant això, de matí, no necessitaven la llentarna perquè el sol ja estava fora; ara be, al voltant de les 18 hores la llentarna la tenien de nou encesa. Aleshores, on està l’estalvi d’energia?. Curiós no?. Be siga com siga, jo crec que, si esta mesura la porten a terme en tota la Unió Europea serà perquè en realitat serà efectiva, o al meyns això espere.

Es canvia l’horari, per tant, per a aprofitar la llum solar al màxim, i és que la llum solar sustenta la vida de quasi tots els essers vius del planeta.

La falta de la llum solar pot ser catastròfica, i en les persones és, moltes vegades, la causa del desànim, del cansament injustificat, de l’apatia i fins de la depressió, que no sol manifiestarse en altres èpoques de l’any. És la anomenada depressió invernal, definida pel doctor Rosenthal amb el nom de “trastorn afectiu estacional” propi d’estes latituds, i té a la llum, com el seu enemig natural. L’explicació és senzilla: la llum és responsable de la producció i regeneració hormonal i per aixó influeix en l’estat anímic, físic i mental.

He viatjat per alguns països nòrdics, i aspectes com ara la tecnologia, la tolerància, la modernitat, i els alts nivells de benestar social, han fet que, de vegades, em donaren ganes de quedar-me a viure en ells, però en el fons reconec que, tot i que el poder d’estos avanços socials i tecnològics són molt importants, mai podran igualar al poder de la llum presents en estes latituds.

Estar més d’una setmana sense la presència del sol, seria terrible, probablement m’apagaria com un ciri.