my way i les dolçaines

La setmana passada, la meva companya de treball, Mar Martí ens va enviar un e-mail amb un arxiu adjunt que m’agradaria compartir amb tots vosaltres.

L’arxiu en qüestio conté un vídeo de YouTube on la seva germana Cristina Martí (dolçaina) junt a Xavier Richart (dolçaina) i Amparo Ferris (piano) interpreten magistralment en concert, el tema musical my way per a tancar el lliurament de premis de composició per a dolçaina i piano d’ Algemesi any 2009.

A mi m’ha emocionat en gran mesura la interpretació dels tres músics, sobre tot la de Cristina pel sentiment que li dona a les notes musicals de la seva dolçaina.

Apenes són quatre minuts, si tens un moment i t’apeteix escolta’ls i jutga’ls.

Cristina i Mar Martí pertanyen a la Colla de dolçainers i Tabaleters de Pedreguer, sent  Mar la presidenta d’esta agrupació en la actualitat.

Este és el logo de la seva web per a tot aquell que vulga consultar-la.

rancio

Este anava a ser un comentari del post anterior però en vista de que la cosa se me n’anava de les mans i resultava més extens el comentari que el post, doncs he decidit publicar-lo com a entrada.

Asombrada estic, de veres, a la vegada que també contenta, per dir-ho d’alguna manera. I per què? doncs perquè hui al entrar en el meu compte com administradora del blog en la pàgina d’estadístiques, una de les frases que la gent ha utilitzat per a cercar el meu blog ha estat esta:” boicot adolfo dominguez” i per curiositat, les he copiat i pegat en Google, i Voilà!! m’han aparegut més de dos pàgines fent al.lusió a les impresentables declaracions del costurero. (El meu blog també apareix al principi de la segona pàgina de Google).

Cert és que les declaracions d’este home les havia sentit en la TV uns dies abans de la publicació del post anterior (no donava crèdit al que deia, no m’ho podia creure) i ja després, estes mateixes declaracions, anaven també, rulant per ahí en tinta impresa,i com que ja anava pengat-li voltes al tema vaig decidir elaborar-lo i publicar-lo; el que de veres no sabia,era la gran quantitat de reaccions similars a la meva, utilitzant la paraula “boicot” per a rebujar  tan nefasta iniciativa.

Intenteu escriure “boicot adolfo dominguez” en Google o en qualsevol altre buscador i voreu si obteniu informació al respecte. Voreu de quina manera ha construit el seu imperi.

I és que darrere dels seus innovadors i vanguardistes dissenys el que s’amaga són unes idees ràncies del segle XIX, idees que l’Estat del Benestar rebutja i per això el costurero no està d’acord amb ell, perquè precisament l’Estat de Benestar contribueix a evitar  explotadors com el costurero.

indignació i boicot

adomidament lliure, segons Aldofo Domínguez

Indignació és la sensació que experimente al lleguir les desafortunades declaracions d’Adolfo Domínguez sobre la crisi actual i les mesures que  proposa per a superar-la.

Segons este costurero la gènisi de l’actual crisi cal buscar-la en l’Estat de Benestar i la mesura per a superar-la en l’acomiadamanet  lliure del treballador.

Acomiadament lliure i exente d’indemnització per als treballadors perquè no ens guanyem el sou diariament, abusem de les baixes mèdiques i a més a més disfruten d’un mes de vacances a l’any.

Les seues declaracions em donen a entendre que sóm nosaltres i ningú més, els treballadors de les administracions públiques i demés entitas privades, els responsables del crack econòmic que patèix el pais.

Llàstima que el costurero no faça cap referència als centenars dels dirigents polítics d’àmbit local*, autonòmic*, nacional* i europeu* que un breu període de temps s’han dedicat, presuntament, a saquejar i expoliar, com si del seu patrimoni personal es tractara, les arques públiques de les diferents entitats deixant-les baix mínims i sense capacitat pròpia de regeneraciò.

Qué fàcil i a la vegada simple, resulta adjudicar la responsabilitat i la culpa de l’actual crisi als pocs treballadors que hi quedem en actiu. I, que perillós que resulta també que estes declaracions les emeta personatges amb tanta repercusió mediàtica com ara este costurero.

En fí, desfortunades, repeteix, les declaracions de Adolfo Dominguez, declaracions que m’han fet considerar plantejar-me seriosament el boicot als productes del costurero gallec als que tanta devoció profesava.

(* Fes click per a obtindre més informació)

ni mites ni llegendes

Sempre he sentit dir que les borses de cucs dels pins són molt perilloses, tan perilloses, que si alguna d’elles es cau damunt del cap pots arribar a quedar-te calva o, pedre la pell si és en el cos on van a parar. Però al no conèixer cap persona que li ocurrira algo semblant he pensat, també sempre, que este tipus de dites corresponien a l’àmbit dels mites i llegendes populars.

Sempre, fins l’altre dia que vaig tindre l’oportunitat de conèixer de primera mà la desafortunada experiència d’una dona que, mentres passejava tranquilament per la carretera, a l’altura del parc de l’escola, una bafanada d’aire provocada pel pas d’un camió, li acertara als ulls provocant-li un picor momentani i posteriorment una inflamació en un d’ells que l’impedí obrir-lo durant varios dies.

Segons em contava la dona en qüestió, al principi no li va donar la major importància, doncs creia que era alguna partícula de terra que anava en suspesió en l’aire la que se li havia incrustat en l’ull, però comprobant que la inflamació anava en augment i que el dolor anava fent-se més i més persistent, decidí anar al metge.

Durant l’exploració de l’ull, i com si de House es tractara, el metge li preguntá, si el lloc per on passetjava hi havia algun pi. Desconcertada la dona per la pregunta del metge, pensà per un moment, i després d’una estona va recordar que sí, clar!, havia un pí, un pí gran, el pi del parc escolar, la part superior del qual dóna a la vorera de la carretera per on ella passetjava en el moment just que, el camió passava provocant una ventolera que arrastrava partícules en suspensió entre les quals s’encontraven, ni més ni meyns que, numeroses i diminutes extremitats en forma de filaments de cucs de pi.

Filaments que, com si d’hams de pesca es tractaren, si li incrustaren en la còrnia amb l’objecte de ocupar esta capa de l’ull durant una llarga i tal vegada infinita temporada.

Amb tractament d’antibiòtics per a combatre la infecció provocada en l’ull, i amb pronóstic desfavorable per la impossibilitat de desnonar a tan indesitjables ocupants, ara entenc perfectament eixes dites al voltant de les borses de cucs dels pins que per a res forment part  ni dels mites ni de les llegendes populars.

Per cert, les autoritats del meu poble hauran ordenat tractar els pins dels voltant del poble, sobre tot els del recinte escolar¿?¿¿?.

Alguns exemples

cucs de pins

tens 8 minuts?

Kseniya Simonova és la guanyadora de la edició Ucraniana de “Tens Talent”. Va arribar a la final i en ella va executar en directe una animació de la invasió d’Ucraïna durant la Segona Guerra Mundial, usant només els seus dits i una superfície de sorra.

Si disposes de 8 minuts et convide a vore estes imatges tan boniques, sensacionals i emotives que són dignes de ser difoses.

De segur que no et deixen indiferent.

un gra d’all cru en dejú

A principis d’estiu del 2009 van apareixien, crec recordar en Mèxic, les primeres dades de víctimes mortals pel virus H1N1.

Les alarmes mundials es van encendre i el pànic es va extendre entre la població.

Governs dels països desenvolupats, aconsellaven mesures entre la població per tal de no contagiar-se de la gran temuda Grip A, a la vegada que elaboraven protocols d’actuació sanitaris per a atendre, la que creien que anava ser, la gran pandèmia del segle XXI.

Mentres, les grans empreses farmacéutiques intensificaven el seu treball per a buscar i encontrar la vacuna adequada per a fer front al responsable d’esta enfermetat, l’anomenat virus H1N1.

En un temps rècord, es logrà un antídot i nombrosos països, entre els quals, l’estat espanyol, es pricipitaven en ser els primers en adquirir les màximes dosis possibles per a immunitzar al major percentatge de ciudatans de la seva població.

A dia d’avui desconeix el percentatge de població que s’ha vacunat contra la Grip A, cert és que s’han produït varies morts com conseqüència d’esta enfermetat, però no crec que siguen més que les produides anualment per la Grip comuna. El que és de cert és que les reserves de vacunes de la majoria, per no dir la totalitat dels països, està practicament INTACTA. Milers i milers de dosis d’antídot contra el virus H1N1 permanèixen a l’espera de ser injectades en les venes dels esser humans.

En Xina, la situació és similar a la de la resta de països, però amb una particularitat molt curiosa que m’agradaria comentar.

Allí, també, les reserves d’antídots H1N1 s’encontren assegurades, doncs hi ha un excedent molt important de vacunes intactes en stock, però no passa el mateix amb les reserves d’alls, sí, heu llegit be, ALLS, doncs les reserves d’este producte alimentari minven per moments i a pesar de ser el país el major productor mundial d’alls, les abundants collites no són suficients per abastir als milers i milers de xinesos que han fet de l’all el principal antídot contra el virus H1N1.

I és que, com a conseqüència de l’expansió de l’anomenda Grip A, s’extés la pràctica i l’hàbit entre la població xinesa de prendre’s, només s’alcen, un gra d’all cru en dejú.

Es veu que les propietats de l’all són molt beneficioses per a la salut i el seu poder immonològic és per als xinesos, la raó principal per al seu consum diari per a previndre la Grip A i com alternativa a la vacuna contra el virus H1N1.

Curiós, no?

Des de que vaig sentir esta notícia, em pregunte si seria capaç d’ingerir  un gra d’all cru en dejú.

Aaarrggg! m’aborrone només de pensar-ho, encara que ho faria si no tingués més remei.

recordant…

Quan de temps sense sentir estes cançons, i este matí de camí a la faena les han tornat a posar per la ràdio. Era la música que escoltava quan tenia una vintena d’anys.

Qué gust he tingut de recordar a Kiko Venero. Tenia un cassette que contenia este i altres temes com per exemple “el mercedes blanco” “Joselito” “los managers” “te echo de menos”,”volando voy, volando vengo”…editats a principis dels anys 90. (Sí, era un cassette perquè en els noranta era el que hi havia).

On pararà eixe cassete¿?¿ I si m’agradava Kiko Veneno…

Recordant estos temes…

 

iPad, quina passada!

test driver

I, quin millor dia per a que se te punxe una roda del cotxe? Evidentment cap, però posats a triar, doncs un dia de vent, plutja i fred com el d’avui. I, no queda ahí la cosa, un altre factor molt important a triar: l’hora, la millor, a les 15h30m i sense dinar.

Amb el cotxe mig decantat, busca taller per a que al meyns es posen la roda de recanvi, perquè ací l’adminsitradora d’este blog en “sa” vida n’ha canviat una.

Amb la roda de recanvi, com si fos de bicicleta, m’enfile cap a l’autopista i per a més “recotxineo” davant de mi, no un ni dos, sinò quatre trailers de MICHELIN amb un anunci darrere que posava “Test Driver” (piloto de pruebas) i jo darrere d’ells, més xula que un huit, amb la meva roda de recanvi.

Lo del “Test Driver” ho dirien per mi?

Per cert, cregueu en les casualitats?

Jo cada vegada més.

60 minuts

Només són seixanta minuts dos vegades per setmana, però… que bé em saben!.Em saben a glòria. Són seixanta minuts de convivència, música i esport.

No recorde amb certesa des de quan estic practicant esta activitat, potser ja faça 5 o 6 anys, ja dic no recorde, però ha estat una de les activitats més acertades: L’aeròbic.

Organitzat completament pel grup de dones i xiques que hi assitim, és un complement ideal per a relacionar-nos en una altre ambient que no siga el bar, per a fer esport i per a moure diversos músculs que estan per ahí i no saps de l’existència d’ells, i com no!,  genial per a matindre’ns en forma.

El grup inicialment estava format per unes vint-i-set persones, però ens hem quedat en una mitjana de dotze. És un grup homogeni pel que fa al gènere, però heterogeni pel que fa a l’edat de les participants, doncs la més jove té uns 25 anys i la més major, 69, per tant, es tracta d’un grup intergeneracional amb el que les majors rejoveneixen al estar amb les joves, i les joves admiren a les més majors per la seva capacitat d’esforç, entrega i superació alhora de realitzar els exercicis que ens indica la monitora.

En estes dos sesions de seixanta minuts setmanals a més d’aeròbic també practiquem batuca, pilates, exercicis de cardio i de relaxació.

Quan arriba l’estiu estes classes les substituim per les de l’Aquaguim, també molt relaxants, divertides i a la vegada beneficioses per a la salud.

Anime a tothom a que practique qualsevol esport perquè, sense dubte, l’organisme l’hi premiarà i l’ànima l’hi ho agrairà